Full de ruta

En començar aquesta segona etapa del meu bloc vull explicar en quatre paraules el meu punt de vista sobre la situació que vivim i com sortir-ne.

Quan la bombolla financera va esclatar i el capitalisme va decidir que ens havíem de fer càrrec de les seves pèrdues, dels deutes que ells mateixos havien contret, i vam entrar cada vegada més endins d’aquesta nova era de misèria i pèrdua de drets per a les classes populars, de primer vaig posar les meves esperances en la reacció dels partits d’esquerres i, sobretot a partir del 15 M, en la mobilització popular. No pensava aleshores en cap via sobiranista, sinó en què els partits d’esquerres (i els sindicats) es plantessin, deslegitimessin els parlaments sotmesos a la dictadura del capital, i en què la mobilització anés creixent i arribés a provocar un malestar social insostenible.

No va passar res de tot això. Els partits d’esquerres van entrar en el joc del capital i dels partits de dretes, i la mobilització es va anar desinflant en iniciatives cada vegada més atomitzades i més utòpiques, i, en lloc de radicalitzar-se, com hauria estat lògic, es va anar tornant cada cop més folklòrica i rutinària (amb excepcions, és clar). Hi va haver un temps, a finals del curs passat, que ho veia tot molt negre i no trobava cap camí al final del qual s’albirés ni que fos una espurna de llum.

Llavors es va produir la manifestació de l’11 de setembre, com una onada gegantina que va cobrir Barcelona, i per extensió el país, desbordant-ho tot, des de les pretensions del govern fins a les previsions de l’ANC, amb un sol, únic i eixordidor clam d’independència. Una data històrica per a Catalunya, per sempre.

Jo hi vaig anar amb una pancarta que posava “independència i justícia social”, i allà mateix vaig entendre que si érem tants, tants, no era només per l’afany d’independència sinó també per la necessitat desesperada d’aturar la devastació que estàvem patint tots plegats i cadascú en la seva pròpia carn i la de les persones més estimades. I  aquest patiment ens venia molt majoritàriament mediatitzat per l’Estat espanyol, per això ens volíem desempellegar de les dues coses alhora, de l’Estat i de la misèria.

Jo sempre m’he sentit català, però mai no he estat nacionalista. Em sento català perquè és la terra on vaig néixer, on he viscut majoritàriament, on puc parlar la meva llengua i sentir-me a casa a qualsevol racó. Catalunya és el meu poble i les seves ciutats, les seves muntanyes, la seva gent… són barris o carrers, parcs i jardins, veïns, amics, coneguts i saludats, del meu poble. Les nacions no m’agraden, totes es converteixen en pàtries i tendeixen a esdevenir entitats sagrades per les quals cal donar la vida si convé, com les religions. De fet, he dedicat bona part de la meva vida professional a explicar com s’inventen les nacions i les pàtries i per interès de qui. Jo m’estimo més tenir un poble que una pàtria, un país petit com diu el Lluís Llach, i d’aquí estant fer-me amb la resta del món.

La independència sempre m’ha semblat un dret natural, però tampoc no sentia una viva necessitat d’exercir-lo, no veia què s’hi podia guanyar i encara veia molt menys que fos possible. Però ja fa uns quants anys que els greuges que semblava que s’havien acabat amb la remaleïda Transició han retornat amb una força creixent. El tractament que es va fer de l’Estatut impulsat per Pasqual Maragall per part del govern i les institucions de l’Estat i el desequilibri fiscal sostingut, sobretot, em van fer concloure, penso que com a molta gent, que, a més a més d’un dret, la independència era una necessitat.

Ara la veig, a més a més, com el camí, l’únic camí per deixar enrere aquest mal son i retornar a una societat, austera si es vol -jo sempre ho he estat d’auster-, però socialment justa i amb futur. Els grans estats nació han estat com immensos camps de concentració -i extermini- on les lleis del capitalisme s’han aplicat sota la vigilància dels governs i les institucions.

Catalunya sola, amb els seus propis recursos, però amb una política social i econòmica decidida, que defensi l’estat del benestar, promogui el funcionalment de l’economia productiva mitjançant el treball i el consum responsable i es projecti cap a un futur de progrés mitjançant la recerca i la innovació, és perfectament viable. Afortunadament, els senyals que han enviat tant els resultats de les eleccions del 25 N, com el pacte de governabilitat entre CiU i ERC, el missatge de cap d’any del president, com, fins i tot la radicalitat democràtica i proactiva de la CUP, tots van pel bon camí.

