¿SERIA DIFERENT UN GOVERN PRESIDIT PER CARLES PUIGDEMONT?

De vegades no sé per què escric aquest blog, amb l’esforç que em costa trobar el temps per fer-ho, si té una incidència mínima. Perquè et facin cas, cal ser una figura mediàtica o llançar consignes incendiàries, fer veure que tens informació privilegiada, cantar les virtuts dels herois i condemnar la perversitat dels malvats. Si pot ser tot plegat, millor. No són temps per als matisos i la reflexió, i molt menys per portar la contrària al pensament dominant entre els teus, per qüestionar les veritats establertes o les suposades virtuts dels nostres paladins. Jo em dedico a fer tot això, tinc una adicció malaltissa al pensament crític. L’he tingut sempre. I a la desmitificació. Per això el que escric agrada a tan poca gent. Tant se val que sigui al blog com a les xarxes socials, però no hi puc fer més. No escric per guanyar popularitat ni per concitar l’acord de tothom. Escric per necessitat d’expressar el meu punt de vista i per compartir les meves reflexions, disposat sempre a debatre i a canviar de parer si altres reflexions em convencen. No aspiro a tenir la veritat, sinó a plantejar hipòtesis plausibles.

He fet aquest preàmbul perquè em temo que les idees que vull exposar avui seran, com gairebé sempre, impopulars. Avui voldria parlar del caràcter fictici, com de ball de màscares que té la situació política actual a Catalunya, en la qual els participants aparenten una cosa, sostenen un discurs, i amaguen els interessos, o les misèries, reals, que hi ha al darrere. Els personatges són coneguts: formacions polítiques com Junts per Catalunya, Esquerra Republicana, les CUP, en certa manera els Comuns... PSC, Ciutadans i el PP, òbviament, no hi són convidats. Entitats socials com l’ANC i Òmnium. I persones individuals, molt particularment polítics, polítics de l’anterior legislatura, com Carles Puigdemont i també tots els que estan a l’exili o a la presó, polítics de la legislatura actual, que han tingut una presència important. Periodistes i comunicadors, opinadors, tertulians i un gran nombre d’ “influencers”, que es diu ara, de les xarxes socials. Seria molt interessant repassar un per un els participants en aquesta farsa o festa de disfresses, però seria llarguíssim i requeriria una bona dosi d’investigació. No tot és prou evident. Em limitaré , per tant, a plantejar algunes evidències i algunes qüestions sobre els actors principals. Som-hi.

Comencem pels que van més de cara, la CUP. Les CUP, o la CUP, amb prou feines porten un senzill antifaç de legitimisme: investir Puigdemont. Investir Puigdemont no és la seva finalitat sinó el seu instrument per implantar, diuen, la república. Saben perfectament que no és possible, però això els porta a una estat de confrontació que és el que busquen: la desobediència, la mobilització social, abocades al fracàs però que, in extremis, pot provocar un escenari de bullangues. És allò tan antic de l’estratègia marxista d’aguditzar les contradiccions. No oblidem que l’objectiu final de la CUP és sortir del sistema capitalista i aconseguir l’alliberament, no de Catalunya, sinó dels Països Catalans. Em semblen dos objectius molt lloables i amb els quals teòricament puc coincidir, però que, a la pràctica són absolutament utòpics i poden crear mentrestant situacions molt difícils de viure, angoixants. No se n’amaguen, però estaria bé que ho diguessin alt i clar, perquè la gent es queda només amb la primera fase del seu pla. Que diguin, a les xarxes, als mitjans, que volen fer la revolució socialista i aconseguir la independència dels Països Catalans i que estan disposats a tensar les coses tant com calgui per aconseguir-ho. I a veure, si ho plantegen així, amb tot el que comporta, qui està disposat a seguir-los, a posar el govern a les seves mans.

