PÍNDOLA 5. ELS JUTGES

Per què al final la darrera paraula sempre l’acaben tenint els jutges, que no els ha triat ningú? És contradictori, és com si hi hagués una casta endogàmica per damunt de l’Estat, que, sota l’empara teòrica de l’Estat de Dret, acaba imposant la seva ideologia i voluntat per damunt del mateix Estat de Dret. Em direu “els jutges no fan res més que aplicar les lleis que confegeixen els parlaments”. Però tots sabem que això és la teoria, no el que passa realment. Primer perquè els mandats s’allarguen d’una manera impúdica, segon perquè sovint acaben recorrent a la seva pròpia jurisprudència o a la dels seus predecessors, membres de la mateixa casta, perquè les lleis són molt i molt interpretables i es renoven i s’actualitzen amb una lentitud exasperant. I, en tot cas, perquè la renovació dels jutges, com la confecció i aprovació de les lleis depèn dels partits polítics. I aquí entrem en un altre problema, que és el mateix: qui ha triat als membres dels partits polítics, encarregats d’elaborar i aprovar les lleis...? Em direu que el poble, però, en realitat, hagueu votat a qui hagueu votat dels partits que tenen més pes, que s’han de posar d’acord per nomenar jutges i fer canvis legislatius, quants noms em sabeu dir de les llistes del partit que heu votat? Què en sabem d’aquestes persones?

Són defectes tan importants de la democràcia representativa, que n’acaben desvirtuant el substantiu: democràcia. Per què no triem els jutges directament un per un, després d’haver escoltat i llegit les seves propostes i haver-los exposat al contrast d’opinions públiques? Per què no fem el mateix amb els diputats? Per què no se sotmeten a referèndum directe les qüestions més principals? Sempre mitjançant la comunicació, informació i contrast. Si l’únic motiu, l’única excusa per no fer-ho, és que pot resultar molt carregós, és un trista excusa i poc creïble. Que potser no perdem el temps miserablement amb bombardejos d’informació política enormement repetitiva, que contemplem passivament i més o menys expectants segons com ens afecta? No és aquest el problema, això té fàcil solució. El problema és que la democràcia ja li està bé al capitalisme, des dels socialistes fins a la ultradreta. Però és allò de “democràcia sí, ma non troppo”. És a dir, sempre i quan la puguin potinejar.

 

Llorenç Prats

 

PÍNDOLA 4: FEMINISME.

 

*Per no fer-me pesat començo a alternar les reflexions més generals amb qüestions concretes. A veure si ho aconsegueixo!

Jo sóc feminista, sense peròs. Que jo recordi, de tota la vida. He estat educat en una cultura masclista, esclar, però potser perquè he tingut molta relació amb amigues, primer nenes, després noies i dones, he viscut el món femení amb molta naturalitat i d'una manera igualitària. Dintre del  feminisme hi ha molts feminismes. Amb uns comparteixo estratègies i objectius i amb altres no, però sí comparteixo amb tots els principis bàsics.

De fet, no entenc que hi hagi persones contràries o indiferents al feminisme. Al capdavall, en essència, el feminisme combat la discriminació dels éssers humans per motiu de gènere, o, per dir-ho en positiu, propugna la igualtat en drets i deures de tots els éssers humans, independentment del seu gènere. De passada, el feminisme ens fa reflexionar sobre el mateix concepte de gènere i sobre la construcció social del dualisme masculí-femení.

Qui pot està en contra d'aquests principis? Amb quins arguments? 

Llorenç Prats

PÍNDOLES 3. L'ESTAT

 

A totes les societats el poder es formalitza en el que es coneix com una estructura d'autoritat, més o menys regulada i jerarquitzada. Però hi ha molts nuclis i relacions de poder, dins i fora de l'estructura d'autoritat, més o menys complexes com més o menys complexa sigui la societat. Bancs, empreses, lobbies, grans fortunes, faccions militars, narcos i traficants de tota mena, màfies, algunes sectes... s'alien i enfronten en l'arena global. A les anomenades societats democràtiques, l'estructura d'autoritat és el que coneixem com a Estat de Dret, un actor important, però no pas l'únic, de lluny, ni molt menys neutral.

