PÍNDOLA 19. L'AMPLIACIÓ DE L'AEROPORT COM A SÍMPTOMA DE TOTS ELS MALS.

 

El govern espanyol, per mitjà de l'empresa pública Aena, ha proposat la inversió de 1.700 milions € per ampliar l'aeroport del Prat per tal que esdevingui un hub que pugui acollir vols de llarga distància, transoceànics. Això ha provocat l'entusiasme dels agents empresarials i del sector de Junts, la dreta del govern català. Per contra, el sector més esquerrà, tant del govern català com espanyol, la CUP, que els dóna recolzament, l'Ajuntament de Barcelona i d'altres implicats i molts agents socials s'hi han oposat. Enfront de la manca de consens - o això diuen- el govern espanyol s'ha fet enrere. Aquesta situació ha fet paleses algunes constatacions i moltes preguntes. Les primeres constatacions són de caràcter estrictament polític: Les coalicions que governen, per una banda a Madrid i de l'altra a Barcelona, són extremadament fràgils i no tenen, ni l'una ni l'altra, un projecte conjunt, uns i altres estan units només per governar. Quan cal prendre decisions crítiques aquí i allà tot grinyola. La subordinació de l'economia i la societat catalana al govern espanyol és gairebé colonial. No es pregunta a Catalunya què necessita (en aquest cas en l'àmbit de les infraestructures) sinó que se li comunica que s'ampliarà l'aeroport del Prat, o res. I es presenta la inversió milionària com un guany fabulós inqüestionable, que, per cert, "blanqueja" la inversió equivalent que es vol fer a l'aeroport de Madrid-Barajas. ¿Necessita realment Catalunya aquesta ampliació? ¿Per a quina mena de desenvolupament econòmic? ¿Per portar més turistes a les destinacions massificades? És més, ¿es pot permetre el planetas l'enorme augment de contaminació i contribució a l'emergència climàtica que comporta l'ampliació de qualsevol aeroport, la potenciació del trànsit aeri? Catalunya i el planeta necessiten la millora radical de la Xarxa ferroviària de rodalies. I necessiten urgentment el corredor ferroviari del Mediterrani. Ni Prat ni Barajas ni cap altre. Parlem-ne. Però, mentrestant ¿per què no es comença per aquí?

PÍNDOLA 18. DE LA REBEL•LIÓ A LA REVOLUCIÓ.

 

A la píndola anterior hi ha hagut un parell de comentaris molt interessants, i en privat més. Jo agraeixo molt que es facin en públic perquè així s'obren a la reflexió i al debat més ampli. Tots els comentaris van en un mateix sentit. La dificultat insalvable de passar de la rebel•lió a la revolució. És a dir de protestar contra el sistema a canviar-lo. Sempre és topa amb els dos mateixos obstacles: mobilitzar una massa prou gran de gent com per provocar un daltabaix i emprendre accions prou contundents com per fer trontollar el sistema. Amb la superació de qualsevol d'aquests dos obstacles i si és de tots dos millor, es podria fer caure el sistema sense massa complicacions. Però en la realitat això no és dona. Ni tan sols accions tan elementals com, per exemple, combatre la bogeria consumista de les festes de Nadal, no comprant ni un sol regal i obsequiat-nos temps, companyia i afecte, en totes les manifestacions imaginables, o aturar, amb grans masses de població, tots i cadascun dels desnonaments, no són viables perquè el seguiment seria molt i molt insuficient. I això que serien, entre tantes altres, accions que farien mal al sistema. Cal recordar com va acabar el 15 M?, o el Procés, encara que tingués, declaradament, altres objectius? O el Tsunami democràtic? Tots aquests moviments evidencien que es pot mobilitzar força gent - tampoc tota la que caldria- per a un temps determinat i amb uns objectius clars i abastables. Però quan passa el temps, la mobilització toca sostre i els objectius no s'assoleixen, la gent se'n torna a casa. Les accions contundents limiten amb el que les organitzacions antisistema en diuen lluita armada i el sistema terrorisme. No m'hi pronunciaré, no és la meva opció. Ara, s'ha produït mai una revolució sense violència? No sé, potser el capitalisme és consumirà en els seus propis excessos i canviarà de rumb abans de precipitar-nos tots a l'abisme. No sé, no crec. Però tampoc sé com canviar-ho, només sé que, mentrestant, hem de continuar lluitant, cadascú a la seva manera, per ètica i coherència.

PÍNDOLA 17. COM ACABAR AMB EL CAPITALISME.

 

El capital, els capitalistes, controlen majoritàriament el poder, de manera directa o indirecta, tant se val, incloent naturalment el poder polític. Si el poder és força i exercici de la força, o sigui violència, només se'l pot desbancar amb més força i violència. En mans de la gent, del poble, de tots i cadascú de nosaltres hi ha molta força, un gran potencial, suficient per dur a terme una revolució incontestable, però és molt difícil de mobilitzar. No és tracta de substituir el capitalisme pel comunisme, no necessàriament. Les experiències que hem tingut amb el comunisme des de 1917 no han estat precisament engrescadores, això sí per causes molt diverses i en un context sempre hostil. Un grafit que he llegit a Instagram diu "Que el capitalismo no sobreviva a esta pandemia". Desgraciadament no només sobreviurà sinó que en sortirà enfortit. La desigualtat és més gran ara que tres anys enrere i ja toca el moll de l'os. És cap aquí vers on hem de conduir les nostres mobilitzacions, no contra el capitalisme en general, sinó per defensar una sanitat pública i de qualitat, personal sanitari suficient i ben pagat, vacunes per a tot el món, tot, treball digne o rendes garantides per a tothom, habitatge i energia a l'abast de tota la població, educació i cultura universals i gratuïtes, recuperació mediambiental del planeta per salvar la biodiversitat i la nostra pròpia espècie. I moltes, moltes més coses per les quals lluitar, cadascú a la seva manera, amb les seves armes, qüestions concretes. Per estratègia sí, però també perquè sinó retrocedirem fins a l'in
fern del capitalisme del segle XIX.

PÍNDOLA 16. VIURE EN CATALÀ A CATALUNYA..

 

Fins els nassos de no poder parlar amb normalitat la meva llengua en el meu país. Per molt que l'Estat vagi fatxendejant dient que Espanya és una democràcia plena i modèlica. I no em refereixo només a les inefables situacions de subordinació lingüística. Qui s'atreveix a parlar català a segons quin metge, o jutge, policia, o simplement al funcionari de torn o a la cuidadora del nostre familiar dependent? Això ja mereixeria que el Tribunal de Drets Humans actués d'ofici. Però em refereixo a coses tan elementals com la conversa amb la caixera d'un supermercat, valencià per cert - i no és el que penseu -, a Sant Andreu. Diu "El número de teléfono, por favor?". "Sí, és el set quaranta-vuit trenta-dos vint-i-nou", per exemple. "Me lo puede repetir en español?" I jo, com que ja soc prou gran per haver perdut la vergonya, li contesto "No". "Es que en español nos entendemos todos". "Perdoni però, què és això de l'espanyol? Deu voler dir el castellà, de Castella, perquè espanyols són també el gallec, el basc i el català en els seus respectius territoris, si no és que ens han donat la independència i jo no me n'he assabentat!". "Es que yo soy de América Latina". "Doncs miri vostè parla castellà perquè la seva terra la van colonitzar els castellans, si l'haguessin colonitzat els catalans parlaria català, però vaja, en tot cas parla una llengua colonial. La seva llengua originària està morta i enterrada pels mateixos castellans que la van colonitzar i per les elits criolles que s'hi volien assimilar. A mi em faria vergonya, però vostè mateixa! Jo no tinc cap problema - i és més del que hauria de fer - a mantenir una conversa bilingüe, jo li parlo en català i vostè em contesta en castellà i viceversa. Hi estic acostumat. Ara, si vostè vol li dic el meu número de telèfon en les llengües oficials de treball de la Unió Europea, que és més gran que Espanya. En anglès, en francès... o en alemany! Cap problema, triï". I de sobte ja m'entén el número, a poc a poc, però l'entén. I així cada dia. Avui al supermercat i demà on? I la setmana que ve tinc metge (argentina) i judici. Humiliacions a dojo!

PÍNDOLA 15. ATEISME I AGNOSTICISME.

 

