PÍNDOLA 6. RACISME I XENOFÒBIA

 

PÍNDOLA 6. RACISME I XENOFÒBIA. El racisme té tantes cares, tants aspectes i històries que ens caldria tot un pot de píndoles per enumerar-les. Em limitaré doncs a remarcar un aspecte del tot central, que explica en bona part perquè tots som més o menys racistes: el nostre rebuig no té res a veure amb el color de la pell sinó amb la misèria dels "negres", "els moros", "els sudaques"... I amb unes formes de vida que representen, en les quals, com en la misèria, ens fa por de caure i ens en volem allunyar. Per això no som racistes amb certs polítics, actors, músics o esportistes negres o moros. O, si ho som una mica, és perquè ens recorden la misèria i marginalitat dels altres. Per això tampoc som racistes amb els japonesos. Més valdria que ens fixéssim en nosaltres mateixos i ens adonéssim que, per a la gent del nord, blancs, anglosaxons i protestants dominants, nosaltres som sospitosament morens i pobres.

PÍNDOLA 5. ELS JUTGES

Per què al final la darrera paraula sempre l’acaben tenint els jutges, que no els ha triat ningú? És contradictori, és com si hi hagués una casta endogàmica per damunt de l’Estat, que, sota l’empara teòrica de l’Estat de Dret, acaba imposant la seva ideologia i voluntat per damunt del mateix Estat de Dret. Em direu “els jutges no fan res més que aplicar les lleis que confegeixen els parlaments”. Però tots sabem que això és la teoria, no el que passa realment. Primer perquè els mandats s’allarguen d’una manera impúdica, segon perquè sovint acaben recorrent a la seva pròpia jurisprudència o a la dels seus predecessors, membres de la mateixa casta, perquè les lleis són molt i molt interpretables i es renoven i s’actualitzen amb una lentitud exasperant. I, en tot cas, perquè la renovació dels jutges, com la confecció i aprovació de les lleis depèn dels partits polítics. I aquí entrem en un altre problema, que és el mateix: qui ha triat als membres dels partits polítics, encarregats d’elaborar i aprovar les lleis...? Em direu que el poble, però, en realitat, hagueu votat a qui hagueu votat dels partits que tenen més pes, que s’han de posar d’acord per nomenar jutges i fer canvis legislatius, quants noms em sabeu dir de les llistes del partit que heu votat? Què en sabem d’aquestes persones?

Són defectes tan importants de la democràcia representativa, que n’acaben desvirtuant el substantiu: democràcia. Per què no triem els jutges directament un per un, després d’haver escoltat i llegit les seves propostes i haver-los exposat al contrast d’opinions públiques? Per què no fem el mateix amb els diputats? Per què no se sotmeten a referèndum directe les qüestions més principals? Sempre mitjançant la comunicació, informació i contrast. Si l’únic motiu, l’única excusa per no fer-ho, és que pot resultar molt carregós, és un trista excusa i poc creïble. Que potser no perdem el temps miserablement amb bombardejos d’informació política enormement repetitiva, que contemplem passivament i més o menys expectants segons com ens afecta? No és aquest el problema, això té fàcil solució. El problema és que la democràcia ja li està bé al capitalisme, des dels socialistes fins a la ultradreta. Però és allò de “democràcia sí, ma non troppo”. És a dir, sempre i quan la puguin potinejar.

 

Llorenç Prats

 

PÍNDOLA 4: FEMINISME.

 

*Per no fer-me pesat començo a alternar les reflexions més generals amb qüestions concretes. A veure si ho aconsegueixo!

Jo sóc feminista, sense peròs. Que jo recordi, de tota la vida. He estat educat en una cultura masclista, esclar, però potser perquè he tingut molta relació amb amigues, primer nenes, després noies i dones, he viscut el món femení amb molta naturalitat i d'una manera igualitària. Dintre del  feminisme hi ha molts feminismes. Amb uns comparteixo estratègies i objectius i amb altres no, però sí comparteixo amb tots els principis bàsics.

De fet, no entenc que hi hagi persones contràries o indiferents al feminisme. Al capdavall, en essència, el feminisme combat la discriminació dels éssers humans per motiu de gènere, o, per dir-ho en positiu, propugna la igualtat en drets i deures de tots els éssers humans, independentment del seu gènere. De passada, el feminisme ens fa reflexionar sobre el mateix concepte de gènere i sobre la construcció social del dualisme masculí-femení.

Qui pot està en contra d'aquests principis? Amb quins arguments? 

Llorenç Prats

PÍNDOLES 3. L'ESTAT

 

A totes les societats el poder es formalitza en el que es coneix com una estructura d'autoritat, més o menys regulada i jerarquitzada. Però hi ha molts nuclis i relacions de poder, dins i fora de l'estructura d'autoritat, més o menys complexes com més o menys complexa sigui la societat. Bancs, empreses, lobbies, grans fortunes, faccions militars, narcos i traficants de tota mena, màfies, algunes sectes... s'alien i enfronten en l'arena global. A les anomenades societats democràtiques, l'estructura d'autoritat és el que coneixem com a Estat de Dret, un actor important, però no pas l'únic, de lluny, ni molt menys neutral.

Llorenç Prats

PÍNDOLES 2 PACIFISME I NO VIOLÈNCIA ACTIVA

Si el poder és força i violència, cap lluita o embat pacifista o no violent s'hi pot confrontar amb èxit. Per sort el poder radica en molts nuclis diversos, amb interessos diversos i sovint contraposats. La no violència se'n pot sortir quan el context fa que en uns o altres poders els interessin els objectius que persegueix, o que siguin indiferents als poders en general. Altrament, si s'ha de confrontar a la força i la violència de determinats poders sense el recolzament d'altres poders equivalents o superiors, ho té fotut. Vegeu la història.

