PÍNDOLA 28. DARRERES CONSTATACIONS, PER ARA.

Dedico aquesta tercera i darrera píndola a l'agonia del català i, de moment deixo el tema. Altres veus molt més autoritzades en continuaran parlant i aniran treballant-hi, com fins ara, tot i que res sembla poder aturar la sagnia. Deixo només, per acabar, unes observacions empíriques fàcilment constatables: 1. No hi ha al món cap llengua sense estat plenament viva. Les que encara no han mort del tot estan agonitzant, o convertides en un "patois", una mena d'argot d'anar per casa. 2. A Catalunya (a Barcelona segur, però també en molts altres llocs) es pot viure perfectament en castellà, sense entendre ni un borrall de català - ho he comprovat-, però no es pot viure només en català, sense entendre el castellà. 3. Si es vol triomfar en alguna activitat artística - música, literatura, arts escèniques... i no diguem en ciència, cal passar-se al castellà - com va fer el Serrat, posem per cas-. El català només serveix per a Catalunya, i encara. Algú s'imagina algun autor d'èxit mundial en català? O un premi Nobel? Ara no (per què deu ser?), però al segle XX haguéssim pogut tenir algun Nobel de literatura, si el català hagués estat llengua d'estat. 4. Quina llengua normal suportaria que els locutors de la ràdio i la televisió pública - ja no dic els tertulians-, quan no llegeixen guions, destrossin la llengua dia sí dia també? 5. La penetració del castellà és tan gran que fins i tot catalano-parlants militants construeixen sovint el seu discurs en castellà, inconscientment potser, i el tradueixen, per això ens preguntem "com es diu això en català?" i cerquem l'equivalència correcta. No ho hauríem de fer, si construíssim el nostre relat en català, no ens hauríem de preguntar com es diu en català "de tal palo tal astilla" o "contigo pan y cebolla". Contra tot això l'escola catalana està bé però serveix de ben poca cosa. Només un estat monolingüe, encara que sigui progressivament i no renunciï al castellà com a llengua complementària, pot salvar el català. Segur que penseu en moltes altres evidències de l'agonia del català. Podeu afegir tot el que volgueu, o discrepar, als comentaris.

PÍNDOLA 27. FURGANT EN LA FERIDA.

 

Continuo amb l'agonia del català. L'actualitat s'imposa. El govern d'Espanya acaba de tancar la porta a la protecció del català en la reforma de la Llei de l'Audiovisual, així com també al traspàs de rodalies... De vegades fa l'efecte que, si existís una bomba de neutrons capaç de discriminar els catalans dels espanyols, d'eliminar només els independentistes i catalanistes autodeterministes, confederals i herbetes semblants, sense afectar la resta de les poblacions ni el medi ni el patrimoni moble i immoble, l'Estat espanyol tindria temptacions d'utilitzar-la i l'espanyolisme, en les seves diverses expressions, pensaria i potser diria "a por ellos". Perdoneu, però, entre jutges, institucions para jurídiques, govern, oposició i el sursum corda, ser català i pretendre una cosa tan natural com autogovernar-se, et fa sentir - disculpeu la imatge- com un jueu al gueto de Varsòvia. Per això ens deuen dir polacs. I, seguint la comparació, encara pot ser pitjor: Quan governi el PP - amb Vox-, podem acabar a Auschwitz. Volia parlar del català i he acabat parlant dels catalans. Ja m'ho passareu, ho necessitava. Demà, per poc que pugui, faré una altra píndola més específica sobre la llengua. És que estic fart d'haver-me de preguntar cada dia per què no puc ser com soc, per què no podem ser com som. Per què d'altres ens han de dir com hem de ser, amb l'únic argument de la força. "La nova normalitat és el problema" diu la imatge que havia triat abans de saber què escriuria. Per als catalans la nova normalitat és el problema perquè és el mateix que la vella, la maleïda normalitat de sempre.

PÍNDOLA 26. PER QUÈ ES MOR EL CATALÀ?

 

L'agonia de la llengua catalana es pot constatar per tot arreu. Qui és vulgui enganyar es pot fixar en les millores que s'han produït respecte al franquisme. Ara el català és la llengua oficial de l'administració a Catalunya, s'ensenya a les escoles i, teòricament, tothom qui ha estat escolaritzat a Catalunya de la Transició ençà l'entén i el sap parlar i escriure, hi ha televisió, ràdio i premsa en català, etcètera. Però la realitat social és una altra. L'administració de Justícia, l'assistència mèdica, molts tràmits administratius... a la pràctica es duen a terme en castellà i no es pot triar perquè el jutge, el metge, el policia o l'inspector d'Hisenda dels quals depèn la teva sort manen. I punt. A molts establiments el personal t'atén en castellà i tothom s'ho empassa, de grat o per força, perquè se te'n fot o no, però vas de bòlit i no et pots entretenir. En el cas dels joves i dels immigrants és pitjor perquè uns i altres representen el futur del país i, tret de casos de militància estricta, s'expressen habitualment en castellà. Els immigrants, majoritàriament, accedeixen a feines precàries (neteja, cures de persones dependents...) i no els cal el català per a res. Els joves identifiquen el català amb la llengua de l'escola i dels pares, i això genera rebuig i, d'altra banda, la sociabilitat, la dinàmica de grup els importa molt més que la llengua. A les xarxes socials si es vol eixamplar el cercle de relacions, tenir seguidors, èxit, emular els "influencers", s'ha de fer tot en castellà, o anglès. Els que escrivim en català ho fem per militància i som uns pàries digitals. La presència del català als mitjans és mínima, gairebé testimonial. La cultura i la ciència, si es fa en català no traspassa les fronteres del nostre país. Els artistes i els científics ho saben i sobretot ho saben les editorials i els productors. L'èxit només s'aconsegueix en castellà o anglès. A més a més el català té una imatge identitària que genera adhesions, però també rebuig. Les causes de tot això són clares: el català no és obligatori ni necessari. La seva única possibilitat de supervivència és tenir un estat al darrere. I no és per sempre.

PÍNDOLA 25. LEGALITZAR O NO LES DROGUES, TOTES.

 

La veritat és que se m'ocorren poques raons per no legalitzar les drogues. És que potser les drogues actualment il·legals són més perilloses que les drogues legals? En tot cas, si algun en vol consumir, costa gaire aconseguir drogues il·legals? Tots coneixem la resposta. Drogues legals com el tabac, l'alcohol, les benzos, o addiccions que actuen talment com les drogues, com el joc, tenen efectes sobre la salut pública, la vida de les persones addictes i els seus entorns veritablement devastadors. I tanmateix a ningú se li ha acudit prohibir-les. El tabac no és pot publicitar i tot i així continua havent-hi un reguitzell de gent que emmalteix i sovint mor a causa seva. L'alcoholisme destrossa vides de gent de vegades molt jove i fa mal a tots els que els estimen i proven, amb poc èxit, d'ajudar-los. I d'alcohol d'alta graduació se'n pot trobar a tot arreu i a tota hora. El joc és una plaga des de temps immemorial i es pot anunciar i tot, o esdevenir una activitat solidària o tradicional. Les benzos, els ansiolítics, han estat un negoci fabulós per a les farmacèutiques durant la pandèmia. Aconseguir drogues il·legals de tota mena, no només a les grans ciutats sinó de fet a qualsevol lloc, és a l'abast de qualsevol que no sigui un perfecte anacoreta. La il·legalització de les drogues genera el problema específic del narcotràfic, un problema enorme no només de seguretat, sinó de marginació i malbaratament de recursos públics amb tot un corol·lari de conseqüències indesitjades. La legalització no comportaria necessàriament un augment significatiu del consum, per què? Al contrari, permetria una monitorització del consum social per orientar les accions públiques més adequades. A més el control social informal i l'escola, en aquest context, podrien assumir un paper determinant. D'altra banda, amb la legalització s'acabarien els problemes de seguretat i marginació. No se m'acut ningú més interessat en què es mantingui l' status quo que els mateixos narcotraficants i els cínics moralistes que s'estimen més mirar el problema de biaix. Molta força deuen tenir uns i altres perquè no es pugui destapar i airejar la ferida.

PÍNDOLA 24. LGTBI FÒBIA

Les fòbies són temors irracionals o exagerats envers determinats elements, fenòmens, entitats o col•lectius molt diversos. En molts casos, aquesta por genera una actitud no només d'evitació, sinó també d'aversió i fins d'agressió, activada per la mateixa por. El problema, socialment, es produeix quan les fòbies es refereixen a grups humans. Entre aquestes destaca la LGTBI FÒBIA perquè és sovint molt agressiva i sempre difícil d'entendre. El gènere és una construcció social i les pràctiques sexuals una opció individual. Per què, doncs, provoquen temor les opcions genèriques alternatives? Quin mal ens poden fer? No ens obligaran a "convertir-nos" ni ens "prendran la feina". Durant molts segles la societat occidental s'ha basat en l'existència de dos gèneres, masculí i femení, identificats automàticament a partir dels genitals i abocats forçosament a l'heterosexualitat amb la missió principal i quasi única de la reproducció. A l'entorn de la fórmula masculí-femení, heterosexualitat i reproducció, s'han organitzat les institucions bàsiques de la societat, com els grups domèstics, les al•liances i cooperació i la transmissió del patrimoni. Tot en un context de societats patriarcals. En aquest model, sancionat per les lleis de Déu i dels homes, qualsevol alternativa és marginal i marginada, i, segons el lloc i el temps, més o menys vexada i castigada. Però això actualment ja no té cap sentit. L'ordre que sustentava aquest model ha canviat o està canviant. És més, fins i tot abans, de sempre, l'autopercepció de gènere i la sexualitat ha estat més o menys diferent en cada cas, encara que s'hagi amagat, negat o mantingut en la intimitat. No hi ha dues persones sexualment idèntiques. Ara bé, això amenaça el poder d'institucions que obtenen la seva legitimació de l'ordre tradicional. I amenaça la masculinitat patriarcal que se sent insegura i per això ataca, per reafirmar-se en la seguretat de l'ordre tradicional i no haver-se de qüestionar. Les agressions LGTBI fòbiques, més o menys actives o gregàries, venen de la inseguretat i del refugi en identitats tradicionals i imaginàries per no haver-se d'enfrontar a un món obert de bat a bat.

PÍNDOLA 23. L'ORIGEN DEL PATRIARCAT.

Ara que se'n parla tant i surten veritats a mitges, que fan més mal que bé, potser val la pena recordar un parell d'idees bàsiques al respecte. El patriarcat és la forma usual d'organització social i política de totes les societats humanes des de la revolució agrícola fins als nostres dies. De l'organització social i política de les societats prèvies a la revolució agrícola no en sabem pràcticament res. Les pedres, els ossos i unes quantes pintures murals no donen per explicar aquestes coses. I els pocs pobles dedicats a la caça i la recol•lecció que han arribat fins a l'era industrial són pobles marginals, que ocupen hàbitats marginals, destinats a desaparèixer, que tampoc no ens serveixen per extreure'n conclusions aplicables a la humanitat paleolítica. A les societats que es formen a partir de la revolució agrícola i fins a la revolució industrial (societats excedentàries, jerarquitzades, urbanes, expansives, especialitzades... Estats, Imperis), hi ha un factor determinant als efectes que ens interessen: la força física. La força és el factor clau per a la supervivència d'una societat en dues situacions específiques: l'obtenció d'aliment en èpoques d'escassedat (una sequera persistent, per exemple) i la guerra. Són situacions per les quals totes les societats agrícoles passaran diverses vegades al llarg de la història. D'aquí, de la seva superioritat quant a força física, ve la supremacia del mascle i el patriatcat. Si alguna vegada, en aquests mil•lennis, ha existit - que no consta- alguna societat matriarcal, ha estat esborrada del mapa per exèrcits de mascles bel•li cosos o no ha sobreviscut a crisis que requerien una gran aportació d'energia muscular. Però, des de la Revolució Industrial, la força física ha deixat de ser un factor determinant, més i més. Per què doncs és continua discriminant les dones i de vegades de manera tan violenta? Bàsicament perquè no és tan fàcil canviar la cultura i renunciar als privilegis. Però ara ja no hi ha raons objectives per a la supremacia del mascle, les dones se n'han adonat, des de les sufragistes, i lluiten pel seus drets i se'n sortiran, en un plis, evolutivament parlant.

PÍNDOLA 22. SOLIDARITAT I INSOLIDARITAT.

La solidaritat és un concepte complex. Té molts topants.De vegades és només caritat i funciona com a lenitiu enfront de la culpabilitat que tots sentim una hora o altra respecte a les persones més desafavorides (sempre hi ha un pitjor). De vegades és el compliment estricte dels preceptes morals de determinada religió o ideologia. I d'altres encara d'hàbits culturals més o menys consolidats. Per ètica personal, per exemple, contra la moral imperant, jo no acostumo a donar mai propines (no m'agrada que acabin convertint-se en una part estructural del sou de determinats col•lectius). Això m'ha costat alguna mala cara i exabruptes. Però, després, hi ha un tipus de solidaritat no normativitzada, relativa, que depèn del criteri ètic de cadascú, com el tracte amb la gent gran o els discapacitats. En tot cas, la solidaritat sempre és una qüestió individual. Es pot gestionar col·lectivament, però l'origen és individual. En alguns casos la gestiona l'Estat a partir dels impostos, en d'altres, ONGS i similars que permeten afinar més els objectius segons les nostres afinitats. La pandèmia, fins ara, ha estat un terreny molt ben adobat per a l'exercici de la solidaritat. I també per a la cara més fosca de la insolidaritat: Països i països sense accés a les vacunes, rebuig a personal sanitari que, després de deixar-hi la pell no era ben rebut pels veïns per la percepció del risc, negacionistes i grups d'edat que han passat de les vacunes, posant en perill altres persones i acaparant les places hospitalàries, quan, malgrat tot, han emmalaltit... Una severa lliçó. Ens esperen grans reptes i no ens podem permetre tant d'egoisme. Si tenim alguna possibilitat serà enfontant-nos-hi amb generositat i racionalitat, col·lectivament.