Ara fa dies que no escric. Després de les eleccions i de la valoració dels resultats, he pensat que ja hi havia prou soroll i que era hora de deixar treballar els polítics amb la màxima tranquil·litat possible. Però ja que hi torna a haver una esveramenta generalitzada, sento la necessitat d'introduir alguns elements de reflexió. Verbalitzar, i, per tant, normalitzar, si més no, els dubtes que a mi mateix em desconcerten i compartir-los amb els lectors i lectores que fidelment seguiu aquest blog. I escoltar els vostres, si voleu. I, sobretot, tocar de peus a terra i parlar el més concretament possible. Perquè, amb apel·lacions genèriques, que després no es desgranen, no anem enlloc.
Pel que fa a la governació de Catalunya se'ns plantegen tres grans escenaris possibles: a) La investidura de Carles Puigdemont; b) La investidura d'un altre candidat o candidata i c) La repetició de les eleccions. Examinem-los.
La investidura de Carles Puigdemont implica la reafirmació de la legitimitat i una confrontació directa amb l'Estat. Això és així en la mesura que el Tribunal Constitucional ha prohibit cautelarment la investidura telemàtica i, si es fes presencialment, només l'autoritza si és amb permís del Tribunal Suprem. Els alts tribunals de l'Estat, sobretot aquests, ja fa temps que es dediquen més a la política que no pas al dret. Això és un fet i, per molt que ens escarrassem, no canviarà, ni hi ha cap autoritat superior, ni a Europa ni al món, disposada a fer-los canviar. Per tant, si s'investeix Puigdemont, no podrà governar. Serà el president legítim, sens dubte, però no legal, i, per tant no disposarà a la pràctica dels mitjans necessaris per fer efectiu el seu govern. Òbviament no podrà tornar de Brussel·les, però, a més a més, la seva investidura es produirà en absència de gairebé la meitat de diputats, que ja han dit que, donat el cas, s'absentarien. El seu nomenament no es publicarà al BOE, ni el Rei el ratificarà. Continuarà vigent, i més actiu que mai, el 155 i, molt probablement, Rajoy disoldrà el Parlament i convocarà noves eleccions. A més a més, el ministre de justícia ja anuncia que el Tribunal Suprem, el mes de març -i es podria avançar- sembla que inhabilitarà preventivament els membres del govern i diputats empresonats i també els que estan a l'exili. Alguna dubta que el Tribunal Suprem en prendrà bona nota?
Quin sentit té, doncs, la investidura de Puigdemont? Una reafirmació simbòlica però destinada al fracàs? És un pols a l'Estat, però un pols a l'Estat només té sentit si hi ha alguna possibilitat de guanyar-lo, cosa que no passa en aquest cas. Hi ha grups, més o menys organitzats, de la societat civil, fins i tot algun partit polític i persones molt actives a la xarxa i en estat d'excitació permanent que es refugien en els mantres de la desobediència i la mobilització popular. Sóc partidari de la desobediència i de la mobilització popular i he desobeït i m'he mobilitzat cada vegada que em pertocava. Però, per mantenir el pols a l'Estat, no en tenim prou amb la desobediència i la mobilització popular. Això només seria efectiu si la desobediència i la mobilització fos mantiguda i majoritària, que no és el cas ni és possible . La gent es mobilitzarà puntualment i per a objectius concrets, fins i tot amb la policia al carrer, si voleu, es va veure l'1 d'octubre, però no es pot esperar que la gent es mantingui mobilitzada cada dia i a tota hora, set dies a la setmana, indefinidament. Prou complicada que tenim la vida. En canvi, l'Estat, si que es pot permetre mantenir les forces d'ordre públic mobilitzades permanentment. Alguns diuen: "l'economia, cal paralitzar l'economia, això és el que els fa mal". D'acord, això fa mal a l'Estat, també ens fa mal a nosaltres mateixos, però, deixant aquestes consideracions de banda, com paralitzem l'economia? No tenim una majoria social per fer-ho. Aneu als treballadors de la SEAT i digueu-los que es posin en vaga indefinida fins que l'Estat doni el seu braç a tòrcer. I continuem amb tots els exemples que volgueu... Impossible, i, a més a més, insostenible. Les famílies, ja extremadament baquetejades, no ho podrien aguantar. Fan trampa els que adopten posicions maximalistes i ho fien tot a la mobilització popular i a la vaga general o l'aturada de país indefinida. Perquè, suposo, que, a hores d'ara, ningú espera res de la comunitat internacional, oi? No ens alienem nosaltres sols. Són arguments que no se sostenen i és estèril i contraproduent que, quan se'ls fa notar, en lloc de raonar, tinguin una resposta purament reactiva: "covards", "autonomistes", "traïdors"... Els que mantenen aquesta actitud són les vaques cegues de l'independentisme, o potser les vaques de la mala llet, una cosa no treu l'altra.
Això vol dir que la solució sigui investir un altre candidat, sense amenaces de presó o d'inhabilitació, per exemple? No. Almenys jo no ho veig. Si això hagués de servir per pactar amb l'Estat, per acabar amb els processos judicials i per millorar l'autogovern de Catalunya, encara que fos dins del marc constitucional, es podria pensar com un moviment estratègic molt interessant. No hem pogut aconseguir la Independència per la via del Procés, doncs bé, retornem a la casella de sortida, recuperem els nostres polítics i dirigents socials, empresonats, encausats i properament inhabilitats i gestionem el país per millorara tantes i tantes coses que van de mal en pitjor i, mentrestant, gràcies, en bona part, a l'obra de govern, anem augmentant el suport social. Però això no anirà així, ja hem vist de què està fet l'Estat. Interpreten un simple ajornament com una rendició en tota regla, i una feblesa momentània (no sé si real i espontània o no) del President, com una ensulsiada de l'indepentisme... imagineu-vos si se'ls fes cas en l'orientació de la investidura. Ells no estan jugant una partida d'escacs, sinó un joc de guerra, amb foc real, que només acaba amb l'aniquilació de l'enemic. Ni presos al carrer, ni arxiu de les causes, ni retirada real i incondicional del 155 i la intervenció econòmica, ni ampliació de l'autogovern, ni respecte a l'activitat legislativa del Parlament de Catalunya... Ho entendrien tot com a senyals de debilitat i ho aprofitarien per collar-nos més. No han dit res que permeti esperar una actitud diferent, al contrari.
El Govern, i el Parlament, podrien desobeir, certament, però llavors ens tornaríem a trobar en l'escenari d'aquesta passada tardor: més autes del tribunal constitucional, més encausaments, inhabilitacions i possibles empresonaments, aplicació encara més àmplia del 155, etcètera. Potser la mobilització social seria més intensa en un cas així? No ho sé. Però, en tot cas, les limitacions estructurals es mantindrien: som els que som i la mobilització es pot utilitzar amb eficàcia de manera puntual, no es pot mantenir continuadament.
Ens queda l'escenari d'una nova convocatòria d'eleccions. Ahir, a Twitter, Germà Bel el defensava. Però davant d'un Estat políticament autista, de què poden servir unes noves eleccions? Ni que en el millor dels casos poguéssim augmentar el nombre de vots i d'escons. Ells continuarien raonant de la mateixa manera. La "Unidad de España" no es qüestiona ni s'amenaça en cap cas. És un principi sobre el que valdria la pena parlar llargament, més enllà d'aquests articles d'urgència, però, en tot cas, és el principi més sagrat per a l'Estat i per a la gran majoria dels espanyols, d'aquí la seva eficàcia simbòlica. Per tant, unes noves eleccions, només ens acabarien abocant, dintre d'un temps, a la mateixa situació que tenim ara. Unes noves eleccions ens porten a una dinàmica de bucle.
Quina és, doncs, la millor opció? Realment no ho sé, però ens hauríem de preguntar on hi ha el punt més feble de l'Estat. Quan el que tens davant és un mur, que no pots salvar, la millor estratègia és mirar d'obrir-hi un esvoranc per allà on tingui menys consistència. Jo m'inclino a pensar -sense tancar-me a altres estratègies- que la constitució d'un govern que judicialment no pugui ser qüestionat d'entrada pot ser l'opció amb més recorregut. Sempre i quan tingui les idees i les prioritats molt clares (començant per la recuperació dels represaliats polítics), i sàpiga explotar bé tots els racons de la política i de la legalitat. Més que res perquè les altres dues opcions em semblen directament suïcidis col·lectius.
En tot cas, no sóc jo qui ha de dir com governar el país, ni ningú de nosaltres. Els toca als polítics de decidir-ho, però de decidir-ho pensant sempre en el bé superior de la societat i això vol dir de totes i cadascuna de les persones. A nosaltres el que crec que sí que ens toca, a part de respondre quan ens ho diguin, és d'exigir unitat, fèrria, inequívoca, i, si més no de cara enfora, sense fisures. Debat intern tot el que vulguin, però a la pràctica una sola idea i unitat d'acció. Això requereix renúncies de totes les formacions polítiques independentistes (i, si tinguessin un mínim de responsabilitat política i -sobretot- d'independència, també dels Comuns). Renúncies importants, en uns casos més que en d'altres, però renúncies imprescindibles, sense les quals no es pot respectar, de facto, la voluntat democràtica i no es pot governar en bé del país, és a dir, del benestar de tots plegats.
Llorenç Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada