L'independentisme català contra el capitalisme psicòpata

Les coses clares. El nostre gran problema, el de tothom, és que vivim completament sotmesos a un capitalisme psicòpata, psicòpata i depredador, des de la Patagònia fins als confins de Groenlàndia.

Que no ho ha estat sempre el capitalisme de psicòpata i depredador? Sí, segurament que sí, però mai a una escala global com ara i mai tan acusadament i descaradament, i, a més a més, encara que això no ens deixi massa bé, mai no havia clavat les seves urpes d’aquesta manera en la societat occidental i les seves classes mitjanes. Els que patien eren altres.

Ara no, ara som a la part de baix de la cadena tròfica, hem passat a formar part de les víctimes. El capitalisme desfermat ha dividit el món en dos grups de persones. Un és dels rics, potentats, poderosos, que ho tenen tot i que cada vegada van acumulant més i més riquesa i poder a les seves mans sense fer res, simplement deixant que els seus diners rodin pels mercats i vagin engreixant les seves fortunes i la seva influència. Por molt que s’amaguin darrere de bancs, fons d’inversió i altres camuflatges, són persones de carn i ossos, com nosaltres: mil persones, amb nom i cognom, potser cent mil, deu milions... tant se val, una ínfima minoria de la població mundial.

L’altre grup el formem la resta de la humanitat, des dels que viuen relativament acomodats i pensen que a ells això no els afecta, fins a la gent que mor de fam a l`Àfrica o a trets a l’Orient mitjà. Tenim en comú que, per als psicòpates capitalistes, tot el que tenim, tot el que fem, tot el que som, nosaltres mateixos, som mercaderies. Especulen amb els nostres habitatges, amb els nostres salaris i el nostre treball, amb les nostres petites empreses, amb els aliments, amb l’educació, la salut, amb la guerra i amb els nostres òrgans i la nostra sang. I sense remordiments, són psicòpates, no tenen cap empatia, no senten res. I mai no en tenen prou, són depredadors, els mou l’olor de la sang.

Aquesta i no cap més és la gran qüestió que el món té plantejada, que amenaça realment la nostra supervivència i la del planeta.

I davant d’això, què fem? Què podem fer que sigui realment efectiu? Sabem que no podem recórrer a cap altra contrapoder: els polítics, els militars, les esglésies estan al seu servei, en algun cas potser ni ho saben, però estan al seu servei, i quan actuen de manera contrària als seus interessos, si això els pot representar la més mínima amenaça, els exterminen com qui aixafa un mosquit.

Per tant, políticament no podem actuar, no tenim cap esperança de sortir-nos-en. Quan un moviment social o polític alternatiu prospera, se’l miren amb la curiositat i desdeny d’un felí. Si veuen que és una bafarada que no arribarà enlloc o que ja se n’encarregaran els mateixos polítics, no es molesten ni a moure una ungla, si veuen que pot comportar algun perill fan que els seus sicaris –polítics, mediàtics, etc.- el facin desaparèixer, i si pot ser en estat larvari, millor. Moviments que semblen el qui sap què, si s’examinen i et preguntes perquè han sortit i d’on han sortit i perquè se’ls deixa prosperar, veus que, en el fons, serviran per debilitar les forces polítiques més incòmodes per al capital i per afavorir les més pròximes i servils. La caritat, les ong’s, els moviments reivindicatius... tot els és útil o indiferent. Sinó, desapareix.

Llavors, què? Com actuar? L’ideal seria actuar com ells i esborrar-los de la terra, ni que sigui metafòricament: arruïnar-los. Som, com a mínim, mil vegades més, o més, per tant, si ens poguéssim posar d’acord, no hauria de ser cap problema, però això, la vella aspiració de l’internacionalisme, ells saben que no és possible i el poden combatre fàcilment: divideix i venceràs.  També podríem utilitzar les seves mateixes armes de psicòpates i depredadors en contra d’ells, però no existeix, ni sembla viable que existeixi cap mena d’organització de “justiciers sense fronteres”.

