Hem guanyat. Això que vagi per davant perquè ningú no tingui cap dubte. Hem guanyat clarament, de llarg. Alguns parlen de Ciutadans com la força guanyadora. No és així. Ja estan començant a intoxicar. En un sistema parlamentari guanya aquella força que és capaç d'ajuntar més escons per formar govern i per recolzar les seves propostes legislatives i les seves mesures executives. I aquesta força [dades DOGC elaborades per @josepcosta, twitter 29.12.2017, 100% escrutat] radica en la suma de Junts per Catalunya (948.233 vots, 34 escons) i Esquerra Republicana de Catalunya (935.861 vots, 32 escons), és a dir 1.884.094 vots i 66 escons en total. Ciutadans ha estat simplement la primera força en vots (1.109.732) i en escons, (36), però tot el més que hi pot sumar són els vots (606.659) i els escons (17) del Partit dels Socialistes de Catalunya i els vots (185.670) i els escons (4) del Partit Popular de Catalunya, tot plegat 1.902.061 vots (disset mil més), però amb només 57 escons, ben lluny dels 66 del bloc independentista, que encara podria sumar, per activa o per passiva, els 195.246 vots i 4 escons de la CUP, fins a un màxim , doncs de 2.079.340 vots realment independentistes (cent setanta-set mil més) i 70 escons, si no s'abstenen, i l'abstenció gairebé assegurada d'En Comú Podem (326.360 vots, 8 escons) que ja han dit que no recolzaran ni un govern de Ciutadans, o bé on hi hagi Ciutadans -i menys el PPC, és clar- ni un govern amb JxCat.
El que ha fet Ciutadans , en la campanya més cara i agressiva que es recorda a Catalunya, és agrupar el vot unionista, a base de prendre-li vots al PPC, que el seu propi electorat tradicional ha vist segurament com a massa cremat a Catalunya, i al PSC, per una banda massa tebi per a l'electorat unionista i, per l'altra, massa poc creïble en les seves propostes de moderació, atesa la seva dependència del PSOE, de la política de Madrid. Els vots de Ciutadans no són vots d'un partit que creix, sinó vots prestats per combatre l'independentisme, pensant que era l'arma més poderosa i transversal. I a fe que transversal ho ha estat. Un partit no pot guanyar a Pedralbes i a Nou Barris, com ells han fet, en base a un programa polític, és com voler barrejar l'oli i l'aigua. Els interessos mai no poden coincidir.
Això ha estat així perquè Ciutadans ha esdevingut a la pràctica, més que un partit, un moviment. Un moviment que s'ha basat en una idea molt simple: el nacionalisme espanyol a ultrança. Sovint s'acusa l'independentisme de nacionalista. Aquesta idea s'ha fet servir des d'Europa per anatemitzar-lo, per qualificar-lo de verí. Des d'Espanya ja no diguem. Però la realitat és tota una altra. El nacionalisme català és minoritari dintre del independentisme, que molt més que un enyor del passat o el reconeixement de cap força tel·lúrica, és un projecte de futur. En canvi, el nacionalisme espanyol és un nacionalisme descaradament essencialista, Espanya "és el que és" -per a ells-, una essència immutable que no es pot transformar històricament, com si hagués estat creada per Déu mateix. Aquest és el sentiment, aquest i la por induïda amb moltes mentides, que ha donat els vots a Ciutadans i al PPC -el PSC seria més discutible-, i que, alhora, més que testimoniar una victòria (quina és aquesta victòria que t'envia automàticament a l'oposició?), senyala el límit del vot unionista a Catalunya: 1.295.402 vots, 40 escons (de 135, recordem-ho) més els vots i els escons que se'ls poguessin atribuir del conjunt de la força parlamentària del PSC (ni tota ni una part majoritària, insisteixo). Si continuen amb la cantarella de "la força guanyadora" (a demagogs no els guanya ningú, ni els seus socis), caldria recordar-los que, si Junts per Catalunya i Esquerra República de Catalunya haguessin fet una llista única, a la manera de Junts pel Sí, haguessin tret, com a mínim, els mateixos resultats, és a dir 1.884.094 vots i 66 escons, trenta més que Ciutadans. És prou clar.
En tot cas, amb els resultats de les eleccions a la mà, què cal fer?
Si visquéssim en un país normal i en una situació normal, és a dir, sense presos polítics o governants a l'exili, sense les institucions públiques, l'economia i la capacitat legislativa i d'autogovern intervinguda, sense el bloqueig sistemàtic, des de fa anys, de qualsevol iniciativa de política social (46 lleis recorregudes), amb una judicatura exercint una persecució inquisitorial de qualsevol cosa que els soni a autodeterminació, amb l'amenaça constant sobre els mitjans de comunicació i l'escola públics, i sobre els bombers, els mossos i els pagesos, sobre els alcaldes i càrrecs electes locals... si no visquéssim a l'Estat espanyol, si no visquéssim en un estat d'excepció, si visquéssim en una democràcia real, si els Estats i les institucions de la Unió Europea no miressin cap a una altra banda en defensa dels seus interessos a curt termini..., tot seria molt senzill i racional.
Si visquéssim en un país normal i en una situació normal, és a dir, sense presos polítics o governants a l'exili, sense les institucions públiques, l'economia i la capacitat legislativa i d'autogovern intervinguda, sense el bloqueig sistemàtic, des de fa anys, de qualsevol iniciativa de política social (46 lleis recorregudes), amb una judicatura exercint una persecució inquisitorial de qualsevol cosa que els soni a autodeterminació, amb l'amenaça constant sobre els mitjans de comunicació i l'escola públics, i sobre els bombers, els mossos i els pagesos, sobre els alcaldes i càrrecs electes locals... si no visquéssim a l'Estat espanyol, si no visquéssim en un estat d'excepció, si visquéssim en una democràcia real, si els Estats i les institucions de la Unió Europea no miressin cap a una altra banda en defensa dels seus interessos a curt termini..., tot seria molt senzill i racional.
En primer lloc caldria tornar a la normalitat i constituir un parlament, amb totes les causes polítiques sobreseïdes i tots els encausats exculpats i lliures. Acte seguit, es procediria a elegir el president de la Generalitat en la persona de Carles Puigdemont. En primera instància, gràcies a la majoria absoluta de JxCat, ERC i CUP, o, en segona, si la CUP preferia abstenir-se. El president Puigdemont formaria govern, amb el Vicepresident Junqueras i tots els membres de l'antic govern legítim de la Generalitat que volguessin continuar. De la mateixa manera, hauria de continuar com a Presidenta del Parlament, si així ho volia, la senyora Carme Forcadell. Aquest govern, òbviament, podria ser remodelat per Puigdemont i Junqueras, caps, respectivament, de les dues grans forces que li donarien principalment suport, sempre que ho consideressin convenient.
El Parlament i el Govern haurien d'encarar dues grans tasques, o conjunts de tasques: Un, el desenvolupament de les lleis de progrés i justícia social, que ja havien estat promulgades o estaven pendents d'aprovació o en cartera -estem pensant que el Tribunal Constitucional no es dedicaria sistemàticament a demolir-les-. És a dir, el que alguns en diuen "desenvolupar la República" i d'altres "atendre les necessitats reals dels ciutadans", que és el mateix. I dos, l'encaix de Catalunya amb l'Estat espanyol.