Llorenç Prats

PÍNDOLES 2 PACIFISME I NO VIOLÈNCIA ACTIVA

Si el poder és força i violència, cap lluita o embat pacifista o no violent s'hi pot confrontar amb èxit. Per sort el poder radica en molts nuclis diversos, amb interessos diversos i sovint contraposats. La no violència se'n pot sortir quan el context fa que en uns o altres poders els interessin els objectius que persegueix, o que siguin indiferents als poders en general. Altrament, si s'ha de confrontar a la força i la violència de determinats poders sense el recolzament d'altres poders equivalents o superiors, ho té fotut. Vegeu la història.

 

PÍNDOLES. 1 QUI MANA EN AQUEST MÓN?

Polítics, grans fortunes, jutges, el complex industrial-militar...? Mana qui té el poder i el poder, en última instància, és força, violència, per imposar la pròpia voluntat. Qui acumuli més capacitat de mobilitzar força, violència, en cada moment i circumstància és qui mana. No hi ha res més enllà de la força, de la violència, com no sigui més violència. Pensem-hi.

Llorenç Prats

RADICAL LLIURE TERCERA ÈPOCA

Ara fa dos anys que vaig escriure la darrera entrada en aquest blog. Avui començo una tercera època, una tercera etapa, amb canvis que tot seguit explicaré.

El blog va néixer en el context del greu deteriorament de l'estat del benestar, del creixement de les desigualtats i de la restricció dràstica de perspectives de futur per a les noves generacions, que es va produir com a conseqüència de l'ofensiva del capitalisme a partir de l'anomenada crisi financera de 2008, les conseqüències de la qual continuem arrossegant.

La segona època, o etapa, reflectia un canvi d'orientació no de la meva ideologia ni dels meus objectius sinó de la meva estratègia, a partir de 2012, quan vaig vincular els meus projectes a la causa de la independència de Catalunya. La independència de Catalunya, per a mi i penso que per a la gran majoria d'independentistes d'esquerra, no constituïa una finalitat en ella mateix, sinó un camí diferent per construir un món millor i més just, en una societat més abastable, amb el poder més pròxim als ciutadans i més disposada a assumir els canvis orientats al progrés i a la justícia social. No hi havia precedents en aquest sentit i calia explorar fins al final l'actitud, més o menys democràtica, de l'estat espanyol, així com el consens de la societat catalana i el posicionament internacional al respecte. L'1 d'octubre de 2017 i els dies següents tot va quedar aclarit. El consens en cap cas anava més enllà del 50% de la població, l'Estat espanyol estava disposat a respondre amb la força de manera inequívoca i els estaments polítics internacionals, singularment els europeus, no pensaven fer res per nosaltres. Les conseqüències són conegudes per tothom.

Ara, que acaba de prendre possessió el govern de Pere Aragonès, malgrat l'embogiment continu de la política espanyola i del sistema global, penso que és hora de treballar i de deixar treballar. Vull encetar en aquesta tercera època tot un seguit de reflexions sobre qüestions diverses que afecten el nostre món contemporani i que em preocupen. Qüestions  de vegades molt generals i aparentment -només aparentment- abstractes, d'altres qüestions molt concretes i aparentment -només aparentment- menors. Espero que siguin del vostre interès i m'agradaria que us sentíssiu convidats i requerits a comentar-les, a discrepar, a debatre... que no passi per bo allò que és simplement habitual, normal, políticament correcte.

M'hauria agradat desenvolupar aquestes reflexions amb tota l'extensió que requereixen, però no pot ser, no tinc temps. Qui coneix la meva situació personal ja sap que no ho dic per dir i que no és un lloc comú sinó una realitat com un temple. Com que altrament pateixo per no poder expressar i contrastar el munt de qüestions que m'inquieten, he decidit convertir-les provisionalment en una mena de píndoles de pensament. Les publicaré com a entrades independents i, al mateix temps, les publicaré a Instagram, amb un enllaç amb aquest blog, per arribar a un públic més ampli. Ja us ho faré saber amb un correu electrònic. Si no els voleu rebre, sisplau, contes-teu-lo quan vulgueu, posant simplement "no" i us eliminaré de la llista immediatament. La meva idea és intentar publicar una píndola setmanal. També les podeu trobar a Instagram, per tant, si preferiu cercar-les a Instagram, sabent que surten cada setmana i que estan enllaçades amb el blog, feu el mateix que us deia per donar-vos de baixa i no haver de rebre tants correus electrònics. Com vulgueu. A Instagram em trobareu pel meu nom, Llorenç Prats, o bé per @pratsllorenc.  La meva intenció, però això ja no ho puc garantir, és ampliar algunes d'aquestes píndoles al blog fins a l'extensió d'una entrada normal. A veure. 

Tant a Instagram com aquí, les píndoles o les entrades aniran acompanyades d'una fotografia meva pertanyent a un reportatge que vaig fer per a mi mateix sobre Sant Andreu: imatges urbanístiques i de detalls arquitectònics o d'altres coses que es troben pel carrer. Òbviament no tenen cap relació amb el contingut de la reflexió, si no és per pura casualitat. La seva funció, simplement, és la d'identificar gràficament cada nova reflexió i distingir-la de les altres.

He volgut modificar mínimament el format, ni que sigui el color de les pàgines i introduir la denominació de "tercera època" a partir d'aquesta entrada, que és on comença. Tanmateix, no en sé prou i ho aplica a tot el blog, des d'aquesta entrada endarrere. Ara tot és tercera època. Si algú em sap dir com ho de fer perquè surti com jo voldria, li agrairé. Els comentaris són admesos i ben rebuts en tot cas, es poden fer amb el nom real, amb pseudònim o anònimament, com us plagui. No sé si em deixo res. Espero que no. De seguida us penjaré la primera entrada. Gràcies pel vostre seguiment.

Llorenç Prats

LA INDEPENDÈNCIA COM A CONSEQÜÈNCIA NATURAL

Fa temps que no escric res en aquest blog perquè els temps estan revoltats i són poc propicis per a la reflexió serena. Tanmateix, la reflexió és més necessària que mai i el fet que no l'escrigui no vol dir que, par a mi mateix, no la faci contínuament. Finalment em decideixo a compartir-la per si a algú li pot ser útil. A les xarxes hi ha massa soroll i una mica de serenor i d'argumentació potser ens farà bé.

Hi ha factors en aquest moment, en el panorama polític català, que distorsionen molt:

• El que ha representat el judici i els efectes que tindrà en el seu moment la sentència. 
• El resultat de les eleccions locals i la traumàtica resolució del repartiment del poder en el consistori barceloní. 
• El paper que puguin tenir les forces independentistes en la investidura -o no- de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. 
• La suspensió dels càrrecs electes en presó preventiva i la solució que finalment es doni al tema dels eurodiputats. 
• La divisió interna de l'independentisme sobretot pel que fa a la unitat estratègica entre possibilisme i confrontació activa. 
• El vers lliure que, des del principi, representa l'exili, i més específicament l 'entorn de Carles Puigdemont . 
• I, estretament vinculat amb l'anterior, les dificultats que té la dreta independentista post-convergent per consolidar-se en el panorama de la política catalana... 

Dit d'una manera o una altra, penso que les grans qüestions són aquestes, potser alguna més, en tot cas no menys. No entraré pas a debatre-les -caldria fer un llibre-, sinó que em limitaré a donar algunes idees que em semblen clares i centrals respecte a la situació que, entre totes, dibuixen.

Crec que el primer que hauríem d'assumir és que ens hem enfrontat a camp obert amb l'Estat i hem perdut. 
Calia fer-ho. Jo no sóc dels que pensa que hem d'assumir errors. Es va anar avançant fins al final, sempre a la mà estesa al diàleg i l'Estat va esperar que arribéssim a la fallida declaració d'independència per descarregar tota la força de les lleis -les seves lleis- sobre nosaltres. Podia haver reaccionat molt abans. El govern espanyol, que és el que tenia la responsabilitat d'actuar, hagués pogut dir "mirin, parlem-ne... jo no puc permetre la independència però els ofereixo això i allò... consultem al poble sense compromís... o, fem un referèndum però amb unes majories qualificades...". Tots aquests supòsits, i molts d'altres, eren segurament escenaris guanyadors per a l'Estat. Tanmateix van callar, van deixar fer i van esperar a què s'arribés a una situació sense retorn per assestar un cop definitiu a l'independentisme: 155, presó i exili, un veritable estat d'excepció a Catalunya que havia de culminar amb el canvi de la majoria parlamentària que havia de sortir de les eleccions del 21D i que propiciaria els canvis legals i executius pertinents per reconduir el país cap a un autonomisme deixatat. 
Els va sortir tot bé excepte les eleccions, on l'independentisme va resistir amb les forces incòlumes, com ha resistit després. Tot i així encara els queda la sentència del judici per reforçar l'escarment.
Ningú podia esperar que l'Estat actuaria d'una manera tan tardana i violenta, que duria a terme una veritable operació d'extermini, encara que -aparentment- no els hagi acabat de sortir bé. Va tenir molt de temps i moltes ocasiones per reconduir les coses sense mals majors.
Tampoc podia esperar ningú que les institucions europees i el conjunt dels països democràtics fossin tan complaents amb les formes autoritàries de l'Estat espanyol, no forcessin una solució dialogada. Però -i va ser la constatació del mal estat de la democràcia a tot el món- només es van preocupar una mica per la gratuïta i desproporcionada actuació de la policia i la guàrdia civil l'1 d'octubre.
Fins i tot la manca de resposta o la resposta obertament catalanofòbica de la població espanyola ens va agafar de sorpresa. No esperàvem que la societat espanyola s'assemblés tant al seu Estat.
Ara ja sabem on som i, si haguéssim de començar de bell nou, ho faríem d'una manera molt diferent. Però fins ara, o fins que ha anat passant cada cosa, no ho sabíem. I s'havia de provar. A un preu imprevisiblement car, certament.