Ens resta, però, una altra estratègia guanyadora: fer-nos petits, insignificants als seus ulls. A Europa mateix, hi ha comunitats amb les seves pròpies normes que viuen al marge del sistema i ningú en fa cas, perquè tampoc no pretenen créixer ni reproduir-se. Al món hi ha països petits, amb les seves pròpies lleis i organització interna, i ningú no en fa cas, per la mateixa raó. Ja fa temps que diversos autors ens han recordat que “small is beautiful”, ens han recomanat “pensa globalment i actua localment” i coneixem molt bé les estratègies de la glocalització.

Òbviament -ja ho diu el títol-, estic parlant de Catalunya i de l’independentisme. Cal reflexionar sobre perquè l’independentisme ha crescut a Catalunya d’una manera exponencial en tants pocs anys. És que ens ha agafat una mena de pandèmia identitària. Evidentment no. Hi ha independentistes nacionalistes, i raó que tenen perquè, tal com ha estat maltractada la societat i la cultura catalanes per l’Estat espanyol -que no és Espanya-, no en volen sentir parlar més. Però la majoria, a més a més d’estar farts de ser tractats com un drap brut, amb prepotència i menyspreu, el que volem és sobretot crear un estat nou lluny d’un Estat i un estament polític que es troba entre els més fidels servidors dels amos de l’univers. Recuperar la dignitat, sí, però també recuperar el benestar i la justícia social, i poder-ho transmetre als nostres fills i als nostres néts. Som prou petits, prou insignificants en el concert de les nacions com perquè, si ens separem de l’Estat espanyol, mentre respectem les regles bàsiques de la democràcia i de l’economia de mercat -de debò, no del capitalisme especulatiu-, ningú es preocupi massa de com endrecem la casa.

Però és que potser a casa no tenim cap capitalista psicòpata i depredador, cap polític corrupte i servil... és que les grans fortunes no hi tenen interessos? Sí, de capitalista psicòpata en devem tenir algun, però ja es buscarà la vida per una altra banda. De polítics corruptes n’estem al corrent, però ja farem neteja. I, respecte als interessos de les grans fortunes, jugarem amb un principi que tots els depredadors respecten: el càlcul de costos i beneficis: “pels interessos que hi tinc val la pena fer massa enrenou?”. Els depredadors són sigil·losos i no malgasten energies per empaitar un ratolí. Hem de ser com ratolins.

I això ho aconseguirem així, de bones a primeres? No, què va! Aquest procés té dues fases: La primera assolir la independència, tots junts, sense entrar en cap mena de diferenciació que no sigui “volem un estat independent”. Perquè sense un estat independent no podem fer res, estem condemnats, només podem anar a pitjor.

I necessitem ser molts, moltíssims, una gran majoria per dues raons principals: perquè la comunitat internacional ho hagi de reconèixer inequívocament, i perquè ens fem el mínim mal possible amb Espanya. El govern espanyol no estima a Espanya, perquè aquesta separació es produirà -i si ells volguessin es faria sense perjudicar ningú- , només cal viure a Catalunya per veure-ho, cada dia som més i més que veiem que, si ens governem nosaltres sols, ho farem molt millor. Són dos móns i volem estar en el món que encara el futur amb esperit de progrés econòmic, social i cultural. Tots: els catalans nascuts a Catalunya, els catalans vinguts de fora, els catalans fills de catalans vinguts de fora... això ja fa molts anys que ho tenim superat, encara que es vulgui enganyar la societat espanyola: que vinguin i ho vegin.

Però és que, a més a més, no volem trencar amb la gent d’Espanya, amics, familiars, col·legues, ni amb les seves terres. Simplement volem un estat, ja som prou grans. Però això volem ser molts i molt variats, perquè també això quedi clar.

La segona fase vindrà quan ja tinguem un estat, abans és impossible. Caldrà votar un parlament, i sabrem molt bé qui és i què defensa cadascú. No votarem a cegues ni per eslògans. I aquest parlament haurà de fer una Constitució, però aquesta constitució l’haurem de refrendar nosaltres, i si no reflecteix el país que volem, els direm que no i que en facin una altra. I amb això i les lleis que en derivin farem un nou país, lliure, pròsper i socialment just.

N’estic del tot segur, no per una qüestió de fe, sinó perquè en tinc garanties: l’extraordinària mobilització de la societat civil. Qui condueix aquest procés som nosaltres i qui s’ha manifestat massivament en defensa de la sanitat, de l’habitatge, de l’educació i de tots els principis propis dels drets humans i de l’estat del benestar som nosaltres. En la situació actual de consciència de la societat catalana, creieu que algú ens portarà a vendre? Que ho provi!

Farem un país nou per construir-hi un món millor, tan lluny com puguem de les urpes dels psicòpates depredadors i dels seus sicaris polítics. Som a dues passes: un estat i unes noves regles del joc. Se’ns gira feina i maldecaps, però val la pena.

I qui sap si en algun altre lloc algú ens mirarà i dirà: bona idea...! La història comença cada dia, i som nosaltres que la fem: tu, tu, tu, i jo, els primers.

Llorenç Prats

 

Sobre els museus etnològics

Gràcies, d'entrada, a tothom que m'ha ajudat a difondre, per una raó o una altra, la meva entrada anterior sobre el Museu de les Cultures del Món, que vaig intentar publicar al diari, sense èxit.

Volia puntualitzar, breument, algunes coses sobre el fet que denunciava i sobre el fet que no es publiqués a la premsa.

Penso que tot plegat és prou greu per diverses raons.

En primer lloc per la concepció que expressa del patrimoni etnològic exòtic. Després d'haver-lo espoliat, ara ens permetem el luxe de tractar-lo com una mona de Pasqual, privant-lo, que és el mínim que podríem fer, d'explicar-se en el seu context i de relacionar-se amb la resta de les cultures i amb nosaltres mateixos per enriquir-nos tots plegats. Això, com a antropòleg o senzillament com a persona sensible, m'ofèn, més que el negre de Banyoles si voleu que us digui la veritat, que era fruit d'un altre temps i d'unes altres circumstàncies. D'altres col·legues us explicaran a més a més que això respon a una museologia antiquada, rància. Jo en això ara no hi entro.

En segon lloc, s'ha condemnat una instititució, el Museu Etnològic de Barcelona, que, amb més o menys traça segons les èpoques, sempre ha tingut una voluntat comparativa i d'enteniment, a convertir-se en el temple d'una cultura catalana aïllada, desconnectada del món, una cultura de pastorets, que espero que no esdevidrà fòssil, en àmbar, com si diguéssim, perquè confio molt en l'equip tècnic que dirigeix el museu, ara per ara. Això en el moment en què la cultura catalana és, si em permeteu la paraula, més promisqua que mai, i d'aquesta promisqüitat en treu la vida i s'enforteix. En lloc de fer de l'Etnològic un àmbit de debat i de trobada entre totes les cultures del món, inclosa la catalana, sobre problemes i qüestions diversos, se'l condemna a la galeria de les estàtues, i de la riquíssima col·lecció Folch se'n fa com una botiga d'articles exòtics de luxe. Per cert, ara que dic botiga: s'ha previst en el marxandatge de fer rèpliques decoratives de les obres d'art "originàries", "primeres" (llegeixi's "primitives")? A casa queden molt bé.

El Museu de les Cultures del Món costarà finalment... quant? deu milions d'euros pel cap baix? Més?... Això sense comptar el personal i el manteniment. En un moment de precarietat econòmica com l'actual, tan sensible en el món de la cultura -entre d'altres, és clar-, calia gastar-se aquesta fortuna per omplir el forat que ha deixat la col·lecció Barbier-Müller? Moltes institucions, iniciatives i persones que treballen en l'àmbit de la cultura n'haurien tret mil vegades més profit en benefici de la cultura catalana, de la cultura feta a Catalunya, i a Barcelona, és clar. En aquest sentit és una ignomínia, o, com se'n deia abans, una alcaldada (i que l'alcalde em disculpi perquè no sé si hi té res a veure).

Finalment hi ha el tema de la publicació. Jo no sóc d'escriure als diaris, sinó m'hauria fet periodista. Les poquíssimes vegades que m'hi he adreçat és perquè tenia alguna cosa que pensava que valia la pena de comunicar el més àmpliament possible, ni que fos en aquella secció mig amagada -semiclandestina que diria el Josep Termes- de les Cartes al director. Però res, sembla talment que fins i tot aquesta secció sigui una mena d'eco de la línia més o menys oficial del diari. En canvi, ens trobem una colla d'opinadors professionals, pràcticament sempre els mateixos, que en reforcen l'endogàmia. I no em refereixo als mitjans-escombraries, estic parlant de mitjans seriosos. Si vaig escriure a l'ARA i no a un altre diari és perque em mereix un respecte, però ni així. I això, més enllà de l'anècdota d'aquesta carta, fa por, perquè fa pensar si no exsteix, perdoneu-me el neologisme, una mena de mitjanocràcia que substitueix l'opinió pública, de la mateixa manera que partitocràcia substitueix la democràcia. Això seria molt més greu que l'operació maldestre d'un museu malpensat i innecessari. Desitjaria equivocar-me.

Llorenç Prats

El museu de les cultures del món, una animalada

He enviat aquesta carta a l'ARA, amb la intenció de donar-li més difusió i fer un toc d'alerta sobre práctiques molt desafortunades en l'àmbit de les polítiques culturals. No me l'han publicada i, per tant, la difonc per l'únic mitjà que tinc, el meu blog, amb el prec que en feu la màxima difusió. La nostra política cultural no es pot permetre, en cap dels sentits que esmento, espifiades com aquesta al gust dels polítics. Ja n'hi ha hagut massa.

"Sé del Museu de les Cultures del Món l’obertura del qual per al 2015 que ara s’anuncia, el que m’han explicat, el que publica l’ICUB i el que en diu la premsa.

Considero que és una animalada ofensiva i anacrònica per tres motius.

1.- Pel flagrant etnocentrisme que comporta convertir en un obres d’art objectes de caràcter ritual, cerimonial o quotidià de diverses cultures, segons un concepte -el d’obra d’art- i uns gustos, tot plegat plenament occidental, que no fa res més que continuar en el pla simbòlic la tradició colonialista.

2.- Pretendre que amb 500 obres es pugui fer com una síntesi o com un recorregut per la diversitat cultural del món es podria qualificar com a disbarat si no fos perquè és una ofensa a la diversitat i riquesa de les cultures.

3.- En una època en què el món de la cultura, i amb ell el del patrimoni, pateix unes estretors que compromenten el manteniment i desenvolupament d’activitats i institucions necessàries, invertir milions en la creació d’un museu de Delicatessen etnològiques que ningú demana ni ningú necessita és un despropòsit.

I un afegitó: amb això s’elimina la vessant comparativa del Museu Etnològic de Barcelona, condemnat ara a mirar-se el melic i parlar d’una manera autista de la cultura catalana, exclusivament, sense diàleg ni confrontacions. Com si haguéssim tornat al segle XIX, vaja.

Llorenç Prats, professor de Patrimoni Etnològic i Museologia, professor del Màster en Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia. Universitat de Barcelona"

Aclaracions sobre el recompte.

Des que ahir va sortir la pregunta per a la consulta, llegeixo i escolto des de perplexitats fins a bajanades sobre la manera com s'ha de fer el recompte dels vots i, per tant, conèixer en el seu cas l'opció guanyadora.

Jo no hi sé veure el misteri ni entenc interpretacions tan esbojarrades com que pot guanyar la "tercera via", encara que sigui l'opció minoritària perquè se sumaria amb el no (ahir es va dir a Twitter). I avui he sentit interpretacions igualment estranyes de directors de diaris i també he sentit vacil·lar la Joana Ortega.

Em sembla que tot plegat és ben senzill. La pregunta té dues parts, a la primera es pregunta si volem que Catalunya sigui un Estat, sí o no. Si guanya el no, ja està, ja s'ha acabat la consulta, els resultats de la segona part de la pregunta ja només tenen un interès informatiu.

Però si guanya el sí, l'opció que Catalunya sigui un Estat, la segona part de la pregunta ja no s'adreça a tothom, sinó només a qui hagi votat en sentit afirmatiu. Ho diu el mateix enunciat. Per tant, l'univers passa a ser un altre: el conjunt de votants que han votat sí a la primera part de la pregunta. Els que han votat no o han guanyat o ja no poden tornar a votar. Una papereta "no-no" o "no-sí" seria nul·la.

Per tant, en aquest cas, guanyaria l'opció que tregués més vots entre els que votin a favor de l'Estat independent i els que votin a favor de l'Estat no independent (que podem identificar amb la suposada tercera via).

