PÍNDOLA 7. LA VERITAT

No puc sofrir la gent que creu estar en possessió de la veritat absoluta. Són potencialment perillosos perquè en nom de la veritat és poden fer moltes desgràcies La veritat absoluta no existeix. Existeixen certeses parcials, instrumentals, de conveniència... que ens permeten entendre'ns els uns als altres. Són formalitzacions del coneixement. El coneixement pren diverses formes. El principal, als nostres dies, és el coneixement científic. És el més fiable perquè és intersubjectiu - es pot compartir i verificar- i normalment funciona, és aplicable. Tanmateix requereix un acte de fe primigeni en la fiabilitat dels nostres sentits per copsar les dades empíriques i en la validesa de la raó per experimentar amb elles, comparar-les, analitzar-les i extreure'n conclusions. Hi ha altres formes de coneixement que poden ser molt enriquidores, però que són personals i intransferibles, com ara el coneixement artístic - o poètic-, la fe, que ens dona pau i té una explicació per a tot, però que es té o no es té, o el coneixement que prové del estats alterats de consciència, com els que provoquen determinades substàncies psicotròpiques o l'amor. Totes aquestes formes de coneixement ens poden proporcionar veritables il•luminacions, canvis de paradigma, però no les podem compartir plenament amb ningú. Per tant, gaudim de les nostres modestes aproximacions a la veritat, adquirides per la via que sigui, però no pretenguem fer-ne dogmes. Estiguem sempre disposats a revisar, contrastar i canviar si és el cas les nostres conviccions. Sense por.

PÍNDOLA 6. RACISME I XENOFÒBIA

 

PÍNDOLA 6. RACISME I XENOFÒBIA. El racisme té tantes cares, tants aspectes i històries que ens caldria tot un pot de píndoles per enumerar-les. Em limitaré doncs a remarcar un aspecte del tot central, que explica en bona part perquè tots som més o menys racistes: el nostre rebuig no té res a veure amb el color de la pell sinó amb la misèria dels "negres", "els moros", "els sudaques"... I amb unes formes de vida que representen, en les quals, com en la misèria, ens fa por de caure i ens en volem allunyar. Per això no som racistes amb certs polítics, actors, músics o esportistes negres o moros. O, si ho som una mica, és perquè ens recorden la misèria i marginalitat dels altres. Per això tampoc som racistes amb els japonesos. Més valdria que ens fixéssim en nosaltres mateixos i ens adonéssim que, per a la gent del nord, blancs, anglosaxons i protestants dominants, nosaltres som sospitosament morens i pobres.

PÍNDOLA 5. ELS JUTGES

Per què al final la darrera paraula sempre l’acaben tenint els jutges, que no els ha triat ningú? És contradictori, és com si hi hagués una casta endogàmica per damunt de l’Estat, que, sota l’empara teòrica de l’Estat de Dret, acaba imposant la seva ideologia i voluntat per damunt del mateix Estat de Dret. Em direu “els jutges no fan res més que aplicar les lleis que confegeixen els parlaments”. Però tots sabem que això és la teoria, no el que passa realment. Primer perquè els mandats s’allarguen d’una manera impúdica, segon perquè sovint acaben recorrent a la seva pròpia jurisprudència o a la dels seus predecessors, membres de la mateixa casta, perquè les lleis són molt i molt interpretables i es renoven i s’actualitzen amb una lentitud exasperant. I, en tot cas, perquè la renovació dels jutges, com la confecció i aprovació de les lleis depèn dels partits polítics. I aquí entrem en un altre problema, que és el mateix: qui ha triat als membres dels partits polítics, encarregats d’elaborar i aprovar les lleis...? Em direu que el poble, però, en realitat, hagueu votat a qui hagueu votat dels partits que tenen més pes, que s’han de posar d’acord per nomenar jutges i fer canvis legislatius, quants noms em sabeu dir de les llistes del partit que heu votat? Què en sabem d’aquestes persones?

Són defectes tan importants de la democràcia representativa, que n’acaben desvirtuant el substantiu: democràcia. Per què no triem els jutges directament un per un, després d’haver escoltat i llegit les seves propostes i haver-los exposat al contrast d’opinions públiques? Per què no fem el mateix amb els diputats? Per què no se sotmeten a referèndum directe les qüestions més principals? Sempre mitjançant la comunicació, informació i contrast. Si l’únic motiu, l’única excusa per no fer-ho, és que pot resultar molt carregós, és un trista excusa i poc creïble. Que potser no perdem el temps miserablement amb bombardejos d’informació política enormement repetitiva, que contemplem passivament i més o menys expectants segons com ens afecta? No és aquest el problema, això té fàcil solució. El problema és que la democràcia ja li està bé al capitalisme, des dels socialistes fins a la ultradreta. Però és allò de “democràcia sí, ma non troppo”. És a dir, sempre i quan la puguin potinejar.

 

Llorenç Prats

 

PÍNDOLA 4: FEMINISME.

 

*Per no fer-me pesat començo a alternar les reflexions més generals amb qüestions concretes. A veure si ho aconsegueixo!

Jo sóc feminista, sense peròs. Que jo recordi, de tota la vida. He estat educat en una cultura masclista, esclar, però potser perquè he tingut molta relació amb amigues, primer nenes, després noies i dones, he viscut el món femení amb molta naturalitat i d'una manera igualitària. Dintre del  feminisme hi ha molts feminismes. Amb uns comparteixo estratègies i objectius i amb altres no, però sí comparteixo amb tots els principis bàsics.

De fet, no entenc que hi hagi persones contràries o indiferents al feminisme. Al capdavall, en essència, el feminisme combat la discriminació dels éssers humans per motiu de gènere, o, per dir-ho en positiu, propugna la igualtat en drets i deures de tots els éssers humans, independentment del seu gènere. De passada, el feminisme ens fa reflexionar sobre el mateix concepte de gènere i sobre la construcció social del dualisme masculí-femení.

Qui pot està en contra d'aquests principis? Amb quins arguments? 

Llorenç Prats

PÍNDOLES 3. L'ESTAT

 

A totes les societats el poder es formalitza en el que es coneix com una estructura d'autoritat, més o menys regulada i jerarquitzada. Però hi ha molts nuclis i relacions de poder, dins i fora de l'estructura d'autoritat, més o menys complexes com més o menys complexa sigui la societat. Bancs, empreses, lobbies, grans fortunes, faccions militars, narcos i traficants de tota mena, màfies, algunes sectes... s'alien i enfronten en l'arena global. A les anomenades societats democràtiques, l'estructura d'autoritat és el que coneixem com a Estat de Dret, un actor important, però no pas l'únic, de lluny, ni molt menys neutral.

Llorenç Prats

PÍNDOLES 2 PACIFISME I NO VIOLÈNCIA ACTIVA

Si el poder és força i violència, cap lluita o embat pacifista o no violent s'hi pot confrontar amb èxit. Per sort el poder radica en molts nuclis diversos, amb interessos diversos i sovint contraposats. La no violència se'n pot sortir quan el context fa que en uns o altres poders els interessin els objectius que persegueix, o que siguin indiferents als poders en general. Altrament, si s'ha de confrontar a la força i la violència de determinats poders sense el recolzament d'altres poders equivalents o superiors, ho té fotut. Vegeu la història.

 

PÍNDOLES. 1 QUI MANA EN AQUEST MÓN?

Polítics, grans fortunes, jutges, el complex industrial-militar...? Mana qui té el poder i el poder, en última instància, és força, violència, per imposar la pròpia voluntat. Qui acumuli més capacitat de mobilitzar força, violència, en cada moment i circumstància és qui mana. No hi ha res més enllà de la força, de la violència, com no sigui més violència. Pensem-hi.

Llorenç Prats