TOTS AMB EL PRESIDENT

Aquesta setmana serà decisiva per al procés sobiranista de Catalunya: el ple del Parlament de dijous, el ple del Senat de divendres i, entremig, la compareixença -o no- al Senat del President Puigdemont. Tal com estan les coses, amb l'aplicació del 155 sobre la taula, tots els moviments que es facin -d'una banda i de l'altra- tindran una importància crucial. Jo no formo part ni de l'Estat espanyol ni del poble espanyol, ni del Parlament ni del Govern de la Generalitat. Sí formo part d'un altre actor col·lectiu principal en el conflicte: el poble de Catalunya, i, concretament de la majoria (o, si us ho estimeu més, de la minoria majoritària) sobiranista del poble de Catalunya.

Des d'aquesta posició, aquests dies, l'únic que podem fer és expressar la nostra opinió, mirant d'influir en les decisions que prengui el Parlament i el Govern de Catalunya. Reflexionar i debatre amb arguments. Tots nosaltres tenim un objectiu comú, que és la independència de Catalunya, la República  Independent de Catalunya. Ara bé,molts discrepem o dubtem respecte a l'estratègia que cal seguir i als moviments tàctics concrets. A mi, el cor em demana que al ple del Parlament de dijous es proclami formalment la República Independent de Catalunya i, quan l'Estat contrataqui amb l'aplicació de les mesures repressives que engloba sota el paraigua del 155, instal·lar-nos en la desobediència i la resistència, seguint estrictament els principis de no violència activa. D'altra banda, però, el cap em diu que no tinc prou elements per saber del cert si aquesta és l'actitud correcta o no. I quan dic correcta vull dir convenient. Això és com una partida d'escacs (per evitar els símils bel·licistes), el que importa és la victòria final i cadascuna de les decisions són moviments tàctics al servei d'una estratègia per aconseguir el mat o l'abandonament del contrincant, encara que en el decurs de la partida ens haguem d'enrocar o haguem de fer algun gambit i tot. Tots els moviments -inclosa la declaració d'independència, o no- són instruments per guanyar la independència. Fins i tot la independència, per a mi -i crec que per a la immensa majoria dels sobiranistes- és també un instrument per assolir una societat més lliure, pròspera, transparent i socialment justa.

¿És, en aquest sentit, un bon moviment la declaració d'independència? No ho sé. M'agradaria pensar que sí, però la veritat és que no ho sé. El que no pot ser -ni aquest ni cap altre- és un moviment a la desesperada, llavors hauríem perdut. No sé si amb la declaració d'independència l'Estat desplegarà tots els mecanismes repressius, i, si és així, si serem capaços d'oferir una resistència suficient i suficientment constant i perllongada en el temps per contenir-los. No sé si ningú, dintre o fora d'Europa, mourà un dit per nosaltres, ni sé si això és el que estan esperant ni en quin sentit, si per a bé o per a mal. Em temo que això s'assembla molt a l'Ofensiva Victoriosa dels Poders, que, en gràfica expressió de Victor Cousin, es va donar en temps de la Contrarreforma. No sé si l'Estat espanyol, Europa, estan assajant una dinàmica de recentralització i sobre-empoderament dels estats i les elits econòmiques. No ho sé, potser no, i potser sí que aquest és el pas que els pot obligar a recular, si tenim, insisteixo, prou força per aguantar-ho. M'agradaria més que res que la declaració d'independència fos una jugada guanyadora, d'aquelles que, força abans d'acabar la partida, decanten definitivament el resultat i, normalment, obliguen al contrincant a retirar-se més d'hora que tard. Tant de bo sigui així, però ni jo, ni la immensa majoria de les persones que formem el bloc sobiranista, no tenim prou informació per afirmar que aquest moviment decantaria la balança en un sentit o en un altre.

D'altra banda, tampoc no sabem què passarà si el President decideix convocar eleccions abans d'anar a Madrid. ¿Servirien per aturar l'aplicació del 155? o, ¿un cop ja s'hi han posat, això és només una excusa per acabar amb l'autogovern de Catalunya -i potser d'altres comunitats autònomes, pel que veiem- en la ruta irreversible d'aquest retorn al tardofranquisme neoliberal, sense gairebé ni un bri de maquillatge? Tampoc no ho sabem. ¿Què passaria si es fessin unes eleccions el més ràpidament possible i s'aconseguís una majoria sobiranista encara més clara que hi ha avui al Parlament? ¿Canviaria l'Estat la seva posició? ¿I Europa? No sembla, oi, però... De fet: ¿és realista pensar que ens deixarien fer unes eleccions ràpides i en llibertat sense limitar la presència dels partits o programes sobiranistes? ¿Li importaria un rave a algú, més enllà de nosaltres, si finalment ho feien?... ¿Hi ha algun poder al món disposat a intervenir una hora o altra en defensa dels nostres drets? Altrament, ¿poden els governs de la Unió Europea mantenir-se indefinidament impassibles davant la vulneració de drets fonamentals per part d'un estat membre, sobretot si estan sotmesos a la pressió de la premsa i la població? Tampoc no ho sé, tampoc no ho sabem.

Ens falten massa claus del conflicte per poder analitzar l'oportunitat d'aquests moviments, o d'altres possibles. Espero, necessito creure que és així, que els nostres polítics tinguin totes les claus i sàpiguen portar el joc amb mà de mestre. Nosaltres serem la força al carrer i a les xarxes socials -virtuals i, sobretot, materials-. L'organització sociocultural de la societat catalana és un fet diferencial amb el que no han comptat mai i, en qualsevol escenari, és un avantatge per a nosaltres.

El que no podem ser en cap cas és un obstacle. El Govern actual de la Generalitat està format per homes i dones que han demostrat un compromís insubornable, que estan disposats a jugar-se la seva llibertat, la seva carrera i el seu patrimoni. Són homes i dones que amb valor i intel·ligència ens han guiat fins aquí i ens han posat molt més a prop de la independència del que haguéssim pogut somniar mai. I al davant d'aquest govern hi ha el President Puigdemont, un home que s'ha guanyat a pols la confiança i l'agraïment de tot el poble de Catalunya, i que personalment s'hi juga molt. El que ara és de vida o mort és que tots els sobiranistes estiguem units com un sol home, com una sola dona, al darrera del President. Sigui quina sigui la seva propera jugada, ens agradi més o menys, n'arribem a entendre els intríngulis o no, o a mitges, seguim disciplinadament el camí que ens assenyali.

