PÍNDOLA 5. ELS JUTGES

Per què al final la darrera paraula sempre l’acaben tenint els jutges, que no els ha triat ningú? És contradictori, és com si hi hagués una casta endogàmica per damunt de l’Estat, que, sota l’empara teòrica de l’Estat de Dret, acaba imposant la seva ideologia i voluntat per damunt del mateix Estat de Dret. Em direu “els jutges no fan res més que aplicar les lleis que confegeixen els parlaments”. Però tots sabem que això és la teoria, no el que passa realment. Primer perquè els mandats s’allarguen d’una manera impúdica, segon perquè sovint acaben recorrent a la seva pròpia jurisprudència o a la dels seus predecessors, membres de la mateixa casta, perquè les lleis són molt i molt interpretables i es renoven i s’actualitzen amb una lentitud exasperant. I, en tot cas, perquè la renovació dels jutges, com la confecció i aprovació de les lleis depèn dels partits polítics. I aquí entrem en un altre problema, que és el mateix: qui ha triat als membres dels partits polítics, encarregats d’elaborar i aprovar les lleis...? Em direu que el poble, però, en realitat, hagueu votat a qui hagueu votat dels partits que tenen més pes, que s’han de posar d’acord per nomenar jutges i fer canvis legislatius, quants noms em sabeu dir de les llistes del partit que heu votat? Què en sabem d’aquestes persones?

Són defectes tan importants de la democràcia representativa, que n’acaben desvirtuant el substantiu: democràcia. Per què no triem els jutges directament un per un, després d’haver escoltat i llegit les seves propostes i haver-los exposat al contrast d’opinions públiques? Per què no fem el mateix amb els diputats? Per què no se sotmeten a referèndum directe les qüestions més principals? Sempre mitjançant la comunicació, informació i contrast. Si l’únic motiu, l’única excusa per no fer-ho, és que pot resultar molt carregós, és un trista excusa i poc creïble. Que potser no perdem el temps miserablement amb bombardejos d’informació política enormement repetitiva, que contemplem passivament i més o menys expectants segons com ens afecta? No és aquest el problema, això té fàcil solució. El problema és que la democràcia ja li està bé al capitalisme, des dels socialistes fins a la ultradreta. Però és allò de “democràcia sí, ma non troppo”. És a dir, sempre i quan la puguin potinejar.

 

Llorenç Prats