dimecres, 2 de gener del 2013

Full de ruta


En començar aquesta segona etapa del meu bloc vull explicar en quatre paraules el meu punt de vista sobre la situació que vivim i com sortir-ne.

Quan la bombolla financera va esclatar i el capitalisme va decidir que ens havíem de fer càrrec de les seves pèrdues, dels deutes que ells mateixos havien contret, i vam entrar cada vegada més endins d’aquesta nova era de misèria i pèrdua de drets per a les classes populars, de primer vaig posar les meves esperances en la reacció dels partits d’esquerres i, sobretot a partir del 15 M, en la mobilització popular. No pensava aleshores en cap via sobiranista, sinó en què els partits d’esquerres (i els sindicats) es plantessin, deslegitimessin els parlaments sotmesos a la dictadura del capital, i en què la mobilització anés creixent i arribés a provocar un malestar social insostenible.

No va passar res de tot això. Els partits d’esquerres van entrar en el joc del capital i dels partits de dretes, i la mobilització es va anar desinflant en iniciatives cada vegada més atomitzades i més utòpiques, i, en lloc de radicalitzar-se, com hauria estat lògic, es va anar tornant cada cop més folklòrica i rutinària (amb excepcions, és clar). Hi va haver un temps, a finals del curs passat, que ho veia tot molt negre i no trobava cap camí al final del qual s’albirés ni que fos una espurna de llum.

Llavors es va produir la manifestació de l’11 de setembre, com una onada gegantina que va cobrir Barcelona, i per extensió el país, desbordant-ho tot, des de les pretensions del govern fins a les previsions de l’ANC, amb un sol, únic i eixordidor clam d’independència. Una data històrica per a Catalunya, per sempre.

Jo hi vaig anar amb una pancarta que posava “independència i justícia social”, i allà mateix vaig entendre que si érem tants, tants, no era només per l’afany d’independència sinó també per la necessitat desesperada d’aturar la devastació que estàvem patint tots plegats i cadascú en la seva pròpia carn i la de les persones més estimades. I  aquest patiment ens venia molt majoritàriament mediatitzat per l’Estat espanyol, per això ens volíem desempellegar de les dues coses alhora, de l’Estat i de la misèria.

Jo sempre m’he sentit català, però mai no he estat nacionalista. Em sento català perquè és la terra on vaig néixer, on he viscut majoritàriament, on puc parlar la meva llengua i sentir-me a casa a qualsevol racó. Catalunya és el meu poble i les seves ciutats, les seves muntanyes, la seva gent… són barris o carrers, parcs i jardins, veïns, amics, coneguts i saludats, del meu poble. Les nacions no m’agraden, totes es converteixen en pàtries i tendeixen a esdevenir entitats sagrades per les quals cal donar la vida si convé, com les religions. De fet, he dedicat bona part de la meva vida professional a explicar com s’inventen les nacions i les pàtries i per interès de qui. Jo m’estimo més tenir un poble que una pàtria, un país petit com diu el Lluís Llach, i d’aquí estant fer-me amb la resta del món.

La independència sempre m’ha semblat un dret natural, però tampoc no sentia una viva necessitat d’exercir-lo, no veia què s’hi podia guanyar i encara veia molt menys que fos possible. Però ja fa uns quants anys que els greuges que semblava que s’havien acabat amb la remaleïda Transició han retornat amb una força creixent. El tractament que es va fer de l’Estatut impulsat per Pasqual Maragall per part del govern i les institucions de l’Estat i el desequilibri fiscal sostingut, sobretot, em van fer concloure, penso que com a molta gent, que, a més a més d’un dret, la independència era una necessitat.

Ara la veig, a més a més, com el camí, l’únic camí per deixar enrere aquest mal son i retornar a una societat, austera si es vol -jo sempre ho he estat d’auster-, però socialment justa i amb futur. Els grans estats nació han estat com immensos camps de concentració -i extermini- on les lleis del capitalisme s’han aplicat sota la vigilància dels governs i les institucions.

Catalunya sola, amb els seus propis recursos, però amb una política social i econòmica decidida, que defensi l’estat del benestar, promogui el funcionalment de l’economia productiva mitjançant el treball i el consum responsable i es projecti cap a un futur de progrés mitjançant la recerca i la innovació, és perfectament viable. Afortunadament, els senyals que han enviat tant els resultats de les eleccions del 25 N, com el pacte de governabilitat entre CiU i ERC, el missatge de cap d’any del president, com, fins i tot la radicalitat democràtica i proactiva de la CUP, tots van pel bon camí.

Aquest camí és estret, tortuós i ple de paranys, cal fer-lo amb tota la cura del món, que no vol dir a poc a poc. És responsabilitat de tots que no ens estimbem, dels polítics en primer lloc, però també de la societat civil, especialment de tots aquells i aquelles que ho tenim prou clar i que hem d’estendre la mà i donar seguretat als que tenen por o no ho acaben de veure, i també de tots els agents socials, culturals i econòmics, que ara, sense excuses de cap mena, han d’estar a l’alçada d’aquest repte històric. Els empresaris també i els financers que volen desenvolupar la seva tasca amb honradesa, perquè tots som necessaris, tret dels lladres, els corruptes, els usurers… que ens fan malviure a tots plegats.

Tal com jo ho veig, en aquest viatge que ja hem començat hi ha diverses etapes clarament diferenciades. En primer lloc cal fer la consulta i guanyar-la, en segon lloc hem de crear un nou estat, amb un nou pacte constitucional, i finalment hem de reparar tot el mal que s’ha fet durant aquests anys i encarrilar l’evolució de la nostra societat cap a un futur de justícia, progrés i benestar per a tothom.

Ara som a la primera etapa i a mi és la que em fa més por. Em fa por perquè si ara caiem -i hi ha moltes forces interessades en fer-nos caure, començant per l’Estat espanyol-, trigarem generacions a aixecar-nos i aneu a saber que en restarà aleshores d’aquest poble pel que tant i tants han lluitat. Em fa por que no guanyem la consulta amb una majoria prou àmplia perquè constitueixi un mandat democràtic irrebatible. No em fa tanta por poder fer la consulta ni en quines condicions, ja tinc assumit que l’Estat espanyol no ens la deixarà fer mai segons les seves lleis, però això no ens ha d’impedir fer-la ni li resta legitimitat. No em fa tanta por, tot i que cal exigir claredat, la formulació de la pregunta, perquè en qualsevol cas, votar “sí” sempre voldrà dir votar a favor de la independència, es miri com es vulgui. Però si em fa molta por, si no perdre, guanyar per un cinquanta-ú o cinquanta-cinc per cent, perquè llavors, en lloc d’independència tindríem una societat fragmentada, com voldria Aznar, i no ens reconeixeria ningú.

Per això penso que la primera fita i la més important és assegurar aquesta majoria qualificada a favor de la independència. El govern hi pot fer molt governant bé, per contrast amb el govern de Madrid, i explicant diàfanament, si és que, per imposició de Madrid, cal prendre mesures que afectin encara més la minvada qualitat de vida de la gent, que això és així, per imposició de Madrid, com i perquè. En poques paraules, el nostre govern ha de ser en tot cas un govern modèlic. El parlament també hi pot fer molt aïllant democràticament tots aquells que ens volen posar pals a les rodes, o més ben dit, rebentar el procés, assenyalant-los i posant en evidència les seves intencions. Els partits hi poden fer molt deixant de pensar en clau de partit per pensar en clau de país, ara i sempre, però especialment en aquest moment històric. Els mitjans de comunicació, els empresaris, fins i tot els bancs… poden adequar les seves pràctiques si de debò volen tirar endavant el país.

Però, sobretot, nosaltres, la societar civil, el poble de Catalunya, hem de ser els protagonistes en la mobilització de tothom i cadascú, individualment i de manera col·lectiva, per convèncer  tots els catalans i catalanes, vinguin d’on vinguin, siguin com siguin, un a un, que som capaços de governar-nos i de crear aquí i ara un món millor que sigui un preàmbul d’esperança per al futur de la humanitat. Aquesta és la tasca que principalment ens hauríem d’encomanar. No cal que convencem els que ja estan convençuts, ens podem animar els uns als altres per mantenir alta la moral, però allò que és veritablement imprescindible és fer entendre als que encara no ho veuen, que la independència és possible i desitjable, que no s’hi perd ni es trenca res (només la dependència política del govern de Madrid), que ningú hi ha de prendre mal, sinó que és el camí, l’únic que està realment al nostre abast, per sortir del pou i reprendre el futur amb il·lusió, per a totes les generacions presents i futures.

Aquest és el meu objectiu immediat, i espero que el de molta més gent. En el proper article, la setmana que ve, exposaré tan bé com pugui els meus arguments per explicar les bondats de la independència i esvaïr temors, però, en la mesura que la tasca ha de ser per força col·lectiva, penso que seria bo que, ja des d’ara anéssim sumant els arguments (i els temors, si n’hi ha) d’uns i altres, per confegir tots plegat una pedagogia de la independència amb arguments sòlids, exhaustius i ajustats a la realitat.

Disposeu d’aquest espai com us convingui, o convoquem-nos en un altre, tant me fa, i de les meves paraules, si és el cas, en allò que us puguin fer servei. Ara no és hora de filar prim, sinó de calçar-se i posar-nos a la feina amb convicció. És tard i vol ploure.


14 comentaris:

  1. La gran sort que tenim és que a Madrid ho estan fent tant malament, que per una mica millor que ho fem aquí, guanyarem molts adeptes. Cal pressionar als nostres polítics, que es vegin diferents. I els nostres enemics no són només els membres de la dreta (espanyola o catalana), els socialistes i altres esquerres no es volen mullar. També hi ha anarquistes i altres ideologies que estan contra les fronteres perquè diuen que et prenen la llibertat. Masses entrebancs. I si el Govern català es veu obligat a prendre mesures anti-populars, això tampoc ajudarà. Si el país s'arruïna gaire, potser la gent tindrà altres prioritats: la supervivència. Alguns estem molt convençuts, però també n'hi ha que no creuen en res i consideren l'independentisme un joc sense futur.A vegades sembla que som molts els que volem el mateix, però també n'hi ha que no ho volen o callen. M'agradaria saber què pensen els que callen.

    ResponElimina
  2. Per això cal fer molta pedagogia, Carme, explicar molt bé les coses, esvair dubtes i temors, per això insisteixo en que, per a mi, és el més important. Si aconseguim que un setenta o un setanta-cinc per cent dels vots de la consulta siguin favorables, ja poden cantar missa, que serem independents.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cal fer pedagogia a la resta d'Espanya o millor passem? Ahir vaig estar en un foro espanyol per si aprenc algo d'economia i, per un mínim comentari que vaig fer sobre la situació de Catalunya, vaig rebre insults (racista el més fi) i es van dedicar a posar-me vídeos ofensius sobre nosaltres i els nostres polítics. Potser que desisteixi perquè no en sé o potser és predicar en el desert. Si vols animar un debat espanyol, només cal fer una insinuació subliminal a la independència de Catalunya, i comencen a despertar-se els mals instints.

