Crisi? Quina crisi?

La realitat és molt dura i suposo que la gent vol treure ferro a la situació. L’altre dia estava parlant amb uns col·legues i un d’ells deia “una crisi és una oportunitat mal gestionada” i compartien la idea que d’aquesta “crisi” en sortiríem fent les coses bé. Jo els deia que tant de bo estiguéssim vivint una crisi i en poguéssim sortint amb una actitud proactiva, iniciatives innovadores i esmenant tot allò que s’ha fet malament. La realitat, per desgràcia, no és aquesta, ens trobem en un punt d’inflexió del capitalisme que, en paraules de Miren Etxezarreta, davant de la impossibilitat d’estendre’s a nous mercats exteriors, ha girat els seus ulls i ha posat les seves grapes en l’estat del benestar, suculents sectors com la sanitat, l’educació, les pensions… que movien, i encara mouen, una ingent quantitat de diners, des del seu punt de vista improductivament. Josep Fontana opina que el següent a privatitzar és el mateix estat i que la nostra capacitat de reacció és nula i arriba a parlar del “retorn a un sistema feudal”.

L’estratègia que molts hem adoptat per intentar aturar aquesta situació és la creació d’un estat nou: marxem d’Espanya i blindem-nos enfront de l’ofensiva capitalista encapçalada pels governs de la UE. És a dir, intentem que la situació a Catalunya sigui només una crisi i, per tant, agafem-nos-ho com una una oportunitat a gestionar correctament. No és fàcil, ni serà un camí de roses. Al començament es necessitarà paciència i solidaritat, però altres països ho han fet, no només Islàndia, molts països de l’Europa central i del nord, països demogràficament petits, com nosaltres, estan resolent els seus problemes d’una manera molt més eficaç.

Coneixem la fórmula: que circuli de nou el diner perquè hi hagi capacitat de consum, que generi activitat comercial i producció, que, al seu torn farà necessària la creació de llocs de treball, que continuaran alimentant el consum. I tot això, generarà, via taxes i impostos proporcionals, els ingressos que necessita l’estat per mantenir la societat del benestar: la sanitat, l’educació, la dependència, etc. Potser caldrà anar més a poc a poc del que voldríem perquè haurem de estar aixugant durant molt de temps un deute heredat, però això es pacta, es negocia i, finalment, sense un govern que t’imposi com a política econòmica i social els interessos del capital, s’arriba a una solució de compromís, perquè tothom s’estima més cobrar encara que sigui de mica en mica.

Que no ens vingui el Montilla dient que qui pagarà les nòmines el dia després, perquè, com li contesta avui el Toni Soler, el problema que tenim dintre de l’estat espanyol és si podrem pagar les nòmines a la tardor, o, com deia l’Oriol Junqueras si, per acomplir el límit de deficit, no haurem de tancar hospitals, universitats, fins i tot el parlament i privatitzar els mossos d’esquadra.

El fantasma de la privatització no és un futurible: ja està aquí. Els estudiants deixen de d’estudiar perquè no poden pagar la matrícula, jo he de triar entre esperar-me vuit mesos perquè m’operin de cataractes (i no veig la cara dels alumnes del final de la classe, massificada perquè així calen menys professors), o pagar-m’ho de la meva butxaca. A la universitat ens visiten corredors d’assegurances per fer-nos plans d’estalvi i jubilació -als nostres mateixos despatxos!-, i ens envien, per correu intern, ofertes adaptades del col·lectiu de mútues sanitàries. El voltors fa temps que enfosqueixen el cel de Catalunya.

No recordo qui deia que, a l’hora de la veritat no ens atreviríem a independitzar-nos perquè no tenim sang a les venes. Potser sí, llavors ens mereixerem tot el que ens passi. No és el meu cas i vull creure que no ho és en general: pitjor que ara no estarem, perquè almenys tindrem esperança, i si hem de fer un sacrifici el farem perquè sabrem que és perquè els nostres fills, i no els plutòcrates capitalistes, visquin millor. Però aclarim-nos, qui ha de conduir aquest procés? Qui ha de marcar els passos i el ritme? Els polítics? La societat civil?

L’altre dia, Salvador Cardús escrivia un article d’aquells de tesi interrupta, que arribes al final busques en va on continua. Venia a dir que els polítics s’emboliquen molt però que la societat civil fa propostes que corren el risc de caure en la simplificació i el populisme. Punt. Molt bé. I què fem?

Jo no crec que tots els polítics s’emboliquin ni molt menys: Esquerra i la part més sobiranista de Convergència ho tenen molt clar i fins ara han estat molt coherents. Com, en un altre sentit, han estat clars i coherents el PPC i C’s. Qui ho embolica són partits que no volen la independència però tampoc volen que sigui dit, com Unió, el PSC o ICV. Unió per interessos, el PSC perquè té por de desaparèixer si perd l’estela del PSOE. Costa més d’entendre el cas d’ICV i també el de la CUP. La tesi ve a ser la mateixa: independència sí, però amb justícia social. Sí, és clar que sí, jo també ho vull, però, com es pot pretendre que ara s’abordi decididament el tema de la justícia social quan l’estat espanyol ens està ofegant i, a més a més, pretén que retallem 4.500 milions d’euros més del pressupost?

Esquerra Republicana vol el mateix, i gosaria dir que si més no un sector de Convergència -les coses han arribat a cotes insospitades-, però és evident que dins de l’estat espanyol no podrem avançar ni un pam en la justícia social. Per tant, qualsevol plantejament, per radical que sigui, passa per l’estat propi, per la capacitat de decidir quina política econòmica i social es fa. No pot ser que ICV i la CUP no ho entenguin, és massa evident. I això fa pensar que, en realitat, ICV vol evitar haver de pronunciar-se respecte a la independència perquè sap que l’unionisme és molt fort dintre de la seva coalició, com el PSC. Hi ha polítics d’ICV, com Raül Romeva, amb una posició diàfana a favor de la independència, però són minoria.

A la CUP els passa el mateix. Podria ser -francament no ho sé, però em sabria molt de greu, moltíssim-, que a l’hora de decidir, pel mitjà que sigui, sobre la independència de Catalunya, la CUP fes misto, amb l’excusa, infantil, que no es contempla la desvinculació del capitalisme en la mateixa elecció o en el mateix acte de sobirania. Saben -i ho saben molt però que molt bé-, que això s’ha de plantejar, debatre i guanyar després, a partir del dia següent.

No em vull allargar més, no em vull fer pesat, però queda per veure quin és el paper de la societat civil i de quina societat civil, si el protagonisme i les mesures adoptades són toves o excessives, quin procediment cal seguir per arribar a la declaració d’independència -entre els diversos que hi ha damunt de la taula- i, sobretot, com ho farem per garantir-ne l’èxit i com actuarem, donat el cas, a partir del dia després. Prometo tractar-ho, com si fos una segona part d’aquests mateix post, d’aquí a pocs dies.