Ara i aquí

Constato, per enèsima vegada, que després de les manifestacions d’ahir, tot i la persistència de la desesperada situació econòmica, unida a la situació d’escàndol i corrupció generalitzada, la contestació social no té força per provocar cap canvi en la política econòmica i social d’Espanya. L’única esperança de provocar un canvi real és la independència, unida a un procés de profunda regeneració democràtica i d’una política al servei de la justícia social.

La independència de Catalunya, és clar, amb l’esperança que els pobles d’Espanya i d’Europa, junts o per separat, ja ho decidiran, vegin que una altra realitat és possible i s’animin a seguir el mateix camí. Que ho hem de fer i ho hem de fer molt bé, a hores d’ara és tan evident com que surt el sol cada dia, i tothom qui no tingui res a amagar, des de l’empresari honrat, al treballador, l’aturat, el jubilat o el jove, que vivim a Catalunya, vinguem d’on vinguem i ens sentim com ens sentim, ho hem d’entendre i pregonar. Em penso que ja ho he dit i repetit, però no ve d’aquí: la independència a Catalunya, ara, no és una qüestió identitària, sinó de pura supervivència, i els polítics i qualsevol altra persona amb influència que hi estigui posant traves haurien de respondre cada dia davant de la ciutadania perquè ens volen condemnar a continuar vivint així. La independència ofereix una sortida real, no el país de les meravelles sinó la possibilitat de reconstruir la convivència de tots plegats i la vida de cadascú de dalt a baix. Per què s’hi oposen si no tenen cap més solució per oferir que no siguin entelèquies?

Això ho haurien d’estar preguntant els votants de partits com el PSC, que va venent un conte de prínceps i federalismes que no se’l creu ni una criatura de bolquers, o els del PPC als quals se’ls ofereix com a única sortida continuar confiant en la política econòmica de Rajoy i el seu govern que ja veieu on ens ha portat i que acabarà enfonsant-nos en la més trista misèria, o els de C’s que, entestats únicament en què no es trenqui Espanya, estan permetent que es trenquin la vida, els projectes i els somnis de molts dels seus votants, sense presentar-los la més mínima alternativa. I també molts votants d’ICV-EUIA haurien de demanar explicacions de tanta tebior, i el d’Unió, quines evidències més volen? No som prou grans i suficients per governar-nos? No tenim prou clar el model de convivència i de futur col·lectiu que volem?, doncs, quins interessos o retorçats raonaments fan que no es decideixin a trencar les cadenes d’una maleïda vegada i unir-se a la majoria del poble català?

Políticament, només ho puc entendre de part d’aquells que estiguin vivint a costa d’aquesta situació de desgràcia generalitzada, o de partits declaradament xenòfobs, perquè, certament, una Catalunya independent no anirà mirant el color de la pell de ningú, ni quina llengua parla, ni si ve del nord o ve del sud. La resta només pot ser ressentiment o covardia.

El dubte, doncs, no pot ser el què, sinó en tot cas el quan i el com. Aquesta setmana han aparegut els resultats de l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) i hi ha un fet que em preocupa per damunt de tot. Si bé l’independentisme és majoritari i ha crescut respecte als anys anteriors, amb un cinquantra-quatre per cent d’intenció per al sí respecte a la independència, enfront d’un vint per cent que votaria no (la resta són abstencions i indecisos), no és menys cert que la intenció de vot a favor de la independència ha perdut més de dos punts des del setembre de 2012, després de la manifestació, i, si no es fa evident que és, no només l’única sortida possible, sinó també una bona sortida i que hi ha prou múscul democràtic per tirar-la endavant, aquesta tendència a la baixa, aquest cert desànim, o desconcert, pot créixer.

Per tant, cal actuar immediatament i amb tota la fermesa. Hi ha dos camins. Sabem que el govern i el congrés espanyol no acceptaran mai que Catalunya exerceixi, dintre del seu marc legal, el dret universal a l’autodeterminació. Per tant, sigui com sigui, no podem esperar res de les institucions polítiques espanyoles, només que vagin intentant segar-nos l’herba sota els peus, com estan fent persistentment cada dia. El temps, en aquest sentit, juga en contra nostra, cada vegada estarem pitjor, cada vegada ho tindrem més difícil. Davant d’això, d’aquests fets i d’aquesta certesa, hi ha dos camins: o bé enfortim l’opció independentista llançant una campanya pedagògica i d’una unitat i determinació sense precedents, per aconseguir una majoria encara molt més àmplia a favor de la independència durant aquests pròxims mesos, o emprenem el camí de la independència ja, malgrat sigui mitjançant unes eleccions plebiscitàries. A Vilaweb, l’altre dia feien comptes dels resultats que podríem obtenir amb les xifres de l’actual baròmetre del CEO. Deixant de banda els indecisos i els abstencionistes, és a dir, agafant com a 100% dels vots emesos els que es declaren a favor o en contra de la independència (que representen un 75,4% del total), el sí superaria el 72% i el no, en canvi, no arribaria al 23%. No és un escenari utòpic, ja que, al capdavall, un 75,4% de participació és una participació molt alta.

La qüestió, fonamentalment, és la legitimació internacional dels resultats. No podem comptar amb què el Regne d’Espanya els reconegui, però, els altres països d’Europa i del món, l’Organització de les Nacion Unides mitjançant el tribunal de La Haia? Sembla difícil que, a la curta o a la llarga, puguin ignorar una realitat econòmica, comercial, social i, sobretot, geoestratègica, com Catalunya. Ningú enviarà les forces de l’OTAN per reintegrar-nos a Espanya. Ara bé, òbviament, les coses serien molt més senzilles amb una majoria molt més abassegadora, una majoria superior als dos terços de la població, que, traduïda en tant per cent del vot emès, arribaria a unes xifres astronòmiques, superiors amb tota probabilitat al 80%. Un eurodiputat deia que a Europa, quan parlava de la independència de Catalunya, li deien “doneu-nos només un mandat democràtic”. Aquest seria un mandat democràtic definitiu, irreversible, que no podria enderrocar la maquinària diplomàtica de l’antic i ara desmenegat imperio.

Quin és el millor camí? Tirar al dret ara davant del temor que les clavegueres de l’estat no vagin minant la moral de l’independentisme menys nuclear? O llançar una ofensiva a mig termini i a tots els nivells per aconseguir una majoria incontestable? No ho sé, no són opcions estratègiques que es puguin decidir de qualsevol manera, però cal estudiar-les a fons i amb celeritat, perquè, sigui quin sigui el camí que prenguem, ja anem tard. Vull pensar que hi ha algun think tank que hi està treballant, que durant o després de l’assemblea general de l’ANC ens ho explicaran i ens donaran instruccions precises, però sigui com sigui cal fer-ho, jo vull poder mirar els ulls dels meus fills i dir-los que vaig lluitar pel seu futur, sense escatimar-hi res.

Qui condueix aquest tren?

Quan em vaig apuntar a l’Assemblea Nacional Catalana, l’aplicatiu emb va demanar a quina agrupació sectorial em volia inscriure. Jo, tot decidit, vaig anar a buscar la sectorial d’estratègia, o, en el seu defecte, de propaganda. No hi era, n’hi havia de psicologia, de sociologia, de farmàcia… Primer no ho entenia; que hi hagués economia, posem per cas, dret o ciències polítiques, sí, perquè tot això ens és molt necessari en el procés d’autodeterminació i, si tot surt bé, per tenir previstos els escenaris posteriors…, ara, pastissers, taxistes o veterinaris…

Encara no ho he acabat d’entendre, segurament per mandra de llegir, però intueixo que fonamentalment és un mecanisme de captació de membres; que les línies mestres del procés, els instruments, l’argumentari i les previsions, es fan des dels òrgans centrals de l’Assemblea Nacional Catalana i que, en aquests àmbits sectorials, de fet, no es treballa en aquest sentit sinó que, com he dit, bàsicament es recluta. Primer vaig estar a punt d’apuntar-me a una sectorial que es diu intel·ligència per la independència -tot i la vegonya que em feia-, perquè aquests sí que deien que treballarien sobre l’estratègia general del procés, i això de fet és el que m’interessava. Però, veient que era un cas força excepcional -dels que vaig mirar-, i que la majoria eren, per dir-ho així, gremials, em vaig apuntar, sense gaire conveciment, a universitats.

Després, al cap d’uns dies, vaig llegir que els que suposo que devien ser de la sectorial de defensa (hi és) proposaven la creació d’un exèrcit català -unes forces d’intervenció i dissuasió com a branca especialitzada dels mossos d’esquadra, no un exèrcit convencional-, que ja es comencés a preparar ara. Més enllà de la consideració que em mereixi la idea, que ara no ve al cas, em va desorientar que una assemblea sectorial fes pública una proposta tan notòria i sensible. Vaig tornar a quedar del tot desorientat i amb un dubte que no he sabut resoldre: qui pren, en el dia a dia, les decisions estratègiques del procés? Qui marca la línia de què s’ha de fer i què no s’ha de fer per poder obtenir la independència (tant per nombre de vots, com per viabilitat legal, econòmica, suports internacionals…)? Qui està encarregat d’elaborar un argumentari clar perquè poguem explicar el què i el perquè, i esvair temors, i desmentir fal·làcies entorn de la independència, per tal d’anar convencent totes aquelles persones que estan disposades a escoltar però que ens demanen respostes clares?

Perquè, francament, vist de l’assemblea territorial -que aquesta sí que s’entén, però arriba fins on arriba-, ens falten moltes eines, moltes respostes, molt de coneixement sobre què farem d’aquí a la consulta… i que l’única notícia que aparegui, si més no a la premsa, a part d’algunes enceses d’estelades, conferències i taules rodones per ací i per allà, sigui la necessitat de crear un exèrcit català, no ajuda gaire.

El poble d’Espanya ja ho té tot perdut, si no se n’adonen i canvien l’estratègia amb tot un nou repertori d’accions més contundents i imprevistes, no hi ha res a fer: els tenen on els volen tenir -ens tenen on ens volen tenir, perquè en moltes d’aquestes accions nosaltres també hi participem-.

De què serveixen tots els clams i laments que corren per internet…? De res. I els articles d’opinió publicats a diaris que llegeixen els que opinen el mateix…? De res. I el munt peticions col·lectives que signem i compartim…? De res. I els vídeos i les conferències…? De res. I les insígnies, pancartes, les banderes i tota la parafernàlia…? De res. I les campanyes contra el poder financer i tantes altres de semblants que no s’acaben de traduir en accions efectives…? De res. I les manifestacions sectorials o col·lectives, de centenars, milers o centenars de milers de persones…? De res. I les vagues parcials o generals…? De res. I les Iniciatives legislatives populars que recullen centenars de milers, un milió i mig de firmes…? De res, seran admeses a tràmit i després estrijolades com van fer amb l’estatut. I el dolorós degoteig de suïcidis de desnonants o l’ocasional assalt de supermercats, tampoc no serveix de res. Tot és engolit pel ventre pantagruèlic del capitalisme abissal.

Correm el perill que en el procés que ha d’encapçalar el poble de Catalunya per assolir la independència ens passi el mateix. Mentre nosaltres anem encenent estelades i duent a terme altres accions simbòliques, ells, l’estat espanyol, ens ofega amb tots els mitjans que té a les seves mans, que són molts i molt poderosos i va creant un ambient de malfiança i derrotisme envers l’independentisme. No tinguem por de dir-ho: van guanyant, i si no remuntem, això acabarà malament. Els polítics no ens en treuran, ja hem vist prou les tebiors de molts i les dificultats que tenen per entendre’s. Que l’Oriol Junqueras digui públicament que el país s’està desfent tampoc no es bo, gens bo. Si ho ha de dir que els ho digui als altres partits suposadament sobiranistes, però això no és un missatge per llançar a l’opinió pública.

Enteu-me: jo vull guanyar, de totes totes. No estic disposat a contemplar cap altra opció, que seria catastròfica per a la societat catalana, però què hem de fer? Algú ha de dissenyar l’estratègia i marcar el rumb inequívocament, i proclamar-ho als quatre vents, mitjançant totes les seccions territorials i sectorials de l’ANC, mitjançant tots els municipis de l’AMI, altres associacions i entitats i si convé comprant publicitat als diaris, a la ràdio i a la televisió, ja treurem els diners entre tots. Però cal començar una ofensiva definitiva, que abasti tots els fronts i ens porti fins a la independència. Hi ha moltíssima energia desaprofitada.

Qui ho ha de fer, no ho sé. Confesso que estic desorientat, però em temo que no sóc l’únic sinó que som majoria. Qui hagi d’alçar la bandera que l’alci ja, i aprenguem dels errors d’un any i mig de lluites al carrer, per saber trobar nous camins que ens portin a la victòria.

I tu què fas per la independència?

Suposo que moltes de les reflexiones que faré aquí ja me les haureu llegides, en la lletra o en l’esperit, però és que la situació no canvia, si de cas empitjora, i, mentre sigui així, jo aniré insistint en què ens cal, no només estar molt desperts sinó prendre la iniciativa i esperonar tothom, nosaltres mateixos, les institucions de la societat civil i els nostres representants polítics, perquè fem  possible, tots plegats, la independència de Catalunya com a camí per superar la situació de prostració econòmica, social i política del nostre país i emprendre decididament la ruta del progrés i de la justícia social.

