divendres, 30 de juny del 2017

QUE NO L’ESTIGUEM CAGANT




Actualment, el debat sobre el futur de Catalunya està polaritzat en el tema del referèndum: referèndum sí, referèndum no, referèndum com.

Tanmateix, més enllà d’aquestes qüestions, el dubte que a mi em neguiteja és si realment convé, ara, fer un referèndum. Un referèndum és un instrument per assolir la independència, de la mateixa manera que la independència és un instrument per construir una societat millor. Ni referèndum ni independència són finalitats en ells mateixos, sinó mitjans. Les realitats substantives són la llibertat, el progrés i el benestar social. Dit d’una altra manera: fer un referèndum per perdre’l seria una empresa suïcida, com fer la independència per tenir una societat més depenent, empobrida i injusta.

No crec que hi hagi cap camí dins de l’Estat espanyol per on pugui avançar la llibertat, el progrés i el benestar social de Catalunya. Penso que allò que es pot assolir a Catalunya, si les decisions sobre Catalunya es prenen aquí i amb plena sobirania, no s’assolirà mai dins de l’Estat espanyol. La història, la més recent per no anar a fer interpretacions mítiques, ens ho demostra i la mateixa estructura i dinàmica de l’Estat ens ho confirma cada dia, des de l’inici de la Transició fins ara. Per tant, necessitem la independència, com l’aire que es respira, no per posar banderes i domassos, sinó per viure millor, fins i tot els que no la volen. Per això, no ens podem permetre camins a curt termini que ens allunyin de la independència, encara que arribar-hi sigui més llarg.

I per això em fa por el referèndum. No ja si es pot fer o no es pot fer..., sinó perdre’l, o no guanyar-lo amb suficient contundència. Sembla que associem mecànicament referèndum a independència, i no. Ens hem comptat ja dues vegades: en el procés participatiu del 9 de novembre de 2014 i en les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre de 2015. I en tots dos casos, el resultat va ser insuficient. Al 9 N només hi vam participar, com aquell qui diu, els independentistes. Vam guanyar per golejada, és clar, per incompareixença del contrari, però no vam arribar a sumar ni la meitat dels vots possibles segons el cens electoral. El 27 S els independentistes, Junts pel Sí i la CUP, vam guanyar les eleccions, però no el plebiscit. No vam obtenir la majoria absoluta de vots del cens electoral. Amb aquests resultats no podem aspirar a que ningú ens reconegui com un estat independent, i molt menys quan, de fet, ni a Espanya, ni fora d’Espanya, ningú en té ganes. Com a molt, podem aspirar a que ens reconeguin com un problema.

Què ens fa pensar que el resultat, ara, serà diferent? Com podem aconseguir aquesta majoria suficient, no per a nosaltres, sinó perquè democràticament hagi de ser internacionalment incontestable, impossible d’ignorar?

No crec que la correlació de forces hagi millorat en cap cas. No hi ha hagut capacitat de convicció, de captació de voluntats per a la independència. Potser s’ha fet malament? Sí. En part potser sí. Però, sobretot, és que hi ha un fet absolutament clau i que s’ha de tractar amb mitjans molt específics: el caràcter del nacionalisme espanyol a Catalunya. Hi ha un independentisme nacionalista i un independentisme, com és el meu cas, no nacionalista, però l’unionisme, en canvi, és furibundament nacionalista, ètnic, si es vol dir així, allunyat, per tant de qualsevol possibilitat de raonament, molt visceral. És un espanyolisme de La Roja i la tortilla de patates, de la Semana Santa, la Feria de Abril i el jamoncito. Coses totes elles integrables en una Catalunya independent, per descomptat, però que, de fet, són les manifestacions externes d’unes arrels molt profundes que vinculen una gran part de la població, sobretot immigrada de primera o segona generació, amb el que ells viuen com l’essència d’Espanya, i que té molt a veure amb una imperfecta integració.

A més a més d’aquesta realitat, cal afegir, més que a l’unionisme al no-independentisme, molta població que entén que tot això són qüestions estrictament nacionals i que no és la seva guerra. S’equivoquen de mig a mig, però se’ls ha de convèncer.

En aquesta tessitura, celebrar el referèndum i perdre’l seria un desastre d’incalculables dimensions. La renúncia a la independència, i, per tant, a la construcció d’un nou món possible per molts anys.

Potser seria molt més intel·ligent i eficaç treballar sobre aquesta realitat i, quan hi hagi la certesa d’una victòria suficient, aleshores, reclamar que el fet es faci evident i que l’evidència sigui universalment reconeguda.

Enteneu-me. El dia 1 d’octubre, si hi ha urnes o capses de sabates o el que sigui, encara que sigui amb el carnet a la boca i les mans enlaire, aniré a votar i votaré sí, sí a la independència. I tant de bo m’equivoqui amb totes aquestes elucubracions, però tinc por, no pas del que em puguin fer, ves! Sinó del resultat. Tinc por, per dir-ho clar i català, que no l’estiguem cagant.

Llorenç Prats


2 comentaris:

  1. Un cop decidit el camí, aquest tipus d'elucubracions el trobo contraproduent. Quan un vaixell és pot estavellar contra les roques i ja s'ha pres una decisió de com recuperar el govern de la nau, s'ha de seguir el que s'hagi establert sense debats estèrils que poden dur la nau a les roques. Com diu en Cuixart de l'Òmnium, ara "qui estigui bloquejat per la por, que es faci a un costat". Alea jacta est

    ResponElimina
  2. Més perillós és el cofoisme. Siguem conscients del perill d'estavellar-nos (de nou) contra les roques per convèncer i mobilitzar al màxim possible i esperem que els números, en les seves diverses combinacions possibles, ens siguin favorables.

    El que diu el Cuixart és una animalada. Ara, el que estigui bloquejat, que es desbloquegi i que voti. No ens sobra cap vot, ens en falten uns quants i ningú que vulgui la independència es pot permetre el luxe de quedar-se a casa.

    PS. Enyoro la Muriel i la Carme Forcadell (i el David Fernàndez), dit sigui de passada.

    ResponElimina