La victòria claríssima de l'independentisme no permet, tanmateix, d'imposar la independència, la República, al conjunt de ciutadans de Catalunya. No hi ha una majoria prou àmplia, no s'arriba ni tan sols al cinquanta per cent dels vots emesos, però, òbviament, tampoc no es pot ignorar. Diuen que cal eixamplar el camp de l'independentisme, arribar en aquelles capes de la població que han estat completament impermeables al discurs de la República. Bé. Però, en tot cas, això és cosa dels partits i de la societat civil, no del Govern ni del Parlament. Independentment que això es faci o no es faci, el Govern i el Parlament haurien de pactar amb el Govern i el Parlament espanyol una nova consulta sobre la situació de Catalunya. Però no una consulta binària, la realitat és molt més complexa que un sí o un no. Hi ha més opcions i caldria consultar-les. Caldria anar a una consulta vinculant on es poguessin presentar totes les opcions que tinguessin un cert nivell de formalització. Per entendre'ns: que, com a mínim, comptessin amb el recolzament d'un partit polític amb representació parlamentària -o dos- i que fossin avalades per un nombre important de firmes, cent mil, cinc-centes mil..., les que sigui. Fet així, se m'acut que, com a mínim, hi hauria tres opcions a defensar i votar -potser també com a màxim-: En primer lloc la República Independent, tal com s'ha defensat en aquesta passada i estroncada legislatura; en segon lloc, l'Autonomisme vigent, tal com el defensen Ciutadans el PPC i, en part el PSC; i, finalment, un Federalisme asimètric o un Règim d'autogoven particular per a Catalunya, força similar a l'Estatut promogut per Pasqual Maragall, abans de ser desnaturalitzat pel Govern espanyol, que, segurament, seria propugnat -i acabat de definir- pel PSC i, probablement, per En Comú Podem. Aquesta opció intermitja, sens dubte, tindria capacitat per atreure vots tant de l'autonomisme com de l'independentisme, mentre que, la dinàmica de la consulta, permetria que, de les formacions diguem-ne federalistes es desviessin alguns vots envers l'autonomisme i l'independentisme. En definitiva, en una primera volta, tothom es podria sentir perfectament representat per una opció o altra. Com he dit moltes vegades, a Catalunya no hi ha cap majoria silenciosa, sinó minories majoritàries i, en definitiva, en la mesura en què la història la fem nosaltres i no és cap fet còsmic i immutable, aquestes majories relatives són les que han de determinar el model polític per al país. Per tant, amb les dues opcions guanyadores de la primera volta, caldria anar a una segona, ja fos, per dir-ho així, entre Autonomisme i Federalisme, Autonomisme i Independentisme, o Federalisme i Independentisme. L'opció amb menys suport popular en quedaria exclosa. En aquesta segona volta, per força, una de les dues opcions guanyadores de la primera quedaria per davant de l'altra, i aquesta és la que democràticament haurien triat els catalans, encara que fos per poc. L'opció guanyadora, fos la que fos, hauria de tenir molt en compte els resultats i respectar les diverses sensibilitats, però, sempre a partir de la victòria de l'opció majoritària. Si fos molt majoritària, millor, més clar, però, en qualsevol cas, la democràcia mana sempre que es governi d'acord amb la fórmula més votada. Pot tenir un punt d'injustícia, però més injust seria que es governés d'acord amb la menys votada, encara que, de nou posats a l'extrem, vingués d'un sol vot.
El Parlament i el Govern haurien d'encarar dues grans tasques, o conjunts de tasques: Un, el desenvolupament de les lleis de progrés i justícia social, que ja havien estat promulgades o estaven pendents d'aprovació o en cartera -estem pensant que el Tribunal Constitucional no es dedicaria sistemàticament a demolir-les-. És a dir, el que alguns en diuen "desenvolupar la República" i d'altres "atendre les necessitats reals dels ciutadans", que és el mateix. I dos, l'encaix de Catalunya amb l'Estat espanyol.
La victòria claríssima de l'independentisme no permet, tanmateix, d'imposar la independència, la República, al conjunt de ciutadans de Catalunya. No hi ha una majoria prou àmplia, no s'arriba ni tan sols al cinquanta per cent dels vots emesos, però, òbviament, tampoc no es pot ignorar. Diuen que cal eixamplar el camp de l'independentisme, arribar en aquelles capes de la població que han estat completament impermeables al discurs de la República. Bé. Però, en tot cas, això és cosa dels partits i de la societat civil, no del Govern ni del Parlament. Independentment que això es faci o no es faci, el Govern i el Parlament haurien de pactar amb el Govern i el Parlament espanyol una nova consulta sobre la situació de Catalunya. Però no una consulta binària, la realitat és molt més complexa que un sí o un no. Hi ha més opcions i caldria consultar-les. Caldria anar a una consulta vinculant on es poguessin presentar totes les opcions que tinguessin un cert nivell de formalització. Per entendre'ns: que, com a mínim, comptessin amb el recolzament d'un partit polític amb representació parlamentària -o dos- i que fossin avalades per un nombre important de firmes, cent mil, cinc-centes mil..., les que sigui. Fet així, se m'acut que, com a mínim, hi hauria tres opcions a defensar i votar -potser també com a màxim-: En primer lloc la República Independent, tal com s'ha defensat en aquesta passada i estroncada legislatura; en segon lloc, l'Autonomisme vigent, tal com el defensen Ciutadans el PPC i, en part el PSC; i, finalment, un Federalisme asimètric o un Règim d'autogoven particular per a Catalunya, força similar a l'Estatut promogut per Pasqual Maragall, abans de ser desnaturalitzat pel Govern espanyol, que, segurament, seria propugnat -i acabat de definir- pel PSC i, probablement, per En Comú Podem. Aquesta opció intermitja, sens dubte, tindria capacitat per atreure vots tant de l'autonomisme com de l'independentisme, mentre que, la dinàmica de la consulta, permetria que, de les formacions diguem-ne federalistes es desviessin alguns vots envers l'autonomisme i l'independentisme. En definitiva, en una primera volta, tothom es podria sentir perfectament representat per una opció o altra. Com he dit moltes vegades, a Catalunya no hi ha cap majoria silenciosa, sinó minories majoritàries i, en definitiva, en la mesura en què la història la fem nosaltres i no és cap fet còsmic i immutable, aquestes majories relatives són les que han de determinar el model polític per al país. Per tant, amb les dues opcions guanyadores de la primera volta, caldria anar a una segona, ja fos, per dir-ho així, entre Autonomisme i Federalisme, Autonomisme i Independentisme, o Federalisme i Independentisme. L'opció amb menys suport popular en quedaria exclosa. En aquesta segona volta, per força, una de les dues opcions guanyadores de la primera quedaria per davant de l'altra, i aquesta és la que democràticament haurien triat els catalans, encara que fos per poc. L'opció guanyadora, fos la que fos, hauria de tenir molt en compte els resultats i respectar les diverses sensibilitats, però, sempre a partir de la victòria de l'opció majoritària. Si fos molt majoritària, millor, més clar, però, en qualsevol cas, la democràcia mana sempre que es governi d'acord amb la fórmula més votada. Pot tenir un punt d'injustícia, però més injust seria que es governés d'acord amb la menys votada, encara que, de nou posats a l'extrem, vingués d'un sol vot.
No vull especular ara sobre qui guanyaria. En certa manera, tot i les meves fermes conviccions independentistes -entesa la independència com a única via per a aconseguir un món millor-, podria dir que ara tant me fa, que el que m'importa és el procediment democràtic, que sigui tan pulcre com l'he descrit. Com sempre ho he estat, estaria disposat, encara que em dolgui, a viure en una Catalunya autonòmica, si guanya amb aquestes condicions i no per imposicions autoritàries.
Però, malauradament, no vivim en aquesta Arcàdia democràtica que acabo de dibuixar, sinó en l'equivalent polític de Mordor. L'Estat ens mantindrà sota les peülles dels cavalls, amb la complicitat culpable del Estats i les Institucions europees. Només podem comptar amb el recolzament dels mitjans de comunicació internacionals, que fins ara han estat prou sensibles a les nostres bones raons.
Atesa aquesta situació, què cal fer? Jo diria que, en primer lloc, evitar certes situacions. A l'hora de constituir la mesa del Parlament, el Parlament mateix i, posteriorment, el Govern, crec que cal ser pràctics i esquivar qualsevol situació que no permetés o invalidés preses de possessió d'actes i càrrecs. Res d'investidures telemàtiques, ni de presidents a la presó. Les institucions abans que les persones. Ens cal un Parlament inqüestionable i ferm i un Govern plenament operatiu per aguantar totes les embestides i per exigir, precisament, de forma prioritària, el sobreseïment de les causes, l'alliberament dels presos i el funcionament de l'autogovern amb total normalitat. Un Govern que teixeixi aliances majoritàries, amb els Comuns i amb el PSC, si és possible, per blindar la legislació que surti del Parlament i -si hi ha ocasió per al diàleg- la proposta de consulta a dues voltes que he presentat i que crec que pot satisfer pràcticament a tothom. Cal també internacionalitzar qualsevol abús de poder -sigui el que sigui- per part de l'Estat espanyol. Que l'Estat, i especialment el PP, que està més feble que mai, es vegi qüestionat com a partit que pretén ser reconegut com a democràtic i, en canvi, actua mitjançant pràctiques autoritàries. Denunciem-ho tot, i denunciem també les pràctiques demagògiques de Ciutadans respecte a les escoles o els mitjans de comunicació, si no és que cedeixen en la seva actitud. I siguem tots a denunciar, no ho deixem només en mans del Govern. Anem construint, per tots els racons que trobem, la nova Catalunya que tots sabem com volem que sigui, que es vagin veient els brots. I sí, des dels partits independentistes i des de la societat civil, fem pedagogia, expliquem i demostrem com la via que estem formulant és una via que afavoreix obertament a les classes populars -no a les elits minoritàries, certament- i desmuntem les mentides existents en aquest sentit. Potser així eixamplarem amb més força la base de l'independentisme i estarem més units que mai. Amb tot, no oblidem mai que la base popular de l'unionisme és emocional, etnicista, i que cal fer-los entendre allò que també és veritat, però que costa més de fer creure que no pas el contrari, que no tenim res contra Espanya, que no els volem separar de la seva terra, que, per nosaltres, ni tan sols han de perdre la nacionalitat. Que els omplen el cap de mentides i que no van a perdre res, només a guanyar coses a més a més del que ja tenen. Que una cosa és Espanya i una altra una administració política, l'Estat espanyol, endèmicament corrupta i retrògada des dels seus orígens.
Atesa aquesta situació, què cal fer? Jo diria que, en primer lloc, evitar certes situacions. A l'hora de constituir la mesa del Parlament, el Parlament mateix i, posteriorment, el Govern, crec que cal ser pràctics i esquivar qualsevol situació que no permetés o invalidés preses de possessió d'actes i càrrecs. Res d'investidures telemàtiques, ni de presidents a la presó. Les institucions abans que les persones. Ens cal un Parlament inqüestionable i ferm i un Govern plenament operatiu per aguantar totes les embestides i per exigir, precisament, de forma prioritària, el sobreseïment de les causes, l'alliberament dels presos i el funcionament de l'autogovern amb total normalitat. Un Govern que teixeixi aliances majoritàries, amb els Comuns i amb el PSC, si és possible, per blindar la legislació que surti del Parlament i -si hi ha ocasió per al diàleg- la proposta de consulta a dues voltes que he presentat i que crec que pot satisfer pràcticament a tothom. Cal també internacionalitzar qualsevol abús de poder -sigui el que sigui- per part de l'Estat espanyol. Que l'Estat, i especialment el PP, que està més feble que mai, es vegi qüestionat com a partit que pretén ser reconegut com a democràtic i, en canvi, actua mitjançant pràctiques autoritàries. Denunciem-ho tot, i denunciem també les pràctiques demagògiques de Ciutadans respecte a les escoles o els mitjans de comunicació, si no és que cedeixen en la seva actitud. I siguem tots a denunciar, no ho deixem només en mans del Govern. Anem construint, per tots els racons que trobem, la nova Catalunya que tots sabem com volem que sigui, que es vagin veient els brots. I sí, des dels partits independentistes i des de la societat civil, fem pedagogia, expliquem i demostrem com la via que estem formulant és una via que afavoreix obertament a les classes populars -no a les elits minoritàries, certament- i desmuntem les mentides existents en aquest sentit. Potser així eixamplarem amb més força la base de l'independentisme i estarem més units que mai. Amb tot, no oblidem mai que la base popular de l'unionisme és emocional, etnicista, i que cal fer-los entendre allò que també és veritat, però que costa més de fer creure que no pas el contrari, que no tenim res contra Espanya, que no els volem separar de la seva terra, que, per nosaltres, ni tan sols han de perdre la nacionalitat. Que els omplen el cap de mentides i que no van a perdre res, només a guanyar coses a més a més del que ja tenen. Que una cosa és Espanya i una altra una administració política, l'Estat espanyol, endèmicament corrupta i retrògada des dels seus orígens.
I, per favor, companys i companyes de la CUP, oblidem-nos d'anar a implementar la República i d'anar-ho predicant així. No tenim legitimitat per fer-ho. Tenim tota la legitimitat per oposar-nos a l'Estat espanyol i per continuar lluitant per la República, per fer un Govern Independentista... Però no ho espatllem. Hem tret un 47,5% dels vots. És molt, però no és suficient. Si arriba un dia que treiem una majoria força més àmplia estarem legitimats per fer-ho. I, tot i així, si ens ho priven, com ho farem per imposar-ho? Amb la força de la població mobilitzada? Contra un Estat disposat a utilitzar la força? Sabeu perfectament que no podem. Per tant, no ens aboqueu a l'abisme. Utilitzem totes les nostres forces per aconseguir imposar aquesta consulta complexa, que és el que millor defineix la complexitat real de la societat catalana, i, per tant, ara per ara, l'operació més cristallinament democràtica que podem impulsar.
En resum, les idees principals que voldria enunciar en aquest moment són les següents:
1.- Que les forces independentistes hem guanyat inqüestionablement aquestes eleccions enverinades, i, per tant, sí o sí, hem de formar govern i governar.
2.- Que Ciutadans ha agrupat el vot unionista, però que, ni sumant els seus resultats amb els del PP i el PSC no aconsegueix superar ni igualar l'independentisme, i, per tant, el seu paper en aquesta propera legislatura és el de formar part de l'oposició, una oposició molt complexa.
3.- Que la transversalitat de Ciutadans dintre de l'unionisme es basa en la preeminència del nacionalisme espanyol, un nacionalisme essencialista i emocional, que no atèn a raons.
4.- Que, en una democràcia de debò -i no en una postdemocràcia autoritària com l'espanyola-, vistos els resultats, es tornaria immediatament a la normalitat, sense presos ni processos polítics, amb les institucions catalanes plenament restaurades i sense traves per a l'exercici de l'autogovern i l'aplicació de les urgents mesures socials, i d'altres, com les infraestructures i el reequilibri pressupostari, totes elles paralitzades pel Tribunal Constitucional o bé pel Govern de l'Estat.
5.- Que, altrament, la victòria independentista és insuficient per derivar-ne un mandat legítim per constituir una República Independent, i que, si el context de l'Estat ho permetés, caldria formular les diverses propostes político-territorials per a Catalunya que tinguessin major suport i sotmetre-les a una consulta de doble volta, el resultat final de la qual hauria de ser acatat per tothom.
6.- Que si, com tot sembla indicar, malauradament, l'Estat continua obsedit a aguditzar les contradiccions, fracturar Catalunya i fer-la ingovernable, cal tancar files: en primer lloc, per no posar en perill la governabilitat, cal pensar abans en les institucions que en les persones -per molt dolorosa i injustificable que sigui la seva situació- ; cal combatre el bloqueig que l'Estat exerceixi sobre persones, institucions, mitjans, lleis, mesures de govern, ... mitjançant la denúncia constant i col·lectiva, tant de cara a la població, per fer entendre a tothom qui és el responsable de què, com de cara a l'exterior, ara que l'opinió pública internacional coneix el nostre cas i ens escolta, encara que els seus representats ens girin l'esquena.
7.- Que aquesta no és una situació ideal, ni la que hom podria esperar trobar-se després de guanyar unes eleccions, però la nostra força es manté i augmenta a cada contesa, i la transparència i el bon govern són la garantia que més aviat que tard en sortirem -en el sentit que la majoria de la població democràticament decideixi-, encara que, de moment, i no sabem fins quan, això comporti sacrificis i renúncies personals. Ja hi estem acostumats.
En resum, les idees principals que voldria enunciar en aquest moment són les següents:
1.- Que les forces independentistes hem guanyat inqüestionablement aquestes eleccions enverinades, i, per tant, sí o sí, hem de formar govern i governar.
2.- Que Ciutadans ha agrupat el vot unionista, però que, ni sumant els seus resultats amb els del PP i el PSC no aconsegueix superar ni igualar l'independentisme, i, per tant, el seu paper en aquesta propera legislatura és el de formar part de l'oposició, una oposició molt complexa.
3.- Que la transversalitat de Ciutadans dintre de l'unionisme es basa en la preeminència del nacionalisme espanyol, un nacionalisme essencialista i emocional, que no atèn a raons.
4.- Que, en una democràcia de debò -i no en una postdemocràcia autoritària com l'espanyola-, vistos els resultats, es tornaria immediatament a la normalitat, sense presos ni processos polítics, amb les institucions catalanes plenament restaurades i sense traves per a l'exercici de l'autogovern i l'aplicació de les urgents mesures socials, i d'altres, com les infraestructures i el reequilibri pressupostari, totes elles paralitzades pel Tribunal Constitucional o bé pel Govern de l'Estat.
5.- Que, altrament, la victòria independentista és insuficient per derivar-ne un mandat legítim per constituir una República Independent, i que, si el context de l'Estat ho permetés, caldria formular les diverses propostes político-territorials per a Catalunya que tinguessin major suport i sotmetre-les a una consulta de doble volta, el resultat final de la qual hauria de ser acatat per tothom.
6.- Que si, com tot sembla indicar, malauradament, l'Estat continua obsedit a aguditzar les contradiccions, fracturar Catalunya i fer-la ingovernable, cal tancar files: en primer lloc, per no posar en perill la governabilitat, cal pensar abans en les institucions que en les persones -per molt dolorosa i injustificable que sigui la seva situació- ; cal combatre el bloqueig que l'Estat exerceixi sobre persones, institucions, mitjans, lleis, mesures de govern, ... mitjançant la denúncia constant i col·lectiva, tant de cara a la població, per fer entendre a tothom qui és el responsable de què, com de cara a l'exterior, ara que l'opinió pública internacional coneix el nostre cas i ens escolta, encara que els seus representats ens girin l'esquena.
7.- Que aquesta no és una situació ideal, ni la que hom podria esperar trobar-se després de guanyar unes eleccions, però la nostra força es manté i augmenta a cada contesa, i la transparència i el bon govern són la garantia que més aviat que tard en sortirem -en el sentit que la majoria de la població democràticament decideixi-, encara que, de moment, i no sabem fins quan, això comporti sacrificis i renúncies personals. Ja hi estem acostumats.
Llorenç Prats
Estic al 90% d' acord amb tú, i es molt valent el que dius, Si la lectura de que amb el 47% no es pot fer una república l' haguessin fet fa 3 anys els nostres politics, no estariem en aquesta lamentable situaciò, i potser haguessin eixamplat una mica la base amb mides práctiques i possibles que haguessin tingut ressó en llocs com el mèu Baix Llobregat. No he parat de dir'ho, el camp está gu per l' AMI I així seguim!
ResponEliminaS' ha esborrat una part: ... No he parat de dir'ho, El camp ja está guanyat Parlem de Carlisme? Ai, no que es tabú! Peró el que cal es anar a guanyar las ciutats grans i mitjanas, però aixo es massa feina per ,' AMI, i així seguim, enganyan-vos pensant que sou molts els municipis per la República, però ni un de gran!!
ResponEliminaJa ho llegiré amb tranquilitat, però jo el que faria és fer país. Només això. Viure dins d'una autonomía, però fer pedagogía, sense preses, per augmentar els conciutadas favorables s la República.
ResponEliminaA la vegada, lluitar per la sortida de presó dels polítics català, i investigar l'agressió policial de ľ1d'octubre.
Hem d'actuar amb intel.ligencia, transparència... i internacionalitzar al màxim la nostra proposta de formar un estat independent d'Espanya.
Humild opinió.
Una salutació.
David Tirado
I encara un altre detall, Estic del tot d' acord en que la pregunta del presumte referendum pactat que tard o d' hora es celebrará (mal els que deien que era pantalla passada) no pot ser binaria. Ho vinc dient als companys indepes .... i cap m' ho compra! Es ben difícil tot plegat!
ResponEliminaLlorenç, molt bona reflexió. La comparteixo en termes generals. Ara però, la primera prioritat és denunciar i revertir la repressió, desemmascarant els silencis còmplices de la UE.
ResponElimina