La Jenn Díaz va publicar ahir a Instagram una nota sobre el consentiment en les relacions sexuals que subscric plenament. Us la recomano. És tan assenyat tot el que diu, tan obvi, que fa pensar que qui no ho entén - això del consentiment- és, literalment, perquè no vol. Crec que no és que manqui pedagogia, sinó que hi ha predadors que, en la manca de consentiment, hi troben un al·licient afegit. Ments malaltisses que en lloc de trobar plaer en la tendresa, la comunió dels cossos, la descoberta, les sensacions... el cerquen en la violència, la submissió, el poder sobre els altres. Tanmateix, el consentiment em sembla una condició necessària, però, per a mi, no és suficient. El consentiment té molts matisos i, en part, remet a acceptació, a conformitat, a resignació fins i tot. Les relacions en un context de prostitució són normalment merament consentides, com les relacions professionals en l'àmbit de la pornografia, o certes relacions matrimonials i d'altres. M'agradaria pensar que en totes les meves relacions sexuals hi ha hagut, a més a més, voluntat mútua, ganes, desig... Es pot mantenir relacions sexuals per amor, per atracció, per afecte, per diversió i per moltes altres raons, però és tan extraordinària l'experiència sexual, i tan diversa, que em nego a acceptar que sigui només consentida. No és el mateix un "vaaale" que un "sí, sí vull, sí".
Molt certa l'apreciació sobre el concepte de "consentiment". Es pot consentir per estalviar-se discusions, també per comprensió i tendresa. Però mai per por a la possible violència,a perdre una feina o a veure's sotmesa a un xantatge del tipus que sigui.
ResponEliminaNo acabo d'estar d'acord amb tu, Marieta. Això és el que diu la Jenn Díaz, almenys el "mai per coacció", però jo penso que és trist arribar a mantenir relacions sexuals per estalviar-se discussions. És malbaratar les coses. La comprensió i la tendresa és una altra cosa, caldria veure en cada cas el sentit que li donem. És evident que les dones us deveu haver trobat amb moltíssima més freqüència que els homes en situacions com aquestes, però els homes també ens hi trobem de vegades. Personalment no tinc cap record d'haver consentit mai per estalviar-me discussions. Sí per comprensió i per tendresa . En el meu cas, la tendresa ha estat motiu suficient per trobar-me bé, però la comprensió no, i en guardo mal record. De tota manera, jo intento conviure amb els meus records sense animositat. Tampoc goso parlar massa, soc un home heterosexual i, evidentment, no m'he hagut d'enfrontar mai a episodis de violència, encara que, de vegades, he hagut de dir "no" i amb sentiments molt diversos i contraposats. Però n'he entomat molts més -de "no"-, esclar. Crec i sobretot espero que prou bé.
ResponEliminaImagino les parelles que tenen molts anys de convivència i una necessitat desigual de mantenir relacions. En aquest cas es compleix allò de "quan un estira, l'altre arronsa".
ResponElimina