La unitat, en aquests moments, no és un "valor afegit", ni un factor més a favor nostre, és absolutament imprescindible per guanyar. Sense unitat ja podem plegar i tornar cap a casa. Es pot discrepar, òbviament, podem tenir posicions molt diverses, però sense posar mai en perill la unitat: cal actual com un tot orgànic, tant se val si opinem que la propera jugada del President és massa agosarada com si pensem que ho és decebedorament poc. Els debats, entre nosaltres, però sempre des de la unitat d'acció. El contrari, en un sentit o en un altre, seria dinamitar qualsevol oportunitat de guanyar la independència i carregar-nos el país i els nostres somnis.

Llorenç Prats

GOOD MORNING, VIETNAM !!!

Hi ha tantes variables i els fets se succeeixen tan de pressa, que és difícil poder aturar-se a reflexionar. A més a més, suposo que ens passa a tothom, sempre tinc la sensació de saber de la missa la meitat, que això és com un iceberg i que és molt més important la realitat submergida, que potser intuïm, però desconeixem, que la realitat que podem constatar directament, molt poqueta, o a través dels filtres dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. I, tanmateix, penso que és vital que reflexionem, tant, si més no, com l'acció directa i pacífica que les entitats civils ens demanen i que nosaltres anhelem, perquè necessitem expressar-nos i sentir la nostra força col·lectiva, l'antídot de tanta humiliació. Reflexió i acció.

Avui, de fet, no ha passat res de nou. El president Puigdemont ha recordat per enèsima vegada la nostra voluntat de diàleg i el govern de Madrid ha contestat que començaven la intervenció de l'autogovern, com si no fes dies que està intervingut en diversos fronts. És una línia de continuïtat. Es declararà la Independència en una votació al parlament i l'Estat continuarà intervenint per la força aquells àmbits que s'adeqüin a la seva estratègia: Economia, Mossos d'Esquadra, Mitjans de Comunicació...? M'estranyaria que actuessin amb més contundència de la necessària per aconseguir els seus objectius. Ja van comprovar el dia 1 d'octubre que deixar anar la tropa a repartir hòsties a tort i a dret no els va donar els resultats esperats. L'opinió pública internacional se'ls va girar en contra i els sediciosos no ens vam acoquinar en absolut. Repressió vs diàleg.

El que no acabo de veure és com pretenen fer el trànsit de l'autonomia intervinguda a la restitució del que ells en dirien una normalitat democràtica, en un termini, diguem, que no s'eternitzi. Aquesta intervenció de l'autogovern serà percebuda per tota la població sobiranista de Catalunya, i per molts demòcrates no sobiranistes, com el que és: una agressió injustificable. I, per tant, toparan amb totes les formes de resistència imaginables. Això no augmentarà precisament la popularitat del govern i dels partits que el recolzen (PP-PPC, Ciudadanos-Ciutadans i PSOE-PSC) a Catalunya. Per tant, si, des d'aquesta situació, volen convocar unes noves eleccions autonòmiques, es poden trobar molt probablement que el sobiranisme arrasi. I, per tant, que l'escenari resultant de les eleccions sigui pitjor encara que el que tenen ara. Si l'Estat entra en una via de repressió de les llibertats, l'única manera que té de pacificar el país, Catalunya, és posar la meitat de la seva població a la presó. o bé, directament, exterminar-nos. Cal pensar que, a més a més de les mesures polítiques que prenguin, han posat en marxa el poder judicial, que actualment és una extensió del poder executiu, per molt que els juristes s'escandalitzin i facin cíniques -o estúpides, no ho sé-, protestes d'independència. Però el poder judicial, que activen tan ràpidament, no és tan fàcil de desactivar. D'una altra banda, han tret la gent al carrer (mal negoci perquè ens ha donat l'ocasió de comprovar que, de fet, són quatre gats) i, a més a més, per contrast amb les manifestacions sobiranistes, això ha contribuït a donar-los una imatge més violenta i totalitarista. Hem vist que no són ni majoria ni silenciosa, sinó una minoria cridanera i agressiva. Amb tot això, pot ser que l'única sortida que els quedi és mantenir l'estat d'excepció sine die o seguir les recomanacions de Garcia Albiol (patètica figura, fins i tot per al PP) i il·legalitzar els programes dels partits sobiranistes. Espanya, l'Estat Espanyol, està entrant en un infern com els americans al Vietnam i em temo molt que, com els americans,  sense un pla de sortida. Resistència vs repressió.

Comptaran amb l'ajuda dels poders fàctics, òbviament, com els grans empresaris, tota la plutocràcia, i els governs dels Estats, sobretot de la Unió Europea. Tots tenen els mateixos interessos. A ningú li convé la independència d'un nou país, que debilita un dels socis del club, que, a més a més està endeutat fins a les celles i necessita tots els seus recursos (i aquí n'hi ha molts) per retornar els seus deutes, i molt menys encara d'un país que, no només vol ser independent, sinó que planteja una via revolucionària absolutament pacífica i democràtica i que ja anuncia que no es conformarà amb ser un país europeu més, sinó que vol ser un país capdavanter en justícia social i llibertats. Molt malament! "Però, quina mena d'exemple estan donant aquesta merda de catalans?" Però el tema és el següent: fins quan pot mantenir Europa el seu recolzament immoral a la suspensió de l'autogovern i a la repressió, a la vulneració continuada dels drets humans? Que a Europa, gràcies a Espanya, ja hi ha presos polítics! I, de moment, són dos, però, pel camí que pensa transitar Madrid poden ser molts més. Europa no podrà viure indefinidament d'esquena a la seva opinió pública i publicada i aquesta no es deixarà manipular com un titella com fan els mitjans espanyols i com fa una opinió pública, -que em disculpin els espanyols- que ha viscut molts anys sota una dictadura i que té uns hàbits democràtics molt poc consolidats, com estem podent comprovar, fins i tot entre una esquerra que, amb escasses excepcions, és incapaç d'organitzar-se i aixecar la veu per dir "ja està bé". Les empreses pitjor, què pensen, prescindir d'un mercat de set milions i mig de consumidors? De tot el capital humà, les infraestructures i el know how que tenen a Catalunya? Castigar totes les zones d'Espanya que contribueixen, de vegades substancialment, a l'elaboració dels "productes catalans"? Faran boicot a les seves pròpies matèries primeres, per exemple? No sembla un escenari desitjable per a ningú, tampoc per a Espanya i per a Europa. Paciència vs boicot.

Jo penso, i no és un pensament comú entre tots els independentistes, que el referèndum de l'1 d'octubre no ens dóna dret a declarar realment la independència. Estic d'acord, desitjo i propugno, que ara es declari: ja que no escolten els nostres clams de diàleg i mediació, com a mínim posem-nos a una mateixa alçada. Que el que estiguin reprimint no sigui, per a una gran part de la població de Catalunya -com a mínim-, una Comunitat Autònoma, sinó una República Independent. Però penso que, per tenir la veritable legitimitat per declarar una República Independent efectiva ens hem de comptar, en un referèndum pactat, i, per tant, legítim i legal, on tothom se senti cridat a votar i es puguin defensar les diverses opcions, dues o més, entre les quals, una ha de ser necessàriament "que Catalunya es constitueixi en Estat Independent sota la forma de República". És una qüestió d'acceptació de la realitat, per part del sobiranisme, però també per part de l'Estat i l'única solució veritablement democràtica per resoldre el conflicte. Si l'opció independentista perd, amb llum i taquígrafs, acceptarem el resultat, perquè, nosaltres sí, abans que patriotes som demòcrates. Democràcia i legitimitat.

No s'hi val a refugiar-se en la Constitució. La Constitució és interpretable i, com hem vist altres vegades, es canvia amb procediments exprés. S'ha fet i es farà davant de qualsevol emergència. És més el corpus constitucional és molt més ampli que el text estricte de la Constitució del setanta-vuit i ofereix possibilitats múltiples. O diàleg, per arribar a un referèndum pactat, o l'infern, no hi ha més opcions.

De moment, sembla que l'Estat espanyol opta per l'infern, tot i que sembla clar que , tard o d'hora, haurà de decantar-se cap al diàleg. Per tant, nosaltres què hem de fer? 

La força del sobiranisme a Catalunya és la població, la societat civil organitzada, aquest teixit tan pret que hem construït en tantes i tantes dècades, per no entrar en disquisicions històriques, de repressió. El poble mobilitzat, activament -molt activament- i pacíficament -molt pacíficament-. Potser ara l'Estat espanyol ja comença a entendre que no som una massa informe que li talles el cap i es desfà, sinó tot orgànic, on tothom fa pinya i tothom assumeix el lideratge quan cal. Si no ho tenien prou clar, l'1 d'octubre ho van poder comprovar. 

Ara hem d'actuar amb intel·ligència, amb el cap fred i la reacció immediata. 

Cal manifestar-nos massivament però en els moments justos i oportuns. No podem desgastar un recurs tan potent. Ara, per exemple, ens criden novament a manifestar-nos el dissabte per la llibertat dels Jordis, com el dimarts. Hi aniré per mantenir la cohesió, però no hi veig massa el sentit. Segurament la propera gran manifestació hauria de ser quan el Parlament proclami la República Catalana, i, llavors sí, ocupar, pacíficament, massivament, el país.

Cal mantenir-nos actius en els nostres cercles personals i virtuals de costum, i saber incidir amb reflexió i disciplina. La força de la nostra xarxa neix de la força de tots els entramats en què participem. És important que els mantinguem vius i alerta i que siguin veritables unitats de reflexió i acció.

Cal diversificar les nostres accions. Cal extreure la versió més aguda del nostra enginy. Cal replicar, o prendre la iniciativa, amb accions oportunes i molt ben dirigides. La intel·ligència, l'astúcia, sempre ha estat una gran arma contra els totalitarismes.

Cal optimitzar la nostra presència arreu. És el nostre país, la nostra societat. Ocupem tots els espais, físics i simbòlics, i fem-hi present la nostra alegria de proclamar la nostra llibertat, la República Independent de Catalunya. Recuperem la presència dels símbols, de les estelades, de les insígnies. Manifestem sense por les nostres conviccions.

Cal evitar tota provocació: no cal, els que les fan són quatre gats: aprofitats, ressentits i uns quants psicòpates franquistes. La gent que de bona fe, pacíficament, democràticament, sigui partidària de romandre a Espanya, serà respectuosa, com nosaltres. N'hi ha, creieu-me, i s'hi pot parlar amb naturalitat. Ells manifestaran les seves conviccions com nosaltres les nostres. Cap problema. La resta, aquests grupuscles, que altrament són incapaços de controlar, cal defugir-los. Acabaran estomacant-se entre ells mateixos, com van fer al Zúric.

Amb tot això combinat, cal organitzar una resistència que actuï unitàriament, coordinadament. I cal viure-ho feliços, i gaudir de la vida, dels seus plaers i també d'aquests moments, perquè, un dia, i no serà molt llunyà, guanyarem i assolirem la Independència i farem, entre tots i totes, un país, inclusiu, que serà l'admiració del món. Si de debò ho volem, serà així. Us ho juro.


Llorenç Prats

A LA GOLA DEL LLOP

Des d'abans d'ahir, a les xarxes socials, als grups i entre el conjunt de persones que jo segueixo, predomina un relat que podríem resumir així: Hem aconseguit fer el referèndum, malgrat tota la repressió i els entrebancs, hem resistit i l'hem guanyat aclaparadorament, les forces de seguretat de l'Estat ens han reprimit amb una violència gratuïta i indiscriminada, tot això ho han pogut veure els observadors i corresponsals estrangers, i s'han escandalitzat i ho han publicat, el govern espanyol, i també la premsa i les televisions estatals, s'ha instal·lat en la negació i menteixen sistemàticament sobre el que tots vam poder veure, i la Unió Europea, de moment, es fa el longuis. No crec que em deixi cap qüestió fonamental. Tot plegat entre l'eufòria, la indignació i la denúncia.

La meva dona i jo vam anar a votar. Ho vam aconseguir a la tercera. Al matí, al nostre col·legi, hi havia una gran aglomeració de gent. Ho vam tornar a provar al migdia i estava igual. I a la tarda també, però va sortir algú amb un megàfon i ens va donar dos altres col·legis alternatius relativament pròxims, en un dels quals, gràcies al cens universal, vam poder dipositar dos SÍ escrits des del fons del cor i amb tot el nostre enteniment. Qui coneix la nostra situació personal sap que no podem estar gaire estona fent cues, ni en situacions multitudinàries, raó per la qual avui tampoc no podrem anar a la concentració de les sis a Plaça Universitat. 

Explico això perquè a ningú li quedi el més mínim dubte que estic compromès fins al final amb la causa de la creació d'una República Catalana Independent i que seguiré els passos que vagi marcant el Govern de la Generalitat amb tanta efectivitat com em sigui humanament possible.

Dit tot això, crec que és necessari i urgent que reflexionem amb el cap fred sobre el que ha passat i el que pot passar a partir d'avui. Que no caiguem en les trampes que ens han parat, que no ens fiquem tot sols a la gola del llop. Desgrano, doncs, un seguit de reflexions purament personals. És el que jo veig i ho comparteixo per si pot ser útil per pensar-hi i, entre tots, trobar el millor camí per guanyar la independència.

Primera reflexió: 

Encara no hem guanyat el referèndum. El que va aconseguir l'Estat en forçar una convocatòria unilateral va ser que repetíssim un 9 N, en el sentit que, a la pràctica, només varem anar a votar els partidaris del SI (la presència del NO va ser anecdòtica), amb una participació, malgrat els col·legis tancats i els segrestos d'urnes, que, en el millor dels casos no dóna el cinquanta per cent del cens electoral, o escassament en un supòsit òptim de recompte virtual. I, amb això, no es pot dir, de manera fefaent, que la independència és l'opció clarament majoritària a Catalunya. Continuem necessitant un referèndum en condicions tals que tothom se senti cridat a participar-hi, sigui per la mediació internacional o com sigui, i llavors sí, que el SI seria igualment majoritari, però en un context universalment convalidable. Per aquí, de moment, anem coixos. I aconseguir això no depèn dels nostres esforços heroics, sinó de forces que no estan a les nostres mans, ni estan per la feina.

Segona reflexió: 

L'actuació del govern espanyol no ha estat improvisada i és estratègicament impecable. Primer ho il·legalitzen tot mitjançant els tribunals de justícia , després fan intervencions de "mosca collonera": entren a impremtes i publicacions, a empreses i naus industrials, incauten paperetes, detenen, per un període curt, càrrecs intermitjos del govern de la Generalitat i en general de l'administració catalana..., això provoca les concentracions de gent, sobretot a la seu d'Economia, que els permet parlar (de cara a Espanya) de manifestacions tumultuoses i vincular-ho amb la sedició (per què deixen dos cotxes permanentment a les portes de la seu d'Economia i per què , segons diuen, hi deixen armes a la vista? ). A partir del relat del perill de les manifestacions tumultuoses i violentes ja poden enviar l'expedició, per terra, mar i aire, de forces paramilitars (que és el que són) a Catalunya.

Per què, malgrat tot, permeten que el referèndum es comenci a celebrar amb una relativa normalitat? Per què comencen a reprimir quan la gent ja s'ha concentrat per votar i no abans? Per què massacren pobles petits amb poquíssima transcendència en el muntant general de vots? Per què no ocupen TV3 i Catalunya Ràdio? De debò que han estat incapaços de trobar les urnes? Tan escampades com estaven i tant com s'han hagut de moure, no han detectat ni una filtració que els permetés localitzar-les i neutralitzar-les abans del referèndum? ...

Sembla molt clar que hi ha dos relats completament diferenciats. A Catalunya esperen a tenir-nos ben posats per dur a terme una veritable expedició de càstig. No van per les urnes, van per la gent. Volen que ho veiem, ni tan sols s'entesten massa a incautar-se de càmeres i mòbils: volen que veiem fins a quin punt ens poden agredir i humiliar amb total impunitat i que estan disposats a fer-ho. I després es fotografien com un equip victoriós davant del vaixell, com en una expedició de caça. Ja els està bé que TV3 ho enseny, només la veiem aquí. Els representants del govern espanyol i els mitjans de comunicació d'Espanya, que és el que se segueix a Espanya i a una part no menyspreable de les llars catalanes, el relat és de negació total, victòria total de l'Estat, fer complir la  llei i lloar el comportament exemplar de les forces de seguretat contra la barbàrie secessionista. A Espanya han creat el discurs del català diabòlic, miserable i egoista, i de la suposada hispanofòbia, que atia tothom contra Catalunya i justifica qualsevol nivell de repressió. "A por ellos".

Tercera reflexió. 

El front exterior el tenen completament controlat. El estats europeus, occidentals i en general i, en certa manera, de tot el món, garanteixen l'ordre econòmic que ha portat a la ruïna i la manca d'oportunitats les classes populars, a l'abolició de facto o el debilitament extrem de l'estat del benestar, i l'enriquiment obscè d'uns quants. Hi ha una comunitat d'interessos entre Espanya, França, Alemanya, Anglaterra, Itàlia, els Estats Units, etcètera, una "santa aliança", que fa que els uns es tapin els draps bruts dels altres en defensa dels interessos de les elits dominants i, en definitiva, d'ells mateixos. La premsa pot fer soroll, però ja hem vist les respostes de Macron, el silenci de Merkel i altres líders europeus, o les pilotes fora de la Comissió de la UE tot i l'encomiable setge periodístic. Saben que tot això és conjuntural i que, com tota l'actualitat, passarà, sense costos majors i d'aquí a un temps, se'n deixarà de parlar, o se'n parlarà només en pàgines interiors i programes de debat d'aquests que només miren els intel·lectuals esquerranosos. Puigdemont demana una mediació, apadrinada per la Unió Europea, però no hi serà, perquè ningú, de l'altra banda, es vol asseure a negociar res que no sigui la rendició incondicional. I la Unió Europea no mediarà, a menys que no li demanés el govern espanyol. Per tant estem sols com un mussol, amb part de la premsa internacional -part-, sí, un grapat d'intel·lectuals de diferents àmbits i organitzacions tipus Amnistia Internacional o Human Rights Watch... i una exhortació de la Comissió de Drets Humans de l'ONU per les càrregues de les forces repressives. Res que pugui ni fer pessigolles a la força dels estats.

Quarta reflexió: 

I ara què? Què hem de fer? Segons les lleis aprovades al Parlament (que mai no seran reconegudes més que pels independentistes) ara, un cop publicat el recompte, s'hauria de fer la Declaració Unilateral d'Independència i començar a aplicar la Llei de Transitorietat. Si es fa això, el més probable és que s'acabi d'aplicar, ara sense camuflatge, l'article 155 de la Constitució Espanyola, o alguna mesura similar, per suspendre el govern de la Generalitat i posar l'autonomia i tots els seus mitjans (inclosos els Mossos d'Esquadra i la ràdio i la televisió pública) en mans del delegat del Govern espanyol a Catalunya. Si convé, fins i tot poden declarar alguna mena d'estat d'excepció. Les forces paramilitars ja les tenen desplegades. No marxaran, com demanava també el President, i, si convé, ocuparan tots els punts estratègics del país. Si calen aldarulls per justificar-ho, ja hem vist que els saben provocar i que no els raca després de negar-ho. No crec que es convoquessin immediatament eleccions, les podria guanyar Esquerra Republicana o un possible front per l'autodeterminació, i, en tot cas, Ciutadans podria passar massa per davant del Partit Popular. Ciutadans, com una mena d'avantguarda del PP ja els està bé, però tampoc no poden deixar que se'ls enfilin a les barbes. Penseu en les situacions de privilegi que han de mantenir i la immensa corrupció i mal govern que han d'ocultar.

No podem confiar en Espanya ni en els espanyols, sobretot perquè el relat que reben i molt majoritàriament s'empassen ens converteix en forces diabòliques a exterminar, mentre reforça l' Estat i el Govern d'Espanya. No podem confiar en una Europa controlada per Estats, els governs i les elits dels quals pertanyen al mateix club que l'Estat i el govern espanyol... Què ens queda? En un món on hi ha tantes injustícies flagrants i ningú no fa res, o quatre gats fan el que poden , que sempre és del tot insuficient... ?

