GOOD MORNING, VIETNAM !!!

Hi ha tantes variables i els fets se succeeixen tan de pressa, que és difícil poder aturar-se a reflexionar. A més a més, suposo que ens passa a tothom, sempre tinc la sensació de saber de la missa la meitat, que això és com un iceberg i que és molt més important la realitat submergida, que potser intuïm, però desconeixem, que la realitat que podem constatar directament, molt poqueta, o a través dels filtres dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. I, tanmateix, penso que és vital que reflexionem, tant, si més no, com l'acció directa i pacífica que les entitats civils ens demanen i que nosaltres anhelem, perquè necessitem expressar-nos i sentir la nostra força col·lectiva, l'antídot de tanta humiliació. Reflexió i acció.

Avui, de fet, no ha passat res de nou. El president Puigdemont ha recordat per enèsima vegada la nostra voluntat de diàleg i el govern de Madrid ha contestat que començaven la intervenció de l'autogovern, com si no fes dies que està intervingut en diversos fronts. És una línia de continuïtat. Es declararà la Independència en una votació al parlament i l'Estat continuarà intervenint per la força aquells àmbits que s'adeqüin a la seva estratègia: Economia, Mossos d'Esquadra, Mitjans de Comunicació...? M'estranyaria que actuessin amb més contundència de la necessària per aconseguir els seus objectius. Ja van comprovar el dia 1 d'octubre que deixar anar la tropa a repartir hòsties a tort i a dret no els va donar els resultats esperats. L'opinió pública internacional se'ls va girar en contra i els sediciosos no ens vam acoquinar en absolut. Repressió vs diàleg.

El que no acabo de veure és com pretenen fer el trànsit de l'autonomia intervinguda a la restitució del que ells en dirien una normalitat democràtica, en un termini, diguem, que no s'eternitzi. Aquesta intervenció de l'autogovern serà percebuda per tota la població sobiranista de Catalunya, i per molts demòcrates no sobiranistes, com el que és: una agressió injustificable. I, per tant, toparan amb totes les formes de resistència imaginables. Això no augmentarà precisament la popularitat del govern i dels partits que el recolzen (PP-PPC, Ciudadanos-Ciutadans i PSOE-PSC) a Catalunya. Per tant, si, des d'aquesta situació, volen convocar unes noves eleccions autonòmiques, es poden trobar molt probablement que el sobiranisme arrasi. I, per tant, que l'escenari resultant de les eleccions sigui pitjor encara que el que tenen ara. Si l'Estat entra en una via de repressió de les llibertats, l'única manera que té de pacificar el país, Catalunya, és posar la meitat de la seva població a la presó. o bé, directament, exterminar-nos. Cal pensar que, a més a més de les mesures polítiques que prenguin, han posat en marxa el poder judicial, que actualment és una extensió del poder executiu, per molt que els juristes s'escandalitzin i facin cíniques -o estúpides, no ho sé-, protestes d'independència. Però el poder judicial, que activen tan ràpidament, no és tan fàcil de desactivar. D'una altra banda, han tret la gent al carrer (mal negoci perquè ens ha donat l'ocasió de comprovar que, de fet, són quatre gats) i, a més a més, per contrast amb les manifestacions sobiranistes, això ha contribuït a donar-los una imatge més violenta i totalitarista. Hem vist que no són ni majoria ni silenciosa, sinó una minoria cridanera i agressiva. Amb tot això, pot ser que l'única sortida que els quedi és mantenir l'estat d'excepció sine die o seguir les recomanacions de Garcia Albiol (patètica figura, fins i tot per al PP) i il·legalitzar els programes dels partits sobiranistes. Espanya, l'Estat Espanyol, està entrant en un infern com els americans al Vietnam i em temo molt que, com els americans,  sense un pla de sortida. Resistència vs repressió.

Comptaran amb l'ajuda dels poders fàctics, òbviament, com els grans empresaris, tota la plutocràcia, i els governs dels Estats, sobretot de la Unió Europea. Tots tenen els mateixos interessos. A ningú li convé la independència d'un nou país, que debilita un dels socis del club, que, a més a més està endeutat fins a les celles i necessita tots els seus recursos (i aquí n'hi ha molts) per retornar els seus deutes, i molt menys encara d'un país que, no només vol ser independent, sinó que planteja una via revolucionària absolutament pacífica i democràtica i que ja anuncia que no es conformarà amb ser un país europeu més, sinó que vol ser un país capdavanter en justícia social i llibertats. Molt malament! "Però, quina mena d'exemple estan donant aquesta merda de catalans?" Però el tema és el següent: fins quan pot mantenir Europa el seu recolzament immoral a la suspensió de l'autogovern i a la repressió, a la vulneració continuada dels drets humans? Que a Europa, gràcies a Espanya, ja hi ha presos polítics! I, de moment, són dos, però, pel camí que pensa transitar Madrid poden ser molts més. Europa no podrà viure indefinidament d'esquena a la seva opinió pública i publicada i aquesta no es deixarà manipular com un titella com fan els mitjans espanyols i com fa una opinió pública, -que em disculpin els espanyols- que ha viscut molts anys sota una dictadura i que té uns hàbits democràtics molt poc consolidats, com estem podent comprovar, fins i tot entre una esquerra que, amb escasses excepcions, és incapaç d'organitzar-se i aixecar la veu per dir "ja està bé". Les empreses pitjor, què pensen, prescindir d'un mercat de set milions i mig de consumidors? De tot el capital humà, les infraestructures i el know how que tenen a Catalunya? Castigar totes les zones d'Espanya que contribueixen, de vegades substancialment, a l'elaboració dels "productes catalans"? Faran boicot a les seves pròpies matèries primeres, per exemple? No sembla un escenari desitjable per a ningú, tampoc per a Espanya i per a Europa. Paciència vs boicot.

Jo penso, i no és un pensament comú entre tots els independentistes, que el referèndum de l'1 d'octubre no ens dóna dret a declarar realment la independència. Estic d'acord, desitjo i propugno, que ara es declari: ja que no escolten els nostres clams de diàleg i mediació, com a mínim posem-nos a una mateixa alçada. Que el que estiguin reprimint no sigui, per a una gran part de la població de Catalunya -com a mínim-, una Comunitat Autònoma, sinó una República Independent. Però penso que, per tenir la veritable legitimitat per declarar una República Independent efectiva ens hem de comptar, en un referèndum pactat, i, per tant, legítim i legal, on tothom se senti cridat a votar i es puguin defensar les diverses opcions, dues o més, entre les quals, una ha de ser necessàriament "que Catalunya es constitueixi en Estat Independent sota la forma de República". És una qüestió d'acceptació de la realitat, per part del sobiranisme, però també per part de l'Estat i l'única solució veritablement democràtica per resoldre el conflicte. Si l'opció independentista perd, amb llum i taquígrafs, acceptarem el resultat, perquè, nosaltres sí, abans que patriotes som demòcrates. Democràcia i legitimitat.

No s'hi val a refugiar-se en la Constitució. La Constitució és interpretable i, com hem vist altres vegades, es canvia amb procediments exprés. S'ha fet i es farà davant de qualsevol emergència. És més el corpus constitucional és molt més ampli que el text estricte de la Constitució del setanta-vuit i ofereix possibilitats múltiples. O diàleg, per arribar a un referèndum pactat, o l'infern, no hi ha més opcions.

De moment, sembla que l'Estat espanyol opta per l'infern, tot i que sembla clar que , tard o d'hora, haurà de decantar-se cap al diàleg. Per tant, nosaltres què hem de fer? 

La força del sobiranisme a Catalunya és la població, la societat civil organitzada, aquest teixit tan pret que hem construït en tantes i tantes dècades, per no entrar en disquisicions històriques, de repressió. El poble mobilitzat, activament -molt activament- i pacíficament -molt pacíficament-. Potser ara l'Estat espanyol ja comença a entendre que no som una massa informe que li talles el cap i es desfà, sinó tot orgànic, on tothom fa pinya i tothom assumeix el lideratge quan cal. Si no ho tenien prou clar, l'1 d'octubre ho van poder comprovar. 

Ara hem d'actuar amb intel·ligència, amb el cap fred i la reacció immediata. 

Cal manifestar-nos massivament però en els moments justos i oportuns. No podem desgastar un recurs tan potent. Ara, per exemple, ens criden novament a manifestar-nos el dissabte per la llibertat dels Jordis, com el dimarts. Hi aniré per mantenir la cohesió, però no hi veig massa el sentit. Segurament la propera gran manifestació hauria de ser quan el Parlament proclami la República Catalana, i, llavors sí, ocupar, pacíficament, massivament, el país.

Cal mantenir-nos actius en els nostres cercles personals i virtuals de costum, i saber incidir amb reflexió i disciplina. La força de la nostra xarxa neix de la força de tots els entramats en què participem. És important que els mantinguem vius i alerta i que siguin veritables unitats de reflexió i acció.

Cal diversificar les nostres accions. Cal extreure la versió més aguda del nostra enginy. Cal replicar, o prendre la iniciativa, amb accions oportunes i molt ben dirigides. La intel·ligència, l'astúcia, sempre ha estat una gran arma contra els totalitarismes.

Cal optimitzar la nostra presència arreu. És el nostre país, la nostra societat. Ocupem tots els espais, físics i simbòlics, i fem-hi present la nostra alegria de proclamar la nostra llibertat, la República Independent de Catalunya. Recuperem la presència dels símbols, de les estelades, de les insígnies. Manifestem sense por les nostres conviccions.

Cal evitar tota provocació: no cal, els que les fan són quatre gats: aprofitats, ressentits i uns quants psicòpates franquistes. La gent que de bona fe, pacíficament, democràticament, sigui partidària de romandre a Espanya, serà respectuosa, com nosaltres. N'hi ha, creieu-me, i s'hi pot parlar amb naturalitat. Ells manifestaran les seves conviccions com nosaltres les nostres. Cap problema. La resta, aquests grupuscles, que altrament són incapaços de controlar, cal defugir-los. Acabaran estomacant-se entre ells mateixos, com van fer al Zúric.

Amb tot això combinat, cal organitzar una resistència que actuï unitàriament, coordinadament. I cal viure-ho feliços, i gaudir de la vida, dels seus plaers i també d'aquests moments, perquè, un dia, i no serà molt llunyà, guanyarem i assolirem la Independència i farem, entre tots i totes, un país, inclusiu, que serà l'admiració del món. Si de debò ho volem, serà així. Us ho juro.


Llorenç Prats