FULL DE RUTA PER A UNA LEGISLATURA CALENTA

Per a molta, molta gent, l'independentisme ha estat una reacció contra la degradació de la qualitat de vida de les classes mitjanes i populars; contra la manca de perspectives de futur per a totes les generacions, cadascuna amb la seva problemàtica; contra la ineficiència d'una administració llunyana i feixuga.

Ens van fer pagar la fallida del capitalisme financer i de les seves polítiques especulatives amb els nostres llocs de treball, els nostres sous, les nostres pensions, les nostres expectatives i les prestacions de l'estat del benestar, començant per la salut i la dependència.

Això ho vam anomenar crisi, quan de fet es tractava d'un espoli de la part majoritària de la població, similar, però més edulcorat, al que fa tant de temps que estan aplicant als països provinents de les antigues colònies d'uns i altres imperis (eufemísticament anomenats “tercer mon”).

Ara, com que els negocis ja els tornen a rutllar, com que el capital pot tornar a guanyar diners partint exclusivament dels diners, diuen que la crisi s'ha acabat. Hi ha més rics que mai i més pobres que mai, les classes mitjanes -que formen una nebulosa complexa- estan desapareixent. Ningú té res garantit, vingui d'on vingui, sigui home o dona, tingui els estudis que tingui i l'edat que tingui. Tothom pot acabar vivint a sota d'un pont i no és dir per dir: no hi ha xarxes de seguretat. Però diuen que la crisi s’ha acabat.

No és cert. L’espoli continua. I o bé formes part dels espoliadors o dels espoliats -i actues en conseqüència-, perquè, compte! Es cau molt ràpid, però aixecar-se de nou és una quimera. La resta és retòrica, contes i llegendes perquè ens empassem una realitat altrament indigerible.

Els estats, subordinats als interessos superiors del capital, han donat cobertura a aquesta carnisseria. Tant se val si parlem dels morts de l'Orient Mitjà, de la Mediterrània, dels carrers de les societats occidentals, o de l'agonia dels pensionistes i dependents, dels aturats, dels joves que no poden viure dignament de la seva feina i planificar una vida pel seu compte... Tot és carn per alimentar la mateixa obscena riquesa d'una classe privilegiada.

Ells s'han adaptat la mar de bé. No perden ni el consum intern. Saben quan costa la samarreta que porto posada? Tres euros. I és nova, i no és lletja (en tot cas, no tinc cap samarreta que costi més de sis euros). La porto pel carrer. L'ha fabricada algú a Bangla Desh, l'han transportada fins a Barcelona, al magatzem on la vaig comprar, on una dependenta em va indicar on estaven les samarretes i una caixera me la va cobrar. Tenint en compte que hi ha uns costos materials i empreses que hi guanyen diners, quan deuen cobrar les persones implicades en la confecció, el transport i la comercialització de la meva samarreta? Facin números. I així tot.

Quan tot això es va posar en marxa -i molta gent no s'ho creia-, d'altres vam començar a mostrar-nos inquiets de diverses maneres. Vam escriure, ens vam mobilitzar, vam activar les xarxes socials... amb major o menor intensitat segons els casos. Hi va haver un 15 M...

Jo, com molta altra gent, primer vaig estar entre els indignats, però, veient que l'Estat espanyol formava part del problema -una part consubstancial-, veient que el sistema ja preparava una resposta autoinmunitària, valent-se dels tentacles dels mitjans de comunicació, promocionant l'auge de Podemos mitjançant La Sexta... vaig sentir el crit de la gent al carrer l'11 de setembre de 2012 i em vaig acabar de convèncer que només des d'una estat independent podríem intentar canviar les coses.

Teníem garanties que això fos així? No. Cap. Però sí que teníem esperances fundades. La societat civil catalana és molt potent i està molt conscienciada de la necessitat de viure en una societat pròspera, justa i solidària. Si hagués pensat que una Catalunya independent només serviria per reproduir els vicis de l'Estat espanyol, però en català, no hi hauria esmerçat el més mínim esforç. No ho penso.

D'aleshores ençà hem fet un camí llarg i tortuós del qual hem parlat a bastament. Arribats en aquest punt, just abans de començar un curs que tornarà a ser decisiu, hi ha poques coses clares, però les que ho són, ho són diàfanament:

1.- No hi ha cap sortida dintre de l'Estat espanyol. Governi qui governi, l'Estat és una maquinària immensa i feixuga que acaba imposant la seva lògica. El govern no governa l'Estat, només hi fa les reparacions necessàries perquè tot continuï funcionant. Per això, a l'estat, li calen governs diferents que es vagin alternant, sempre que tots estiguin en el mateix rumb global. Així, l'un corregeix els excessos de l'altre i viceversa. Per tant, jo entenc que la independència continua essent l'única esperança, que no certesa.

2.- L'Estat espanyol no és Espanya, però, per desgràcia, hem vist que s'assemblen molt. L'Estat espanyol és fosc i endarrerit amb vincles inconfessables amb el franquisme i tot el que això ideològicament comporta, especialment per part d'institucions tan importants com la monarquia, l'església, l'exèrcit i les forces de l'ordre, la judicatura (no tothom, però sí el discurs dominant). És el discurs també del cap suprem de tot plegat, del capital. Aquest discurs utilitza els mitjans de comunicació per atiar una imatge capciosa de Catalunya i fomentar-ne l'odi. Lògicament, l'opinió pública, s'empassa aquest mateix discurs i acaba configurant una societat igualment fosca i endarrerida, trufada de grups i de complicitats cada cop més descarades amb el franquisme, o, si més no, amb una Espanya post-franquista, que pretenen democràtica (perquè vota cada quatre anys!), però que té molt més de franquista que no de post.

Hi ha gent d'Espanya que es queixa i diuen que no es pot generalitzar. M'agradaria creure-ho, però, si hi ha una altra Espanya, on és? Per què no es manifesta obertament? Per què no surt afirmant sense ambages el dret de Catalunya a l'autodeterminació? (com fan activament gent com Ramón Cotarelo, Suso del Toro, Bea Talegón, i d’altres)... No s'entén. Potser és que són quatre gats i sense rellevància, una cosa estrictament marginal.

3.- Europa no té cap interès en què Catalunya s'independitzi (i la resta del món tampoc, però vaja). Més ben dit. Europa té tot l'interès en què Catalunya no s'independitzi. Que no li agrada tenir un "problema català"? Segur. I farà tot el possible perquè Espanya i Catalunya s'entenguin i trobin una solució, però d'encaix, no de separació. Si s'exporten problemes de drets humans i de democràcia als seus territoris, Europa no donarà la cara per la impresentable justícia espanyola. Però, compte!, això no vol dir que Europa recolzi en cap moment la causa de Catalunya, com alguns, interessadament, ens volen fer creure. És un bon precedent per a tots els represaliats polítics: presos i exiliats, però res més.

És més, Europa només considerarà que cal pressionar Espanya perquè accepti un referèndum si l'independentisme a Catalunya arriba a ser una força abassegadorament dominant, amb un setanta o un vuitanta per cent. I encara, en aquest cas, sempre i quan Catalunya, en cas de guanyar i proclamar-se com a república independent, accepti una fórmula d'estat associat amb Espanya, o bé en garanteixi el sosteniment. Perquè Espanya, sense Catalunya, no té viabilitat.

4.- De tot això en deriven estratègies tant per part dels partits espanyolistes com per part de les forces independentistes. Els partits espanyolistes -els de Madrid, vull dir- , tocats per la corrupció i el malestar, amb dificultats per oferir projectes il·lusionadors a la població, amb dificultats per establir majories estables, més fragmentats que mai des del 1982, han descobert en l'anticatalanisme un filó imprescindible per assentar les seves expectatives electorals. La catalanofòbia és el nou opi del poble espanyol (o potser caldria dir més afinadament, la fòbia a l’independentisme i als independentistes).

