dimarts, 24 d’octubre del 2017

TOTS AMB EL PRESIDENT




Aquesta setmana serà decisiva per al procés sobiranista de Catalunya: el ple del Parlament de dijous, el ple del Senat de divendres i, entremig, la compareixença -o no- al Senat del President Puigdemont. Tal com estan les coses, amb l'aplicació del 155 sobre la taula, tots els moviments que es facin -d'una banda i de l'altra- tindran una importància crucial. Jo no formo part ni de l'Estat espanyol ni del poble espanyol, ni del Parlament ni del Govern de la Generalitat. Sí formo part d'un altre actor col·lectiu principal en el conflicte: el poble de Catalunya, i, concretament de la majoria (o, si us ho estimeu més, de la minoria majoritària) sobiranista del poble de Catalunya.



Des d'aquesta posició, aquests dies, l'únic que podem fer és expressar la nostra opinió, mirant d'influir en les decisions que prengui el Parlament i el Govern de Catalunya. Reflexionar i debatre amb arguments. Tots nosaltres tenim un objectiu comú, que és la independència de Catalunya, la República  Independent de Catalunya. Ara bé,molts discrepem o dubtem respecte a l'estratègia que cal seguir i als moviments tàctics concrets. A mi, el cor em demana que al ple del Parlament de dijous es proclami formalment la República Independent de Catalunya i, quan l'Estat contrataqui amb l'aplicació de les mesures repressives que engloba sota el paraigua del 155, instal·lar-nos en la desobediència i la resistència, seguint estrictament els principis de no violència activa. D'altra banda, però, el cap em diu que no tinc prou elements per saber del cert si aquesta és l'actitud correcta o no. I quan dic correcta vull dir convenient. Això és com una partida d'escacs (per evitar els símils bel·licistes), el que importa és la victòria final i cadascuna de les decisions són moviments tàctics al servei d'una estratègia per aconseguir el mat o l'abandonament del contrincant, encara que en el decurs de la partida ens haguem d'enrocar o haguem de fer algun gambit i tot. Tots els moviments -inclosa la declaració d'independència, o no- són instruments per guanyar la independència. Fins i tot la independència, per a mi -i crec que per a la immensa majoria dels sobiranistes- és també un instrument per assolir una societat més lliure, pròspera, transparent i socialment justa.



¿És, en aquest sentit, un bon moviment la declaració d'independència? No ho sé. M'agradaria pensar que sí, però la veritat és que no ho sé. El que no pot ser -ni aquest ni cap altre- és un moviment a la desesperada, llavors hauríem perdut. No sé si amb la declaració d'independència l'Estat desplegarà tots els mecanismes repressius, i, si és així, si serem capaços d'oferir una resistència suficient i suficientment constant i perllongada en el temps per contenir-los. No sé si ningú, dintre o fora d'Europa, mourà un dit per nosaltres, ni sé si això és el que estan esperant ni en quin sentit, si per a bé o per a mal. Em temo que això s'assembla molt a l'Ofensiva Victoriosa dels Poders, que, en gràfica expressió de Victor Cousin, es va donar en temps de la Contrarreforma. No sé si l'Estat espanyol, Europa, estan assajant una dinàmica de recentralització i sobre-empoderament dels estats i les elits econòmiques. No ho sé, potser no, i potser sí que aquest és el pas que els pot obligar a recular, si tenim, insisteixo, prou força per aguantar-ho. M'agradaria més que res que la declaració d'independència fos una jugada guanyadora, d'aquelles que, força abans d'acabar la partida, decanten definitivament el resultat i, normalment, obliguen al contrincant a retirar-se més d'hora que tard. Tant de bo sigui així, però ni jo, ni la immensa majoria de les persones que formem el bloc sobiranista, no tenim prou informació per afirmar que aquest moviment decantaria la balança en un sentit o en un altre.