Acabo de llegir el full de ruta que ha d’aprovar l’Assemblea Nacional Catalana el 16 de març en assemblea general [el podeu trobar al web, accessible a tothom] i he de dir que els principis que determinen cap on volem anar em semblen impecables, però es basen en un diagnòstic cofoi de la situació actual, de l’11 de setembre ençà, i la definició dels passos, les accions que es proposen dur a terme per arribar-hi, la trobo perillosament inconcreta i poc ambiciosa per assolir els objectius que es plantegen. Hi ha una greu contradicció entre la vaguetat i insufiència de les accions i un fet central que el mateix full de ruta proclama i amb el que estic plenament d’acord: Per tal que la unitat d’acció dels diferents partits polítics sobiranistes sigui possible, primer cal que aquesta unitat d’acció política es doni en el si de la societat catalana.

La música que sento des de les files independentistes no m’agrada. Sento dir que això està madur, que ho tenim a tocar, però que d’altra banda hem de ser prudents a l’hora de mobilitzar-nos per garantir l’èxit de les mobilitzacions, que hem de mantenir la moral de la gent, cosa que vol dir que perilla... Sembla que la tasca més urgent sigui anar plantant el país d’estelades d’espelmes, com si fos una nova tradició. La primera potser va tenir un cert impacte, però ara no és més que un malbaratament de temps i energies. Les manifestacions simbòliques tenen força quan són àmpliament compartides, sinó fins i tot poden provocar un efecte d’exclusió.

L’agrupació local de la que formo part som quatre gats, em recorda les cèl·lules clandestines de l’època del franquisme, i encara representa que en el context comarcal estem bé perquè anem creixent poc o molt, cosa que deu voler dir que les altres estan estancades… De vegades em fa la mateixa impressió que si estiguéssim predicant una nova religió clandestina, una mena de cristianisme primitiu que difícilment surt del cercle dels adeptes, que no se li veu la capacitat, ni la voluntat d’esdevenir hegemònic. I el temps corre.

A les mateixes files independentistes hi ha serioses dissensions i desercions. Ja he parlat del lamentable espectale del parlament, del perillós maximalisme de la CUP, del fariseisme instal·lat al cor de la coalició de Convergència i Unió… Ahir l’alcalde Trias va declarar que Barcelona, la capital del nostre país, no es declararia municipi per la independència i que ell no és independentista -i no prové de les files d’Unió-, tot i que s’hi hagués de votar avui votaria que sí. El PSC, després del trist paper que va fer durant la votació de la declaració de sobirania, ara s’ha instal·lat en un silenci que em fa més por que una pedregada seca, i si en surt és per justificar el recurs presentat pel PP contra la declaració de sobirania del parlament, encara pitjor. L’empresariat tampoc no vol la independència, amb excepcions anecdòtiques, encara que no gosin significar-se, no és el seu estil. I molts polítics escoltaran abans els empresaris que la veu del carrer.

L’estat espanyol no dóna treva. Si dubtàvem de quina estratègia seguiria, de si miraria de propiciar una aproximació amb els sectors més dretans i tebis de Catalunya, de fer alguna concessió i desarmar l’independentisme per aquest costat, ara sabem que no: ataquen de front i amb tota l’artilleria: es disposen a recórrer la declaració de sobirania al Tribunal Constitucional, tiren endavant amb totes les seves lleis i exigències respecte a Catalunya sense el més mínim gest de conciliació. I encara, no contents amb això, obren nous fronts, com l’intent de forçar que hi hagi corridas de toros per les festes de la Mercè, que la tauromaquia sigui declarada bé d’interès cultural i la senyora Llanos de Luna pretén omplir el país de banderetes rojigualdas… Per a ells és molt clar, això és la guerra i la van guanyant clarament, ja es veuen a les portes de l’Ebre i esperen entrar aviat a Barcelona amb aquell discurs del ministre de governació d’aleshores: Hay una Cataluña española, nacional, que vence por y para España, pero hay otra, desviada de la Justicia, de la verdad y del patriotismo, que ha sucumbido, que ha sido vencida… El llenguatge és del trenta-nou, però no ha perdut gens de vigència.

A l’enquesta del CIS d’aquesta setmana sortia que encara nou un 9% d’espanyols veurien amb bons ulls la independència de Catalunya (d’alguna comunitat autònoma, però ja s’entén), mentre que més de la meitat es posicionaven a favor d’acabar o rebaixar les autonomies i endegar un procés de recentralització (cito de memòria). Si comptem que, no sé si segons la mateixa enquesta del CIS o una altra font, a Catalunya hi ha un 51% de partidaris de la independència, cal suposar que aquest 9% d’espanyols som tots, o gairebé, catalans.

En una situació com aquesta, més enllà de debats accions simbòliques i assemblees nacionals (que també), el que ens cal, el que hauria d’organitzar l’Assemblea Nacional de Catalunya, potser amb l’AMI (sense Barcelona!) i algú més, és un veritable gabinet de crisi que programi una campanya ben pensada, amb professionals si cal, d’accions i protocols que ens portin a aconseguir aquesta àmplia majoria sense la qual mai no podrem avançar.

Jo, d’aquí estant, arribo on arribo, poca gent, però a tothom a qui arribin les meves paraules l’animo a fer-se membre de l’Assemblea Nacional de Catalunya, com a mínim fem força tots plegats. Ara bé, calen instruccions per anar coordinadament, instruccions clares i decidides, fruit d’una anàlisi freda i objectiva, científica, de la situació. Em sembla molt bé que surtin iniciatives com la de la Isona Passola, jo la recolzaré, però, entenguem-nos, arribarà a qui arribarà, majoritàriament als convençuts, no sembla fruit d’una planificació sistemàtica, sinó una iniciativa lloable, però aïllada i desconnectada.

Demano a l’Assemblea Nacional de Catalunya que planifiqui amb tots els ets i uts el camí cap a la majoria sobiranista del poble català, i que el full de ruta esdevengui un full d’instruccions perquè poguem actuar organitzadament i amb disciplina, com ho fan els altres. I demano a tothom a qui puguin arribar directament o indirectament les meves paraules (que us agraïré que les feu córrer) que s’apunti a l’Assemblea Nacional de Catalunya i es reuneixi si més no amb els membres de la seva agrupació local o comarcal. No pot ser que al meu poble, que som vint-i-tants mil habitants, hi hagi encara no un parell de dotzenes d’independentistes. On són els altres? A casa esperant que els portin la independència en safata? És l’hora que l’ANC assumeixi un lideratge ferm i efectiu i que cadascú de nosaltres hi posi el coll.