De cor, per sentiment, soc rotundament ateu. No tinc la fe que es necessita per no ser-ho i no trobo a faltar per a res cap mena de divinitat creadora, ni cap catecisme que em guiï en la meva relació amb el proisme ni per distingir el bé del mal, ni paradisos ensucrats que m'aconsolin de la inexorabilitat de la mort. Independentment de les trampes i les malvestats que les religions han fet sobretot als pobres, a les dones, als pobles sotmesos..., la idea d'un Déu, sigui el que sigui, no m'és necessària ni simpàtica. Ara bé, des d'un punt vista racional no em puc permetre declarar-me ateu, només agnòstic. Jo sóc, a tots els efectes, un científic. He dedicat la major part de la meva vida a les ciències socials, a una disciplina complexa, sense l'elegància i la senzillesa dels teoremes físics o matemàtics, però amb el mateix mètode i les mateixes exigències. He estudiat el coneixement científic relatiu als meus temes d'interès, he fet recerca utilitzant el mètode científic i he mirat de transmetre-ho, tot plegat. De fet, si alguna fe estic disposat a dipositar és en la ciència. Sobretot perquè el coneixement científic sempre és revisable. I, esclar, des d'una perspectiva científica, l'existència de Déu no és rellevant. Les religions, com a activitat humana, o les idees sobre la divinitat, plantegen un gran nombre de qüestions científiques, però Déu, ontològicament, no. No hi ha cap evidència, cap indici, a favor o en contra de l'existència de Déu. Per tant, la ciència no pot fer res més que encongir les espatlles i declarar-se agnòstics. En resum que no sé si soc ateu o agnòstic - depèn del context-, com els deu passar a tants altres ateus, o creients, de cor.

PÍNDOLA 14. LA PUBLICITAT.

 

Això que en diuen publicitat no és publicitat, és propaganda capitalista, adoctrinament. L'objectiu de la publicitat és fer-te comprar, no ja genèricament, que també, però per a aquest fi el sistema té altres instruments més eficaços, com l'obligació social del regal, des de l'auto-regal ("perquè tu t'ho mereixes") fins a les orgies consumistes de Nadal, les vacances, casaments i comunions o l'obsolescència programada, ja sigui en sentit literal si ens referim a cotxes, electrodomèstics, mobles i similars, ja sigui en un sentit d'estatus si ens referim, a més a més, a d'altres coses com la roba, els viatges... La publicitat que ens bombardeja des de la televisió, des del carrer, o des de totes les nostres interfícies informàtiques pretén vendre'ns productes i serveis específics, a més a més d'impel·lir-nos a comprar i a gastar, és a dir a engreixar les fortunes dels capitalistes. Per aconseguir-ho usa diverses estratègies. Potser la més corrent és prometre'ns el paradís a la terra. Quan explicava turisme sempre deia als meus alumnes que, en qüestió de viatges i estades, només hi ha una destinació: el paradís. El que passa és que el paradís pot prendre moltes formes. La publicitat també ven sempre el paradís, cossos, sobretot femenins, que van de regal amb cotxes, productes que et tornen la joventut o et converteixen en la dona perfecta per als homes. La publicitat és molt masclista. Qui té els diners? L'home. Quin és el somni de les dones? Agradar als homes, fer-los menjars que els enganxin i tenir cases perfectes per a ells. Hi ha molts altres aspectes que aquí no hi caben, com la personalització de la publicitat a Internet, o les estratègies a la tele perquè hagis de veure els anuncis sí o sí. Però vull acabar amb un aspecte que m'intriga. Per què als anuncis de parfum també regalen cossos femenins impossibles? És perquè l'home que el compra per regalar pretén transformar físicament la seva dona amb un parfum, per art de màgia, o perquè les dones se'l posin veient la cara de babau dels seus companys quan miren les noies de l'anunci?

PÍNDOLA 13. QUE NO ENS ENGANYIN.

 

Aquests dies he estat recollint documentació sobre el canvi climàtic i la seva relació amb la pandèmia. Hi ha una constant que em fa reflexionar especialment. A l'hora de demanar mesures contundents i immediates per capgirar la situació, i de passar comptes, totes les veus s'adrecen, particularment els científics, als polítics, als governants. A veure, en el nostre món, dins del nostre sistema, els governants, les institucions polítiques detenten un cert poder, però el poder principal rau en els interessos econòmics. Cap poder polític pot fer res contra els principis sagrats del capitalisme. Ni que vulgui. El poder polític i el poder econòmic solen estar mútuament imbricats, però no en pla d'igualtat, jeràrquicament imbricats. Podríem dir que el poder polític està, de fet, subordinat al poder econòmic. Per tant,caldria entendre's amb les grans fortunes, fons i corporacions si es volen resultats efectius. I això és realment difícil. Però continuar confiant en els canvis que puguin impulsar els polítics és senzillament un engany. El poder per fer aquests canvis i fer-los ja rau on rau, sigui per salvar el planeta per a l'espècie humana o per reduir dràsticament la desigualtat, que són objectius necessàriament complementaris. Són els interessos i les forces del capital els que hem de vèncer i contra això només serveix la força conjunta de tots i cadascú de nosaltres, no per aplicar mesures individuals benintencionades que no serveixen per a res, sinó per convocar una veritable revolució mundial, prou rotunda perquè ens hagin de fer cas. No serà fàcil, però és l'únic camí correcte.