Perquè hi ha moltes veus profètiques, les xarxes en van plenes, que asseguren que només la CUP i els seguidors fidels de Puigdemont de Junts per Catalunya -només els fidels- encarnen la puresa independentista. Tota la resta són, som, d’una manera o altra, traïdors. Ells han esdevingut els dipositaris de la legitimitat de l’1 d’octubre i del 21 de desembre i exigeixen investir Puigdemont i implantar la república, com si això realment fos una opció. Com ho pensen fer? Es diuen representants de milions de persones, però, a l’hora de la veritat, els que exigeixen seguir sí o sí aquesta via són uns pocs milers. Però molt actius, això sí. A Twitter, per exemple, actuen com a veritables àngels exterminadors, posseïts, investits per una veritat essencial. Fan por. I amagats, aquests sí, sistemàticament, darrere de pseudònims i perfils ortodoxos però que no revelen res. Disfressats de dalt a baix. Podries estar tractant amb provocadors unionistes i no ho sabries mai. Amb milers de seguidors, recomanant-se entre ells en llistes tancades, és clar. I amb consignes ben definides i de gran capacitat d’atracció. La darrera: la “#PrimaveraCatalana”, però n’hi ha hagut moltes altres. Aquestes etiquetes, aquestes consignes i aquestes actituds penetren en el cos de l’independentisme com un ganivet en una bola de mantega. Representa que són proactives, valentes, i que proclamen la victòria contra les posicions "utilitaristes", que mantenen, per exemple, Esquerra Republicana i una part de Junts per Catalunya, que, en la mesura que volen actuar realment en un marc possible, són qualificades de covardes, derrotistes, autonomistes i traïdores. Qui hi ha darrere de tot això? No ho sé. A part d’alguns periodistes -que s’expressen en aquests termes, sobretot, quan escriuen en mitjans digitals molt concrets-, moltes veus anònimes o desconegudes, a més a més de la CUP en ple, o, si més no, tota la gent de la CUP que he tingut ocasió d’escoltar o llegir. Sovint penso que, des de posicions objectives i, per tant, veritablement, efectivament, independentistes, els estem regalant el protagonisme a les xarxes i possiblement també en molts CDR i a l’Assemblea Nacional Catalana ( a Òmnium no tant). Fa una mica de pena veure la flamant presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzié, reclamant la investidura de Puigdemont i la implantació de la república, perquè així ho va acordar l’assemblea general de l’ANC, a la qual va qui vol i qui pot, és clar. Jo -posem per cas- no m’he pronunciat al respecte i en sóc membre de ple dret. A més a més, es confonen deliberadament les coses: tots els independentistes volem la República Catalana, és clar, però, precisament per això, majoritàriament volem transitar per un camí que ens hi pugui portar, no anar de cap a estimbar-nos des del penyassegat més alt i més proper. Ho entén això, la presidenta?

Res d’això no hagués estat possible sense les discutibles maniobres de Carles Puigdemont des del 10 d’octubre. El veritable Arlequí de la mascarada. Ell mateix veu que no pot proclamar la República Catalana. Ho ajorna i prova no sé quantes vegades això que ara, interessadament, es retreu a Esquerra Republicana: negociar amb l’Estat espanyol. Com que no se’n surt i se sent pressionat per tots aquells a qui tant s’ha promès, de qui tant s’ha demanat, i a qui no pot donar res, en lloc d’assumir la responsabilitat, explicar com estan les coses realment i convocar eleccions, evitant així el 155 (perquè no s’hauria proclamat la independència), fa que el Parlament proclami la República Catalana i després no mou ni un dit per implantar-la. Es queda quiet i s’exilia a Brussel·les amb uns quants membres del seu govern, mentre la resta es queden aquí, o, encara més gros, l’acompanyen i tornen i van a parar a la presó. Alguns a presó, com el seu vicepresident o el pobre conseller d’interior que havia entrat feia quatre dies, per no parlar dels Jordis, que ja fa llargs mesos que hi són. L’excusa és la internacionalització del procés mitjançant el Consell de la República des de l’Espai Lliure de Brussel·les. Tot això sona molt bé, però té un problema, que no existeix enlloc, només en l’imaginari de Puigdemont i el seu cercle de fidels. El pretès efecte d’internacionalització és mínim. Fa soroll, sí -més aquí que a fora-, però és soroll mediàtic, no soroll polític. Si el soroll mediàtic pogués canviar les posicions polítiques, ja faria temps que seríem independents. No és així, però això és èpic! El que fa Puigdemont és controlar el relat. Ningú vol perdre. El nostre president no ha fugit, s’ha exiliat estratègicament. I es fan peregrinacions a Brussel·les, com si es tractés d'un contemporani Mahatma Gandhi en els seus darrers anys. I amb aquesta pàtina de superheroi de la Màrvel, decideix presentar-se a les eleccions autonòmiques, convocades per la via del 155, aprofitant la debilitat electoral del seu partit, el PDCAT, i la força simbòlica i catàrtica de la seva imatge. I guanya. La seva llista, gairebé apostòlica, aconsegueix ser la força més votada dins del conjunt de forces independentistes. Qui es pot resistir a la capacitat de lideratge d’un semidéu? A partir d’aquí comença la bogeria: Puigdemont no accepta en cap moment la situació, una situació on ens ha portat ell mateix, i reclama ser investit president de la Generalitat. 