Una amiga meva deia: El que sembla que molta gent no se n'adona és que si no anem forts fins el final no hauríem d'haver fet mai aquest pas endavant perquè el pagarem car. Quan es comença una tasca hem d'estar segurs que l'acabarem i no la deixarem a mitges. Té tota la raó.

La República Independent de l’Empordà

Jo crec fermament que la independència de Catalunya és justa i necessària i que pot ser el camí cap a un món millor.

Aquest és el meu punt de partença, però, a partir d’aquí, no veig gens clar el panorama que m’envolta.

Començant per nosaltres mateixos, per Catalunya, els fets em desconcerten. Sembla que l’únic que ens aguanti sigui la manifestació de l’11 S. L’espectacle donat pel parlament per aprovar una trista declaració de sobirania ha estat lamentable, per arribar a dir només que el poble català és un subjecte polític i jurídic sobirà, una declaració que molts qualifiquen de simbòlica, i que bé, sí, és més que això, és política, però sense arribar a tenir cap força legal en el context jurídic en què ens movem, per arribar a això, no a una declaració unilateral d’independència, no, Unió ha seguit la disciplina de vot però ha marcat clarament el seu perfil no independentista, Iniciativa ha fet rebaixar continguts i ha deixat en el pensament de tots el dubte de què farà si un dia ha de votar de debò a favor o en contra de la independència, la CUP s’ha entortolligat en la seva pròpia complexitat i s’ha mostrat incapaç de mesurar els tempos polítics amb exigències que haurien invalidat la poca capacitat política que té la mateixa declaració. No han fet un sí crític, com diuen. Un sí crític és votar sí i en el torn d’explicacions criticar. El que han fet és un nyap, per no dir coses pitjors. I em sap molt de greu, però m’importa més el poble que la CUP i en nom del poble se’ls ha d’exigir que s’aclareixin i actuïn amb coherència. S’ho creuen o no s’ho creuen que aquest és el camí, com deia jo al començament? EL PSC no ha fet ni pena, el seu comportament ha estat repugnant, tant com el del PPC i el de C’s, però aquests ja ho sabíem: van escenificar perfectament les seves conviccions democràtiques abandonant l’hemicicle com si el volguessin desautoritzar. Llàstima, uns i altres, que hagin tornat. Però del PSC no podíem esperar un comportament tan roí. Com pot el líder d’un partit català dir, en el discurs d’investidura, que no s’oposarà a cap proposta en el camí de la sobirania, per desmentir-ho en pic li manen a Madrid i acabar votant en contra, amb el PPC i C’s, com li va recordar Sánchez Camacho? No sap dimitir un líder -per dir-ne alguna cosa- que no pot mantenir la seva paraula ni una trista setmana? No són capaços, abans de forçar que cinc persones  del seu grup deixin d’exercir el dret i el deure de posicionament per al qual ha estat elegits, de deixar llibertat de vot? Ens donen, a nosaltres, a Espanya i al món, l’espectacle més trist, per després castigar-los sense la paga del cap de setmana i dir que no ha passat res i que tornen a ser tan amics…?

I tot això, fins quan ho haurem d’aguantar? Fins quan haurem de sospitar que Unió no té la més remota intenció de veure una Catalunya independent? Fins quan haurem de malfiar de la influència que el món dels negocis -tan catalanista quan es tracta de fer bonic- no influirà decisivament sobre més de quatre o cinc diputats i diputades de Convergència. Qui es refia, a l’hora de la veritat d’ICV? I la CUP, algú s’aventura a pronosticar què faran? Què ens queda, doncs, amb certesa, Esquerra i alguns irreductibles de de Convergència? Més enllà la negror de l’espanyolisme i les ombres fantasmagòriques dels que no saben què són o bé ho amaguen. Si és així, potser que demanem que ens deixin reunir-nos tots i totes els independentistes de Catalunya i que ens recloguin en un guetto: la República Independent de l’Empordà, o de les Terres de Ponent, tant me fa. Ja ens en sortirem, que no pateixin.

I és que, fora del parlament, el panorama no és millor. Des de totes les instàncies de l’estat espanyol por tierra, mar y aire, com diuen, -i per les clavegueres també- van fent una guerra de desgast, a l’estil de les de l’Orient Mitjà o com si assetgessin una fortalessa medieval. Europa i els altres països, on diuen que la gent és neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, s’ho miren impassibles, segurament sense gaire interès, malgrat els lloables intents d’associacions com el Col·lectiu Emma. I aquí, a més a més, tenim la quinta columna. Intel·lectuals, pseudo intel·lectuals, periodistes, pseudo periodistes, tertulians (aquests són pseudos per definició) i tota la caterva d’anarquistes-internacionalistes-atermundistes-utòpics que s’estimen més viure de manera permanent  contra el capital que no pas sortir d’aquesta situació per la via de la independència. Ho he dit mil vegades, per a mi la independència és un camí per poder construir una societat millor, a Catalunya, i mostrar a tots els pobles del món que això és possible. No vull la independència per continuar vivint sota la dictadura del capital. Però tots aquests que esmento, i que tenen una gran incidència sobre la població no convençuda, faran el que sigui perquè no tirem endavant amb la independència, no perquè hi vegin cap perill en si, al capdavall què hi perdrien? Sinó perquè si s’acaba la crisi -la dictadura del capital-, s’acaba el seu protagonisme, en molts casos, i la causa de la seva vida en molts altres i passen a ser personatges petits i grisos, el que en realitat no han deixat de ser mai. Per això les seves fites sempre són utòpiques, per això lluitaran a mort contra els que intentem millorar la situació de la societat, sigui per la via de la independència o sigui per la via d’un pacte socialdemòcrata -que no és el cas-. Que potser no es podria continuar avançant des d’una situació com la que resultaria d’aquests supòsits? Sí, és clar que sí, però ells ja no serien els protagonistes. Són com el PSC, fins i tot uns i altres proposen una via federalista en un país on ningú es vol federar. Demencial.

Però, a tot això, tampoc es pot dir que la resposta de la societat civil catalana hagi estat contundent. On són ara tots els que van sortir l’11 de setembre? Sí, hi ha hagut cartes al director, debats al món virtual, tan virtual que sembla que ja no tingui res a veure amb el que passa a la terra… però reaccions, protagonisme del poble de Catalunya? Res. Teòricament estem organitzats: l’Assemblea Nacional de Catalunya, l’Associació de Municipis per la Independència, Omnium… però aquests organitzacions, ara com ara, no han donat resposta, no ens han cridat. No dic que haguem d’entrar en una dinàmica d’acció-reacció, però, amb una situació com l’actual i davant d’una ofensiva que no cessa, voltats per partits espanyolistes declarats o de facto, per atacs de l’estat que van caient com una fina pluja nuclear i amb una quinta columna infiltrada extraordinàriament activa, o actuem ràpidament i amb contundència o ja ens podem anar acomiadament dels nostres somnis. Algú ha de cridar desperta ferro! I si no ho fan les institucions constituïdes ho haurà de fer algú altre. No podem esperar mansament que ens portin a l’escorxador. És l’hora de la rauxa.

El poble per davant

A la passada manifestació de l’11 de setembre, el poble de Catalunya ja va passar per davant (per no dir per damunt) dels polítics i fins i tot de les organitzacions convocants. Tant en un sentit literal, perquè els polítics i la capçalera de la manifestació van necessitar déu i ajut (ajut logístic) per arribar a temps al final de la manifestació, com en un sentit figurat però molt substantiu: el missatge. El govern de la Generalitat d’aleshores volia que ens manifestéssim pel pacte fiscal, i les organitzacions convocants per ser un nou estat d’Europa, però l’únic lema que cridàvem els milió i mig de persones, o les que fóssim, que hi vam participar, era “independència”. Un lema polisèmic si es vol (independència per a quan, independència per a què…), però amb un nucli central inequívoc i transparent: que Catalunya sigui un estat propi i sobirà.

Ja han passat uns quants mesos, unes eleccions, i els polítics sembla que encara no ho acaben d’entendre. Fins i tot en termes parlamentaris, la majoria de la cambra portava aquest compromís (un estat propi i sobirà) al seu programa electoral. La voluntat majoritària del poble en aquest sentit és inequívoca. I tanmateix, quan arriba la primera pedra de toc, i n’hi haurà més, ja comencen a fer titelles. No vull entrar ara aquí a parlar del trist paper d’algunes forces suposadament catalanistes, de la impossibilitat que tenen de resoldre les seves contradiccions internes, suposo que per por de desfer-se com terrossos de sucre, i del mal vici de fer-nos-les pagar a nosaltres. Avui no tractaré d’això, prou que se’n parla aquests dies. I que consti que jo respecto el paper dels polítics i del parlament, però, noi, cal renovar-ho tot de dalt a baix per adaptar-ho als nous temps i a la voluntat popular. Allò semblen els mercaders del temple.

També respecto i trobo molt positiu que s’hagin constituït organitzacions social com l’Assemblea Nacional de Catalunya -de la qual sóc membre- i l’Associació de Municipis per la Independència, però de vegades també sembla que s’hagin adormit. Han fet una declaració de marcatge dels partits catalanistes del parlament respecte a la declaració de sobirania, i està bé; s’han estès pel territori i es fan coses ací i allà, i està bé… però no n’hi ha prou. El poble està veient que els polítics no estan a l’alçada que haurien d’estar, que sí, que ja comptàvem amb l’asfixia de l’estat espanyol (molt mal explicada, per cert, això hauria d’estar als diaris cada dia), que ja comptàvem amb la guerra cruenta del PPC i de Ciutadans, però estan sortint enemics de la sobirania del poble català des de dins mateix del partit del govern, des de partits d’esquerra que sempre s’han dit catalanistes i que haurien d’estar feliços perquè el poble català, -el poble, senyors, el poble-, pugui decidir el seu futur en llibertat i no segons la legalidad vigente. També estan boicotejant l’esperit de l’11 S, com era d’esperar, els grans empresaris i els seus mitjans de comunicació, els de màxima difusió. Amb aquests també hi comptàvem, com al trenta-sis, com a tota la història, no tenen més fidelitat que la seva butxaca.

I amb tot això, l’anhel d’idependència es veu atacat per tot arreu I cal preguntar-se què faran les organitzacions civils que l’han volgut  canalitzar i empènyer. Jo sóc el primer a dir que cal fer molta pedagogia, que cal fer entendre a totes les persones que viuen i pateixen a Catalunya que la independència és un projecte, ni insolidari ni per fer mal a ningú, ni per crear cap conflicte, sinó per viure tots millor i per buscar un altre camí de sortida d’aquesta situació de dictadura del capital que els governs de mig món apliquen tan dil·ligentment. Volem la independència perquè aquí això no sigui així, perquè la gent ho vegi i perquè tothom entengui que es pot construir un món millor. Però, esclafats per un dels estats més lacais del món, com és l’espanyol, no podem fer res, necessitem la independència. Per tant, pedagogia i acció.

I no veig que les organitzacions socials a les que he al·ludit, aquestes i d’altres, facin ni una cosa ni l’altra a l’engròs (compte amb l’atomització territorial de Catalunya!).

Això fa que vagin apareixent iniciatives de base d’allò més voluntarista i individual, però que copsen aquesta necessitat que hi ha al país de demostrar la voluntat d’independència de Catalunya (i explicar-la) als mateixos ciutadans del país i a la resta del món.

A facebook han aparegut alguna d’aquestes iniciatives. Una d’elles, encapçalades per un noi valencià, Diogo Jakob, proposa crear una cadena humana per la independència l’11 de setembre  de La Jonquera a Alcanar [vegeu com a referència, al final els enllaços a la Cadena Bàltica o de la Llibertat]. És una iniciativa individual i ja s’ha discutit moltíssim; si l’11 de setembre era la data adequada, si havia de ser de la Jonquera a Alcanar (com podíem deixar fora Lleida?) o fer el perímetre de Catalunya, o una i grega… Tant se val, el que compta és la il·lusió que es palpa en la gent que s’hi ha apuntat per participar-hi o ha opinat al respecte. De moment només hi ha mil cinc-centes persones, però facebook és facebook, i la iniciativa d’una persona no pot substituir la societat catalana organitzada. Una altra iniciativa proposa canviar la imatge del perfil per una estelada entre l’1 i l’11 de setembre, i tindrà èxit, però un èxit relatiu i que es quedarà a facebook.

Ja vaig preguntar-me, fa molt de temps, si les xarxes socials eren l’opi de la societat indignada. Això és com Las Vegas: el que passa a facebook es queda a facebook, no ens fem il·lusions, fins i tot aquest article que estic escrivint el llegiran quatre gats. Per fer les coses es necessita poder i organització i si això no ve dels partits ha de venir de la societat civil organitzada. Som com els maneirons, però ara us toca a vosaltres, dirigents de la societat civil organitzada, donar-nos feina, però compte: no ens volem entretenir amb qualsevol cosa, volem assolir una fita que és molt clara i que necessita un posicionament popular igualment clar i contundent.

Espero que no ens passi com al 15 M, que al cap d’un any fèiem una manifestació de commemoració que semblava un carnaval, i ara sembla que preparen la segona. D’experiències ja n’hem viscut moltes: ara volem anar per feina i tirar al dret.

[Cadena Bàltica o de la Llibertat (1989), el seu patrimoni documental ha estat incorporat al Registre de la Memòria del Món de la UNESCO, el 2009]

http://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=1&cad=rja&sqi=2&ved=0CDQQFjAA&url=http%3A%2F%2Fen.wikipedia.org%2Fwiki%2FBaltic_Way&ei=qzP8UOL1POam0AXguoHoDA&usg=AFQjCNEYvDVXx8wQWtjpIJv-uX1e-We27A&bvm=bv.41248874,d.d2k

               [Vídeo]

http://www.youtube.com/watch?v=MLGhvQ-iBUM

I després de la independència què?

La pregunta que ens fem més sovint i que segurament ens fan més sovint és: i si arribem a ser independents, després de la independència, què?

És impossible contestar-la d’una manera rotunda perquè després de la independència, dependrà molt del que fem, sobretot nosaltres, però també els altres.

Corren molts articles sobre el tema, des d’articles catastrofistes propiciats pel pensament espanyolista més ranci, fins a articles d’un gran optimisme que a vegades et fan preguntar-te si responen a una anàlisi projectiva més o menys fundada de la realitat o només al desig.

Jo no sóc economista, ni polítòleg, però hi ha algunes coses que només requereixen un mínim d’observació de la realitat social per deduir-les, i a més a més, com a antropòleg, estic acostumat a practicar una doble aproximació a la realitat social, de prop i de lluny.

Amb aquest equipament bàsic hi ha unes quantes conseqüències que, en qualsevol cas, em semblen evidents.

En primer lloc que el nou estat català ha de tenir més diners que no pas té ara com a comunitat autònoma, perquè la diferència entre el que recapte i el que rep de l’estat espanyol és molt gran.Òbviament haurà d’assumir la part que li correspongui del deute espanyol, però en contrapartida rebrà les propietats de l’estat espanyol a Catalunya. No sé com ho compten els economistes, però, des d’una perspectiva purament racional, hi ha dues coses que em semblen evidents: Catalunya no ha de pagar unes infraestructures que són seves, per més que siguin titularitat de l’estat espanyol, perquè ja les ha pagades amb escreix mitjançant els impostos. És més, si es fes una mena de balança de pagaments, segurament Catalunya, al llarg de tota la història que ha viscut unida a Espanya, ha pagat molt més del que no pas ha rebut, per tant el saldo ens hauria de ser favorable.

D’altra banda, fins on arriba la meva percepció, Catalunya no és un país on hagi fet tant de mal com en altres llocs l’especulació. Hi ha hagut bombolla immobiliària, sí, i els bancs han rebut per la seva mala praxi (que després hem hagut de pagar entre tots), però jo no veig a Catalunya una bombolla immobiliària tan bèstia com al País Valencià o la Comunitat de Madrid, i entre els nostres bancs no sembla que hi hagi casos que es puguin comparar al de Bankia, per tant, no veig que ens trobem, en el cas de Catalunya, en un país en fallida. Tindrem deutes, sí, és clar, però, tal com jo ho veig, menys que ara. Com els haurem de pagar ja depèn d’opcions polítiques i, per tant, ideològiques.

Podrem funcionar com un país normal amb una economia més o menys sanejada? En teoria sí. M’he estat mirant com anaven països europeus similars. No els que se’ns assemblen més per població, que són Bulgària i Sèrbia, però que no crec que siguin models massa atractius, sinó països als que segurament ens voldríem assemblar, com Dinamarca, amb cinc milions sis-cents-mil habitants, Finlàndia, amb cinc milions quatre-cents mil o Noruega, amb poc més de cinc milions, fins i tot Àustria, per la part poblacionalment alta, amb uns vuit milions i mig d’habitants, un més que Catalunya. Catalunya, l’any 2011, va tenir un producte interior brut (PIB) de 200.323 milions d’euros, el més alt d’Espanya. En aquest mateix període el PIB de Dinamarca va ser de 209.000 milions d’euros; el de Finlàndia de 198.000 milions, el de Noruega de 269.000 milions, o sigui, relativament comparables però amb una població sensiblement més baixa. El d’Àustria, amb una població més alta, va ser de 357.000 milions. No hi arribem, però no estem tan malament, el PIB de Bulgària i Sèrbia, que tenen una població pràcticament equivalent a la nostra, va ser respectivament de 102.000 i 81.000 milions. Estem molt més lluny dels pobres que dels rics.

A la pràctica, el nivell relatiu de riquesa de l’estat català vindria a ser només un punt més alt, en termes de PIB per cápita, que l’actual. Per tant, al meu entendre, el problema entre Catalunya i Espanya, en cas de separació, no rau en què quedi una Catalunya rica i una Espanya pobra, queden dos països equiparables, perfectament viables dintre d’una economia desenvolupada, amb la gran diferència de les barbaritats que s’hagin fet en un lloc i en un altre i, sobretot, de com se gestioni l’economia d’un i d’altre. El problema rau en què Catalunya, actualmente, no recapta la integritat del seu PIB, i això, amb una densitat de 234,83 hab per km2, molt més alta a l’àrea metropolitana de Barcelona en sentit ampli, on es concentra majoritàriamen la població, deriva en uns índex de qualitat de vida molt més baixos que d’altres zones amb menor productivitat global. Per tant la idea d’una Catalunya insolidària o d’una Espanya pobra és una pura fal·làcia, una altra cosa és la distribució que es faci dintre d’Espanya del PIB, tant per territoris com per estaments socials i objectius i una altra la que es faci a Catalunya. Amb això tornem al començament, tant Espanya com Catalunya són, poden ser, països absolutament viables, ara bé, que vagin més bé o més malament i com es distribueixi la riquesa depèn de les polítiques econòmiques i socials d’un i altre.

Per això dic que la independència de Catalunya no és un conflicte identitari sinó un projecte de país. Dins d’Espanya, amb les polítiques que està fent el PP i les que pot aplicar el PSOE, si algun dia arriba a aixecar el cap, ja sabem què ens espera. A Catalunya, si ens podem governar nosaltres mateixos, tenim tot un repte per davant per fer una societat pròspera i justa, sense perjudicar ningú.

Aquesta política ha de portar i pot portar a una redistribució de la riquesa (via salarial) que reactivi el consum i amb ell la producció, l’economia en conjunt i la recaptació via impositiva directa i indirecta de diners suficients per mantenir i millorar l’estat del benestar. Per a això cal imposar només la voluntat popular a una casta de pirates que han provocat l’actual ensulsiada per apropiar-se del botí. És una vella estratègia per omplir les arques dels poderosos.

A Catalunya això és evitable perquè, en crear un país nou, cal establir unes noves regles del joc, una nova constitució, a partir d’un nou parlament on el ventall de forces amb sensibilitat social, des de la socialdemocràcia a l’extrema esquerra parlamentària, pot obtenir clarament la majoria. Pensem que, a les eleccions que haurien de conduir a la formació del parlament constituent, ja no es votaria en clau nacionalista perquè ja seríem un país independent, i, per tant, fora les carotes, cada partit s’hauria de definir en funció de la seva ideología, del model de societat que vol. Tots seríem igualment catalans. I recordem que a Catalunya, històricament, durant tota la transició, a les eleccions generals, pràcticament sempre ha guanyat l’esquerra (comptant-hi la socialdemocràcia, és clar), tot i que sempre hi ha hagut una part important de vots a la dreta nacionalista, convençuts que serien els únics que ens defensarien a Madrid. La dreta nacionalista també ha guanyat gairebé totes les eleccions autonòmiques per por que Catalunya fos governada per les forces d’obediència estatal. Tot això desapareix amb la independència i les esperances són ben fundades. El que cal és acabar amb aquest element de distorsió que representa l’absurda dependència de l’estat espanyol.

Després ja discutirem si ens convé estar a la UE o no (alguns dels països més prospers d’Europa no hi són), o si ens convé mantenir l’Euro o una moneda que ens confereixi més llibertat i competitivitat (encara més països europeus han rebutjat de sotmetre’s a les restriccions de la moneda única). Construir un nou país, just i pròsper, després de la independència, és un repte, una possibilitat certa, una il·lusió i la confirmació per a d’altres pobles (entre ells els pobles d’Espanya) que un altre món, efectivament, és possibe.

Necessitem un promptuari en què els tècnics ho expliquin d’una manera breu i planera, que tothom pugui llegir i entendre. Ho he demanat i m’han dit que s’estava fent. A part vull dir del llibre que es vol fer per explicar-nos cara enfora, perquè, sobretot, ens cal explicar-nos cara endintre, cal que tota la població de Catalunya entengui que la independència és el camí per tornar el poder al poble i per construir el món que volem, per acabar amb la submissió a la voracitat del capital. I necessitem també el recolzament de la gent d’altres pobles, sobretot dels pobles d’Espanya, perquè amb això estem obrint un camí també per ells, necessitem que el poble d’Espanya estigui amb el poble català a favor de la independència i no seguint el joc dels poderosos que ens esclafen a tots plegats.

La independència és cosa de tots

A Catalunya no es distingeix entre catalans d’aquí o d’allà. Potser sí que hi ha algun animal que es dedica a mesurar la “puresa de sang”. De caps quadrats integristes n’hi ha a tot arreu, a Catalunya també, però són quatre, i sempre són els mateixos. Passa com als pobles “aquí ens coneixem tots” -et diuen-, “però, com punyeta us podeu conèixer si sou quaranta mil”. Volen dir que es coneixen “els que s’han de conèixer”, les “famílies de tota la vida”. I la resta? “Ah no, aquests tenen les portes obertes quan vulguin”. Mentida, les portes com a molt estan ajustades, cal trucar i demanar permís per entrar i esperara amb paciència que et vagin acceptant. Però, entenguem-nos, això passa aquí i a Cuenca, i qui es pensi que és més això o més allò perquè és “de tota la vida” es pot endur una bona sorpresa.

Jo sóc català i la meva dona també, però la meva besàvia va venir de petiteta d’un poblet de l’Aragó a treballar en una fàbrica de la Bordeta i va formar una gran família, de treballadors, però coneguts a tot el poble. Jo em podia identificar amb el renom de la meva besàvia materna o amb el del meu besavi patern, un pagès carlí, també amb família nombrosa. Totes dues famílies eren del poble de tota la vida, al capdavall.

El meu oncle va venir molt més tard de Múrcia i, amb els diners que tenia estalviats per casar-se, va muntar un taller d’aixetes que, durant els anys de la bombolla de la construcció turística el va fer ric, i va ser president del club de futbol del meu poble, un “murciano”, que parlava català com tu i com jo i que va arribar a ser una “força viva”. El pare de la meva dona va venir de Jaén, de petit, a Lleida. A Lleida, és clar, com que la immigració era comparativament petita, tots es feien lleidatans de seguida… va aprendre l’ofici de guixaire, li va anar bé i es va establir pel seu compte. I ara, és clar, la meva dona té un cognom “castellà”, però és més lleidatana que les pedres de La Seu i independentista fins al moll de l’os.

Quan jo era jove, força jove, al meu poble van començar a arribar tongades d’immigrants d’aquells que el franquisme arrancava de les seves terres per portar-los a treballar a les fàbriques. El poble, com tants pobles de la Catalunya industrial va créixer per mitjà de suburbis que l’envoltaven sense infraestructures ni condicions de salubritat, i on van anar a parar, amuntegats en pisos d’una precarietat excessiva, els que el Paco Candel va anomenar “altres catalans”, augmentant de passada la fortuna dels constructors amics del règim, fossin catalans, madrilenys o andalusos, que disposaven a tots els efectes d’una mena de “patent de cors”.

Al meu poble molta gent gran es va esverar, als anys seixanta, per cada persona que havia nascut al poble, n’hi havia tres o quatre que havien vingut de fora, que els havien posat en barris segregats i que, és clar, no parlaven català ni coneixien els nostres costums. Jo, llavors feia moltes activitats político-culturals (llavors totes les activitats culturals eren político-culturals), al casal de la Parròquia, és clar, que era l’únic lloc on ens deixaven fer coses. Érem una bona colla i molt actius i ens vam plantejar que aquella situació de facto que ens havien imposat no podia ser. Vam anar als barris i vam buscar la gent jove, al capdavall eren joves, nois i noies com nosaltres. Amb alguns d’ells vam fundar, de primer, un grup de teatre en castellà, i d’aquí va venir també que comencéssim a fer festes i celebracions junts. Al cineclub vam aconseguir (ara no explicaré com perquè és molt llarg i rocambolesc) un flamant projector de 16 mm de darrera generació i ens en vam anar a fer cinefòrum als barris, per després arrossegar la gent al cineclub… i aixi es van anar fent tantes altres coses al meu poble i en tants altres llocs i la gent es va començar a deixar de sentir forastera.