      Elimina
  3. Benvinguts, companys. Treballo per la independència des del 2010 amb Solidaritat catalana per la independència i aleshores amb la llavor de l'ANC a les Consultes per la independència del 10A a Barcelona. Vull la independència de Catalunya des del 2010, després de la Sentència del TC contra l'Estatut. Mai abans havia estat independentista, us ho puc assegurar. Però aleshores ho vaig veure molt clar. Com es poden carregar 4 senyors del TC un referèndum de l'Estatut de tot un poble, votat amb el 90% del Parlament català i refrendat al Congreso de los diputados de Las Cortes españolas? Allò em va demostrar que Espanya no és democràcia, que encara estavem immersos en un postfranquisme del qual no ens en sortiriem mai si no era amb un estat català independent. Vaig veure de debò que això és l'única sortida que tenim. Catalunya ha estat i és un poble modern, treballador, obert, tolerant i europeu. I demòcrata sobre tot. Per altra banda, la consulta no es podrà fer sota la legalitat espanyola, ja ho veureu, ens ho impediran per tots els mitjans que no són pocs. L'estat espanyol tot just ha començat els atacs contra els catalans i veurem coses pitjors. Per això caldrà una DUI (declaració unilateral d'independència) per tenir la legalitat de fer un referèndum en tota regla i amb conseqüències polítiques de veritat. Una consulta només és això, una consulta i no obliga a res més. La pseudodemocràcia d'Espanya no es canviarà mai, ni amb la dreta ni amb l'esquerra. Per tot això, ens cal un estat. I els motius principals són el patiment de moltes famílies catalanes que no tenen feina ni habitage, les empreses que cada dia tanquen i deixen al carrer milers de treballadors, la desaparició del català com a llengua, la corrupció de molts polítics lligats a la oligarquia espanyola i que viuen del BOE. I ens cal immediatament, perquè això ens costa 60 milions d'euros diaris a tots nosaltres els contribuents catalans. Un estat català no és un caprici, és una necessitat que emana del poble català que és profundament demòcrata. Per democràcia i contra la dictadura ens cal independència.

    ResponElimina
  4. Completament d'acord. Ara hem de guanyar la consulta i de molt, aquesta serà la nostra força.

    ResponElimina
  5. Hola a tots. Esplèndid el teu post Llorenç- I engrescador. Estic totalment d'acord que també ens necessitem els ja convençuts, fer pinya, fer colla, per no defallir. Però una cosa sent realistes. La fita d'aconseguir un 70% favorable al SI (i no em refereixo al partit polític, evident, sinò a la resposta a la consulta de sobirania)és gairebé inaccessible. Una cosa és certa; Catalunya és una societat fracturada. De manera amagada, com la "falla de San Andrés" de Califòrnia. És una de les coses que vull escriure en el meu bloc, així com donar la mà a tots els que tenen por i que senten rebuig perquè poden sentir la independència com un atac personal. I entenc que ho sentin així. Ho hem d'entendre. La comprensió ha de ser una de les nostres forces.

    La majoria no serà absoluta, que és el que tu vols. Però la majoria simple és la voluntat dominant. Desprès? Cal convèncer. I des d'ara ja hem de tenir molt present que a Catalunya també tenim classe política corrupta. I classe política neoliberal que, per definició, no defensen la igualtat de drets per a tothom. El que s'ha de decidir és seguir amb una classe corrupta, dictatorial i que segueix en el món del "que inventen ellos" i el caciquisme, centralista, que aspira a anul·lar la pluralitat de pobles i individus o una classe política a la que hem de passar factura, que ha de canviar però amb la que no tindrem oberts tants fronts. I un país, el nostre, que, per fi, podrà donar espai a la iniciativa, un tret del que no anem mancats.

    ResponElimina
  6. Gràcies Isabel. Aquesta és la tasca que hem de fer, tancar aquesta fractura, si és que existeix, entendre, com dius molt bé i explicar, perquè les coses ben explicades, sense trampes, poden tenir un gran poder de convicció. Ningú hi ha de pedre res i tothom i tenim molt a guanyar, vinguem d'on vinguem. No hauríem de defallir en una tasca que és necessàriament nostra i que consisteix a explicar: escoltar i explicar, incansablement. El proper article el penso dedicar a "pedagogia independentista", el que passa és que sí que m'estic qüestionant seriosament l'eficàcia del meu bloc. Ara, en passar a escriure en català, he perdut molta audiència. Aquest article, de moment, només l'han llegit fins ara setanta-tres persones, si fos en castellà aniria per les dues-centes i escaig -a hores d'ara-, no sé quantes per morbo, és clar, però estic pensant que hi ha d'haver camins més eficients que no sabem trobar, perquè cadascun d'aquests articlets porta una estona i si s'ha de quedar en un cercle tan reduït i, a més a més, suposo que majoritàriament de gent prou convençuda... és cremar molta pòlvora per no massa res. No trobes?

