VERITATS INCÒMODES, VERITATS NECESSÀRIES

L'independentisme viu moments difícils i el pitjor que podem fer és no voler-ho veure. Hi ha formacions polítiques i militants independentistes que s'entesten a situar-se fora de la realitat. Davant de qualsevol reflexió crítica, no aporten arguments, sinó que es limiten a reafirmar el mandat de l' 1 d'octubre i del 21 de desembre, a reclamar la implantació de la República Catalana Independent i la legitimitat de Carles Puigdemont -o qui ell designi- com a president de la Generalitat, entesa com l'instrument que ha d'implementar la república, a partir de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república, publicada al DOGC el 8 de setembre de 2017. Per aquí no arribarem enlloc.


Vagi per davant que les meves conviccions independentistes s'han anat reforçant més i més -si no ho estaven prou- des de la tardor de l'any passat fins ara i que estic plenament convençut -si voleu, fatalment convençut- que no hi ha cap més solució perquè la societat catalana pugui desenvolupar el seu potencial de llibertat, progrés i justícia social que la plena independència d' Espanya. 
Em podeu examinar per dalt, per baix... per on vulgueu. Sóc independentista pels quatre costats, però no obcecat. 
Em faria molt feliç que tinguéssim la legitimitat i el poder per proclamar formalment la república i implementar-la, per restituir el president Puigdemont en el seu càrrec -que, efectivament, va revalidar a les darreres eleccions- i per arxivar totes les causes i mesures judicials contra els polítics i agents socials independentistes, de manera que els que són a la presó en sortissin, els que són a l'exili poguessin tornar i els que estan investigats, inhabilitats o poden estar-ho en un futur es veiessin automàticament alliberats d'aquestes amenaces i poguessin reprendre lliurement la seva activitat política o privada, segons els casos. Però, malauradament, les coses no són així. 
La realitat és molt més dura i desagradable, però ens hi hem d'atenir, si volem que la nostra activitat sigui productiva i no només fer volar coloms. 
Hi ha veritats que són incòmodes, que no ens agrada haver de dir ni sentir, però que no ens podem permetre d'ignorar si de debò -i no no només sobre el paper o en les xarxes socials- volem assolir els nostres objectius. 


Em proposo enumerar i explicar molt breument les que, segons el meu parer, són les principals d'aquestes veritats incòmodes, sigui per la seva transcendència política o social, per la seva difusió, o per la seva centralitat en l'imaginari independentista. Comencem:


1.- La República Catalana no existeix.

Hi ha hagut moltes declaracions creuades  sobre si la proclamació de la república del 27 d'octubre havia estat efectiva o simbòlica. Ni una cosa ni l'altra. 
Efectiva no ho ha estat en cap moment perquè en cap moment no ha tingut els requisits mínims per poder afirmar de existia de fet: el control del territori i el reconeixement internacional -alguna mena de reconeixement polític internacional-. És més, ni el mateix govern Puigdemont ni el Parlament van fer cap pas per fer-la efectiva, ni tan sols van publicar la proclamació al DOGC. 
Simbòlica tampoc no va ser, començant perquè no es van tocar ni els símbols polítics més elementals. A més a més, el simbolisme és una cosa molt més complexa i eficaç del que es deixava entendre a les declaracions. 
La proclamació de la república va ser estrictament retòrica. L'expressió d'una voluntat, d'un desig, d'una intenció... Res més. Espero que un dia tinguem república, però, de moment, aquesta república no existeix.


2.- De moment, no estem legitimats per proclamar i implementar la república.