Jo crec que només ens queda l'astúcia, potser posar en marxa la República Catalana, a poc a poc, sense proclamar-la, sense donar peu a conflictes catastròfics... La veritat és que no se m'acut res més que la pressió continuada i en tots els fronts. Necessitem estrategues polítics que ens donin solucions imaginatives, però sempre partint de la realitat. No ens enganyem nosaltres mateixos o estem perduts.

Aquest article vol ser una crida a tocar de peus a terra i a tirar endavant, però amb intel·ligència i unitat de tots els sobiranistes, de tots els demòcrates, en definitiva, respectuosos amb el dret a l'autodeterminació. En cap cas vol tenir el més mínim caire desmobilitzador. Ens haurem de mobilitzar i molt, però amb molta intel·ligència, i segurament paciència. En qualsevol cas, el que hem de fer segur és posar-nos tothom a les ordres del Govern de la Generalitat, que és a qui li correspon marcar el rumb. 

Llorenç Prats

AIXÒ NO VA DE LLEIS

Davant de la voluntat de Catalunya d'autodeterminar el seu futur, l'Estat apel·la a les lleis. Catalunya ha estat intentat trobar una manera de coexistir dintre de l'Estat espanyol sense sortir de les lleis, però, precisament, les lleis espanyoles han estat utilitzades com a cadenes per immobilitzar tota iniciativa des de Catalunya, i els tribunals de justícia com a carcellers. 

Unes lleis que, paradoxalment, són, de facto, immutables, perquè el bipartidisme que governa l'Estat impedeix qualsevol possibilitat de refer-les, tan sols de reformar-les. I les utilitza contínuament per desautoritzar qualsevol proposta legislativa sobre l'autogovern que es faci des de Catalunya, com l'Estatut d'Autonomia que va impulsar Pasqual Maragall, o, actualment la Llei del Referèndum, aprovada pel Parlament de Catalunya i declarada immediatament inconstitucional, una llei que només pretén donar la veu als ciutadans perquè s'autodeterminin sobre el seu futur, "delicte de lesa democràcia! Que parlin els ciutadans, que decideixin? On s'és vist? Què sabran ells?"

O la Llei de Transitorietat Jurídica, que només entrarà en vigor si guanya el sí, és a dir, si Catalunya es constitueix com a Estat independent, per garantir els drets i una transició ordenada.

Tot això es podia haver fet dintre de la llei espanyola, si el Govern de l'Estat hagués volgut. Es va fer al Regne Unit, es va fer al Canadà... Però no, estan acostumats a governar amb la força, a vèncer per la força i a utilitzar la llei com si fos una "catxiporra".

La llei de lleis a la que recorren és la Constitució. Una Constitució que es va fer per fer la transició del franquisme a un règim de democràcia formal, sota la tutela efectiva dels mateixos franquistes, que continuaven ocupant part del govern, l'administració, les forces armades, la judicatura i els cossos policials. Com es pot fer valer encara aquesta Constitució? Per què no s'ha refet de cap i de nou? Es va acceptar per sortir d'un règim feixista, signada per un cap d'estat nomenat i legitimat directament per Franco. Aquest és l'argument que hem d'acceptar com a font última i indiscutible de legitimitat? No, contra això, pacíficament, ens revoltem. En democràcia, les lleis no poden anar contra la voluntat del poble, ni els tribunals, ni les forces de l'ordre públic. No reconeixem la seva Constitució, ni per com i quan va ser aprovada, ni pel bloqueig que se n'ha fet, ni pel segrest del poder judicial, ni per l'autoritarisme del poder polític.

I, en conseqüència, tampoc no reconeixem la suspensió i la il·legalització de les lleis aprovades pel parlament de Catalunya. Cínicament, els defensors de la política de l'Estat a Catalunya, diuen que el Govern de la Generalitat no representa la majoria dels catalans perquè han obtingut la majoria d'escons per l'aplicació de la llei d'Hont (la que regeix a tot l'Estat espanyol). Ara se'n recorden? Tantes vegades que l'han utilitzada per fomentar el bipartidisme a Madrid? En tot cas, votem i sortirem de dubtes.

També s'escandalitzen perquè la majoria parlamentaria a Catalunya va aprovar la llei del Referèndum i la de Transitorietat jurídica per procediments excepcionals. Quina altra opció els quedava? Si el Govern de l'Estat s'ha negat a parlar tan sols del referèndum. No, no és un problema de com es van aprovar les lleis, és un problema de quin camí hi havia per poder donar la veu al poble. 

Davant de la negació dels drets del poble, en nom de la democràcia (té pebrots la cosa), cal desobeir l'apel·lació genèrica i restrictiva a la Constitució i la suspensió del referèndum i de la seva aplicació (sigui quina sigui). És una obligació democràtica.

Estem construint un món millor, i això ja hem comprovat mil vegades que no ho podem fer dintre de l'Estat espanyol. Ignorem les lleis que ens ho impedeixen i ens declarem en un estat de revolució, pacífica, alegre i amb voluntat de futur. Ciutadanes i ciutadans de Catalunya: Qualsevol nit pot sortir el sol.

Llorenç Prats

UN ALTRE ONZE DE SETEMBRE

L'altre dia vaig rebre un email personalitzat signat pel Jordi Cuixart i el Jordi Sànchez perquè m'inscrivís a la manifestació de l'11 de setembre. No em pensava inscriure, anar-hi sí, però d'inscriure'm, de triar un tram i comprar-me una altra samarreta per fer aquesta mena de quadres plàstics que fem cada any, ja n'estic cansat. M'hi vaig inscriure perquè em va semblar que cridaven la gent una mica a la desesperada i respecto i agraeixo molt la tasca que fins ara han fet tant l'ANC com l'Òmnium i l'AMI. Pel que he anat llegint, els inscrits no arriben ni als 200.000. I deuen tenir por que no hi vagi prou gent. Seria comprensible. Jo crec que som molts els que estem cansats de la durada d'un procés que hem tingut clar des fa, els que menys, tres o quatre anys, la majoria cinc o set i d'altres molts més. Punyeta, és que ja fa temps que hauríem d'haver assolit la independència! ¿Com és que encara estem així?

És que ben mirat és prou difícil. Cal no oblidar que estem protagonitzant un episodi històric insòlit. Estem intentant assolir la independència d'un país no de la seva metròpoli colonial, ni d'un règim totalitari, sinó d'un estat que el nostre propi país va contribuir a conformar fa més de cinc segles i que, formalment, és una democràcia, encara que sigui de baixa qualitat, com tantes altres. El poble ens disposem a desfer el pacte de la monarquia entre el Regne de Castella i la Corona d'Aragó i el Pacte Constitucional del setanta-vuit, que ens va servir, bé que malament, per sortir del franquisme. I això, que és des de qualsevol punt de vista extraordinari, ho volem fer pacíficament i, com aquell qui diu, amb el somriure els llavis. I ho volem fer en una societat que, en bona part, s'ha nodrit de persones vingudes d'altres terres, majoritàriament de l'interior del Regne d'Espanya, encara que també de l'estranger.

Sembla una bogeria, però sabem perfectament que no ho és. Perquè tenim la capacitat de governar-nos i de fer-ho molt millor, de crear un país molt més pròsper, progressista i socialment just. I cada dia som més els que ens adonem que això és així i que amb l'Estat espanyol (que no amb el poble d'Espanya, compte!) no hi ha res a fer. El Regne d'Espanya sembla que no sàpiga mirar el futur, que visqui girat enrere i avanci arrossegant un llast invencible. Sembla impossible que pugui superar la condició en què ha viscut, dins de la foscor i l'endarreriment, sotmès a la Cort, a l'Església, a la burocràcia, al latifundisme, a la ignorància i la superstició des dels seus inicis, amb anecdòtics parèntesis d'excepcionalitat. Ara vivim en una època molt fosca, sense cap projecte de futur per al conjunt dels seus soferts ciutadans. ¿Algú, sigui d'on sigui, es pot il·lusionar a hores d'ara amb el futur d'Espanya?... Per això cada vegada som més que pensem que l'única esperança per al nostre futur i el dels nostres fills passa per la independència de Catalunya.

Tot i així ja hem perdut, o hem deixat de guanyar, o no hem guanyat amb prou contundència... digueu-ho com vulgueu, dues vegades: quan la consulta no vinculant del 9 de novembre, perquè només hi vam anar els partidaris del si, i quan les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre, perquè vam guanyar en escons però no en vots, o, en tot cas, vam guanyar massa ajustadament. Tant se val. Sigui com sigui, el naixement de la República Catalana ja ha patit dos avortaments. No ens en podem permetre cap més. Ara, les regles del joc estan clarament establertes. Tothom sap que, si no ho impedeixen per la força, amb totes les conseqüències que se'n puguin derivar, el dia 1 d'octubre hi haurà un referèndum i que el resultat, sigui quin sigui, anirà a missa, s'aplicarà. És responsabilitat dels polítics que això sigui així, i de tots els servidors públics del poble de Catalunya, representat al Parlament. Jo, el dia 1 aniré a votar a favor de la República Catalana Independent allà on em toqui. I ningú podrà impedir que ho faci si no és per la força. Ni les amenaces ni res no em faran quedar a casa i espero que tota la població demòcrata de Catalunya, una majoria aclaparadora, faci el mateix.

Abans, hem de donar un darrer cop de puny sobre la taula, hem de fer sentir la nostra veu col·lectiva una vegada més, aquest onze de setembre. Fa por de pensar la gent que s'hagi pogut quedar pel camí després de tants onzes de setembre, d'omplir l'armari de samarretes commemoratives i de no saber ja quina figura representar. De tantes vegades que hem pensat que ja hi érem. No ve de gust comprar una altra samarreta, apuntar-se de nou en un nou tram i repetir les consignes que toqui. A mi em fa molta ràbia tot el que s'ha allargat el procés i moltíssima mandra tornar a fer quadres plàstics, ja ho he dit. Però aniré a la manifestació o concentració o el que acabi essent la trobada de l'onze de setembre als carrers de l'Eixample. I espero que, com jo, molta gent s'espolsi la mandra i la decepció del damunt i faci el mateix. I espero també que s'hi afegeixi molta gent nova que comprengui que el futur només passa per aquí i que ja s'hagi cansat d'haver de viure com el cul d'un estat que no ens vol si no és com a vençuts i servils. 

No sé si aniré al tram que representa que em toca, ni si em compraré la samarreta o n'aprofitaré qualsevol altra d'anys i manifestacions anteriors, ni sé si cridaré les consignes més o menys oficials. Vull cridar, fins a deixar-hi la veu, a favor de la Independència, sense matisos ni estratègies, com quan vam fer la manifestació del 2012 i voldria que desbordéssim els carrers i l'ordre previst, pacíficament, alegrement, com vam fer aleshores i que l'organització es veiés arrossegada pel poble, com també va passar. Si aconseguim que l'onze de setembre sigui un immens esclat de llibertat al mig de Barcelona, l'1 d'octubre serà un èxit i veurem néixer la República Catalana Independent. El pols de la història s'aturarà un moment i farà una inflexió a Catalunya. I l'endemà serà el futur.

Llorenç Prats

LA MANIFESTACIÓ D'AQUESTA TARDA

Jo no aniré a la manifestació d'aquesta tarda. Expresso el meu condol més sentit per totes les víctimes directes i indirectes dels atemptats jihiadistes de la setmana passada a Barcelona i Cambrils, el meu aplaudiment de cor als cossos de seguretat, començant pels mossos d'esquadra i la guàrdia urbana, als serveis d'emergència, fossin bombers, metges i personal sanitari de tota mena... i a la població que es va trobar en els llocs dels fets i va ajudar en tot allò que va poder. I dels que van anar a donar sang o es van oferir per als serveis més diversos. Ho vaig seguir tot puntualment des de molt lluny, malauradament, de vacances, com tanta altra gent. Em sento molt orgullós del que va fer la gent, em sento molt orgullós del meu poble.

Calia la manifestació d'avui? No ho sé, com no sé si cal que hi hagi cap memorial a La Rambla, però m'inclino a pensar que no, que això no és recuperar la normalitat. L'ajuntament d'Ada Colau ja ha demostrat en altres ocasions (les estàtues franquistes del Born) que el simbolisme del carrer no és una matèria que domini gaire. M'hauria agradat una manifestació organitzada per la societat civil i sense polítics de cap mena (el Parlament ja va fer el seu acte d'homenatge) i amb dos lemes complementaris: "No tenim por", que expressa la nostra voluntat de tirar endavant la nostra història, el nostre dia a dia, sense vacil·lacions, tant se val si es tracta d'anar a comprar com d'aconseguir la independència. I un altre: "Nosaltres no som d'aquest món", per deixar clar que no volem tenir res a veure ni amb el terrorisme, ni amb el fanatisme de cap mena i tampoc amb les causes estructurals que els fan possibles.

