dijous, 28 de juny de 2018

NO GAIRE RES DE NOU AL NORDEST


























Suposo que, d'unes setmanes ençà, des de la investidura del president Torra i la moció de censura de Pedro Sánchez, tots tenim una certa sensació de vertigen. No passa dia que no hi hagi algun episodi sonat per comentar. Tanmateix, si t'abstreus de l'escandalosa casuística, si et capbusses en els corrents profunds de la política, veus que, en el fons, la situació ha canviat poc o gens. El Jordi Barbeta explicava ja fa dies a El Nacional una teoria conspirativa, segons la qual l'Estat Profund -el Deep State- hauria propiciat el canvi formal de govern a Madrid per tal de canviar les formes sense que s'alterés el fons de les coses, no només pel que fa a Catalunya, sinó també pel que fa als interessos de la política neoliberal. Això explicaria, per exemple i entre altres coses, la no dimissió de Mariano Rajoy, permetent que prosperés la moció de censura, com si fos un canvi pactat. La tesi és molt atractiva i està ben raonada, però vés a saber. La podeu trobar aquí: https://t.co/CDggG8MNOO  En tot cas, fos maquiavèlicament preparada, o es donés més o menys espontàniament, l'operació lampedusiana de canviar-ho tot per fora perquè no canviés res per dins s'ha produït. Vegem com han quedat les coses:



A Madrid, o sigui a l'Estat espanyol, hi ha tres forces principals a considerar: el poder polític, el poder judicial i l'opinió pública. El poder polític executiu, el nou govern de Pedro Sánchez, és d'esperar que modernitzi l'Estat, que faci, si més no, alguna tímida passa per aconseguir una major justícia social i, respecte a Catalunya, que distendeixi la situació -que retiri recursos a lleis catalanes, que faci aproximacions dels presos polítics i que miri d'aconseguir resoldre per tots els mitjans aquest capítol -el dels presos-, que els és especialment enutjós, que faci inversions, que dialogui... ¿què més? ¿Que accepti, ni que sigui en teoria, el dret dels catalans a l'autodeterminació? ... No, això és una línia vermella, per al PSOE i per a qualsevol altre partit espanyol. Ens poden oferir terceres vies, règims fiscals especials, com en el cas dels bascos... No res més enllà d'això. La Constitució, interpretada al peu de la lletra i la unitat d'Espanya són intocables per a ells. O, més ben dit, la part de la Constitució que postula la indissoluble unitat d'Espanya és intocable. D'altres aspectes se'n pot parlar. És veritat que el govern de Pedro Sánchez, depèn, entre d'altres, de les forces independentistes per mantenir-se en el poder i per poder aspirar a guanyar les properes eleccions, per això farà concessions menors i concessions formals, però en el tema de la unitat d'Espanya, ni tan sols de la possibilitat de posar-la a debat, comptarà amb el recolzament de Ciutadans i del PP. L'estat farà pinya contra l'independentisme.


El poder judicial no fa cara d'afluixar. Aquests dies, amb les sentències sobre violacions i la ratificació del Tribunal Suprem dels càrrecs de rebel·lió i malversació de fons (a més a més de sedició i desobediència) contra els polítics i líders civils independentistes, ja veiem el desori i la descomposició que regna en la tercera pota de l'estat de dret. No és d'esperar que, en els processos que afecten a Catalunya, afluixin. I, en tot cas, el paper que pot tenir el govern en aquest terreny, via, sobretot, la Fiscal General de l'Estat i, per derivació, el conjunt de la fiscalia, no és insubstancial, però tampoc pot canviar radicalment la marxa de les coses. Ja hem vist també el cas que fan els jutges espanyols dels correctius que els arriben d'Europa. Molt poca esperança en aquest sentit. Potser indults, un cop s'hagin dut a terme els judicis corresponents.