I ara, doncs, què cal fer? 
Sabem que l'Estat espanyol difereix ben poc de l'Estat tardo-franquista, econòmicament liberal i políticament autoritari, que Europa serà sempre una fidel aliada de l'Estat, que tampoc no podem esperar res dels partits suposadament de l'esquerra -PSOE i Podemos- ni de la societat espanyola, predominantment catalanofòbica. Que la repressió continuarà, començant per la sentència del judici i per la suspensió del càrrecs electes i continuant pel discurs sobre Catalunya i per l'asfixia econòmica. No hi haurà diàleg fins que el pretès diàleg sigui una capitulació en tota regla de Catalunya.
Però sabem també que l'independentisme, colpejat, desorientat i descoordinat, malgrat tot, persisteix i representa, aproximadament, la meitat de la població catalana.
Sembla doncs que una conclusió s'imposa d'una manera principal: som aquí, tossudament alçats que diria Lluís Llach, però no som prou. 
Qualsevol escenari virtualment victoriós passa necessàriament per una majoria qualificada de l'independentisme.

Hi ha molta gent que clama -sobretot a les xarxes socials- per passar a l'acció directa. 
Alguns periodistes de la nova gauche divine els avalen -són els d'aixequem-nos i aneu-hi-, i una part de l'ANC dels darrers temps també. Els que van fer la pretesa llista unitària a l'ajuntament de Barcelona, que només va servir per llançar vots independentistes.
És una actitud que s'entén, neix de la ràbia -legítima- i de la frustració. Quan hi hagi la sentència del judici, previsiblement esclatarà amb més força, durant uns quants dies. El fet que s'entengui, no treu però que sigui una actitud estúpida i inútil. 
Què vol dir passar a l'acció directa? Paralitzar el país? Qui, com...? Amb una vaga indefinida? Tallant totes les comunicacions aèries, terrestres i marítimes? Col·lapsant la ciutat amb barricades com si fos la Setmana Tràgica...? És evident que res de tot això no és possible, no hi ha prou gent, prou capacitat per fer-ho i, si es creés un caos real, les forces de l'Estat caurien amb tot el seu pes sobre Catalunya, incloent, ni que fos en darrera instància, l'exèrcit. Pels manifestos publicats, ja es veu que ganes no n'hi falten. 
Europa, òbviament, no reconeixeria mai la legitimitat d'un alçament d'aquestes característiques. A més a més, com es vol promoure una revolta amb el cinquanta per cent de la població, com a mínim, en contra? Tot plegat és un disbarat que només serveix perquè els més esventats s'esbravin. No mereix ni un comentari seriós.