Ara penseu per un moment: Si l’Estat espanyol hagués acceptat la investidura de Puigdemont i li hagués permès tornar i governar, retirant-li els càrrecs, Puigdemont hauria implantat la república? Hauria mobilitzat el país per fer-ho possible...? És evident que no. Sap molt bé que no pot, que no té, no tenim, ni el control del territori ni el reconeixement internacional. Puigdemont hagués fet un govern autonòmic. La resta són falòrnies.

Però no pot tornar. I la tensió, per tant, es manté. La majoria de la població demana que es formi un govern de la Generalitat ja, però ningú ho lidera. L’efecte Puigdemont sembla que paralitzi fins i tot la gent més enraonada, mentre que els corifeus de “#PuigdemontElNostre President” i “#RepúblicaAra” fan tot el soroll que poden als mitjans, al carrer, a les associacions i, sobretot, a les xarxes. Tot i així, la idea de la necessitat de formar govern, de recuperar les actes de Puigdemont i Comín (encara més inexplicable) i investir un candidat o candidata sense esculls judicials, avança. I, en aquesta situació, és quan Puigdemont es fa detenir a Alemanya. Per què? És que Alemanya forçarà Espanya a acceptar un diàleg sense condicions sobre Catalunya, amb observadors internacionals i una consulta vinculant? Personalment ho dubto molt i no crec que ni els més encegats ho pensin de debò. Puigdemont es fa detenir a Alemanya per no perdre la iniciativa ni el protagonisme, per situar-se de bell nou al centre de l’escenari. Que això genera més internacionalització, sí, segur. Però novament és una internacionalització mediàtica i prou. No ens aportarà res de substantiu. La substantivitat ha de venir d’aquí, del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat. Necessitem un govern ja i l’obstacle principal perquè es constitueixi es diu Carles Puigdemont. Per tant prou d’hagiografia, prou de negació de la realitat i prou de maximalismes. Prou també d’incendiar les xarxes còmodament emmascarats darrere pseudòmins i perfils impersonals. Comencem a replantejar-nos quins interessos amaguen tot això i els embats grollers per demonitzar les forces independentistes que intenten treballar per transformar materialment la realitat. Obrim les ments i foragitem els fantasmes per moltes banderes que es posin per disfressar-se.

Personalment, i sóc només un cas entre set milions i mig, necessito que el govern de la Generalitat funcioni. En el meu cas depenc crucialment de la Sanitat Pública i del Sistema d’Atenció a la Dependència i ni una cosa ni l’altra no funcionaran correctament fins que no es normalitzi la situació política. Hi ha casos molt més greus. I, finalment, hi ha uns presos polítics, a favor dels quals no podrem treballar plenament fins que no tinguem en ple funcionament un govern propi.

I, altrament, recordem, un govern autonòmic -que, insisteixo: no seria diferent si el presidís Puigdemont- no vol dir que hagi de fer només polítiques autonòmiques. Al contrari, pot ser la garantia per, des d’ell, avançar sòlidament cap a la república, per un altre camí, això segur, perquè el que hem provat no ha funcionat. I, si no, des d’on es va encetar el procés que va culminar amb la fallida proclamació de la república? Oi? Doncs bé, tornem a ser a la casella de sortida i en sabem més. Es tracta de tornar-ho a fer, però de fer-ho més bé. Potser aquesta vegada ens en sortirem.

Llorenç Prats