EL CARRO PEL PEDREGAR

¿On anem? ¿On va a parar l'independentisme? Estem fent anar el carro pel pedregar, de baixada i sense frens i ens fotrem una hòstia com un piano. 


Que surti el jovent radical  i exigeixi l'impossible i s'encari amb la policia, siguin els Mossos d'Esquadra o sigui qui sigui, és llei de vida. És l'independentisme hormonal, podríem dir. 

Tots hem estat joves, escandalosament joves i tots hem fet coses semblants -i qui no ho hagi fet pitjor per a ell-. 

Ara bé, que a aquesta actitud s'hi afegeixin persones fetes i dretes, alguns ja d'edats provectes... és patològic. I que d'altres ho abonin, més enllà de la comprensió que mereix l'edat, és pervers, i, si és per interessos polítics, miserable.

A mi tampoc no m'agrada el govern. No m'agrada perquè el president Torra no sap on va, és un incendiari -potser contra la seva voluntat, m'importa un rave, però incendiari- i un titella del messies de Waterloo. De la resta del govern, de moment no en tinc cap queixa, sobretot pensant en el desgavell que es deuen haver trobat a les respectives conselleries després del 155. 

Però, a veure: ¿què se suposa que ha de fer el govern? ¿Ha de fer la república? ¿Ha de desobeir sistemàticament? ¿Ha de treure els presos al carrer? ... 

Però, ¿què ens hem pensat, que és això? ¿la Revolució Francesa? ¿Com punyetes es fa la república? No ho explica mai ningú, perquè ningú no ho sap!!! 

Diuen: "cal mobilitzar la població". Molt bé ¿i què cony vol dir "mobilitzar la població"? ¿Sortir tots -els independentistes, és clar- al carrer i tallar autopistes, trens, ports i aeroports... paralitzar el transport públic, col·lapsar les grans ciutats, aturar les empreses...? 

¿És això el que es demana? ¿I quan pensem que duraria això? A part dels enfrontaments civils que hi haurien entre la població, ¿quan penseu que trigarien a desplegar les forces armades a Catalunya? 

¿I què ens pensem, que en el cas que l'Estat desplegués l'exèrcit per aplacar la revolta, l'opinió pública internacional i les instàncies polítiques de la Unió Europea es posarien al nostre costat? Ja n'hi ha prou d'ingenuïtat!!! Acabarem tornant-.nos tots imbècils. 

Ningú es posaria de part d'una revolta que no podria ser de cap manera pacífica, perquè no és el conjunt d'una societat exigint els seus drets, sinó una part, el cinquanta per cent, i això, a ulls de la resta d'Estats europeus, i de l'opinió pública, la deslegitima. I legitima l'Estat per reprimir-la. És així.

Europa, òbviament, no vol una Catalunya independent. Només li falta això! Però encara menys vol que Catalunya generi un conflicte dintre de les fronteres de la Unió i, per tant, en aquest supòsit, sempre recolzarà l'Estat espanyol.

¿Es pot fer alguna altra cosa per aconseguir aquests objectius de manera immediata? Jo no veig res, que no siguin contes de la vora del foc. Si algú té alguna estratègia sòlida, que m'ho expliqui i potser m'hi apunto. Jo sempre estic disposat a escoltar i a canviar d'opinió quan em convencen.

Però la realitat d'ara mateix és que la República Catalana no existeix, ni se l'espera, de moment. Només existeix en forma ectoplasmàtica a Waterloo i en aquells que van ser tocats per l'esperit de Waterloo i van sentir que formaven part dels elegits per predicar la bona nova. 

Per assolir la República Catalana -ho he dit mil vegades- necessitem una majoria incontestable. Un veritable clamor social -ser molts, insisisteixo, no cridar més-, de manera que aquesta voluntat no es pugui ignorar i s'hagi de ratificar en referèndum. Si arribem aquí i guanyem molt clarament el referèndum -amb un seixanta o un setanta per cent com a mínim-, llavors potser -només potser- podrem fer veure al món que es tracta d'una voluntat irreversible i que democràticament cal respectar. Però per arribar aquí hem de crear primer aquesta realitat incontestable.

Fem que l'independentisme creixi fins a ser rotundament majoritari. Llavors podrem parlar en nom del poble. Ara, quan els més eixelebrats parlen en nom del poble, em pregunto, en realitat, en nom de qui parlen.

Perquè, sí, és clar que hi ha un fenomen de radicalització juvenil, diguem-ne fisiològic, però, a part d'això, ¿qui alimenta les xarxes? ¿la deriva de l'ANC? ¿el discurs dels CDR...? Tot això. 

En part la CUP, evidentment. També he explicat moltes vegades que, factors generacionals a banda, la CUP viu de la confrontació. És un moviment antisistema i el que li interessa no és una República Catalana, sinó una República Catalana Anticapitalista, i, mentrestant, viu còmodament instal·lada en la confrontació. ¿Que, per aconseguir-ho, cal recolzar un president de la Generalitat liberal, de dretes, com Carles Puigdemont...? cap problema, són moviments tàctics que afavoreixen l'estratègia de fons. 

També hi ha tota la gent que viu el procés més visceralment que racionalment, que necessiten creure -"I want to belive"- i que han trobat en la figura llunyana i contradictòria, però amb un màrqueting collonut, de Carles Puigdemont aquest influencer, aquest heroi cultural que els guia i té l'habilitat de parlar-los als ulls i dir-los "en veritat et dic, avui seràs amb mi al paradís". És mentida, però cola de meravella. D'aquí l'èxit de Puigdemont a les eleccions del 21 D, contra tot pronòstic.

Però no crec que això ho expliqui tot. Jo m'ensumo una operació de més fondària, portada des dels partits espanyolistes, des del CNI o des del Deep State, com vulgueu, que està contribuint poderosament a la divisió de l'independentisme. 

És una divisió que no ens podem permetre, ara menys que mai, o sinó tots aquests darrers anys passaran definitivament a la història i l'Estat espanyol haurà guanyat una altra vegada. Més que més quan dintre d'uns quants mesos arribarà la veritable prova de foc. la condemna del presos polítics, els veritables màrtirs dels procés. 

Hem de saber molt bé quina serà la resposta -que ha de ser conjunta- de l'independentisme, del sobiranisme en general, dels partits realment demòcrates que saben que això és una farsa i un escarment. 

Però cal tenir molt ben pensats la direcció i l'abast de la nostra reacció. I això ha de ser liderat pel govern. No sé si del senyor Torra, o d'algú altre que tingui les idees polítiques més clares i la capacitat de fer-ho, sense hipoteques ni melancòliques dependències.


Llorenç Prats