D'altra banda, tampoc no sabem què passarà si el President decideix convocar eleccions abans d'anar a Madrid. ¿Servirien per aturar l'aplicació del 155? o, ¿un cop ja s'hi han posat, això és només una excusa per acabar amb l'autogovern de Catalunya -i potser d'altres comunitats autònomes, pel que veiem- en la ruta irreversible d'aquest retorn al tardofranquisme neoliberal, sense gairebé ni un bri de maquillatge? Tampoc no ho sabem. ¿Què passaria si es fessin unes eleccions el més ràpidament possible i s'aconseguís una majoria sobiranista encara més clara que hi ha avui al Parlament? ¿Canviaria l'Estat la seva posició? ¿I Europa? No sembla, oi, però... De fet: ¿és realista pensar que ens deixarien fer unes eleccions ràpides i en llibertat sense limitar la presència dels partits o programes sobiranistes? ¿Li importaria un rave a algú, més enllà de nosaltres, si finalment ho feien?... ¿Hi ha algun poder al món disposat a intervenir una hora o altra en defensa dels nostres drets? Altrament, ¿poden els governs de la Unió Europea mantenir-se indefinidament impassibles davant la vulneració de drets fonamentals per part d'un estat membre, sobretot si estan sotmesos a la pressió de la premsa i la població? Tampoc no ho sé, tampoc no ho sabem.



Ens falten massa claus del conflicte per poder analitzar l'oportunitat d'aquests moviments, o d'altres possibles. Espero, necessito creure que és així, que els nostres polítics tinguin totes les claus i sàpiguen portar el joc amb mà de mestre. Nosaltres serem la força al carrer i a les xarxes socials -virtuals i, sobretot, materials-. L'organització sociocultural de la societat catalana és un fet diferencial amb el que no han comptat mai i, en qualsevol escenari, és un avantatge per a nosaltres.



El que no podem ser en cap cas és un obstacle. El Govern actual de la Generalitat està format per homes i dones que han demostrat un compromís insubornable, que estan disposats a jugar-se la seva llibertat, la seva carrera i el seu patrimoni. Són homes i dones que amb valor i intel·ligència ens han guiat fins aquí i ens han posat molt més a prop de la independència del que haguéssim pogut somniar mai. I al davant d'aquest govern hi ha el President Puigdemont, un home que s'ha guanyat a pols la confiança i l'agraïment de tot el poble de Catalunya, i que personalment s'hi juga molt. El que ara és de vida o mort és que tots els sobiranistes estiguem units com un sol home, com una sola dona, al darrera del President. Sigui quina sigui la seva propera jugada, ens agradi més o menys, n'arribem a entendre els intríngulis o no, o a mitges, seguim disciplinadament el camí que ens assenyali.



La unitat, en aquests moments, no és un "valor afegit", ni un factor més a favor nostre, és absolutament imprescindible per guanyar. Sense unitat ja podem plegar i tornar cap a casa. Es pot discrepar, òbviament, podem tenir posicions molt diverses, però sense posar mai en perill la unitat: cal actual com un tot orgànic, tant se val si opinem que la propera jugada del President és massa agosarada com si pensem que ho és decebedorament poc. Els debats, entre nosaltres, però sempre des de la unitat d'acció. El contrari, en un sentit o en un altre, seria dinamitar qualsevol oportunitat de guanyar la independència i carregar-nos el país i els nostres somnis.





Llorenç Prats

2 comentaris:

  1. És que fet, l'únic que ens queda és el fet de mantenir-nos units en la defensa pacífica dels nostres mitjans de comunicació, en la defensa pacífica de la nostra educació, i en la defensa pacífica de les nostres llibertats com a individus i com a colectiu.

    I per altra banda, el que tu dius: hem de confiar en aquells (els nostres polítics) que mouen les fitxes en el tauler d'escacs.

    Surti per on surti el sol, una gran part del poble de Catalunya ens hem demostrat a nosaltres mateixos que existim com a poble.

    Una abraçada.
    David Tirado

    ResponElimina