Per afirmar aquesta legitimitat se sol recórrer als resultats del referèndum de l' 1 d'octubre i de les eleccions del 21 de desembre. 
És veritat que, en aquestes dues dates, va restar palès que més de dos milions de persones a Catalunya érem partidàries de la independència. Però més de dos milions de persones no representa una majoria social suficient. No sabem quantes n'hi ha a l'altra banda, perquè l' 1 d'octubre l'unionisme no es va sentir interpel·lat pel referèndum i el 21 de desembre es va votar en unes eleccions autonòmiques, amb uns resultats ajustats i sense saber com s'havien de comptar, en aquest aspecte, els vots que va recollir la candidatura de Comuns Podem. 
Per dir-ho gràficament, hi ha moments heroics, històrics, excepcionals, que no necessàriament generen legitimitat. L' 1 d'octubre l'unionisme no va anar a votar perquè el referèndum havia estat declarat il·legal pels tribunals espanyols, però també perquè certament -encara que sigui justificat en la dinàmica de confrontació amb l'Estat- a principis de setembre es va forçar la mecànica parlamentària en aprovar en lectura única i per majoria simple, instruments legals tan importants com la Llei de referèndum i la Llei de transitorietat jurídica. Tot plegat va fer que els mateixos observadors internacionals, que van reconèixer que s'havia fet un referèndum i van denunciar la violència policial, advertissin que el resultat del referèndum no legitimava una declaració unilateral d'independència. I, de fet, es va intentar evitar fins al darrer moment, cercant per tots els mitjans l'obertura d'un procés de diàleg amb l'Estat. Els mateixos partits independentistes eren conscients la situació. 
Quan es va aplicar el 155 i es van convocar des de Madrid unes eleccions autonòmiques, hi va haver molts dubtes sobre si participar-hi o no, perquè es convocaven des de l'Estat, a l'empara del 155, i perquè les eleccions que es convocaven eren autonòmiques. Però, finalment, les diferents sensibilitats independentistes s'hi van presentar i, conjuntament, gràcies a la persistència del poble, van guanyar i van obtenir el dret a formar un govern autonòmic de la Generalitat, amb el compromís de l'Estat que es retiraria el 155. 
Això ens legitima per formar un govern autonòmic, per exigir rectificacions democràtiques, polítiques i jurídiques, a l'Estat espanyol -no ens faran cas, però tenim tota la legitimitat per fer-ho-, per avançar en el camí vers la república mitjançant l'acció de govern i per exigir una consulta, i intentar forçar-la, interiorment i internacionalment, sobre l'estatus polític de Catalunya. Una consulta que, repeteixo per enèsima vegada, per respectar la complexitat de la societat catalana i legitimar el resultat, ha de ser múltiple, amb diverses opcions en una primera volta i amb una segona volta binària i vinculant. Sense això, no estem legitimats per implantar la República, cap tribunal internacional, per imparcial que fos, no ho avalaria. Reconeguem-ho.


3.- Vivim en un estat de guerra i anem perdent.

Diguem-n'hi guerra freda, o confrontació, si voleu, tant se val...,  però l'Estat espanyol tracta Catalunya com un territori que cal sotmetre i l'independentisme com un enemic que cal exterminar, i, en aquesta ofensiva no té aturador. 
M'és igual si existeix o no separació de poders. En tot cas, tots els poders de l'Estat (legislatiu, executiu i judicial) segueixen el mateix camí, un camí que va de Franco als Reis Catòlics. Han vist perillar la unitat d'Espanya i no s'aturaran fins a derrotar l'enemic en tots els camps, i l'enemic som nosaltres. 
La fase més àlgida d'aquest estat de guerra va començar amb un seguit de passos que, ara, vistos des d'aquí, podríem considerar maldestres per part del govern de la Generalitat i dels partits i les associacions civils independentistes, com són la mateixa realització del referèndum el dia 1 d'octubre i, sobretot, la proclamació de la República Independent de Catalunya, especialment si se sabia que no s'havia d'aplicar. 
Amb fets com aquests i d'altres es va confrontar obertament l'Estat i l'Estat va respondre en tots els fronts que va jutjar necessaris (no li va caldre treure les forces armades) amb tota la contundència que va voler, molt més enllà del que podríem considerar "una resposta proporcionada". 
Calia, doncs, que anéssim a aquesta confrontació? Valia la pena? Jo crec que sí. No sabíem fins a quin punt l'Estat reaccionaria autoritàriament i amb violència, com ha fet i continuarà fent, ni com reaccionaria la comunitat internacional, i especialment la Unió Europea,  si es produïen abusos per part de l'Estat espanyol i es vulneraven els drets fonamentals. Però ara ja ho sabem i seria estúpid caure en els mateixos errors. 
L'Estat espanyol està disposat a tot i, per part de la comunitat internacional, té carta blanca. Cap estat, ni de dins ni de fora de la Unió Europea, no mourà ni un sol dit per nosaltres, en cap cas. Estem sols i només ens tenim a nosaltres mateixos i el que puguem recuperar de les nostres institucions. 
La mobilització social no servirà de res. Només podem fer manifestacions pacífiques, puntuals, i encara amb molt de compte que no ens hi infiltrin cap element violent per poder justificar que, efectivament, el procés ha acabat amb sedició i rebel·lió per omplir les presons per molts anys o enviar les forces armades a esclafar-nos. Sobretot, no els ho posem tan fàcil. Tampoc no podem sostenir una paralització de l'economia. Tot això ja ho vaig explicar a l'anterior entrada. 
El que necessitem és un govern, un govern que serà un govern autonòmic perquè, a hores d'ara, és l'únic que podem tenir, un govern "efectiu", és clar, "que governi", és clar... això són redundàncies, no ha de ser pas un govern de fireta. El govern de la Generalitat, encara que l'Estat espanyol no signi, per dir-ho així, cap armistici, és l'únic instrument amb el que, en aquest moment ens podem defensar. I més: reunificar l'independentisme i avançar, sense dreceres, però consolidant cada passa, cada posició. 
Un govern de la Generalitat i la unitat de l'independentisme al seu entorn  són no només els instruments necessaris, sinó els únic possibles, imprescindibles i urgents.