Suposem el mateix nombre de votants que a les darreres eleccions, 3.668.310, i suposem que, d'aquests, el 60% voten no (2.200.986) i el 40% voten sí (1.467.324): ha guanyat el no i s'ha acabat la història.

Ara suposem-ho al revés: 2.200.986 voten sí i 1.467.324 voten no. Ha guanyat clarament l'opció que Catalunya sigui un Estat, els que hi estan en contra ja no tenen res a dir, han perdut. Ara el total són els 2.200.986 que han votat sí a l'Estat i ara se'ls demana si aquest Estat el volen independent o no. Suposem que el 60%  (1.320.592) el vol independent ("sí-sí") i el 40% (880.394) no el vol independent ("sí-no"), guanyaria a la independència, o viceversa guanyaria la "tercera via".

Un cop se subtanciï, a la primera part de la pregunta, si el poble vol que Catalunya sigui un Estat o no, si el no perd, no pot entrar a decidir quina mena d'Estat, igualment que sí el no guanyés, els partidaris del sí no podrien entrar a decidir de quina manera volen que Catalunya no sigui un Estat.

A una pregunta complexa, una resposta complexa. Aquí no hi ha tres opcions i la que treu més vots guanya. N'hi ha dues, i si guanya el sí, després n'hi ha una altra perquè els que han votat afirmativament refinin la mena d'Estat que volen. 

Qualsevol altra forma de recompte seria contrària a la voluntat popular i una tupinada.

El dia de la marmota

Fa tant de temps que no visito el meu blog que ja no recordava com entrar-hi. Crec que dec una explicació a totes les persones que m'han anat seguint. No m'ha passat res ni he canviat les meves idees, només m'he fet una mica més vell, llei de vida.

Vaig deixar d'escriure al blog al mateix temps i gairebé per les mateixes raons que em vaig fer fonedís de facebook. Em semblava que tot plegat, el que escrivia aquí, la meva presència a facebook, tenia molt poc efecte. Era una qüestió d'eficiència, l'esforç i el temps que hi invertia em semblava massa feixuc per a la poca repercussio que tenia. Segurament és que el que explicava no interessava massa a ningú, tret d'uns quants fidels seguidors. Ens hagués valgut més muntar una tertúlia. D'altra banda deu ser d'allò més normal, què feia jo escrivint un bloc de política? Se suposa que la gent seguim les les reflexions polítics dels opinadors polítics reconeguts. El trànsit de la informació és molt vertical, tret que no et converteixis en un destroyer i estiguis disposat a generar escàndol a tort i a dret. No és el meu cas. Per això, d'una banda, em vaig dir "Llorenç. això no va enlloc" i ho vaig deixar córrer.

No tot acaba aquí. Ara em miro les darreres paraules de la meva ultima entrada i penso que podria començar repetint-les fil per randa. Em feia l'efecte -encara me'l fa- que ja no era temps d'anar donant voltes i voltes a les mateixes qüestions. I el cas és que tampoc no podia ignorar-les i posar-me a escriure d'altres coses perquè continuaven i continuen plenament vigents.

Vam fer unes eleccions, es va marcar un full de ruta i és de suposar que ha de començar a donar els seus fruits. Durant aquest temps hem vist com el poble es mantenia ferm, hem unit el país de punta a punta i hem demostrat una paciència bíblica. Els partits polítics s'han definit com era d'esperar. El paper més trist el del PSC,  però tal com anaven les coses també era d'esperar. Tant se me'n dóna.

Continuo pensant que l'únic que realment importa és aconseguir una majoria suficient per reclamar la independència. No ens donaran cap facilitat i a més a més jugaran brut i amb la inestimable col·laboració dels quintacolumnistes i de tota l'espanyolitat que veurà com un escarment més que merescut que ens suspenguin l'autonomia. Quina tristesa i quina decepció el paper de la intel·lectualitat espanyola d'esquerra, això sí que no m'ho esperava.

Però tant se val, si som una majoria a reclamar la independència, a no reconèixer la constitución española ni les seves lleis regressives, a no acatar la suspensió de l'autonomia... el món ens haurà d'escoltar. La unió europea no es pot permetre que un dels seus estats ignori olímpicament la voluntat de tot un poble, s'hi juga els seus mateixos principis, aquells que, si més no, no es poden renunciar mai públicament sense perdre tota la credibilitat.

No sé com arribarem a la independència, però si el poble de Catalunya l'exigeix col·lectivament, arribarà. Aquesta és ara la tasca que socialment tenim encomanada.

Mentrestant no crec que tingui massa res de nou a dir en aquest procés. Si els polítics ens fallen, serem tot el poble que compartuim el mateix anhel que tornarem a posar-los al seu lloc. La unió i el convenciment que la independència és l'únic camí per arribar a un món millor, un món on s'hi pugui viure, són la nostra força.

Per facebok tampoc no m'hi veureu. El motiu és en part el mateix, o els mateixos que he exposat i una sensació d'anar donant tombs com als cavallitos. Si admets molts amics i parles amb molta gent és per barallar-te o per donar-te cops de cap contra la paret. Ho vaig fer fins al masoquisme. Si et limites a un cercle petit que pensa més o menys el mateix que tu, també ho vaig fer mitjançant un avatar que en diuen ara, és com ballar un minuet donant-nos la raó els uns als altres i repetint sempre més o menys els mateixos arguments mentre la realitat no avança. Em sap greu haver perdut gent de vista, però pel que fa als debats em fa l'efecte de no haver-me perdut res. Som, més o menys, on érem.

Per això he dedicidit no tornar a facebook, ara escric almenys un cop cada dia al meu twitter @llprats, si us hi voleu afegir us seguiré també amb molt de gust, i si hi ha novetats ja recuperaré novament el blog, però quan n'hi hagi, quan valgui la pena, quan la realitat hagi fet algun pas endavant i escriure torni a tenir sentit, us ho diré per twitter. Ara, per constatar desgràcies, val més callar i anar treballant per garantir que tot surti com el déus i la raó manen. Us espero. Llorenç

.

Sense un nou país, mai no podrem fer un país nou.

En aquests moments hi ha una sola prioritat que és la independència i tothom hauríem d’estar treballant a tota merda per assolir aquest únic objectiu, després ja vindran les eleccions, el procés constituent i les diferències ideològiques per assolir un món millor. Però mentre no tinguem casa nostra, els nostres diners i poguem decidir com ens organitzem, aquesta ha de ser la prioritat exclusiva, tota la resta és fer el joc a l’enemic.

N’estic cansat i fart de polítics que no tenen solucions, que van deixant córrer el temps mentre juguen la seva versallesca partideta que no porta enlloc.

N’estic cansat i fart de les suposades iniciatives ciutadanes que tampoc no aconsegueixen res. Sóc membre de l’ANC. Bé, què ha fet l’ANC? Només una cosa: convocar la manifestació més gran de la història de Catalunya a favor de la independència. Una manifestació que els va ultrapassar en les previsions i els continguts. Després, què més? Folklore i més folklore. Aviat n’hi haurà per escriure un Costumari Independentista. Enceses d’estelades, mones de Pasqua, webs de disseny i ara sembla que la fita principal sigui que la Carme Forcadell (tots els meus respectes per a ella) sigui declarada per El Periódico [¡!] “catalana de l’any”.

Ja només ens falta muntar la secció de macramé. El que ara cal i cal amb tota urgència i contundència és aconseguir una majoria de ciutadans i ciutadanes a favor de la independència que no és ni molt menys clar que tinguem. I això només es pot aconseguir treballant porta per porta. No recordo ara exactament como ho deia el Ferran Torrent, però cal guanyar la batalla a cada taula de bar, a la botiga, a la consulta del metge.

Si hem d’anar perdre, pleguem i que cadascú s’espavili com pugui, però si volem guanyar, deixem-nos de collonades i posem totes les nostres energies, les dels polítics, de les associacions de tota mena, de les persones individuals… a garantir una majoria sense la qual Catalunya mai no existirà com a país independent.

Ens trobem en una cruïlla de la història i només podem anar endavant o endarrera: o Catalunya passa a ser un estat de ple dret, o d’aquí uns dècades serà una antiga regió d’Europa, amb una llengua morta i un folklore molt bonic.

I, si per un miracle de Santa Rita, ens posem tots d’acord a lluitar per la independència i aconseguim arrossegar una majoria àmplia de la població catalana, llavors acollim-nos a la fòrmula més ràpida i eficaç: ja sabem que no farem cap referèndum ni consulta dintre de la legalitat espanyola, no cal perdre-hi el temps, fem eleccions plebiscitàries i una declaració unilateral d’independència o apliquem qualsevol altra fórmula, si hi és, que ens permeti anar més de pressa encara.

Que cridin tant com vulguin, que amenacin i ens expulsin, tant se val, tenim força per sortir-nos-en, situacions més dures hem remuntat, i no ens podran esborrar del mapa. Per això es gasten tans milions ara per anar embolicant el procés, perquè saben molt bé que Déu nos guard d’un “ja està fet”.

Tenim una capacitat insòlita d’entrebancar-nos nosaltres mateixos: des dels partits, des de les institucions de la societat civil (ANC inclosa)… només ens faltaven els nostres mediàtics particulars, la Teresa Forcades, l’Arcadi Oliveres… que vénen a enredar la troca i a distriure el personal de l’objectiu sine qua non i realment assolible: la independència, una independència que ells no recolzaran mai.

No ens deixem enredar més, només hi ha un camí i no és fàcil però és molt clar: 1) aconseguir una majoria a favor de l’independentisme i 2) proclamar la independència.

Tota la resta vindrà deprés, i sinó, no vindrà mai.

Crisi? Quina crisi?

La realitat és molt dura i suposo que la gent vol treure ferro a la situació. L’altre dia estava parlant amb uns col·legues i un d’ells deia “una crisi és una oportunitat mal gestionada” i compartien la idea que d’aquesta “crisi” en sortiríem fent les coses bé. Jo els deia que tant de bo estiguéssim vivint una crisi i en poguéssim sortint amb una actitud proactiva, iniciatives innovadores i esmenant tot allò que s’ha fet malament. La realitat, per desgràcia, no és aquesta, ens trobem en un punt d’inflexió del capitalisme que, en paraules de Miren Etxezarreta, davant de la impossibilitat d’estendre’s a nous mercats exteriors, ha girat els seus ulls i ha posat les seves grapes en l’estat del benestar, suculents sectors com la sanitat, l’educació, les pensions… que movien, i encara mouen, una ingent quantitat de diners, des del seu punt de vista improductivament. Josep Fontana opina que el següent a privatitzar és el mateix estat i que la nostra capacitat de reacció és nula i arriba a parlar del “retorn a un sistema feudal”.

L’estratègia que molts hem adoptat per intentar aturar aquesta situació és la creació d’un estat nou: marxem d’Espanya i blindem-nos enfront de l’ofensiva capitalista encapçalada pels governs de la UE. És a dir, intentem que la situació a Catalunya sigui només una crisi i, per tant, agafem-nos-ho com una una oportunitat a gestionar correctament. No és fàcil, ni serà un camí de roses. Al començament es necessitarà paciència i solidaritat, però altres països ho han fet, no només Islàndia, molts països de l’Europa central i del nord, països demogràficament petits, com nosaltres, estan resolent els seus problemes d’una manera molt més eficaç.

Coneixem la fórmula: que circuli de nou el diner perquè hi hagi capacitat de consum, que generi activitat comercial i producció, que, al seu torn farà necessària la creació de llocs de treball, que continuaran alimentant el consum. I tot això, generarà, via taxes i impostos proporcionals, els ingressos que necessita l’estat per mantenir la societat del benestar: la sanitat, l’educació, la dependència, etc. Potser caldrà anar més a poc a poc del que voldríem perquè haurem de estar aixugant durant molt de temps un deute heredat, però això es pacta, es negocia i, finalment, sense un govern que t’imposi com a política econòmica i social els interessos del capital, s’arriba a una solució de compromís, perquè tothom s’estima més cobrar encara que sigui de mica en mica.

Que no ens vingui el Montilla dient que qui pagarà les nòmines el dia després, perquè, com li contesta avui el Toni Soler, el problema que tenim dintre de l’estat espanyol és si podrem pagar les nòmines a la tardor, o, com deia l’Oriol Junqueras si, per acomplir el límit de deficit, no haurem de tancar hospitals, universitats, fins i tot el parlament i privatitzar els mossos d’esquadra.

El fantasma de la privatització no és un futurible: ja està aquí. Els estudiants deixen de d’estudiar perquè no poden pagar la matrícula, jo he de triar entre esperar-me vuit mesos perquè m’operin de cataractes (i no veig la cara dels alumnes del final de la classe, massificada perquè així calen menys professors), o pagar-m’ho de la meva butxaca. A la universitat ens visiten corredors d’assegurances per fer-nos plans d’estalvi i jubilació -als nostres mateixos despatxos!-, i ens envien, per correu intern, ofertes adaptades del col·lectiu de mútues sanitàries. El voltors fa temps que enfosqueixen el cel de Catalunya.

No recordo qui deia que, a l’hora de la veritat no ens atreviríem a independitzar-nos perquè no tenim sang a les venes. Potser sí, llavors ens mereixerem tot el que ens passi. No és el meu cas i vull creure que no ho és en general: pitjor que ara no estarem, perquè almenys tindrem esperança, i si hem de fer un sacrifici el farem perquè sabrem que és perquè els nostres fills, i no els plutòcrates capitalistes, visquin millor. Però aclarim-nos, qui ha de conduir aquest procés? Qui ha de marcar els passos i el ritme? Els polítics? La societat civil?

L’altre dia, Salvador Cardús escrivia un article d’aquells de tesi interrupta, que arribes al final busques en va on continua. Venia a dir que els polítics s’emboliquen molt però que la societat civil fa propostes que corren el risc de caure en la simplificació i el populisme. Punt. Molt bé. I què fem?

Jo no crec que tots els polítics s’emboliquin ni molt menys: Esquerra i la part més sobiranista de Convergència ho tenen molt clar i fins ara han estat molt coherents. Com, en un altre sentit, han estat clars i coherents el PPC i C’s. Qui ho embolica són partits que no volen la independència però tampoc volen que sigui dit, com Unió, el PSC o ICV. Unió per interessos, el PSC perquè té por de desaparèixer si perd l’estela del PSOE. Costa més d’entendre el cas d’ICV i també el de la CUP. La tesi ve a ser la mateixa: independència sí, però amb justícia social. Sí, és clar que sí, jo també ho vull, però, com es pot pretendre que ara s’abordi decididament el tema de la justícia social quan l’estat espanyol ens està ofegant i, a més a més, pretén que retallem 4.500 milions d’euros més del pressupost?

Esquerra Republicana vol el mateix, i gosaria dir que si més no un sector de Convergència -les coses han arribat a cotes insospitades-, però és evident que dins de l’estat espanyol no podrem avançar ni un pam en la justícia social. Per tant, qualsevol plantejament, per radical que sigui, passa per l’estat propi, per la capacitat de decidir quina política econòmica i social es fa. No pot ser que ICV i la CUP no ho entenguin, és massa evident. I això fa pensar que, en realitat, ICV vol evitar haver de pronunciar-se respecte a la independència perquè sap que l’unionisme és molt fort dintre de la seva coalició, com el PSC. Hi ha polítics d’ICV, com Raül Romeva, amb una posició diàfana a favor de la independència, però són minoria.

A la CUP els passa el mateix. Podria ser -francament no ho sé, però em sabria molt de greu, moltíssim-, que a l’hora de decidir, pel mitjà que sigui, sobre la independència de Catalunya, la CUP fes misto, amb l’excusa, infantil, que no es contempla la desvinculació del capitalisme en la mateixa elecció o en el mateix acte de sobirania. Saben -i ho saben molt però que molt bé-, que això s’ha de plantejar, debatre i guanyar després, a partir del dia següent.

No em vull allargar més, no em vull fer pesat, però queda per veure quin és el paper de la societat civil i de quina societat civil, si el protagonisme i les mesures adoptades són toves o excessives, quin procediment cal seguir per arribar a la declaració d’independència -entre els diversos que hi ha damunt de la taula- i, sobretot, com ho farem per garantir-ne l’èxit i com actuarem, donat el cas, a partir del dia després. Prometo tractar-ho, com si fos una segona part d’aquests mateix post, d’aquí a pocs dies.