SIGUEU DIGNES DE LA RESPONSABILITAT QUE HEM POSAT A LES VOSTRES MANS

Hi ha un seguit d'evidències flagrants que, si no s'apliquen, cal atribuir-ho a un greu procés d'alienació o a interessos inconfessables.

La primera és que necessitem un govern a la Generalitat. No ara, ja fa sis mesos, o bé, com que fa sis mesos no depenia de nosaltres, en fa quatre. En tot cas no ens podem permetre de passar més temps sense govern. Per a què volem un govern? Per governar, evidentment. Els governs només serveixen per governar. Hi ha sectors que diuen que tant se val, que el govern espanyol no deixarà que un govern de la Generalitat sigui efectiu, que només li deixarà gestionar les engrunes, i que val més continuar sense govern i augmentar l'actual context de tensió perquè internacionalment es forci l'autodeterminació de Catalunya i s'arribi a la república. Tot això és un grapat de mentides, o autoenganys, i fantasies. Un govern de la Generalitat és una estructura d'autoritat i, per tant, per limitat que estigui en les seves atribucions, representa un baluard imprescindible des del qual defensar el país i la societat catalana, evitar que se li causin més danys i fer que torni a reprendre la via del progrés. D'altra banda, la Generalitat té unes atribucions que li han estat conferides per la Constitució i l'Estatut d'Autonomia. I aquestes atribucions no se les pot saltat l'Estat. L'Estat basa el consens nacional i internacional contra el procés català en el fet que el procés s'ha saltat, ha esbotzat, les lleis fonamentals, començant per la mateixa Constitució. Si l'Estat fes el mateix, posaria en perill el recolzament, tant interiorment, del conjunt del bloc constitucionalista, com exteriorment, de la Unió Europea. Vegem com, fins ara, el poder polític ha anat amb compte en aquest sentit, fins i tot en l'aplicació d'un article 155, que s'han hagut d'inventar, però, en el qual han respectat determinades línies vermelles: l'escola, els mitjans de comunicació públics, la llengua... i l'han aplicat per a un temps limitat (en principi de dos mesos), mitjançant la convocatòria d'eleccions, que anunciaven al mateix temps que l'entrada en vigor de l'article. Qui ha anat més enllà, en tot cas, i ha afectat drets fonamentals i qui ha tingut més revessos internacionals és el Poder Judicial, que ha tingut un protagonisme insòlit per la deixadesa del Poder Polític i que l'ha desbordat àmpliament per l'extrema dreta. Altrament, des d'una estructura d'autoritat com la Generalitat de Catalunya, ni que estigui vigilada (més que minvada) i no se li permeti depassar en cap cas les seves atribucions autonòmiques, es poden fer moltes coses i molt importants. Prat de la Riba, amb la Mancomunitat de les diputacions de les quatre províncies catalanes va bastir moltes estructures de nació de la Catalunya contemporània de les quals encara vivim ara. Amb una Generalitat recuperada i un govern fort i solvent, amb el país al darrere, es pot, no només recuperar Catalunya, sinó fer-la avançar cap a noves cotes de progrés i llibertat, que permetin, en el mig termini, exercir el dret a l'autodeterminació  i guanyar, si així ho vol la majoria de la població, la república.

Ara bé, una altra evidència: perquè el govern sigui eficaç cal que sigui un govern fort, solvent i independent. Es va llançar un desafiament a l'Estat. Calia fer-ho. Però es va perdre. No passa res. Ara tenim la informació -més de la que voldríem- sobre tot allò de què abans només podíem especular. Jo no sóc dels qui reneguen del procés. I em fan gràcia els que ara diuen que era "evident" que l'Estat reaccionaria com ha reaccionat. No ho sabíem. L'Estat s'hagués pogut asseure a negociar perfectament, al darrer moment. No sabíem què farien els diferents poders de l'Estat. Jo crec que ni el Poder Polític esperava una reacció tan furibunda del Poder Judicial. Ni el Poder Judicial la total negligència del Poder Polític. No sabíem què farien partits com, sobretot, el PSOE i Podemos. Ara ja ho sabem. I cal actuar en conseqüència. No podem pretendre que no ha passat res i anar dient i proclamant que constituirem la república perquè és la voluntat popular. No entraré ara a discutir la voluntat popular, però, sigui quina sigui, la voluntat popular se l'han passada per l'aixella. Per tant, hem de canviar l'estratègia. No hi ha cap drecera per arribar a la república. Diuen que hem de fer créixer la majoria republicana. Sí, hi estic d'acord. Però fer créixer la majoria no és una qüestió de proselitisme, sinó de bon governament, de progrés i de treballar en els límits de la legalitat. Que es vegi que anem bé i que podríem anar millor, però que, amb aquests instruments legals no podem avançar més. Llavors, i tant de bo sigui ben aviat -per qüestions d'edat, tinc pressa-, podrem reivindicar amb molta més força la necessitat d'un referèndum. Un referèndum -ho he explicat més d'una vegada-, que, per guanyar-lo clarament, i convencent, ha de tenir més de dues opcions i anar a dues voltes. No és que necessitem més gent, és més aviat que necessitem més múscul, un múscul que, finalment, es convertirà en més adhesions i més sòlides. Procedir altrament és tirar-nos pedres a la teulada, fer el joc a l'unionisme. Estic segur que, a les xarxes socials, hi ha infiltrats unionistes defensant aquestes posicions maximalistes que no porten enlloc més que al suïcidi col·lectiu, a l'abisme.