L'opinió pública depèn, en bona part, de l'opinió publicada, sobretot a les televisions, després a les ràdios, els diaris, les xarxes socials... Aquesta opinió pot ser més o menys virulenta, però, no ens enganyem: mai no acceptarà tampoc el dret a l'autodeterminació de Catalunya. La immensa majoria de ciutadans de l'Estat espanyol, i crec que tampoc la majoria de polítics, ni de jutges, periodistes, etc., que Catalunya vulgui sortir d'Espanya. Algú se'ns ha d'haver menjat l'enteniment perquè Catalunya, o una bona part de Catalunya, no se senti espanyola. Ha de ser un rampell de bogeria, un supremacisme sobtat que ens afectat. I això ¿en raó de què? Doncs de què Espanya, segons ells, és una realitat històrica pràcticament eterna (per això quan expliquem que no diuen que adoctrinem) i, a més més, deixeu-m'ho dir en castellà, perquè "España es lo mejor". És com si una part d'Amèrica -dels USA-, volgués deixar de ser americana. Si tothom en aquest món voldria ser americà! Si tothom voldria viure a Espanya! Som "rars" els "catalans" -la gent de Nou Barris ja m'entén-. .


Aquest matí sentia a la ràdio a Manolo el del bombo que demanava la intervenció del govern perquè als estadis del Mundial de Rússia li han prohibit entrar de l'instrument. Ja sé que molts progres espanyols consideren que aquestes coses són rèmores del passat que tota societat arrossega i que no poden ocultar que Espanya és un Estat de Dret i democràtic. modern i homologable amb totes les democràcies europees. Aquesta idea, repetida fins a la sacietat, m'ha fet pensar en el fragment d'una entrevista a l'editor Rafael Borràs, que llegia ahir. Deia:


"La transición no fue otra cosa que una transacción entre dos debilidades. La de los franquistas reformistas, como Adolfo Suárez y Martín Villa, que intentaron que todo cambiara para que todo siguiera igual, y la de las diferentes oposiciones, conscientes de que no eran capaces de asaltar no ya el Palacio de Invierno, sino ni siquiera el chalet de verano"


D'Europa suposo que ja no n'esperem res. Després del rentat de cara que ha representat el canvi de govern a Madrid i la política tolerant i dialogant que se suposa que tindrà Pedro Sánchez -fins i tot sap parlar anglès!-, ja poden proclamar alt i clar que Espanya és no només un Estat de Dret de plena llei, sinó un dels pilars de la Unió, com va demostrar amb el seu generós gest pel salvament dels refugiats de l'Aquarius. Cal resoldre l'emprenyador assumpte dels processos a polítics independentistes, però és qüestió de temps i ningú dubte del compromís de Pedro Sánchez per desjudicialitzar el conflicte. Ahir, el Frankfurter Allgemeine, gairebé exigia al govern federal alemany que retornés Puigdemont a la justícia espanyola. Amb el nou govern espanyol, Europa, que no era tan sensible a les aspiracions de l'independentisme com a les barbaritats de l'Estat, perdrà tot interès pel tema. I els exiliats poden criar teranyines si no s'acullen a les solucions polítics que, quan pugui, els oferirà el govern de Madrid. Ahir hi va haver un episodi ben galdós entre el president Torra i Pedro Morenés, ambaixador espanyol als Estats Units. Però fixeu-vos com s'han afanyat els mitjans a remarcar que Morenés està a la llista de cessament pendents de Pedro Sánchez.


Però, i a Catalunya. ¿Què passa a Catalunya? Doncs tampoc no massa res de nou. Gràcies a la formació de govern de la Generalitat s'han pogut començar a desencallar moltes coses i reviscolar-ne d'altres que havien quedat en stand-by. S'està treballant molt, pel que jo sé, en l'àmbit d'educació, d'exterior, d'afers socials i espero que també -no en tinc notícies directes- en sanitat, cultura... Polítiques autonomistes, sí, però polítiques que permeten respirar als que ja estàvem arribant a situacions d'asfixia. Infrestructuralment es treballa. Superestructuralment es manté aquesta mena de discurs dual, que espero que s'acabi aviat. No vull tenir un president provisional de la Generalitat que vagi a passar la lliçó cada més a Berlín. Ja n'hi ha prou de tota aquesta història.


La consellera Ponsatí diu que l'octubre passat el govern anava "de farol". L'expressió és desafortunada, però, dit això, ja he sostingut moltes vegades que el govern de la Generalitat no tenia cap més opció que forçar l'Estat fins al límit (el dubte, en tot cas, seria si va parar massa aviat). Un cop plantejat el pols a l'Estat, l'única realitat és que es va perdre i es va imposar un estat d'excepció. Mai no hi ha hagut república catalana. I, des de l'estat d'excepció, l'Estat -i ningú més que l'Estat- va convocar unes eleccions explícitament autonòmiques. Si no es volia l'autonomia es podia no haver acceptat les eleccions i continuar plantant cara, però no es va fer. Es van fer les eleccions i vam guanyar les forces independentistes. I, per tant, teníem dret a formar un govern de la Generalitat autonòmica -d'això anaven les eleccions-, que massa que va trigar. Pretendre una altra cosa és faltar a la veritat i perdre tota credibilitat.


Tanmateix, continuem tenint una part de l'independentisme, minoritària però sorollosa, enrabietada com una criatura exigint la restitució de Puigdemont i la implantació de la república. Mentrestant la part majoritària i més enraonada de l'independentisme treballa per per fer valdre al màxim l'autogovern de Catalunya i per aconseguir la república en el termini menys llunyà possible. L'espanyolisme, amb un PP pràcticament fora de joc i un PSC ara menys agressiu, troba la seva màxima expressió en Ciutadans i plataformes com Societat Civil Catalana i la formació ultradretana Vox. La missió de l'unionisme és dividir, tensionar, fracturar al màxim la societat catalana, un joc en el qual els independentistes legitimistes els són molt útils. L'estratègia és simple però eficaç perquè s'hi apliquen amb molta perseverança: predicar la fractura de la societat catalana per fracturar-la efectivament i així poder continuar dient que està fracturada, que és el que els mitjans i, per extensió, la societat espanyola, majoritàriament, volen sentir i creure.


Davant de tot això, de certeses essencials sobre la unitat d'Espanya, de negació de la realitat per part de republicans legitimistes, de creació contínua de tensions i malestar per par de l'unionisme... l'únic camí és continuar avançant, mitjançant una obra de govern, i una tasca de tots plegats, sòlida i ben feta, amb els objectius clars i estables. Sense adelerar-nos i sense badar.


Hi ha un fet fonamental que sembla que a Espanya hi hagi molta gent, i pràcticament tots els dirigents, que no volen entendre i és que, a l'entorn de dos milions de catalans i catalanes ja hem desconnectat, ja no ens considerem espanyols, encara que ens forcin a ser-ho a efectes burocràtics. El repte ara, i no n'hi ha d'altre, és ampliar aquest contingent i arribar a ser molts més, perquè, només quan, en lloc del cinquanta per cent de la població, siguem el setanta o el vuitanta, l'Estat espanyol es veurà obligat, sí o sí, a permetre que ens autodeterminem. I això no és una qüestió de proselitisme, sinó de qualitat de vida, de fer, amb els instruments actuals, de Catalunya, una societat econòmicament, socialment i políticament més avançada. Per a això necessitem deixar estar els Jocs Florals i posar-nos tots els independentistes i els que creguin en el futur del país en general a treballar col·lectivament, com sabem fer-ho, denunciant tots els entrebancs i pals a les rodes que ens posaran, segur, que la gent ho vegi. Però no dedicant-nos només a això i a batalles simbòliques i dialèctiques.



Deia Joan Maragall:


"Esforça’t en el teu quefer com si de cada detall que penses, de cada paraula que dius, de cada peça que poses, de cada cop de martell que dones, en depengués la salvació de la humanitat. Perquè en depèn, creu-me."  



De cadascun dels nostres actes depèn el futur de Catalunya, de les futures generacions i del llegat que deixem al món. Des del president Torra fins a tu i fins a mi. Tots plegats. Doncs vinga, va. Som-hi. Només així aconseguirem la república. No hi ha dreceres.


Llorenç Prats  

2 comentaris:

  1. Com em passa sempre que et llegeixo, sento una empenta cap a la reflexió serena.
    Admiro l'anàlisi minuciós i el respecte amb els que exposes els teus punts de vista, sense ocultar gens ni mica la teva posició i alhora obrint portes a la discussió.
    Remeto el teu blog a gent que sé interessada per al tema i sense por de llegir una estona llarga, de rellegir, compartir o disentir dels teus arguments. I m'ho agraeixen.
    Endavant, Llorenç. I moltes gràcies.

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies, Marieta. Jo sempre a contracorrent. Ja ho saps...

    ResponSuprimeix