I és que sembla que les coses no tinguin explicació, i no és així. Aquests dies ja he sentit utilitzar frívolament dues vegades l'expressió d'Hanna Arendt de la "banalitat del mal", en un article de Màrius Carol i avui en una entrevista radiofònica de John Carlin. Això és el que Maurice Godelier en deia un "concepte tapadora" que més que explicar res, serveix per etiquetar i segellar dintre de l'olla una realitat molt complexa. Aquesta aparent banalitat del mal, en tot cas, necessita ser explicada. I, com que no sembla que es tracti de psicòpates, ens hem de fixar en les causes estructurals.

Aquesta radicalització i brutal manifestació de la violència no es produeix en el buit ni en un context merament ideològic. Des de la caiguda del mur de Berlín i el final de la Guerra Freda, els amos del món, el complex industrial-militar i els governs que vetllen pels seus interessos van haver de substituir l'enemic rendit per un altre enemic actiu, i l'únic prou potent i potencialment cohesionat era l'Islam. Fixeu-vos com, des de llavors, els conflictes, les guerres amb països islàmics, no han parat i el negoci de la guerra se n'ha alimentat indefinidament. Un dia vaig llegir quan costava mantenir, durant la Guerra del Golf, la flota nordamericana al Golf Pèrsic i , no la recordo però ara una quantitat tan impressionant que se'ns feia difícil de copsar al comú dels mortals. I això sense disparar un sol míssil. I d'aquí sucaven des del constructors de vaixells i armes fins als productors i processadors d'aliments o roba. Des dels anys noranta els països occidentals han estat matxacant sistemàticament els països islàmics, o ajudant a què es matxaquessin entre si. Ara digueu: com pot ser que els musulmans que viuen, o fins i tot han nascut en els nostres països, però que, majoritàriament, procedeixen, en primera, segona o tercera generació, dels països en conflicte, uns països, a més a més, empobrits fins a l'extrem, sovint per causa de la guerra, no visquin aquesta realitat que els és afectivament tan propera d'una manera descarnada i sagnant. Tinc uns amics, una parella d'espanyola i sirià, amb la família d'ell a Damasc, que viuen amb l'ai al cor. Són una gent maquíssima i moderadíssima, però no són cecs davant de les arrels del conflicte que ja ha produït tants morts al seu país (amics i coneguts)... qui ha mantingut tants anys la dictadura? qui ha decidit o ha ajudat decisivament a desequilibrar-la? qui s'ha nodrit del negoci de la guerra? qui hi ha arribat a intervenir directament? No ens ha d'estranyar que molta gent procedent o amb vincles molt estrets amb aquests països ens vegi com l'enemic, responsables en part del que li passa a la seva gent. I no és una cosa només dels americans, Espanya va formar part del tristament famós "trio de les Açores" i està compromesa amb la política bel·licista nordamericana.

A més a més, l'existència de les comunitats islàmiques al nostre país no és una existència fàcil ni feliç, ni tan sols a Catalunya. Pateixen una marginació constant en forma de microrracisme, o si us ho estimeu més, en termes d'Albert Memmi, d'heterofòbia. Hi ha musulmans molt integrats, cert, però estem parlant de gent que tenen bones feines, que han fet sovint matrimonis mixtos, freqüentment molt decantats cap al laicisme. Els guettos, la pobresa, són mals consellers per obrir les ments per generar una convivència real. No es pot demanar integració a qui no es pot integrar econòmicament. I això passa. I els seus països en guerra. I la seva gent morint amb el protagonisme o inestimable cooperació del món occidental.

I els joves, pitjor. Si els nostres fills, els famosos i mal etiquetats "millennials", no es poden guanyar la vida, ni tenir un habitatge, o formar una família. Si s'han convertit en una mena d'existencialistes malgré lui, uns "pòtols" gens místics, davant d'una societat de consum a la estafen el que poden (i amb tota la raó), etcètera, etcètera... que no ha de passar amb els joves musulmans? Coneixeu joves musulmans que tinguin bones feines i es guanyin bé la vida? Majoritàriament veureu que no tenen cap problema d'integració (potser només una òsmosi de mala consciència, en algun cas). Ara, la majoria, que són joves i, a més a més, "moros", quines oportunitats tenen en el nostre món? No estem parlant dels xinesos ni dels paquistanís, que són altres històries. Què té d'estrany, doncs, que, entre tota aquesta generació de joves i adolescents, es produeixin, minoritàriament (això sí que em sembla un miracle) casos de radicalització, i, entre aquests, casos de radicalització extrema. Els nostres joves són, per dir-ho així, rebels sense causa, no tenen alternatives formalitzades i, tret d'alguns que puguin caure en grupuscles d'orientació diversa, duen una vida més aviat d'anarquia fàctica, però als joves musulmans, als radicalitzats, sí que se'ls ofereix una causa. I alguns d'ells l'abracen, per venjar els seus països d'origen i la seva cultura, per rescabalar-se de tanta humiliació i marginació de baixa magnitud, però constant, per clamar contra la manca de perspectives vitals. Cal ser molt for, molt valent, tenir les idees molt ben assentades, per vèncer completament la temptació.

Per aixó, més enllà de proseguir amb la normalitat de les nostres vides, de clamar que no tenim por i de donar tot el nostre suport a les víctimes i a tothom que ha intervingut per pal·liar la desgràcia, cal denunciar-ne les causes profundes i deixar clar que nosaltres no som d'aquest món.

Espero que una futura Catalunya independent, això es pugui abordar des del govern i el parlament. Com a ciutadà així ho exigiré. Mentrestant, jo no tinc res a veure amb aquesta monarquia aliada de les pitjors forces de l'Islam institucional, ni amb aquest govern que fa olor de mort per tots quatre costats i que, a més a més (abans que res la Unitat d'Espanya!), no permet l'accés dels Mossos d'Esquadra a l'Europol, l' amaga dades rellevants sobre el terrorisme a Catalunya i ara vol venir aquí, ben voltat de "banderitas rojigualdas" a reclamar un protagonisme que no ha tingut en cap moment, si no és per a mal, com quan els reis van aprofitar que la furgoneta passava per la Rambla per anar-se a fer fotografies amb els nens als hospitals. Per què fotografies? Per què amb els nens? No diu la doctrina de Crist que la mà dreta no sàpiga el que fa la mà esquerra?

Espero que tot vagi molt bé i que surti el millor possible. Estic amb les víctimes, amb els seus familiars, amb tothom que es vagi trobar afectat, amb tothom qui va prestar el seu servei i la seva col·laboració, de cor. Però aquesta no és la meva manifestació. Els polítics, des del rei a l'alcaldessa, han de saber quan és el moment de desaparèixer de l'escena. Es difícil, oi, fer mutis?


