diumenge, 17 de desembre de 2017

ELECCIONS EN UN CONTEXT POSTDEMOCRÀTIC




Ja som al cap del carrer. Dijous tenim unes eleccions amb una forta ferum franquista, unes eleccions perverses, amb candidats a la presó i a l'exili, amb les institucions d'autogovern intervingudes i el mitjans de comunicació públics emmordassats, amb la part més activa de la població amenaçada per mil i un procediments judicials en curs, en previsió, insinuats..., de vegades només per escriure un tuit o per expressar-se simbòlicament a favor de la independència o del presos polítics. Tenim els poders de l'Estat, en tots les seves expressions, convertits en art i part, disposats a restaurar el seu domini material i simbòlic al preu que calgui. En aquest Estat postdemocràtic les lleis, les regles del joc, es manipulen a voluntat dels poders i la veu del poble és silenciada i ignorada. Unes eleccions en aquestes condicions són una ignomínia, tant per a l'Estat que les convoca i controla com per a la comunitat internacional que fa com que no ho veu.


I, tanmateix, són importantíssimes per a nosaltres, la població demòcrata de Catalunya, són crucials, perquè la força dels vots és l'única arma que tenim per evitar que nosaltres i el nostre país s'esborri de la història i el somni de Franco es realitzi, per fi, per obra del seus hereus. Alguns pensaran i defensaran que tenim altres armes: la desobediència, la resistència pacífica... No ens enganyem més. Per aquests camins no tenim capacitat per frenar l'escomesa de l'Estat, potser uns die sí, unes setmanes, però res més. Si no volem passar a la història com la generació a partir de la qual es va iniciar la definitiva decadència de Catalunya fins a la seva total desaparició, no ens queda cap més remei que guanyar aquestes eleccions i guanyar-les molt clarament. Hi poden posar tots els impediments, des de fer-nos anar a votar a peu coix, fins a comptar els vots com els doni la gana. Ja no ens podem esperar cap honestedat de l'Estat espanyol, ha mostrar que és capaç de mentir, de comprar, d'amenaçar, d'exercir la violència i de qualsevol cosa per salvaguardar la unitat de la pàtria (o del capital, encara que no s'ha donat el cas). Ningú no ens garanteix que si guanyem, i guanyem clarament, tindrem la independència o podrem fer un referèndum pactat. Poden trencar perfectament la baralla. Però davant de l'opinió pública internacional haurem guanyat i estarem carregats de raons. Això no els serà fàcil de gestionar. I, encara més important, nosaltres ens sabrem guanyadors, amb la raó democràtica al nostre costat, i amb totes les forces per continuar endavant amb un procés que vol ser revolucionari perquè a) vol que es respecti el dret del pobles a decidir, b) vol desenvolupar-se pacíficament i des de la racionalitat i c) vol transformar la societat per fer-la més pròspera i justa.


Per tant, en aquestes eleccions ens juguem el tot pel tot, el ser o no ser del nostre poble. No és que haguem vist de què són capaços, és que encara no hem vist res en el procés de recentralització, espanyolització i involució històrica que ens espera si perdem. És el moment històricament més transcendent que la nostra generació, les de tots els que encara estem vius en aquest país, hem viscut. Davant d'una situació de vida o mort com aquesta, trobo que certes qüestions, certs debats secundaris, sobren. Què importa ara qui serà el president si guanyen les forces independentistes? Jo sóc partidari que la presidència, si es dóna aquest cas, retorni a Carles Puigdemont, ni que sigui simbòlicament, però ni és una situació que posteriorment calgui mantenir, si l'estratègia i l'eficàcia manen una altra cosa, ni de la qual calgui fer-ne una condició sine qua non. Tampoc en el cas de la unilateralitat. Si les eleccions es llegeixen com un referèndum i la unilateralitat és possible, i reconeguda internacionalment, endavant, però si no, si ens hem guanyat el dret a tenir un referèndum pactat, segons la comunitat internacional, doncs, benvingut sigui. No podem fer del que són estratègies, objectius irrenunciables i posar en perill la governabilitat del país. Cal que tots els demòcrates d'aquest país vagin a votar i votin Junts per Catalunya, Esquerra Republicana o les CUP, tant se val, cadascú segons les seves afinitats ideològiques. Ara bé, si reclamem el vot de tots els demòcrates per salvar Catalunya, i amb ella la democràcia, hem d'estar absolutament disposats a dirimir posteriorment si volem la independència o bé alguna altra forma d'articulació amb l'Estat espanyol, i substanciar-ho de nou a les urnes. Sembla prou evident.


De l'altra banda ja sabem què hi ha. La ultradreta tunejada i mantinguda pel gran capital, la gran aposta de l'oligarquia: Ciutadans,  i la vella dreta tocada pel desgast del govern i per una corrupció inimaginable, que, un dia o altre, acabarà arrossegant-la al pou mort de la història. Dues cares d'una mateixa moneda, més enllà d'interessos personals per mantenir la poltrona. Tant és així, que la dreta oligàrquica i espanyolista sembla estar forçant el Partit Popular a immolar-se en una política descaradament autoritària per esquerar el seu nou plançó. Més enllà, però dintre de l'aparell de l'Estat, complementen el panorama dos partits que mantenen, respecte a Catalunya, una actitud entre l'animació assistida i l'eutanàsia: el PSOE, amb la seva sucursal catalana, el PSC (cada cop més indissimuladament subordinat) i Podemos, una versió light del 15 M, potenciada pels mitjans de comunicació audiovisual del Grup Planeta -i particularment per La Sexta- per afeblir i, sobretot, per desplaçar cap a un espai de centre el PSOE. Podemos, a Catalunya, com fa en altres llocs, es presenta en confluència amb el totum revolutum que constitueix el moviment d'Ada Colau i que vol ser l'herència més o menys pura del comunisme, l'ecologisme i la lluita veïnal antifranquista a Catalunya. El PSC, forçat per la seva subordinació, que arriba a fer que el cap de llista hagi de rectificar les seves declaracions per indicació de Madrid, està obertament alienat amb els interessos de l'Estat representats per Ciutadans i el Partit Popular. El PSC és tan responsable de l'aplicació retorçada i venjativa de l'article 155 com el senyor Rajoy o la senyora Arrimadas. El presos polítics són també presos del senyor Iceta i l'espoli de les obres del Museu de Lleida també, com tantes altres coses que han passat o passaran a l'empara d'aquesta aberració jurídica. En Comú Podem, com es diuen ara, és, bàsicament, un cementiri d'elefants on han anat a parar vells sindicalitats, membres del PSUC i de totes les seves escissions i recomposicions, el que queda d'Iniciativa per Catalunya-Els Verds i d'Esquerra Unida i Alternativa i bona part del moviment veïnal. Gent que no ha sabut trobar nous projectes i que, canviant noms, han estat, des de fa dècades, un residu de la lluita antifranquista més ranci que les "vietnamites". En aquests se'ls ha afegit la minsa representació catalana de Podemos, que, com a provinciana sucursal, ha estat totalment renovada pel comitè central, a la primera que s'ha desviat del discurs de Madrid. És així que, essent el partit teòricament més nou, és el partit més antic que hi ha hagut en aquesta legislatura i, encara que canviïn els noms, ho continuarà essent. Mireu, sobretot, qui els recolza. Com a únic ideari, presenten, nuclearment, la proposta d'implantar les lleis que el Tribunal Constitucional ha tombat al Govern de la Generalitat en aquesta darrera legislatura -sobretot-. A veure, que si el Tribunal Constitucional -o sigui l'Estat- les ha tombat, que els fa pensar que ara les podran tirar endavant? I per què acusen, falsament, al Govern de no haver tingut la sensibilitat de fer aquestes polítiques? És al Govern espanyol en tot cas a qui caldria demanar comptes, que ha recorregut les lleis catalanes de la dependència, de la pobresa energetica, de la renda mínima garantida, de l'habitatge... i tantes altres, sistemàticament. I que ha fet funcionar les clavegueres de l'Estat a tota màquina. O ja no es recorden de quan Fernández Díaz deia que "nos hemos cargado su sistema público de salud"? Home! Ni un vot democràtic per al cinisme.



Aquestes eleccions no són el final d'una guerra, però sí que en són una batalla important, potser decisiva. D'una guerra, tan freda com vulgueu -encara que des d'un bàndol, en ocasions, s'ha escalfat-, entre l'autoritarisme i la democràcia. Nosaltres ens ho juguem tot. I Europa i el món, els pobles, s'hi juguen més que no es pensen. Per això us demano que tingueu sentit de la civilitat i de la història i que aneu a votar a favor de la democràcia, que, en aquest cas, representen Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i les CUP, amb la garantia -i espero que les CUP ho entenguin i no s'hi entestin- que, si els partits demòcrates independentistes -no n'hi ha d'altres, a part del pitafi de Colau-Domènech- guanyen, exigirem que no es faci cap pas envers la independència que no passi per un referèndum pactat, no sé si amb l'Estat o amb qui, però l'independentisme és, per damunt de tot, autodeterminista, i, per tant, mai tirarà endavant la seva opció sense tenir per segur que és la voluntat majoritària del poble. Ja es va fer, dirà algú, i formalment és veritat, però tothom sap que era l'últim moviment per forçar l'Estat al diàleg. Ara ja sabem que l'Estat -representat pel PP-PPC, Ciudadanos-Ciutadans i PSOE-PSC, no diàloga, reprimeix amb contundència. En les nostres mans està barrar-los democràticament el pas al Parlament que unilateralment han dissolt, per l'article 29, com ja fa massa anys que s'han acostumat a fer les coses. El nostre vot és el nostre futur.


Llorenç Prats

3 comentaris:

  1. Company, res a dir en gairabé tot. Només tingueu una mica de memoria; quand el bo de Rabell parlava de Referendum, vosaltres (els independentistes de aleshores JpS) parlaveu de pantalles passadas, ja no hi era al Full de Ruta, ara us agafeu com a un ferro roent, a un mandat del 1-O que ningú ha pogut homologar.
    Els que dubtavem del ajut d' Europa eram titllats de "derrotistes" com a las "millors" époques del Poum i la CNT-FAI, ara es veu. El vostre cap Puigdemont ens distreu amb la UE dia si, día no, mentre jo MAI he volgut surtir d' Europa i mai he cregut que obris els braços a una Repubñica Catalana, Soc més llest? Estic més informat? Simplement mai m' he cregut las mentiresinteressades!
    Només us demano ( i ja cansa) que os orienteu cap l' enemic, En Comú Podem, son els que poden fer president un catalanista, indfependentista amb seny, no expres, sense Duis impossibles, WES que no ho veieu? Pactareu altre cop amb La Cup, perque el día que vulguin us llencin a la paperera de la historia?.
    A aquest pas, mai examplareu las bases!!! Aumentar del 47% al 60% no es posible als pobles, on tothom ja hi es contat, I així no fareu indepes als cinturons i a las ciutats. Si contessiu amb sinceritat els independentistes que hi han a Barna, Hospi, Terrassa. Badalona etc, se us cauría l' ánima als peus. seguiu mirant només a la Catalunya profonda i alguns partits ciutadans de nom i de ubicaciò, s' us menjaran pels peus.

    ResponElimina
  2. Llorenç, totalment d’avord Amb la teva anàlisi. Hem de guanyar i recularem moltíssim. Nosaltres i l’Europa dels pobles ho necessitem. Aquesta batalla te fortes connotacions internacionals. Recolzo l idea que l’independentisme ha de ser autodeterminista, però també constituent : s’han format CDR i altres plataformes com Universitaris per la República o científics X la Independència que ham de seguir treballant fent solatge nacional i social. Endavant, no defallim.

    ResponElimina
  3. Unes eleccions fora de lo normal, amb candidats sense veu, empressonats...
    Així i tot els partits que presumeixen de demòcrates i legals, segueixen menyspreant, amenaçant i humil.liant als que lluiten per unaltre opció.
    Amb aquesta situació per mes apolitic que un sigui, el sentit de la demòcracia i la justicia te que guanyar a la prepoténcia d'un govern que tapa les seves vergonyes amb el tema de Catalunya, mentres Ciutadans i PSOE/PSC li fan costat.
    Es una vergonya!
    Utilitzan la violéncia, la repressió, la censura, la mentida...
    Treiem tota la nostra dignitat per fer.los fora.

    Gràcies Llorenç per els teus escrits.

    Una abraçada
    Nurya

    ResponElimina