Aquest camí és estret, tortuós i ple de paranys, cal fer-lo amb tota la cura del món, que no vol dir a poc a poc. És responsabilitat de tots que no ens estimbem, dels polítics en primer lloc, però també de la societat civil, especialment de tots aquells i aquelles que ho tenim prou clar i que hem d’estendre la mà i donar seguretat als que tenen por o no ho acaben de veure, i també de tots els agents socials, culturals i econòmics, que ara, sense excuses de cap mena, han d’estar a l’alçada d’aquest repte històric. Els empresaris també i els financers que volen desenvolupar la seva tasca amb honradesa, perquè tots som necessaris, tret dels lladres, els corruptes, els usurers… que ens fan malviure a tots plegats.

Tal com jo ho veig, en aquest viatge que ja hem començat hi ha diverses etapes clarament diferenciades. En primer lloc cal fer la consulta i guanyar-la, en segon lloc hem de crear un nou estat, amb un nou pacte constitucional, i finalment hem de reparar tot el mal que s’ha fet durant aquests anys i encarrilar l’evolució de la nostra societat cap a un futur de justícia, progrés i benestar per a tothom.

Ara som a la primera etapa i a mi és la que em fa més por. Em fa por perquè si ara caiem -i hi ha moltes forces interessades en fer-nos caure, començant per l’Estat espanyol-, trigarem generacions a aixecar-nos i aneu a saber que en restarà aleshores d’aquest poble pel que tant i tants han lluitat. Em fa por que no guanyem la consulta amb una majoria prou àmplia perquè constitueixi un mandat democràtic irrebatible. No em fa tanta por poder fer la consulta ni en quines condicions, ja tinc assumit que l’Estat espanyol no ens la deixarà fer mai segons les seves lleis, però això no ens ha d’impedir fer-la ni li resta legitimitat. No em fa tanta por, tot i que cal exigir claredat, la formulació de la pregunta, perquè en qualsevol cas, votar “sí” sempre voldrà dir votar a favor de la independència, es miri com es vulgui. Però si em fa molta por, si no perdre, guanyar per un cinquanta-ú o cinquanta-cinc per cent, perquè llavors, en lloc d’independència tindríem una societat fragmentada, com voldria Aznar, i no ens reconeixeria ningú.

Per això penso que la primera fita i la més important és assegurar aquesta majoria qualificada a favor de la independència. El govern hi pot fer molt governant bé, per contrast amb el govern de Madrid, i explicant diàfanament, si és que, per imposició de Madrid, cal prendre mesures que afectin encara més la minvada qualitat de vida de la gent, que això és així, per imposició de Madrid, com i perquè. En poques paraules, el nostre govern ha de ser en tot cas un govern modèlic. El parlament també hi pot fer molt aïllant democràticament tots aquells que ens volen posar pals a les rodes, o més ben dit, rebentar el procés, assenyalant-los i posant en evidència les seves intencions. Els partits hi poden fer molt deixant de pensar en clau de partit per pensar en clau de país, ara i sempre, però especialment en aquest moment històric. Els mitjans de comunicació, els empresaris, fins i tot els bancs… poden adequar les seves pràctiques si de debò volen tirar endavant el país.

Però, sobretot, nosaltres, la societar civil, el poble de Catalunya, hem de ser els protagonistes en la mobilització de tothom i cadascú, individualment i de manera col·lectiva, per convèncer  tots els catalans i catalanes, vinguin d’on vinguin, siguin com siguin, un a un, que som capaços de governar-nos i de crear aquí i ara un món millor que sigui un preàmbul d’esperança per al futur de la humanitat. Aquesta és la tasca que principalment ens hauríem d’encomanar. No cal que convencem els que ja estan convençuts, ens podem animar els uns als altres per mantenir alta la moral, però allò que és veritablement imprescindible és fer entendre als que encara no ho veuen, que la independència és possible i desitjable, que no s’hi perd ni es trenca res (només la dependència política del govern de Madrid), que ningú hi ha de prendre mal, sinó que és el camí, l’únic que està realment al nostre abast, per sortir del pou i reprendre el futur amb il·lusió, per a totes les generacions presents i futures.

Aquest és el meu objectiu immediat, i espero que el de molta més gent. En el proper article, la setmana que ve, exposaré tan bé com pugui els meus arguments per explicar les bondats de la independència i esvaïr temors, però, en la mesura que la tasca ha de ser per força col·lectiva, penso que seria bo que, ja des d’ara anéssim sumant els arguments (i els temors, si n’hi ha) d’uns i altres, per confegir tots plegat una pedagogia de la independència amb arguments sòlids, exhaustius i ajustats a la realitat.

Disposeu d’aquest espai com us convingui, o convoquem-nos en un altre, tant me fa, i de les meves paraules, si és el cas, en allò que us puguin fer servei. Ara no és hora de filar prim, sinó de calçar-se i posar-nos a la feina amb convicció. És tard i vol ploure.