Llorenç Prats

TOT ALLÒ QUE DEPÈN DE MI

A l’entrada anterior vaig expressar els meus temors sobre si el referèndum es plantejava en les millors condicions i en el moment oportú. M’hi refermo, però tant se val: el referèndum està convocat, o, si més no, anunciat, per al dia u d’octubre i cal definir les nostres estratègies davant d’aquest fet.

El terrabastall mediàtic, sigui pels mitjans convencionals o bé a través de les xarxes socials, és extraordinari. Els polítics, des de tots els angles ideològics i territorials, fan les seves performances i es disposen estratègicament per a una gran batalla final, que potser no es farà mai. Les organitzacions sorgides de la societat civil, sobretot les independentistes, també despleguen tota una panòplia de mesures que, fins al referèndum i més enllà, han d’acompanyar, empènyer i vetllar per la política del govern. Els mitjans de comunicacions, els tertulians i els influencers de major audiència aboquen llenya al foc, de vegades no se sap ben bé per què, com si fos una emanació inevitable de la seva especial naturalesa.

Nosaltres, jo, tu, ell i ella, tots nosaltres, sembla que siguem la munició d’uns i altres. De nosaltres s’espera que ens mobilitzem quan ens diguin que ens mobilitzem, amb les samarretes i els eslògans que ens indiquin, i, sobretot, que votem (o no votem, segons el dictat de qui seguim) el dia que posin les urnes. Jo em rebel·lo contra aquest paper que ens adjudiquen. Jo sóc el protagonista d’aquesta història i qui decidirà els passos que cal fer. Quan el procés cap a la independència ha avançat de debò ha estat quan tu i jo ens hem posat al davant i hem desbordat tant els polítics com les organitzacions socials, com va succeir l’11 de setembre de 2012, que vam passar de totes les consignes, jerarquies i capçaleres i vam omplir Barcelona exigint la Independència. No dubto de la bona voluntat del govern i dels polítics independentistes, ni del seu compromís, que, en alguns casos arriba fins al sacrifici personal. Tampoc no dubto de l’afany continu i encomiable d’Òmnium, l’ANC i l’AMI, però no podem caure en l’error de pensar que, seguint les seves directrius, posant-nos les samarretes, aixecant les cartolines, signant això o allò, ja n’hi ha prou. No, la nostra mobilització ha de ser molt més àmplia i autònoma, sobretot ara, sense que això comporti ignorar la necessitat d’organització, però alhora forçant-la, desbordant-la, portant-la més enllà. Almenys jo em sento exigit en aquest sentit, perquè s’alci novament un tsunami que reclami un món nou i millor, que només podem obtenir fora de l’Estat espanyol

Davant de la convocatòria del referèndum, contemplo quatre escenaris possibles

Primer: Que el referèndum no s’arribi a dur a terme perquè l’estat espanyol ho impedeixi fàcticament.

Segon: Que el referèndum es dugui a terme amb una baixa participació i, sobretot, amb una abstenció total o molt alta del no, que, a la pràctica, el deslegitimi.

Tercer: Que el referèndum es dugui a terme amb normalitat, amb un nivell de participació rellevant, que guanyi el sí, però que l’Estat espanyol no accepti el resultat ni permeti iniciar el camí de fet cap a la independència.

Quart: Que el referèndum es dugui a terme amb normalitat, amb un nivell de participació rellevant, però que guanyi el no.

En qualsevol cas, el meu full de ruta és molt clar: dur a terme el referèndum, guanyar-lo i assolir la independència de la República Catalana. I la meva estratègia per dur-lo a terme es basa en una persistència obstinada.

Faci el que faci l’Estat espanyol, si el govern de Catalunya, l’1 d’octubre, posa les urnes, jo aniré a votar. Res no m’ho impedirà que no sigui l’exercici directe de la força -ni les amenaces. Si volen impedir que voti, ho hauran de fer físicament, no els penso donar cap facilitat.

És difícil convèncer, en aquestes alçades, la gent que està en contra del referèndum o de la independència. Com vaig dir, per a ells és molt majoritàriament una qüestió visceral o, en alguns casos, d’absentisme, sense adonar-se  –potser- que “passant” de la qüestió nacionalista, com diuen, estan donant carta de naturalesa al nacionalisme més irracional, perillós i ferotge que hi ha per aquestes latituds europees: el nacionalisme espanyol. Podem argumentar, però contra actituds basades en els sentiments més primaris o en utopies que només comprometen intel·lectualment i a llarg termini, hi ha poca cosa a fer. Esperem que els abusos i danys causats per l’Estat espanyol a Catalunya, només aquest darrer any, tinguin més capacitat de convicció en favor de la independència que tots els nostres arguments.

En aquest sentit, davant de la imminència del referèndum i de tots els greuges rebuts, és molt més important que mai la manifestació col·lectiva de l’11 de setembre. Lluny de qualsevol temptació jocfloralesca, hem de sortir tots al carrer i trobar-nos, concentrar-nos a Barcelona més gent que mai, sota una sola bandera i un sol clam d’independència. Aquest serà el veritable punt d’inflexió de l’1 d’octubre i no hi pot faltar ningú: un punt, un poble, un clam, cap dispersió, cap deserció pel motiu que sigui.

Si ho fem així i ens confabulem per anar tots a votar, un per un, cadascú com a protagonista insubstituïble de la jornada, l’1 d’octubre, aconseguirem una participació suficient per legitimar el resultat. I guanyarem. Amb el meu esforç i el teu i el d’ell i el d’ella, guanyarem. Si algú falla, per por, per comoditat... no, però llavors que assumeixi la magnitud de la catàstrofe, perquè, si el referèndum es du a terme, és a dir, si no han tret les forces armades al carrer per impedir-lo, i guanya el no o s’arriba a un resultat ambigu, difícil de gestionar, les conseqüències per Catalunya seran catastròfiques, no hi ha camí de tornada cap a Espanya que no passi per la submissió i la subordinació més esterilitzant. Voldran acabar amb la riquesa i la força de Catalunya, per evitar futures temptacions.

Necessitem legitimar-nos davant del món amb un resultat clar o amb una privació del dret de votar exercida per la força. El món no es preocupa per nosaltres, però les democràcies occidentals, i especialment la Unió Europea, no es poden permetre tan alegrement que, en el seu si, un país com Espanya ignori el resultat d’una votació popular o la impedeixi per la força. Això ens retorna a un autoritarisme de facto , perillós per als mateixos estats democràtics.

Res no serà fàcil. Fins i tot si guanyem clarament el referèndum i declarem la independència, caldrà defensar-la des del dia dos, al carrer i amb tots els nostres mitjans i, sobretot, la nostra determinació.

Arriben moments decisius. Moments de caixa o faixa, de construir un nou món, un món millor. Tothom hi té el seu paper, però, en darrera instància, desenganya’t, tot depèn de tu i de mi.

Llorenç Prats