Els partits aspiren al poder i a la poltrona. Ja no saps què és el que importa més. El poder d'un govern estatal, en un estat com Espanya, és poca cosa. Però tota la parafernàlia del poder es manté. Ja fa anys que cap governant (si més no d'aquests països perifèrics) no canvia res d'important a les societats on governa, remena les cireres, però no en pot fer el que vulgui ni canviar-les per albercocs. Se'n pot ficar alguna a la butxaca d'estranquis, moure-les una mica cap aquí i cap allà, però, sobretot, remena les cireres. L'aparença de poder, per a molts governants, és tant o més important que el poder mateix. I les seves franquícies a Catalunya es dediquen a fornir-los imatges i històries, inventades o generades per ells mateixos de conflictes, tensions i ruptures inexistents. Més ben dit: potser sí que existeixen alguns conflictes, tensions i ruptures -en tot cas molts menys del que volen i diuen- però només en la mesura que la política única de Ciutadans, especialment, i també del PP sembla orientada exclusivament a crear aquestes situacions de conflicte, aquesta divisió social i a magnificar-la, comptant amb els mitjans de comunicació com a aliats.

5.- I les forces independentistes què fem? Doncs, barallar-nos, que és una cosa molt nostra i enganyar-nos, que també hi tenim pràctica.

Des que el fracàs relatiu de Junts pel Sí va mostrar a les clares els límits electorals de l'independentisme, haguéssim hagut d'emprendre una estratègia molt més pacient i de fons adreçada a aconseguir una majoria independentista incontestable (després hi tornaré). En lloc d'això, ens vam llançar a una incerta confrontació amb l'Estat que havia de culminar en un referèndum que ja sabíem quin resultat donaria.

Amb això, la majoria independentista es va posar al servei dels interessos de la CUP, que només existeix en funció d'una política de confrontació permanent i utòpica. I va donar ales, a polítics com Carles Puigdemont , un periodista liberal d'escassíssima entitat política, beneït per la CUP (malgrat la distància ideològica) en la mesura que garantia una estratègia nítida de confrontació. Amb això es va forçar el pols amb l'estat fins a la declaració unilateral d'independència amb la meitat del país en contra.

Tot això s'havia de fer? Doncs, probablement, sí. Calia sotmetre a prova la força de l'Estat i les nostres pròpies forces. Es va fer i vam comprovar els resultats: l'Estat va respondre de manera devastadora, amb la intervenció de les institucions catalanes i l'empresonament de tots els membres del govern que no van córrer cap a l'exili, a més a més de la presidenta del parlament i de les dues principals entitats civils independentistes. Va fer retrocedir Catalunya a una etapa pràcticament preautonòmica, sense posar ni un tanc al carrer.

6.- Vist l'estat de les coses, sembla més que obvi que no hi ha cap més camí per transformar la societat catalana mitjançant la independència que arribar a aconseguir aquesta majoria independentista incontestable que, des del principi, hauria d'haver estat l'objectiu. Una majoria independentista no s'aconseguirà amb rondalles per a criatures i ànimes càndides (com que tenim una república, un consell de la república i un president de la república a l'exili, que un dia tornarà cavalcant un corser blanc. Tot això és mentida. I tots els que ho sostenen ho saben o són curts de gambals).

Això s'ha d'aconseguir des del que tenim, des de l'autonomia (i si es pot pactar una autonomia més àmplia, no siguem estúpids i fem-ho. Perquè no es pot fer res des del que no es té, això és una pura evidència).

Cal que el govern governi i faci una política social i nacional de progrés inequívoca i engrescadora. I que s'expliqui clarament a la població. Per exemple: sanitat (o infraestructures): "Tenim això, ens falta allò, això funciona bé, allò no. Què podem fer per millorar el que tenim i el funcionament de les coses: això sí, i ho fem, això no perquè depèn de l'Estat o de qui sigui. Ergo: necessitem això o allò perquè tot vagi bé i l'Estat (o qui sigui) ens ho nega".

Una, no bona, excelsa, gestió i una política de claredat i denúncia de tot allò que no es fa o es fa malament (amb identificació de responsables) és el que pot engrescar molta més gent en un projecte de país i arribar a imposar la independència com una realitat de fet. Augmentar les majories no és una qüestió de màrqueting polític, sinó d'íntim convenciment, d'evidència, de fets de govern.

7.- Això hi ha gent que no li convé gens. Als partits unionistes, que, ho diguin o no, amb la boca petita o a crits, volen espanyolitzar Catalunya. Catalunya no els interessa més que com a terra de conquesta. És el cas del PP, el partit de la dreta rància, dels amos de tota la vida, un partit de clara tradició franquista i espanyolista, el que volia (i vol) “espanyolitzar” els nens catalans, entre tantes altres coses.

Tampoc li interessa a Ciutadans, un partit nascut per trencar internament la societat catalana i que no desaprofita cap ocasió per fer-ho, un partit que, a hores d'ara, per diferenciar-se del PP, s'ha hagut de decantar cap a posicions més pròximes als feixismes històrics (fins i tot en les formes -repetir una mateixa consigna fins a la sacietat, etc.-), i que, a més a més, s'ha convertit en l'aposta electoral del capital davant d'un PP que, a Catalunya, ho té pelut. 
No parlo ja del PSC o de Comuns Podem perquè prou feina tenen a aclarir-se internament. Són l'herència de partits compromesos amb la transició i que no saben com casar la seva ànima catalanista (que la tenen), amb la seva ànima internacionalista-solidària (que, a la pràctica, vol dir espanyolista). 
Tampoc no li interessa una política realista d'avenços a partir de la realitat actual a la CUP, perquè la CUP, ja ho he dit, viu en la confrontació, la desobediència i l'antisistema, i el possibilisme l'amenaça directament. Encara que el radicalisme utòpic no porti enlloc (i ho saben), és la benzina que els permets de subsistir (i créixer o decréixer segons les circumstàncies). La CUP, si frena, se'n va a terra. 
I el mateix es podria dir de Puigdemont i els seus successius moviments. Ara és la Crida per Catalunya. Tant se val. És Puigdemont com a líder messiànic, i, a hores d'ara, per desgràcia, el govern de la Generalitat com a corretja de transmissió dels interessos de Puigdemont, negligint estrepitosament l'obligació i l'oportunitat de governar molt proactivament el país. 

8.- Això no pot continuar així. Cal tancar una etapa, que implica jubilar Puigdemont i totes les falòrnies que volen capgirar el que va ser el resultat final de tot el procés. Que no és ni la República catalana ni la Comunitat autònoma dins l’Estat espanyol, sinó una realitat a construir (i que personalment espero i desitjo que ens porti a la independència, però s'ha de fer). Cal instituir un govern de la Generalitat (pot ser el mateix, si canvia d'actitud, i, si no, que es facin eleccions) que governi amb ànima independentista però amb eficàcia teutònica, i que sàpiga gestionar d'una manera òptima i comunicar igual de bé (les persones hi són). Cal aprofitar la situació actual tal com és i cercar la fi del conflicte (amb alliberament -tan discret com es vulgui- de presos inclòs) i posar un parell de marxes més, com a mínim. 
Que la necessitat d'independència es converteixi en una evidència. Llavors la tindrem. Ara, totes les historietes fantàstiques que alguns -i de molt males maneres- continuen volent-nos fer creure, només fan el joc a l'espanyolisme. Quin sentit tenen? Mantenir la presència política de Puigdemont? Si un dia Puigdemont desapareix de l'escena política o adopta un paper tan discret com ha fet la Marta Rovira -per exemple-, potser estaré disposat a considerar que no ens trobem davant d'un fenomen de messianisme i culte a la personalitat de manual. De moment és així.

Cal que la societat catalana sigui socialment independentista, abans i per tal que el país sigui políticament independent. Aquest és el meu somni. Un somni que, per raons ben diverses, uns i altres s'entesten a fer impossible.

Llorenç Prats