4.- No hi ha cap internacionalització del conflicte políticament significativa.

Jo, ho he dit sempre, respecto absolutament totes les estratègies de defensa, totes les declaracions i els discursos que es facin per justificar una determinada opció en aquest sentit. Res a dir, doncs, respecte als polítics que han optat per exiliar-se a Brussel·les, a Suïssa o a Anglaterra, ni respecte als que han abandonat la política o als que reneguen dels seus propis actes. Jo no sé què faria en el seu lloc. 
Ara, mantenir que l'exili a Brussel·les és una estratègia d'internacionalització i que cal constituir un Consell de la República i una mena de govern paral·lel o una tutela sobre el govern de la Generalitat... em sembla excessiu. 
Quins efectes d'internacionalització del conflicte ha tingut, o és d'esperar que tingui, l'exili dels membres al govern a Brussel·les -i el mateix es podria dir del cas de Suïssa o Anglaterra-? Com a molt, seran efectes merament mediàtics, perquè políticament no s'ha aconseguit, ni sembla que s'hagi d'aconseguir, res, i jurídicament tampoc -que no sigui en el  propi benefici dels exiliats, cosa que em sembla molt bé-. 
Si no volem fer un pa com unes hòsties, hem de donar tot el poder al Parlament. Els diputats que són a l'exili i encara no ho han fet, que renunciïn a la seva acta de diputat perquè l'independentisme pugui governar sense angúnies la Generalitat. Mantenir un soi disant govern a l'exili és un luxe que políticament no ens podem permetre.


5.- Necessitem donar preeminència a una política possibilista i de reconstrucció.

Amb polítics i líders socials empresonats des de fa llarg temps i el funcionament de l'administració i els serveis sota mínims, el primer que necessitem és recuperar el pols del país i fixar prioritats, que, en aquest moment han de ser la defensa a ultrança de les llibertats, començant per la dels presos i condemnats presents i futurs, i l'agenda social: garantir el bon funcionament de l'estat del benestar a Catalunya. de la sanitat, de l'educació i de l'atenció a la dependència -en el seu sentit més ampli- principalment. 
No serà fàcil, però sense govern encara menys. I per a això hem d'investir un candidat o candidata del màxim consens i lliure de càrregues o d'amenaces judicials, precisament per poder treballar més eficaçment per aquells que estan sota el jou de la justícia espanyola i de les polítiques regressives de l'Estat.
Crec que tothom, i particularment els diputats independentistes, ho poden entendre perfectament. Ens han enderrocat parcialment l'edifici i l'hem de reconstruir per poder continuar avançant. És més, reconstruint-lo avançarem més que no pas pretenent començar la casa per la teulada.
No sé què faran els diputats de la CUP. De vegades la seva posició em sembla més estètica que política, però no me'ls imagino votant amb els partits del 155. Altrament tenen tot el dret a mantenir el seu plantejament de màxims, tampoc no aspiren a governar. Tampoc em puc imaginar què faran els Comuns Podem enfront d'una investidura com la que reclamo. També pot ser que la seva posició acabi essent més estètica que política i també hi tenen dret. És el privilegi de les formacions marginals.
El que més em preocupa és el soroll mediàtic i a les xarxes i al carrer que aquestes posicions utòpiques puguin produir i el desànim que puguin sembrar entre els votants independentistes.
És un continu, cada vegada que s'intenta aportar realisme a la situació (realisme com el de l'escassa concurrència a les darreres convocatòries al carrer), començar a sentir, a determinats mitjans, a les xarxes socials i a les mateixes mobilitzacions, consignes de "traïdors", "autonomistes", "covards", "si no us atreviu, aparteu-vos", "Puigdemont és el nostre president"... i altres expressions favorables a la república, etc.
No. La gent que intentem que es pugui actuar de debò al servei del país no som ni traïdors, ni covards ni autonomistes, i ningú s'ha d'apartar d'enlloc si no el treu la voluntat popular. La república és un objectiu comú (però no una realitat, mal que ens pesi) i Puigdemont no pot ser el nostre president des de Brussel·les, ni directament, ni per persona interposada.
No els demano que callin, que desisteixin en els seus projectes -déu me'n guard-, només demano una cosa molt simple i políticament nuclear: què proposen fer i com proposen fer-ho, en concret i amb proves de viabilitat. Si ho diguessin, encara ens podríem posar d'acord. Ara, si no se sap què, i sobretot com, llavors potser sí que val la pena no fer tant de soroll, per a això ja tenim els diaris de Madrid, i alguns de Barcelona.


Llorenç Prats