PÍNDOLA 12. EL SISTEMA.

Fer-se ric a qualsevol preu, més ric, més encara, o bé obtenir el màxim benefici amb el mínim cost possible. Aquesta és la regla d'or del sistema, l'objectiu que ens marca, la "meta de finalitat". Això vol dir acumulació de diners, de propietats mobles i immobles, d'opcions i participacions en empreses, en mans d'una minoria i a costa de l'espoli del planeta i de la precarietat o la pobresa pura i dura, de vegades extrema, de la immensa majoria dels humans. Aquest sistema, que impera fins a l'últim racó del món globalitzat, és el capitalisme. El capitalisme diu que és basa en el lliure mercat. Però el que no diu és que per a ell tot, absolutament tot, són mercaderies, fins la vida humana i que al mercat no és igual per a tothom, uns poden vendre i comprar de tot, perquè tenen de tot, i fixar els preus. D'altres només poden vendre la seva força de treball, si la volen i al preu que els fixin, i si no, la seva llibertat, els seus òrgans, els seus fills... Tots els mals dels que hem parlat, o parlarem, i d'altres, amb raríssimes excepcions, venen d'aquí, del sistema, d'una manera més o menys directa o emmascarada. Fins i tot el perill ben real d'extinció de la humanitat sencera. I el sistema - el capitalisme-, no es pot reformar, només es fa més extrem. O acabem amb ell o ell acabarà amb nosaltres.

PÍNDOLA 11. ESTAT SOCIAL I DEPENDÈNCIA.

Com molts ja sabeu, fa anys que ho vaig deixar tot per dedicar-me a la meva dona, diagnosticada d'Alzheimer amb poc més de cinquanta anys. Ara ja està molt malament i s'acosta el moment que o bé la portes a una residència o bé llogues tots els estris necessaris (llits, grues...) i contractes el personal adequat i la tens a casa. Les residències queden descartades per la Covid i per les noves onades i variants que vindran i també perquè no sé n'ha transformat el model per fer-hi front. L'assistència a domicili és caríssima, les ajudes de l'administració irrisòries i els nostres ingressos, les pensions, del tot insuficients. La d'ella, tot i haver treballat un munt d'anys, com que ho feia a escoles de turisme, la majoria de les quals no feien contractes laborals i tot i tenir la gran invalidesa reconeguda, no li arribaria ni per viure pel seu compte amb bona salut. La meva, tot i ser la pensió màxima, és molt modesta i no permet enfrontar despeses com aquestes. Entre altres coses la pensió és la mateixa a tot l'Estat, però la vida a Barcelona és quatre vegades més cara que un poblet de Badajoz, poso per cas. I a més van apujant el salari mínim, cosa que em sembla collonuda i encara insuficient, però no en la mateixa mesura, de lluny, les pensions. I tanmateix hem de fer de patrons i pagar la seguretat social, les pagues extres i les vacances. Com? Amb què? Quines alternatives REALS tenim?... N'hi ha per tirar la gorra al foc. Vells i dependents. Sovint tens la sensació que els funcionaris de l'Estat Social i de Dret et miren i pensen "però què emprenyen? Si vostès ja haurien de ser morts".

PÍNDOLA 10. PORTA A PORTA

 

A Sant Andreu ens ha tocat la rifa municipal de la recollida selectiva de residus porta a porta. No vull entrar en aquest cafarnaüm de bosses amunt i avall i llençades enmig del carrer, de camionets clandestins que passen a primera hora per dissimular la indisciplina dels veïns, de vellets angoixats pujant i baixant escales amb les seves bosses de bolquers, de camions muntant concerts de màquina a mitjanit, dia sí dia també per carrers anteriorment pacíficats... La població està que trina. En un perfil crític que s'ha creat a Telegram fa sis dies que no hi entro i tinc més de cinc mil missatges per llegir. És evident que el porta a porta no és una solució raonable per a una ciutat com Barcelona i que hi ha maneres molt més efectives d'assolir un nivell de reciclatge enraonat. Però noi aquí sempre és va a màxims, peti qui peti. Diuen en castellà que "la política es el arte de lo posible". A Barcelona no. Però el que em preocupa més respecte als residus i a la seva implicació en la contaminació del planeta i el canvi climàtic és que s'inverteixin tants esforços i recursos en aspectes tan marginals. El procés econòmic té tres fases: producció, distribució i consum. Per què les polítiques de les administracions s'adrecen sempre a la baula més feble i no ataquen les indústries extractives i de transformació, especialment quan es produeixen en contextos de pobresa, les energètiques, el turisme depredador, la comercialització carregada d'envasos innecessaris que requereixen matèries primeres, processos industrials, transport...? Per què no es combat l'hiperconsumisme en lloc de fomentar-lo publicitàriament...? Ah, senyors! Perquè això és el sistema i em temo que estem parlant, només, de postureig

PÍNDOLA 9. EL CONSENTIMENT.

La Jenn Díaz va publicar ahir a Instagram una nota sobre el consentiment en les relacions sexuals que subscric plenament. Us la recomano. És tan assenyat tot el que diu, tan obvi, que fa pensar que qui no ho entén - això del consentiment- és, literalment, perquè no vol. Crec que no és que manqui pedagogia, sinó que hi ha predadors que, en la manca de consentiment, hi troben un al·licient afegit. Ments malaltisses que en lloc de trobar plaer en la tendresa, la comunió dels cossos, la descoberta, les sensacions... el cerquen en la violència, la submissió, el poder sobre els altres. Tanmateix, el consentiment em sembla una condició necessària, però, per a mi, no és suficient. El consentiment té molts matisos i, en part, remet a acceptació, a conformitat, a resignació fins i tot. Les relacions en un context de prostitució són normalment merament consentides, com les relacions professionals en l'àmbit de la pornografia, o certes relacions matrimonials i d'altres. M'agradaria pensar que en totes les meves relacions sexuals hi ha hagut, a més a més, voluntat mútua, ganes, desig... Es pot mantenir relacions sexuals per amor, per atracció, per afecte, per diversió i per moltes altres raons, però és tan extraordinària l'experiència sexual, i tan diversa, que em nego a acceptar que sigui només consentida. No és el mateix un "vaaale" que un "sí, sí vull, sí".

PÍNDOLA 8. LA PANDÈMIA.

La pandèmia de Covid no és una catàstrofe natural. No pretenc insinuar que el virus sigui un producte de laboratori - no en tinc ni idea- ni m'adhereixo a cap teoria conspirativa. Però un virus és una cosa i una pandèmia, amb les dificultats que té la humanitat per controlar-la una altra. De coronavirus com aquest ja n'hem tingut, però cap tan agressiu i amb tanta capacitat de transmissió. En un mon tan globalitzat com el nostre era qüestió de temps. El mal és que vivim en un mon globalitzat només per al que convé a rics i poderosos. Hem encarat un gravíssim problema global amb estratègies regionals, de vegades en mans tan perilloses com les de Trump o Bolsonaro, com si els disbarats que ells predicaven i aplicaven només afectessin els seus països. I hem oblidat - han oblidat les farmacèutiques i les bandes d'especuladors- tota la perifèria del món capitalista, mentre els països rics, o no tan pobres, ens repartíem els insuficients recursos que arribaven per lluitar contra la pandèmia. Com si poguéssim contenir el virus en camps de refugiats, com fem amb els immigrants. Evidentment no ha estat així i els països pobres i desprotegits han estat el camp de cultiu perfecte per a l'aparició de noves variants més efectives, com la de l'Índia i les que vindran més endavant per a una major acumulació de capital en les mateixes mans. Mai, rics i poderosos, no s'han plantejat socialitzar la propietat i la producció per poder apropar-nos a una immunitat global. Els capitalistes ben ensenyats no maten la gallina dels ous d'or. Els sistemes sanitaris privats, precaris o inexistents no representen cap fre per al seu negoci. A causa de les dures i perllongades restriccions l'economia mundial, tal com la coneixem, se n'ha anat en orris, però no cal patir, la riquesa no ha desaparegut, només s'ha concentrat encara més en unes poques mans, que controlaran l'economia global, fins i tot ens deixaran - o ens donaran si els convé- els diners que calgui perquè continuï girant la roda del mercat. I sí, hi ha un virus i una infecció amb efectes que poden arribar a ser mortals, però, realment, és el virus el culpable de la catàstrofe de la pandèmia?,

PÍNDOLA 7. LA VERITAT

No puc sofrir la gent que creu estar en possessió de la veritat absoluta. Són potencialment perillosos perquè en nom de la veritat és poden fer moltes desgràcies La veritat absoluta no existeix. Existeixen certeses parcials, instrumentals, de conveniència... que ens permeten entendre'ns els uns als altres. Són formalitzacions del coneixement. El coneixement pren diverses formes. El principal, als nostres dies, és el coneixement científic. És el més fiable perquè és intersubjectiu - es pot compartir i verificar- i normalment funciona, és aplicable. Tanmateix requereix un acte de fe primigeni en la fiabilitat dels nostres sentits per copsar les dades empíriques i en la validesa de la raó per experimentar amb elles, comparar-les, analitzar-les i extreure'n conclusions. Hi ha altres formes de coneixement que poden ser molt enriquidores, però que són personals i intransferibles, com ara el coneixement artístic - o poètic-, la fe, que ens dona pau i té una explicació per a tot, però que es té o no es té, o el coneixement que prové del estats alterats de consciència, com els que provoquen determinades substàncies psicotròpiques o l'amor. Totes aquestes formes de coneixement ens poden proporcionar veritables il•luminacions, canvis de paradigma, però no les podem compartir plenament amb ningú. Per tant, gaudim de les nostres modestes aproximacions a la veritat, adquirides per la via que sigui, però no pretenguem fer-ne dogmes. Estiguem sempre disposats a revisar, contrastar i canviar si és el cas les nostres conviccions. Sense por.

PÍNDOLA 6. RACISME I XENOFÒBIA

 

PÍNDOLA 6. RACISME I XENOFÒBIA. El racisme té tantes cares, tants aspectes i històries que ens caldria tot un pot de píndoles per enumerar-les. Em limitaré doncs a remarcar un aspecte del tot central, que explica en bona part perquè tots som més o menys racistes: el nostre rebuig no té res a veure amb el color de la pell sinó amb la misèria dels "negres", "els moros", "els sudaques"... I amb unes formes de vida que representen, en les quals, com en la misèria, ens fa por de caure i ens en volem allunyar. Per això no som racistes amb certs polítics, actors, músics o esportistes negres o moros. O, si ho som una mica, és perquè ens recorden la misèria i marginalitat dels altres. Per això tampoc som racistes amb els japonesos. Més valdria que ens fixéssim en nosaltres mateixos i ens adonéssim que, per a la gent del nord, blancs, anglosaxons i protestants dominants, nosaltres som sospitosament morens i pobres.