 

PÍNDOLES. 1 QUI MANA EN AQUEST MÓN?

Polítics, grans fortunes, jutges, el complex industrial-militar...? Mana qui té el poder i el poder, en última instància, és força, violència, per imposar la pròpia voluntat. Qui acumuli més capacitat de mobilitzar força, violència, en cada moment i circumstància és qui mana. No hi ha res més enllà de la força, de la violència, com no sigui més violència. Pensem-hi.

Llorenç Prats

RADICAL LLIURE TERCERA ÈPOCA

Ara fa dos anys que vaig escriure la darrera entrada en aquest blog. Avui començo una tercera època, una tercera etapa, amb canvis que tot seguit explicaré.

El blog va néixer en el context del greu deteriorament de l'estat del benestar, del creixement de les desigualtats i de la restricció dràstica de perspectives de futur per a les noves generacions, que es va produir com a conseqüència de l'ofensiva del capitalisme a partir de l'anomenada crisi financera de 2008, les conseqüències de la qual continuem arrossegant.

La segona època, o etapa, reflectia un canvi d'orientació no de la meva ideologia ni dels meus objectius sinó de la meva estratègia, a partir de 2012, quan vaig vincular els meus projectes a la causa de la independència de Catalunya. La independència de Catalunya, per a mi i penso que per a la gran majoria d'independentistes d'esquerra, no constituïa una finalitat en ella mateix, sinó un camí diferent per construir un món millor i més just, en una societat més abastable, amb el poder més pròxim als ciutadans i més disposada a assumir els canvis orientats al progrés i a la justícia social. No hi havia precedents en aquest sentit i calia explorar fins al final l'actitud, més o menys democràtica, de l'estat espanyol, així com el consens de la societat catalana i el posicionament internacional al respecte. L'1 d'octubre de 2017 i els dies següents tot va quedar aclarit. El consens en cap cas anava més enllà del 50% de la població, l'Estat espanyol estava disposat a respondre amb la força de manera inequívoca i els estaments polítics internacionals, singularment els europeus, no pensaven fer res per nosaltres. Les conseqüències són conegudes per tothom.

Ara, que acaba de prendre possessió el govern de Pere Aragonès, malgrat l'embogiment continu de la política espanyola i del sistema global, penso que és hora de treballar i de deixar treballar. Vull encetar en aquesta tercera època tot un seguit de reflexions sobre qüestions diverses que afecten el nostre món contemporani i que em preocupen. Qüestions  de vegades molt generals i aparentment -només aparentment- abstractes, d'altres qüestions molt concretes i aparentment -només aparentment- menors. Espero que siguin del vostre interès i m'agradaria que us sentíssiu convidats i requerits a comentar-les, a discrepar, a debatre... que no passi per bo allò que és simplement habitual, normal, políticament correcte.

M'hauria agradat desenvolupar aquestes reflexions amb tota l'extensió que requereixen, però no pot ser, no tinc temps. Qui coneix la meva situació personal ja sap que no ho dic per dir i que no és un lloc comú sinó una realitat com un temple. Com que altrament pateixo per no poder expressar i contrastar el munt de qüestions que m'inquieten, he decidit convertir-les provisionalment en una mena de píndoles de pensament. Les publicaré com a entrades independents i, al mateix temps, les publicaré a Instagram, amb un enllaç amb aquest blog, per arribar a un públic més ampli. Ja us ho faré saber amb un correu electrònic. Si no els voleu rebre, sisplau, contes-teu-lo quan vulgueu, posant simplement "no" i us eliminaré de la llista immediatament. La meva idea és intentar publicar una píndola setmanal. També les podeu trobar a Instagram, per tant, si preferiu cercar-les a Instagram, sabent que surten cada setmana i que estan enllaçades amb el blog, feu el mateix que us deia per donar-vos de baixa i no haver de rebre tants correus electrònics. Com vulgueu. A Instagram em trobareu pel meu nom, Llorenç Prats, o bé per @pratsllorenc.  La meva intenció, però això ja no ho puc garantir, és ampliar algunes d'aquestes píndoles al blog fins a l'extensió d'una entrada normal. A veure. 

Tant a Instagram com aquí, les píndoles o les entrades aniran acompanyades d'una fotografia meva pertanyent a un reportatge que vaig fer per a mi mateix sobre Sant Andreu: imatges urbanístiques i de detalls arquitectònics o d'altres coses que es troben pel carrer. Òbviament no tenen cap relació amb el contingut de la reflexió, si no és per pura casualitat. La seva funció, simplement, és la d'identificar gràficament cada nova reflexió i distingir-la de les altres.

He volgut modificar mínimament el format, ni que sigui el color de les pàgines i introduir la denominació de "tercera època" a partir d'aquesta entrada, que és on comença. Tanmateix, no en sé prou i ho aplica a tot el blog, des d'aquesta entrada endarrere. Ara tot és tercera època. Si algú em sap dir com ho de fer perquè surti com jo voldria, li agrairé. Els comentaris són admesos i ben rebuts en tot cas, es poden fer amb el nom real, amb pseudònim o anònimament, com us plagui. No sé si em deixo res. Espero que no. De seguida us penjaré la primera entrada. Gràcies pel vostre seguiment.

Llorenç Prats