    ResponElimina
  7. Ajlak Nati-anna Gabriel Casagualda

    Del tot d'acord. No hem de perdre que el principal no és el referèndum... el principal és que surti el SI... el principal escull el tenim a casa nostra, per això cal fer molta pedagogia i molt boca orella. El referèndum el podem fer i ara t'explico perquè.

    1- Zapatero, al balcó de l'ajuntament de Barcelona diu que aprovarà tot el que surti del Parlament.

    2.- Els partits polítics amb representació parlamentària , elaboren les modificacions a l'Estatut.

    3.- Aquestes modificacions són aprovades pel nostre Parlament.

    I ara bé la part principal:

    Es convoca un REFERENDUM I EL GOVERN DE MADRID NO S'HI OPOSA PAS..PER TANT ÉS LEGAL i PER TANT, SE SENTA UN PRECEDENT..

    En aquest referèndum que ja hem dit que és legal perquè es fa amb el consentiment del govern espanyol, se li pregunta al poble de Catalunya si diu SI o NO o s'absté a la modificació del nostre Estatut, modificació que ja hem dit ha aprovat el nostre Parlament.

    El poble refrenda amb el seu SI l'aprovació del nostre Parlament.

    Aquestes modificacions se sotmeten a l'aprovació del Congreso..per tant , el Congreso accepta a tràmit unes modificacions del nostre Estatut, refrendades pel poble de Catalunya en un referèndum legal, en cas contrari, no les acceptaria. Segon precedent perquè si no s'hi oposen és que donen validesa al referèndum.

    Seguim.. com que el que els fa més por és que el text diu que "Catalunya és una nació", ja comencen les dicussions perquè "solo España es una nación" Alfonso Guerra diu allò de "nos hemos cepillado el Estatut" amb la quan cosa, continua donant validesa al referèndum ja que fa referència a la modificació d'un Estatut, aprovada en un referèndum.

    Tercera estació.. el PP presenta recurs davant el Tribunal Constitucional... si el TC. admet a tràmit el recurs i emet una sentència - recordeu el tema- favorable al PP. i és el TC, no creieu que, en acceptar el recurs i emetre sentència sobre uns Articles que conté aquesta modificació està també donant VALIDESA AL REFERÈNDUM ?,, Recordem que si hauria estat il·legal la seva obligació era dir-ho i no acceptar el recurs..

    Ara us faig la pregunta... podem o no podem fer el referèndum, vist el que he exposat? S'ha assentat o no un precedent?

    O els juristes del nostre govern no hi han caigut o encara tenim por a Espanya..

    ResponElimina
  8. He penjat jo aquest comentari perquè a l'autora (al primer rengle), no sé perquè no se li "penjava" bé.

    No sé si l'argument del precedent de l'anterior referèndum ens serveix en aquest cas. Penso que la llei (no sé si és la mateixa constitució) diu que el Govern d'Espanya els ha d'autoritzar. I és clar, el Zapatero va autoritzar el de l'estatut, però entenc que això no presuposa que ara tinguin l'obligació d'autoritzar-los tots. Suposo que en cada cas poden dir que sí o poden dir que no.El referèndum que volia fer l'Ibarretxe no el van aprovar.
    Jo m'aferro a la idea que, l'autoritzin o no -que tant de bo l'autoritzessin-, el que és realment important és la majoria incontestable de "sí". Amb aquesta majoria establim un fet polític-democràtic difícil d'ignorar, sense aquesta majoria, per molt autoritzat que estigui el referèndum, no legitimes la independència i fractures la societat catalana, amb els problemes consegüents.
    Per tant, la gran qüestió, és aconseguir decabtar la voluntat dels catalans i catalanes, vinguin d'on vinguin, a favor de sí. I aquesta és la tasca més feixuga i més incerta...

