dijous, 16 de novembre de 2017

TRES REGIMENTS, PERÒ UNA SOLA BATALLA





Volia aprofitar aquestes ratlles per demanar, com ja he fet a les xarxes socials, una explicació certa, coherent i autoritzada tant del què i el per què de les decisions del govern des de després del referèndum fins ara, com dels plantejaments de futur de les diverses formacions independentistes, segons els resultats del 21 D. Tanmateix, després de veure, sentir o llegir les declaracions del president Puigdemont, del vicepresident Junqueras, de la Marta Rovira, de la Marta Pascual, del Toni Comín, la Meritxell Serret, l'Anna Simó, el Jordi Cuixart i d'altres, no ho faré, per diverses raons.


En primer lloc perquè penso que és impossible que ens puguin transmetre un únic relat coherent. Els uns a la presó, els altres a Brussel·les i els que menys a Catalunya, però tots amb imputacions severíssimes per part dels tribunals espanyols, que els obliguen a anar amb peus de plom, amb la impossibilitat física d'una coordinació efectiva, amb una intervenció directa i asfixiant de les institucions d'autogovern, que, si no s'és caut, les pot portar a l'aniquilació. Amb amenaces a l'escola, els mitjans de comunicació, col·lectius diversos i persones individuals, que sembren la por i l'autocensura. Amb unes eleccions a l'horitzó sense cap mena de garantia democràtica ni respecte a la campanya electoral, ni molt menys a la netedat i acatament dels resultats... En aquesta situació que viuen, no només els nostres governants legítims, sinó els país sencer, de veritable estat d'excepció, no es pot demanar més dels nostres representants, per perspectiva i per prudència.


El que sabem, fins on arriba la meva informació i el meu enteniment, és que el govern confiava que, en un marc europeu, l'Estat espanyol no s'atreviria a saltar-se qualsevol legalitat, inclosa la seva, i a imposar mesures repressives absolutament impròpies d'un estat de dret i d'una societat democràtica. El dia 27 d'octubre sembla que el president Puigdemont estava disposat a convocar les eleccions en lloc d'impulsar la proclamació de la República si l'Estat garantia que no s'aplicaria el 155, o, més ben dit, l'estat d'excepció colpista i autoritari, predemocràtic en tot cas, encarnat en les mesures que van implementar sota el paraigües genèric i espuri del 155. Tanmateix, aquestes garanties no es van donar i el president, finalment, va decidir forçar la situació i donar peu a què el Parlament proclamés la República, en el convenciment que el conflicte polític resultant s'hauria de resoldre políticament. Però, en un dels moments més foscos d'aquests dies, sembla que el govern espanyol no només va implantar la seva peculiar versió del 155, sinó que va amenaçar amb la utilització de la força si això es pretenia obstaculitzar mitjançant la resistència pacífica. No sabem, perquè, si ho saben, els nostres governants a l'exili no poden o volen dir-ho, si aquest ús de la força podia haver arribat fins al foc real, és a dir, fins a posar morts sobre la taula. El govern va decidir fer un pas enrere per evitar les conseqüències de la repressió violenta dels ciutadans. I va decidir dividir-se, amb el president i una part dels consellers a Brussel·les per crear un gran altaveu, internacionalitzar el conflicte i mostrar la diferència entre la justícia belga i l'espanyola. Tant se val el per què de la decisió de cadascú. Les situacions personals són tan dures que qualsevol opció, al marge de la seva consideració estratègica, s'ha de comprendre i respectar. Com ja sabem, l'Audiència Nacional va empresonar els consellers i conselleres, com havia fet amb el Jordi Cuixart i el Jordi Sánchez, per sedició, i, en aquest cas també per rebel·lió, corrupció i malversació de fons. Al mateix temps el govern d'Espanya -il·legalment- va dissoldre el Parlament i va convocar unes eleccions "autonòmiques" per al 21 de desembre, amb l'advertiment que, si guanyaven de nou les forces independentistes i pretenien actuar fora de la Constitució -segons la seva interpretació-, és a dir, més enllà de l'autonomia, tornarien a aplicar el 155, article que, d'altra banda i que jo recordi, no han deixat clar en cap moment que, després del 21 de desembre, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, deixarà d'estar en vigor.


Estant així les coses, l'independentisme s'ha organitzat com ha pogut, des de les presons de Madrid, des de Brussel·les, des de Catalunya, amb l'espasa dels tribunals espanyols suspesa sobre tots i cadascun dels nostres caps. Crec que hem de ser conscients que ens movem en aquesta absoluta precarietat i que tot cal interpretar-ho en aquest context. M'apunto a totes aquelles veus que han dit que ja n'hi ha prou d'autocrítica i de flagel·lar-se. Ara és fàcil deduir que l'Estat espanyol pot actuar impúnement al marge dels drets fonamentals de les persones, amb l'única raó de la força, per defensar la unitat d'Espanya. Però, ni que ho haguéssim sabut, és que el govern i la societat catalana haguessin pogut actuar d'una altra manera? Tampoc importa massa si ens presentem en una sola llista o en tres. No hi ha hagut temps per debatre una coalició prou àmplia i no està clar quina fórmula ens pot permetre uns millors resultats electorals. Aquestes eleccions són excepcionals, l'únic que cal tenir clar és que pretenem alliberar els presos polítics, recuperar la normalitat institucional i forçar la consulta a la població sobre el model territorial que es vol per a Catalunya: independència, federalisme o autonomia, si no en surt cap més. Això ja ho he explicat en anteriors ocasions.


Jo no crec que al govern espanyol li interessés convocar eleccions tan aviat, amb més temps hagués pogut devastar més a fons Catalunya i afeblir l'independentisme. Darrera de la data del 21 de desembre hi veig el context europeu, prou tocat per la qüestió catalana. Potser tornen a ser esperances il·luses, però crec que el govern espanyol té una línia vermella posada per Europa -per l'opinió europea segur, però potser també pels estats i les institucions comunitàries-, una línia que l'ha permès aplicar a la seva manera el 155, és a dir, crear un estat d'excepció -és cert-, però breu, per un temps limitat per redreçar les coses. Si tot va bé per a l'Estat espanyol, i per a Europa, les formacions polítiques que han recolzat el 155 guanyaran les eleccions i la qüestió de la secessió de Catalunya es donarà per tancada. Però, si guanyem nosaltres, les forces independentistes, i si guanyem clarament, és a dir en vots i escons i superant el 50%, opino que, forçat per Europa, el govern espanyol haurà d'acceptar els resultats i iniciar un procés de diàleg que ens ha de portar a un referèndum pactat (també n'he parlat en entrades anteriors). No ens reconeixeran automàticament la independència -seria molt ingenu pensar que guanyant les eleccions ja està-, però sí el dret a posar-la a votació en un referèndum. En qualsevol cas és l'únic escenari en què ens podem defensar. 


Per tant, amunt els ànims, podem guanyar i hem de guanyar. Cal un rearmament moral, ara les explicacions les hem de demanar als altres, com, per exemple a Ciudadanos que, segons sembla, aquest matí anaven fent campanya electoral per l'entrada de l'Hospital de la Vall d'Hebron. Ens hem d'agafar a les eleccions com un clau ardent, que no falli ni un sol vot i que ningú desautoritzi en absolut cap opció independentista. El nostre president, en tot cas, serà Carles Puigdemont, el mateix Junqueras ho ha proclamat i recuperarem el nostre govern legítim, ara en presó o a l'exili, però només hi arribarem si ens activem ja, si ens agafem aquestes eleccions com una batalla final per la llibertat, contra l'estat repressor i les forces del 155, en la qual tenim tres regiments d'un mateix exèrcit que actuen coordinadament al servei d'un objectiu únic. Si l'assolim, si el 22 de desembre tenim la majoria que tothom demana en vots i en escons i sumem més del 50%, el panorama pot ser mol esperançador. Per aconseguir-ho cal renovar totes les nostres energies i remar tots en la mateixa direcció, la de les urnes.


Llorenç Prats

4 comentaris:

  1. Gràcies, Llorenç, per les teves reflexions. Sempre m’has ajudat a focalitzar els problemes.

    Vist el què em vist a Espanya, amb un govern disposat a qualsevol cosa per esclafar l’independentisme i molta més gent de la que ens pensàvem cridant el “a por ellos” i donant-los carta blanca per fer el què sigui, crec que la darrera esperança és l’opinió pública a Europa, que no el poder d’Europa, que el poder a tot arreu es dona suport mútuament.

    Per això hem de seguir cridant l’atenció, fent la mosca vironera. Jo aniré a Brussel·les el dia 7 i m’agradaria que fóssim molts. Si seguim dempeus, difícilment ens podran ignorar eternament.

    Altra cosa és que, com és natural, molta gent es desanimi. És el què busca el govern espanyol intentant ridiculitzar l’independentisme. I aquest crec que és el nostre principal escull ara mateix. Si a les eleccions del 21D no guanyem clarament, haurem perdut.

    No cal dir que els independentistes de pedra picada votarem partit independentistes però, què faran els indecisos? Els pesarà més la ràbia per la desproporció del poder o les promeses del govern espanyol de retornar-nos a la normalitat?

    Crec que aquest és la qüestió important i els partits de l’esquerra catalana com el PSC, no cal dir-ho, però fins i tot els comuns, estan fent el joc al govern d’Espanya.

    Un petó,
    Anna Prats

    ResponElimina
  2. Completament d'acord, Anna. Penso que cal reforçar el pensament positiu, de part nostra, l'optimisme, la il·lusió i la moral de victòria. Això s'encomana. M'agraden les llistes tal com estan quedant i, si les penso en conjunt, les trobo magnífiques. Hem de celebrar-les totes i aconseguir que la gent s'engresqui a votar qualsevol d'elles, tant se val. Mordor són ells, no deixem que ens encomanin. Sabem que no volem la independència perquè sí, sinó per fer un món millor en aquest racó de terra on vivim i que ens estimem tant. Qui ningú ens robi la utopia. Que cadascú faci tot el que pugui des del seu lloc i via fora!, que tot està per fer i tot és possible. Gràcies a tu i un petó. Llorenç

    ResponElimina
  3. Estic d’acord, no podem perdre ni un vot. An a superar el 50% en vots i en escons. Sí jo acpnseguim tondrem força per negociar, sobre tot amb Europa

    ResponElimina
  4. Amen. Tots els esforços en aquesta direcció, que cadascú faci el que pugui. No perdem mai la confiança en nosaltres mateixos!

    ResponElimina