Els meus pares (ni els pares de ningú) no ho veien clar: on anava de nit en aquests barris “tan perillosos”? per què festejava (una cosa porta l’altra) amb una noia “xarnega”?... qüestió de temps. Al cap d’uns quants anys -jo ja no hi era-, un dels primers que s’havien apuntat per fer teatre va sortir de regidor per Convergència i Unió, potser ens havíem passat de frenada…

Jo penso que la nostra actitud, la dels joves, la d’uns i altres, els d’aquí i els que van venir, l’actitud de trobar-nos, descobrir-nos i adaptar-nos els uns als altres, ha estat predominant a Catalunya, i això que el desastrós urbanisme del franquisme semblava pensat per instaurar un règim d’apartheid. Ningú es vol sentit foraster per tota la vida i tampoc ningú vol renunciar a les seves arrels, és normal.

A les generacions grans, i a les primeres generacions d’immigrants, els va costar més fer-se seu el país, també és normal. Una cosina de la meva àvia que va venir de l’Aragó un dia va voler fer un intent de parlar català i, a la botiga, va demanar “cigrones”. La gent se’n va riure i ella va dir, “¿ah sí? pues garbanzos”. Aquestes coses han passat i passen. Estudiants meus que vénen de llocs diversos d’Espanya per fer el màster on dono classes, en català, fan un esforç molt gran per dominar la llengua el més aviat possible i sovint fracassen perquè la gent els diu que ho fan malament. Com volen que ho facin quan comencen? Jo, quan em parlen en català, m’estic de corregir res, ni quan m’escriuen, i els contesto en català amb tota normalitat, i sovint els felicito. La meva nòvia “xarnega” parlava en castellà, és clar, i així ens vam conèixer, però va aprendre català de seguida (l’institut, el treball de cara al públic, la mateixa colla barrejada…). Al final parlava català amb tothom menys amb mi, perquè no ens sortia.

Ara, a la universitat, jo tinc cada any entre cent cinquanta i dos-cents estudiants nous -abans més-. Fa trenta anys que dono classes a la universitat i, tret de la gent que ve de fora, els que són d’aquí, es diguin com es diguin o hagin nascut on hagin nascut, s’identifiquen com volen, usen la llengua que volen i ningú els ho discuteix. A ningú se li acudirà demanar-los on han nascut ells o els seus pares per saber si són catalans. Ho són pel sol fet de viure aquí i prou. Només ells i elles poden fixar les seves prioritats identitàries. Amb mi, normalment, parlen en català, un català habitualment molt correcte i em fan la majoria d’exercicis escrits en català, després, entre ells parlen en català o en castellà, segons quan i segons amb qui.

Per tot plegat no veig que haguem de convertir la independència en una qüestió identitària, sinó en una qüestió política i administrativa. A tots els ciutadans de Catalunya, vinguem d’on vinguem i parlem el que parlem, ens interessa autogestionar-nos, no ens convé estar sotmesos a l’Estat espanyol, no només pels diners que no retornen, sinó perquè s’administra molt malament i en contra del poble. Nosaltres sols ho podem fer molt més bé. En poc temps podem aconseguir una societat on s’hi pugui viure en condicions, sense haver de patir d’aquesta manera. És suïcida que ens mantinguem vinculats a una política econòmica al servei dels bancs i de les grans fortunes, a un govern que ens fa retrocedir, tant en el camp del benestar social com en el dels drets individuals, i això ens perjudica tant a qui hagi nascut a Castellfollit de la Roca com a Mansilla de las Mulas però visqui aquí.

No es tracta de perdre res, de separar-nos d’Espanya, sinó de l’Estat espanyol, i dels estafadors i usurers que pul·lulen pels mercats espanyols, ningú ha de perdre ni la seva llengua -que també és meva- , ni el seu poble, ni les seves aficions o hàbits gastronòmics, esportius, festius… ni la nacionalitat espanyola, si vol tenir doble nacionalitat. Res, només conduir el vaixell des d’aquí perquè ho podem fer molt més bé i en benefici de tothom, dels fills i dels néts de tots plegats, sinó volem pensar en nosaltres mateixos. Que aquí també hi ha estafadors i usurers i polítics corruptes? oh i tant!, però el país és molt petit i són infinitament més fàcils de controlar. Donem-nos l’oportunitat, perquè l’alternativa és enfonsar-nos en la misèria per generacions.

Sé que hi ha molts més dubtes que aquest. Dubtes sobre com es concreta això, com es fa per separar-nos d’un govern sense separar-nos d’un país, dubtes sobre que realment poguem fer-ho i fer-ho pacíficament, sense confrontacions innecessàries, dubtes sobre la viabilitat de Catalunya com un país d’Europa, fora de la crisi, dubtes sobre la construcció, a Catalunya, d’una societat inequívocament justa i progressista, dubtes sobre què li pot passar a Espanya sense Catalunya, dubtes sobre la solidaritat amb les classes populars d’Espanya i d’altres països… dubtes fins i tot de procediment.

Ara ja m’he allargat massa com per abordar totes aquestes qüestions, però em comprometo a fer-ho la setmana que ve, a començar el meu article intentant respondre un per un tots els dubtes enumerats al paràgraf anterior. Jo ho veig tot a l’abast de la mà -que no vol dir que sigui bufar i fer ampolles-. Ho podem fer i podem resoldre positivament tots aquests reptes. Tot depèn de nosaltres i de què marxem units en una mateixa direcció. És com saltar un precipici, si agafem empenta i saltem tots junts, passarem. Si comencem a vacil·lar, si ens agafa por i ens retenim els uns als altres, ens estimbarem tots plegats.

I és que ara digueu-me amb la mà al cor: podem estar pitjor del que estem? Dins de l’Estat espanyol està clar que sí -ho veiem cada dia-, no hi tenim cap futur ni podem ajudar ningú perquè necessitem que ens ajudin a nosaltres. Ara bé, fora, s’obre tot un món de possibilitats inèdites, podem refer les nostres vides i tenir un futur per a nosaltres i per a les generacions futures. Ara, això sí, sempre i quan anem tots a l’una, cadascú que faci un pas enrera, que no empenyi per començar a recórrer aquest nou camí, ens està estirant cap al precipici, a nosaltres i a les generacions futures, tant se val que es digui Pons com Ramírez o Mansur. Perquè -i això val més que no ho oblidem mai-, català és tothom qui viu i pateix a Catalunya. I, en conseqüència, el benestar de la societat catalana és cosa de tots.