dissabte, 26 d’agost de 2017

LA MANIFESTACIÓ D'AQUESTA TARDA


Jo no aniré a la manifestació d'aquesta tarda. Expresso el meu condol més sentit per totes les víctimes directes i indirectes dels atemptats jihiadistes de la setmana passada a Barcelona i Cambrils, el meu aplaudiment de cor als cossos de seguretat, començant pels mossos d'esquadra i la guàrdia urbana, als serveis d'emergència, fossin bombers, metges i personal sanitari de tota mena... i a la població que es va trobar en els llocs dels fets i va ajudar en tot allò que va poder. I dels que van anar a donar sang o es van oferir per als serveis més diversos. Ho vaig seguir tot puntualment des de molt lluny, malauradament, de vacances, com tanta altra gent. Em sento molt orgullós del que va fer la gent, em sento molt orgullós del meu poble.

Calia la manifestació d'avui? No ho sé, com no sé si cal que hi hagi cap memorial a La Rambla, però m'inclino a pensar que no, que això no és recuperar la normalitat. L'ajuntament d'Ada Colau ja ha demostrat en altres ocasions (les estàtues franquistes del Born) que el simbolisme del carrer no és una matèria que domini gaire. M'hauria agradat una manifestació organitzada per la societat civil i sense polítics de cap mena (el Parlament ja va fer el seu acte d'homenatge) i amb dos lemes complementaris: "No tenim por", que expressa la nostra voluntat de tirar endavant la nostra història, el nostre dia a dia, sense vacil·lacions, tant se val si es tracta d'anar a comprar com d'aconseguir la independència. I un altre: "Nosaltres no som d'aquest món", per deixar clar que no volem tenir res a veure ni amb el terrorisme, ni amb el fanatisme de cap mena i tampoc amb les causes estructurals que els fan possibles.

I és que sembla que les coses no tinguin explicació, i no és així. Aquests dies ja he sentit utilitzar frívolament dues vegades l'expressió d'Hanna Arendt de la "banalitat del mal", en un article de Màrius Carol i avui en una entrevista radiofònica de John Carlin. Això és el que Maurice Godelier en deia un "concepte tapadora" que més que explicar res, serveix per etiquetar i segellar dintre de l'olla una realitat molt complexa. Aquesta aparent banalitat del mal, en tot cas, necessita ser explicada. I, com que no sembla que es tracti de psicòpates, ens hem de fixar en les causes estructurals.

Aquesta radicalització i brutal manifestació de la violència no es produeix en el buit ni en un context merament ideològic. Des de la caiguda del mur de Berlín i el final de la Guerra Freda, els amos del món, el complex industrial-militar i els governs que vetllen pels seus interessos van haver de substituir l'enemic rendit per un altre enemic actiu, i l'únic prou potent i potencialment cohesionat era l'Islam. Fixeu-vos com, des de llavors, els conflictes, les guerres amb països islàmics, no han parat i el negoci de la guerra se n'ha alimentat indefinidament. Un dia vaig llegir quan costava mantenir, durant la Guerra del Golf, la flota nordamericana al Golf Pèrsic i , no la recordo però ara una quantitat tan impressionant que se'ns feia difícil de copsar al comú dels mortals. I això sense disparar un sol míssil. I d'aquí sucaven des del constructors de vaixells i armes fins als productors i processadors d'aliments o roba. Des dels anys noranta els països occidentals han estat matxacant sistemàticament els països islàmics, o ajudant a què es matxaquessin entre si. Ara digueu: com pot ser que els musulmans que viuen, o fins i tot han nascut en els nostres països, però que, majoritàriament, procedeixen, en primera, segona o tercera generació, dels països en conflicte, uns països, a més a més, empobrits fins a l'extrem, sovint per causa de la guerra, no visquin aquesta realitat que els és afectivament tan propera d'una manera descarnada i sagnant. Tinc uns amics, una parella d'espanyola i sirià, amb la família d'ell a Damasc, que viuen amb l'ai al cor. Són una gent maquíssima i moderadíssima, però no són cecs davant de les arrels del conflicte que ja ha produït tants morts al seu país (amics i coneguts)... qui ha mantingut tants anys la dictadura? qui ha decidit o ha ajudat decisivament a desequilibrar-la? qui s'ha nodrit del negoci de la guerra? qui hi ha arribat a intervenir directament? No ens ha d'estranyar que molta gent procedent o amb vincles molt estrets amb aquests països ens vegi com l'enemic, responsables en part del que li passa a la seva gent. I no és una cosa només dels americans, Espanya va formar part del tristament famós "trio de les Açores" i està compromesa amb la política bel·licista nordamericana.

A més a més, l'existència de les comunitats islàmiques al nostre país no és una existència fàcil ni feliç, ni tan sols a Catalunya. Pateixen una marginació constant en forma de microrracisme, o si us ho estimeu més, en termes d'Albert Memmi, d'heterofòbia. Hi ha musulmans molt integrats, cert, però estem parlant de gent que tenen bones feines, que han fet sovint matrimonis mixtos, freqüentment molt decantats cap al laicisme. Els guettos, la pobresa, són mals consellers per obrir les ments per generar una convivència real. No es pot demanar integració a qui no es pot integrar econòmicament. I això passa. I els seus països en guerra. I la seva gent morint amb el protagonisme o inestimable cooperació del món occidental.

I els joves, pitjor. Si els nostres fills, els famosos i mal etiquetats "millennials", no es poden guanyar la vida, ni tenir un habitatge, o formar una família. Si s'han convertit en una mena d'existencialistes malgré lui, uns "pòtols" gens místics, davant d'una societat de consum a la estafen el que poden (i amb tota la raó), etcètera, etcètera... que no ha de passar amb els joves musulmans? Coneixeu joves musulmans que tinguin bones feines i es guanyin bé la vida? Majoritàriament veureu que no tenen cap problema d'integració (potser només una òsmosi de mala consciència, en algun cas). Ara, la majoria, que són joves i, a més a més, "moros", quines oportunitats tenen en el nostre món? No estem parlant dels xinesos ni dels paquistanís, que són altres històries. Què té d'estrany, doncs, que, entre tota aquesta generació de joves i adolescents, es produeixin, minoritàriament (això sí que em sembla un miracle) casos de radicalització, i, entre aquests, casos de radicalització extrema. Els nostres joves són, per dir-ho així, rebels sense causa, no tenen alternatives formalitzades i, tret d'alguns que puguin caure en grupuscles d'orientació diversa, duen una vida més aviat d'anarquia fàctica, però als joves musulmans, als radicalitzats, sí que se'ls ofereix una causa. I alguns d'ells l'abracen, per venjar els seus països d'origen i la seva cultura, per rescabalar-se de tanta humiliació i marginació de baixa magnitud, però constant, per clamar contra la manca de perspectives vitals. Cal ser molt for, molt valent, tenir les idees molt ben assentades, per vèncer completament la temptació.

Per aixó, més enllà de proseguir amb la normalitat de les nostres vides, de clamar que no tenim por i de donar tot el nostre suport a les víctimes i a tothom que ha intervingut per pal·liar la desgràcia, cal denunciar-ne les causes profundes i deixar clar que nosaltres no som d'aquest món.

Espero que una futura Catalunya independent, això es pugui abordar des del govern i el parlament. Com a ciutadà així ho exigiré. Mentrestant, jo no tinc res a veure amb aquesta monarquia aliada de les pitjors forces de l'Islam institucional, ni amb aquest govern que fa olor de mort per tots quatre costats i que, a més a més (abans que res la Unitat d'Espanya!), no permet l'accés dels Mossos d'Esquadra a l'Europol, l' amaga dades rellevants sobre el terrorisme a Catalunya i ara vol venir aquí, ben voltat de "banderitas rojigualdas" a reclamar un protagonisme que no ha tingut en cap moment, si no és per a mal, com quan els reis van aprofitar que la furgoneta passava per la Rambla per anar-se a fer fotografies amb els nens als hospitals. Per què fotografies? Per què amb els nens? No diu la doctrina de Crist que la mà dreta no sàpiga el que fa la mà esquerra?

Espero que tot vagi molt bé i que surti el millor possible. Estic amb les víctimes, amb els seus familiars, amb tothom que es vagi trobar afectat, amb tothom qui va prestar el seu servei i la seva col·laboració, de cor. Però aquesta no és la meva manifestació. Els polítics, des del rei a l'alcaldessa, han de saber quan és el moment de desaparèixer de l'escena. Es difícil, oi, fer mutis?


Llorenç Prats


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada