¿I ARA QUÈ? UNA HIPÒTESI D'URGÈNCIA PER EXPLICAR LA SITUACIÓ ACTUAL

A hores d'ara sembla clar que no hi haurà República Catalana Independent, si més no d'una manera immediata. I que s'acatarà, més o menys obertament i més o menys al peu de la lletra, l'aplicació de l'article 155. Demà -escric el diumenge a la tarda- ho acabarem de veure segons el que faci el Govern a tots els seus nivells i en les declaracions, que no poden trigar massa més a formular-se d'una manera menys críptica, menys polisèmica, que la que va fer el President dissabte des de Girona.

Jo no sé si la proclamació de divendres per part del Parlament va ser una mena de globus sonda, a veure com reaccionava tot plegat -els diversos actors-, o si -sona conspiranoic, ja ho sé- hi havia algun acord amb l'Estat per satisfer, diguem-ho així, les mútues clienteles, sense prendre mal ningú. Així, el Parlament votaria la Declaració d'Independència i l'Estat reaccionaria immediatament amb l'aplicació de l'article 155 en una versió mesurada -a partir de demà també ho veurem-, la clau del qual serien les eleccions del 21 de desembre, que, a la pràctica, serien un substitut del referèndum pactat, amb la singularitat que, si l'indepentisme no arribava als noranta escons -la majoria qualificada que exigeix l'Estatut per a les qüestions que afecten la pròpia normativa bàsica-, difícilment podria reivindicar cap autoritat moral per reclamar la Independència.

D'una manera o d'una altra, això explicaria el silenci del govern en general, l'ambigüitat de Puigdemont, les al·lusions de Junqueras -avui- a les mesures "difícils d'entendre", que poden "semblar contradictòries" i al valor de refrendar la proclamació de la Independència en unes eleccions -no a les eleccions constituents, s'entén que es refereix a les de desembre- . Per aquí s'entendria també que no s'hagi publicat la proclamació de la República al DOGC, que el President no sortís divendres al balcó del Palau de la Generalitat, que hi continuï onejant la bandera espanyola, que els càrrecs responsables dels Mossos d'Esquadra hagin acatat la seva destitució sense oposar la més mínima resistència, que es parli ja -i d'una manera cada vegada més oberta i comprehensiva- de candidatures de consens per a les eleccions i que, fins ara, a la població mobilitzada no se'ns hagi convocat per a res. Segur que em deixo coses.

Si tot això, que no deixa de ser una hipòtesi -o, si voleu, una mera especulació-, realment és així, s'hagués parlat o no, jo no m'ho agafo com una traïció. Hi ha molt en joc i no es tracta de mantenir actituds suïcides, sinó d'actuar amb intel·ligència. Vista les reaccions -interiors i exteriors- és difícil pensar que ens en sortirem només amb la capacitat de mobilització pacífica. No només una part important de la població de Catalunya hi està en contra, sinó, ara com ara, tots els governs europeus i de la resta del món que s'hi han pronunciat, les associacions de jutges sense excepció i la resta de poders fàctics. Com deia en una altra ocasió, estem més sols que la una.

En un context així, segurament, l'opció més intel·ligent és agafar-se les eleccions de desembre com una oportunitat. Ara, és una oportunitat que caldria aprofitar molt bé. Cal optimitzar la majoria independentista, portar-la fins a cotes que fins ara no ha assolit. Caldria anar amb un missatge clar i rotund, inequívoc, i aconseguir aquests noranta escons que no hem aconseguit mai. Si fos així, la nostra legitimitat seria molt gran i molt difícil d'objectar, ni que fos -fixeu-vos que us dic- legitimitat per exigir un referèndum, per votar que no quedi. El suport en aquest sentit del referèndum de l' 1 d'octubre era feble, ja ho vaig dir, per les condicions en què es va haver de fer la consulta i perquè la gent contrària a la Independència pràcticament no hi va anar a votar. La República Catalana Independent és prou important, és un fet històric de tanta rellevància que ha d'estar sòlidament fonamentada. Ara, al desembre, la gent del règim del setanta-vuit anirà a votar segur, perquè és l'Estat qui convoca. Nosaltres també hi hem de ser, amb totes les nostres potències, per intentar assolir aquesta majoria qualificada que ens hauria d'obrir moltes portes. I, si no som capaços d'assolir-la, potser que acceptem que encara no és l'hora de la Independència, que ens "falta múscul", com es diu ara. Com a mínim, no deixaríem el govern de la Generalitat en mans de segons qui i guanyaríem temps per continuar creixent fins que tinguem la força suficient per proclamar d'una manera incontestable la nostra llibertat.

PS: Insisteixo en que tot això és només una hipòtesi per intentar explicar el que ha passat, el que passa i el que pot passar en un futur immediat. En qüestió d'hores poden haver-hi fets que ho desmenteixin tot, o el Govern pot sortir amb tota una altra actitud i un altre argumentari, no ho sé. En tot cas, continuo pensant, com deia a la darrera entrada que, faci el que faci, cal que tots estiguem amb el President i que, per damunt de tot, mantinguem la Unitat.

Llorenç Prats