A Sant Andreu ens ha tocat la rifa municipal de la recollida selectiva de residus porta a porta. No vull entrar en aquest cafarnaüm de bosses amunt i avall i llençades enmig del carrer, de camionets clandestins que passen a primera hora per dissimular la indisciplina dels veïns, de vellets angoixats pujant i baixant escales amb les seves bosses de bolquers, de camions muntant concerts de màquina a mitjanit, dia sí dia també per carrers anteriorment pacíficats... La població està que trina. En un perfil crític que s'ha creat a Telegram fa sis dies que no hi entro i tinc més de cinc mil missatges per llegir. És evident que el porta a porta no és una solució raonable per a una ciutat com Barcelona i que hi ha maneres molt més efectives d'assolir un nivell de reciclatge enraonat. Però noi aquí sempre és va a màxims, peti qui peti. Diuen en castellà que "la política es el arte de lo posible". A Barcelona no. Però el que em preocupa més respecte als residus i a la seva implicació en la contaminació del planeta i el canvi climàtic és que s'inverteixin tants esforços i recursos en aspectes tan marginals. El procés econòmic té tres fases: producció, distribució i consum. Per què les polítiques de les administracions s'adrecen sempre a la baula més feble i no ataquen les indústries extractives i de transformació, especialment quan es produeixen en contextos de pobresa, les energètiques, el turisme depredador, la comercialització carregada d'envasos innecessaris que requereixen matèries primeres, processos industrials, transport...? Per què no es combat l'hiperconsumisme en lloc de fomentar-lo publicitàriament...? Ah, senyors! Perquè això és el sistema i em temo que estem parlant, només, de postureig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada