PÍNDOLA 24. LGTBI FÒBIA

Les fòbies són temors irracionals o exagerats envers determinats elements, fenòmens, entitats o col•lectius molt diversos. En molts casos, aquesta por genera una actitud no només d'evitació, sinó també d'aversió i fins d'agressió, activada per la mateixa por. El problema, socialment, es produeix quan les fòbies es refereixen a grups humans. Entre aquestes destaca la LGTBI FÒBIA perquè és sovint molt agressiva i sempre difícil d'entendre. El gènere és una construcció social i les pràctiques sexuals una opció individual. Per què, doncs, provoquen temor les opcions genèriques alternatives? Quin mal ens poden fer? No ens obligaran a "convertir-nos" ni ens "prendran la feina". Durant molts segles la societat occidental s'ha basat en l'existència de dos gèneres, masculí i femení, identificats automàticament a partir dels genitals i abocats forçosament a l'heterosexualitat amb la missió principal i quasi única de la reproducció. A l'entorn de la fórmula masculí-femení, heterosexualitat i reproducció, s'han organitzat les institucions bàsiques de la societat, com els grups domèstics, les al•liances i cooperació i la transmissió del patrimoni. Tot en un context de societats patriarcals. En aquest model, sancionat per les lleis de Déu i dels homes, qualsevol alternativa és marginal i marginada, i, segons el lloc i el temps, més o menys vexada i castigada. Però això actualment ja no té cap sentit. L'ordre que sustentava aquest model ha canviat o està canviant. És més, fins i tot abans, de sempre, l'autopercepció de gènere i la sexualitat ha estat més o menys diferent en cada cas, encara que s'hagi amagat, negat o mantingut en la intimitat. No hi ha dues persones sexualment idèntiques. Ara bé, això amenaça el poder d'institucions que obtenen la seva legitimació de l'ordre tradicional. I amenaça la masculinitat patriarcal que se sent insegura i per això ataca, per reafirmar-se en la seguretat de l'ordre tradicional i no haver-se de qüestionar. Les agressions LGTBI fòbiques, més o menys actives o gregàries, venen de la inseguretat i del refugi en identitats tradicionals i imaginàries per no haver-se d'enfrontar a un món obert de bat a bat.

PÍNDOLA 23. L'ORIGEN DEL PATRIARCAT.

Ara que se'n parla tant i surten veritats a mitges, que fan més mal que bé, potser val la pena recordar un parell d'idees bàsiques al respecte. El patriarcat és la forma usual d'organització social i política de totes les societats humanes des de la revolució agrícola fins als nostres dies. De l'organització social i política de les societats prèvies a la revolució agrícola no en sabem pràcticament res. Les pedres, els ossos i unes quantes pintures murals no donen per explicar aquestes coses. I els pocs pobles dedicats a la caça i la recol•lecció que han arribat fins a l'era industrial són pobles marginals, que ocupen hàbitats marginals, destinats a desaparèixer, que tampoc no ens serveixen per extreure'n conclusions aplicables a la humanitat paleolítica. A les societats que es formen a partir de la revolució agrícola i fins a la revolució industrial (societats excedentàries, jerarquitzades, urbanes, expansives, especialitzades... Estats, Imperis), hi ha un factor determinant als efectes que ens interessen: la força física. La força és el factor clau per a la supervivència d'una societat en dues situacions específiques: l'obtenció d'aliment en èpoques d'escassedat (una sequera persistent, per exemple) i la guerra. Són situacions per les quals totes les societats agrícoles passaran diverses vegades al llarg de la història. D'aquí, de la seva superioritat quant a força física, ve la supremacia del mascle i el patriatcat. Si alguna vegada, en aquests mil•lennis, ha existit - que no consta- alguna societat matriarcal, ha estat esborrada del mapa per exèrcits de mascles bel•li cosos o no ha sobreviscut a crisis que requerien una gran aportació d'energia muscular. Però, des de la Revolució Industrial, la força física ha deixat de ser un factor determinant, més i més. Per què doncs és continua discriminant les dones i de vegades de manera tan violenta? Bàsicament perquè no és tan fàcil canviar la cultura i renunciar als privilegis. Però ara ja no hi ha raons objectives per a la supremacia del mascle, les dones se n'han adonat, des de les sufragistes, i lluiten pel seus drets i se'n sortiran, en un plis, evolutivament parlant.

PÍNDOLA 22. SOLIDARITAT I INSOLIDARITAT.

La solidaritat és un concepte complex. Té molts topants.De vegades és només caritat i funciona com a lenitiu enfront de la culpabilitat que tots sentim una hora o altra respecte a les persones més desafavorides (sempre hi ha un pitjor). De vegades és el compliment estricte dels preceptes morals de determinada religió o ideologia. I d'altres encara d'hàbits culturals més o menys consolidats. Per ètica personal, per exemple, contra la moral imperant, jo no acostumo a donar mai propines (no m'agrada que acabin convertint-se en una part estructural del sou de determinats col•lectius). Això m'ha costat alguna mala cara i exabruptes. Però, després, hi ha un tipus de solidaritat no normativitzada, relativa, que depèn del criteri ètic de cadascú, com el tracte amb la gent gran o els discapacitats. En tot cas, la solidaritat sempre és una qüestió individual. Es pot gestionar col·lectivament, però l'origen és individual. En alguns casos la gestiona l'Estat a partir dels impostos, en d'altres, ONGS i similars que permeten afinar més els objectius segons les nostres afinitats. La pandèmia, fins ara, ha estat un terreny molt ben adobat per a l'exercici de la solidaritat. I també per a la cara més fosca de la insolidaritat: Països i països sense accés a les vacunes, rebuig a personal sanitari que, després de deixar-hi la pell no era ben rebut pels veïns per la percepció del risc, negacionistes i grups d'edat que han passat de les vacunes, posant en perill altres persones i acaparant les places hospitalàries, quan, malgrat tot, han emmalaltit... Una severa lliçó. Ens esperen grans reptes i no ens podem permetre tant d'egoisme. Si tenim alguna possibilitat serà enfontant-nos-hi amb generositat i racionalitat, col·lectivament.

PÍNDOLA 21. LA TAULA DE DIÀLEG I NEGOCIACIÓ.

 

Catalunya està d'actualitat, si més no de cara endintre. Després de la Diada la Taula de Diàleg. La Taula de Diàleg - i Negociació- és una taula entre el Govern d'Espanya i el Govern de Catalunya, per molts esclafalls que alguns hagin fet a última hora. No és el mateix que negociïn governs o que negociïn partits. Si negocien els governs deixen un marge de discrecionalitat als partits i organitzacions afins per discrepar i mobilitzar-se. Si negocien els partits queden lligats pels mateixos acords de la negociació. És elemental. En tot cas, la Taula, com a Taula de Negociació, és molt desigual. Si hi ha un mínim de seny, en una banda de la Taula hi haurà el Govern espanyol, amb tot el poder polític, la hisenda pública, la representativitat i el recolzament internacional, les forces de seguretat, l'exèrcit... I, a l'altra banda, hi haurà el Govern català, sense res. Si voleu amb algunes competències sempre sotmeses en el seu exercici al dictat final del poder de l'Estat. En aquest marc el Govern català ha demanat amnistia i autodeterminació i el Govern espanyol ha dit que de cap manera. El mal és que la proposta del Govern català no és cap proposta de màxims per començar a negociar, sinó la seva línia vermella, innegociable, i que el Govern espanyol no farà mai cap proposta alternativa que la inclogui. Per a ells, en sentit invers, també és innegociable. Estant així les coses, potser no seria una mala estratègia que el Govern català negociés quotes d'autogovern el més àmplies possible. Quotes polítiques, com una major capacitat legislativa, econòmiques, com la recaptació dels impostos a la basca, simbòliques, com la legalització de les seleccions esportives catalanes, etcètera. Com més autogovern i recursos tingui el govern català, més podrà millorar Catalunya i les condicions de vida dels catalans. I això, la millora de la societat catalana i les condicions de vida dels catalans és l'únic que pot convèncer una àmplia majoria de la població de la bondat de la proposta independentista, condició necessària i potser suficient per forçar l'autodeterminació en el món real.

PÍNDOLA 20. DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 2021

Encara que fa temps que no en parlo, perquè la situació està estancada i perquè no tinc res de nou a dir, continuo sent insubornablement independentista, no pas per cap qüestió visceral sinó perquè no trobo gens democràtic que una societat ben definida, com la catalana, no pugui autodeterminar-se i autogovernar-se, si vol i perquè penso que Catalunya, com a Estat, pot donar forma i suport a una societat molt més pròspera i socialment justa. Dit això, no veig gens clara la perspectiva de futur. Per la via del diàleg i la negociació no crec que s'aconsegueixi mai - si no canvia tot el context- ni l'amnistia ni l'autodeterminació i encara menys les dues coses alhora. Però tot i així la taula s'ha de mantenir sempre oberta. Els que desautoritzen el diàleg i la negociació, com la presidenta del Parlament o determinats expresidents de la Generalitat, propugnen la "via unilateral". Però, què redéu vol dir la via unilateral? Que farem una guerra? Que ens manifestarem pacíficament per anar acumulant samarretes i selfies? Que farem una mena de Kale Borroka per donar més feina a la policia i els jutges? Ja hem vist on porta tot això. El mal és que ningú no ho reconeix. Només saben contestar "i tu més". En tot cas, la presència al carrer i altres exhibicions de la voluntat de tanta gent haurien de servir per reforçar la taula de diàleg i negociació. Ni una cosa sense l'altra, ni l'altra sense l'una.

PÍNDOLA 19. L'AMPLIACIÓ DE L'AEROPORT COM A SÍMPTOMA DE TOTS ELS MALS.

 

El govern espanyol, per mitjà de l'empresa pública Aena, ha proposat la inversió de 1.700 milions € per ampliar l'aeroport del Prat per tal que esdevingui un hub que pugui acollir vols de llarga distància, transoceànics. Això ha provocat l'entusiasme dels agents empresarials i del sector de Junts, la dreta del govern català. Per contra, el sector més esquerrà, tant del govern català com espanyol, la CUP, que els dóna recolzament, l'Ajuntament de Barcelona i d'altres implicats i molts agents socials s'hi han oposat. Enfront de la manca de consens - o això diuen- el govern espanyol s'ha fet enrere. Aquesta situació ha fet paleses algunes constatacions i moltes preguntes. Les primeres constatacions són de caràcter estrictament polític: Les coalicions que governen, per una banda a Madrid i de l'altra a Barcelona, són extremadament fràgils i no tenen, ni l'una ni l'altra, un projecte conjunt, uns i altres estan units només per governar. Quan cal prendre decisions crítiques aquí i allà tot grinyola. La subordinació de l'economia i la societat catalana al govern espanyol és gairebé colonial. No es pregunta a Catalunya què necessita (en aquest cas en l'àmbit de les infraestructures) sinó que se li comunica que s'ampliarà l'aeroport del Prat, o res. I es presenta la inversió milionària com un guany fabulós inqüestionable, que, per cert, "blanqueja" la inversió equivalent que es vol fer a l'aeroport de Madrid-Barajas. ¿Necessita realment Catalunya aquesta ampliació? ¿Per a quina mena de desenvolupament econòmic? ¿Per portar més turistes a les destinacions massificades? És més, ¿es pot permetre el planetas l'enorme augment de contaminació i contribució a l'emergència climàtica que comporta l'ampliació de qualsevol aeroport, la potenciació del trànsit aeri? Catalunya i el planeta necessiten la millora radical de la Xarxa ferroviària de rodalies. I necessiten urgentment el corredor ferroviari del Mediterrani. Ni Prat ni Barajas ni cap altre. Parlem-ne. Però, mentrestant ¿per què no es comença per aquí?

PÍNDOLA 18. DE LA REBEL•LIÓ A LA REVOLUCIÓ.

 

A la píndola anterior hi ha hagut un parell de comentaris molt interessants, i en privat més. Jo agraeixo molt que es facin en públic perquè així s'obren a la reflexió i al debat més ampli. Tots els comentaris van en un mateix sentit. La dificultat insalvable de passar de la rebel•lió a la revolució. És a dir de protestar contra el sistema a canviar-lo. Sempre és topa amb els dos mateixos obstacles: mobilitzar una massa prou gran de gent com per provocar un daltabaix i emprendre accions prou contundents com per fer trontollar el sistema. Amb la superació de qualsevol d'aquests dos obstacles i si és de tots dos millor, es podria fer caure el sistema sense massa complicacions. Però en la realitat això no és dona. Ni tan sols accions tan elementals com, per exemple, combatre la bogeria consumista de les festes de Nadal, no comprant ni un sol regal i obsequiat-nos temps, companyia i afecte, en totes les manifestacions imaginables, o aturar, amb grans masses de població, tots i cadascun dels desnonaments, no són viables perquè el seguiment seria molt i molt insuficient. I això que serien, entre tantes altres, accions que farien mal al sistema. Cal recordar com va acabar el 15 M?, o el Procés, encara que tingués, declaradament, altres objectius? O el Tsunami democràtic? Tots aquests moviments evidencien que es pot mobilitzar força gent - tampoc tota la que caldria- per a un temps determinat i amb uns objectius clars i abastables. Però quan passa el temps, la mobilització toca sostre i els objectius no s'assoleixen, la gent se'n torna a casa. Les accions contundents limiten amb el que les organitzacions antisistema en diuen lluita armada i el sistema terrorisme. No m'hi pronunciaré, no és la meva opció. Ara, s'ha produït mai una revolució sense violència? No sé, potser el capitalisme és consumirà en els seus propis excessos i canviarà de rumb abans de precipitar-nos tots a l'abisme. No sé, no crec. Però tampoc sé com canviar-ho, només sé que, mentrestant, hem de continuar lluitant, cadascú a la seva manera, per ètica i coherència.