No hi ha cap més solució que obtenir una majoria qualificada de l'independentisme. 
Una majoria qualificada de l'independentisme no implica l'accés automàtic a la independència, però sí que ens dóna una autoritat moral de cara a la opinió pública europea i mundial que permet pensar que es forçaria l'Estat a negociar. I, en aquest cas, davant de qualsevol consulta, de qualsevol referèndum, tenim les de guanyar, sempre. L'Estat no podria negar l'evidència indefinidament sense comprometre la seva entitat democràtica i sense legitimar internacionalment qualsevol actuació in extremis per part nostra.
Ara bé, com s'obté aquesta majoria qualificada? Com es convenç el vint, vint-i-cinc o trenta per cent de la població que ens manca? 
Esquerra Republicana ha iniciat el camí que en diuen d' "eixamplar la base", però això ha topat amb un problema fàctic en intentar-lo recórrer per la banda de la política. Els polítics tenen els seus nínxols ecològics, s'hi aferren com si els hi anés la vida i és molt difícil moure'ls si no és per promocionar-se. S'ha d'anar per la banda de la població, dels votants, i no per les bondats de l'independentisme, sinó per l'eficiència de les polítiques, sobretot de les polítiques socials, però no només.

Sempre hem dit que volíem la independència per transformar la societat. Doncs bé, crec que cal transformar la societat per arribar a la independència i continuar transformant la societat. 
Hi ha moltes coses que es poden fer des dels poders públics i des de la societat civil. Cal que el govern governi. Hem perdut l'ocasió de governar Barcelona i això és greu, però bé, tenim altres capitals catalanes que hem de convertir en exemples de bon govern. I cal que la societat civil es coordini amb aquests governs i contribueixi a fer efectiva i exemplar la governança. I tenim, per damunt de tot, la Generalitat, que necessita un govern molt més potent i decidit i desvinculat de qualsevol tutela. 
Jo no discutiré mai l'opció de Carles Puigdemont i d'altres de marxar a l'exili, cadascú fa el que pot amb la seva pell. Ara, pretendre que, des de l'exili, és el president legítim de Catalunya, posar i treure presidents de la Generalitat i fer i desfer llistes electorals, com si la capital de Catalunya fos Waterloo, no. Res no passa per Waterloo, i res no hi hauria de passar. Espero i desitjo que Carles Puigdemont i Toni Comín (i encara més Oriol Junqueras, perquè està a la presó) puguin ser eurodiputats -tot i que ho dubto molt-. Però cal dir alt i clar que la internacionalització del conflicte és una fantasia. No hi ha cap internacionalització del conflicte, com a molt de la figura de Puigdemont com una icona de la cultura de masses, ja una mica passadeta. 

Per tant, anem a eleccions i constituïm un govern de la Generalitat sense interferències i sòlid, que desenvolupi una obra política en tots els camps que enamori i que convenci. 
Així guanyarem la majoria qualificada que necessita l'independentisme, encara que sigui amb pocs recursos i pals a les rodes. No diu que els catalans de les pedres en fem pans? Doncs fem-los i denunciem, amb l'obra feta, tot el que hauríem pogut fer si haguéssim tingut tot el poder i els recursos que ens pertoquen.

Per aconseguir això, cal que les forces polítiques i socials independentistes s'endrecin, sobretot la dreta, o el centre-dreta, si els agrada més, m'és igual. 
Tots som necessaris per a sectors socials diversos. El problema no és la unitat uniformada que d'una manera gairebé infantil -o molt interessada- es demana sovint a les xarxes. No es tracta de fer llistes unitàries. No hi guanyem res, no ens fem trampes al solitari. Perquè, si es fan llistes unitàries ens pot afavorir la Llei d'Hont, però ens pot castigar l'electorat d'una i altra banda. No és això. És la unitat en l'objectiu comú el que hem de buscar: la independència per fer una societat millor, més pròspera i socialment justa. Però això cal fer-ho desenvolupant cadascú les seves potencialitats, no confonent-les. I per a això és vital que el món post-convergent, sense sotmetre's a Puigdemont -que, al capdavall, havia de ser un president de circumstàncies-, ni a ningú, s'organitzi, defineixi el seu paper en la construcció d'aquest nou món i s'hi posi. Gent de vàlua en té. 
I també la CUP, que, si volem arribar enlloc, necessitem que s'uneixi a l'esforç col·lectiu no només amb esperit crític, sinó també constructiu, des dels seus principis, i no fent de la confrontació, de l'agudització de les contradiccions, un objectiu, que el primer que destrueix és el projecte independentista democràtic i social.

Tenim la llengua en gravíssim perill, l'escola emmordassada, l'especulació campant lliurement, els mitjans de comunicació sota mínims, la pobresa disparada, la immigració sense programes d'integració real, el sistema sanitari sota mínims, la cultura escanyada... comencem a fer república per aquí i la independència vindrà com a conseqüència natural.

Llorenç Prats