    ResponElimina
  9. Llorenç... l'argument del govern espanyol és que "fer un referèndum és il·legal" no és el de "per a què es fa el referèndum"... si no ho era aquell, tampoc ho seria aquest...

    ResponElimina
  10. Jo crec que és "fer un referèndum que no hagi estat aprovat pel govern espanyol", si fos així s'obriria la porta a la discrecionalitat. No ho sé, ho hauríem de mirar perquè si fos com dius tu, llavors no sé perquè hi hauria tan d'enrenou... Tant de bo.

    ResponElimina
  11. Dirigit a "Carme Pont Bonsfills 3 de gener de 2013 1:51".

    Hola Carme. Em podria extendre... i no acabaria mai, però intentaré ser escarit.
    Això que tu has fet a un foro espanyol jo ho vaig començar a fer fa uns vuit o deu anys (no ho recordo exactament). Fa poc mesos vaig començar a intentar dialogar en un altre foro d'índole pro-unió d'Espanya. Per l'únic que m'ha servit la perdua de temps d'intentar dialogar en aquests foros es per saber com es el pensament dels que no acepten la independència de Catalunya: ofereixen una barreja d'odi, sentiment d'inferioritat, e imcomprensible aceptació de les llibertats dels altres. Ho exterioritzen reaccionant amb insults i mancades de respecte a les que ja estic sobradament acostumat. Mentida... encara no m'he acostumat.

    Però jo, inocent de mi, una vegada se'm va ocórrer, a una reunió a casa d'amics-familiars (habitants de Castella), a territori no Català, declarar-me votant d'un partit independentista català, però es que a més vaig defensar amb exemples bàsics la injusta situació que va viure un dirigent del partit fa uns anys. Després de la meva exposició ningú em va donar la raó. Tots van callar. Abans de marxar, el "patriarca" em va regalar 15 kilos de patates. En 20 anys mai ho m'havia fet (aquest regal). Suposo que no podia dir-me, obertament: "-Tens les teves raons i les respecto, i fins i tot les comparteixo". Suposo que aquest regal era una manera de demanar perdó per com el seu entorn tracta, a l'intimitat, el fet català.

    Carme, jo ja no parlo d'independència fora Catalunya. Només parlo, dins de Catalunya, a aquella o aquell que vol saber i que em pregunta. Ara em pregunten més que mai.

    Una salutació.
    David Tirado

    ResponElimina
  12. Dirigit a Llorenç Prats 3 de gener de 2013 1:18

    Diuen que és de savis el rectificar. La inflexibilitat és el que trenca les coses. De totes maneres també tens l'opció d'utilitzar les dues llengües.

    Una abraçada.
    David Tirado

    ResponElimina
  13. És que em passava el mateix que expliqueu la Carme o tu, David, i, després de recollir només insults, menyspreus o silenci, he pensat que, francament no valia la pena continuar insistint amb els meus arguments en grups espanyols. Ja ho publico al meu mur i així ho veuen també tots els meus amics de tot arreu. Ara penso que la prioritat, com tu dius, és explicar-se aquí, i convèncer, perquè sinó sí que estem fotuts. I per explicar-me aquí faig com a la universitat, i a tot arreu, m'explico en català, que tothom m'entén i si algú em contesta en castellà passo al castellà. Això rai, aquí és on amb això, a la pràctica, no tenim problemes. Només els que algun cap calent d'una o altra banda vulgui posar. El problema és que ara, aquest article almenys, es llegeix menys. Abans em llegien força però em temo que en gran part devia ser per "morbo", ara ho enllaço a altres grups, d'aquí, i suposo que m'he de guanyar una nova audiència. A veure com va, perquè porta feina...

    ResponElimina