Per poder arribar a aquesta situació que desitjo -que suposo que majoritàriament desitgem-, el més aviat possible, ens cal el millor govern que siguem capaços de formar i d'una manera immediata. Ens cal un president o una presidenta altament capacitat i lliure de qualsevol servitud, que sàpiga i pugui nomenar els consellers i conselleres més solvents i compromesos i marcar el rumb polític d'aquests propers anys amb mà ferma i fer marxar les institucions a tota màquina. Tot això no és cap utopia, tenim la gent. El que no podem és tenir un govern nomenat a dit, provisional i teledirigit des de l'exili. Jo no discuteixo legitimitats -tot això és tan opinable com estèril de debatre-, discuteixo eficàcia política, i, evidentment, l'eficàcia política és governar amb les mans absolutament lliures i des del dia a dia de la Generalitat, del Parlament i de la societat catalana. Va ser el mateix President Puigdemont qui va dir: "que jo sigui el darrer President de la Generalitat nomenat a dit", doncs bé, ironies del destí, ara té l'ocasió de complir-ho. No és moment de personalismes. No vull entrar a analitzar a fons -i podria- el fenomen de la generació d'herois nacionals i la seva influència, per a bé i per a mal, en els patriotes, d'una banda, i en la política de la nació, de l'altra. És igual. Però -i Puigdemont hauria de ser el primer a proclamar-ho-, ara és hora de deixar pas. Els polítics independentistes (dubto que es pugui comptar amb la CUP per motius que ja vaig explicar) haurien de funcionar com un sol grup i triar, d'entre ells, com si fos gairebé un conclave, la persona més indicada per presidir el govern de la Generalitat. I, a partir d'aquí, que és molt més enllà d'on estàvem abans, començar a treballar a tot drap i amb criteris d'excel·lència. En poc temps, la situació pot haver canviat com un mitjó.

L'exili, també ho he dit, em sembla irreprotxable com a estratègia de defensa. Però no es pot convertir en una estratègia política. Se sol justificar amb dos arguments: la legitimitat i la internacionalització. Ja he dit que el debat sobre la legitimitat em sembla estèril, no serveix a l'eficàcia política. Però és que, a més a més, és delicadíssim. Comptem, per exemple, que, si anem a legitimitats, el govern legítim és el que va ser cessat pel 155, i, per tant, si Puigdemont no pogués ser investit, el següent candidat, mai no hauria de ser Jordi Sànchez, sinó el Vicepresident Oriol Junqueras. I, òbviament, tampoc no és això el que demano. De la internacionalització també n'he parlat i crec que he explicat clarament que és una internacionalització mediàtica, però en cap cas política, que és el que, en tot cas, ens interessaria però que no serà mai. Per molt que hi hagi polítics a l'estranger, no s'aconseguirà que cap estat reconegui el dret de Catalunya a ser independent, ni tan sols a celebrar un referèndum, sense l'acord de l'Estat espanyol. Això és així, s'hi poden donar les voltes que es vulgui, es pot cridar, insultar i fer arengues patriòtiques, però cap d'aquestes coses no canviarà la realitat dels fets.

Si volem servir el país i fer avançar la societat catalana. Més ben dit: si vosaltres, senyores i senyors diputats, voleu servir el país i fer avançar la societat catalana, pel més sagrat que tingueu a les vostres vides, investiu un president o presidenta amb criteris estrictament de capacitat i eficàcia i doneu-li tot el poder i tota la llibertat. I si no ho feu i us guieu només per fantasmagories, que se us glaci la sang a les venes per haver estat indignes del càrrec pel que se us ha elegit i haver condemnat els vostres conciutadans a viure sota l'imperi de la foscor i haver estat fidels servidors, en el fons, dels interessos més obscurs de l'Estat espanyol.

Llorenç Prats