L'ESTRATÈGIA DE PUIGDEMONT

Carles Puigdemont havia de saber que, si guanyava les eleccions del 21 D, o bé en sortia en condicions de ser investit president, la seva investidura en cap cas seria acceptada per l'Estat espanyol i, per tant, cas de produir-se, seria immediatament recorreguda davant del Tribunal Constitucional, recurs que seria acceptat a tràmit i, per tant, la faria inoperant de facto des del primer moment i fins que, més tard o més d'hora, arribés la sentència que ratificaria la impossibilitat d'investir-lo i que pogués exercir com a president de la Generalitat a qualsevol efecte. Llavors, per què Puigdemont munta l'operació Junts per Catalunya sabent que ens mena a un atzucac? Els motius reals només els sap ell i aquells a qui els hagi volgut explicar el que els hagi volgut explicar. Les motivacions íntimes de les persones sovint són inextrincables, fins i tot per  als mateixos protagonistes.

Però sí que podem deduir, pels efectes produïts i pels efectes en els seu moment previsibles, quins són els resultats polítics que amb aquesta decisió es buscaven. Caldria distingir tres nivells: a) la situació de l'independentisme en general, b) les expectatives del PDCAT i de l'independentisme liberal i c) la pròpia situació en aquest context del mateix Puigdemont. Les eleccions no havien estat pensades perquè les guanyessin les formacions independentistes i fins i tot en el bàndol independentista hi havia dubtes molt importants en aquest sentit. Després de la confusió de la proclamació de la República, que, recordem-ho, ni es va arribar a publicar al DOGC, del silenci desconcertant del govern els dies següents i la dispersió posterior, uns a Brussel·les, els altres al TS i després a la presó, alguns fent el peregrinatge complet (Brussel·les, TS, presó... i alguns encara hi continuen -Quim Forn, que havia entrat al govern feia quatre dies per entomar els cops a Interior-), després de tot això, era lògic esperar una certa decepció a les files independentistes i un panorama al Parlament, després de les eleccions, molt més ajustat, que impedís formar govern i per tant permetés continuar aplicant el 155 amb total impunitat. El que no crec que ni la ment més retorçada esperés és que hi hagués una clara victòria independentista i que, tot i així, no es formés govern i es permetés continuar aplicant el 155 per fer una política terra cremada a Catalunya. Tothom esperava també que els vots independentistes afavorissin clarament Esquerra Republicana, davant d'un PDCAT molt dividit, contradictori i amb sectors molt tebis davant de l'estratègia independentista.

En aquest context, va sortir el projecte de Junts per Catalunya com "la llista del president". Amb això es buscava (i la campanya va ser inequívoca en aquest sentit) reafirmar la legitimitat del govern de la República i rebutjar obertament el 155. Així, si l'independentisme no guanyava a Catalunya, però la llista del president obtenia un suport important, l'independentisme lluitaria des de l'oposició, a l'interior, i el govern a l'exili representaria -coordinadament- la legitimitat alternativa, davant d'unes eleccions que, evidentment, s'havien fet amb les cartes marcades, amb candidats a l'exili i a la presó i una Junta Electoral clarament parcial. El PDCAT, que algú apuntava la possibilitat que quedés com una formació absolutament marginal, es veia, gràcies a aquesta maniobra, clarament reforçat, reviscolat. Mireu el nombre de diputats del PDCAT -i propers- que hi ha entre els diputats de Junts per Catalunya i penseu en les expectatives que tenia el PDCAT si s'hagués presentat com a tal. Finalment, Carles Puigdemont, que es podia haver quedat "penjat" a Brussel·les sense cap representativitat, ara, en el pitjor dels casos, es podria presentar a Europa com el president legítim de Catalunya, amb un suport electoral (entre la seva llista i la resta de forces independentistes) prou convincent. 

Vet aquí, però, que les forces independentistes van guanyar, però la Llista del President es va passar de frenada i, contra tot pronòstic -recordem-ho-, es va plantar com la llista independentista més votada, un independentisme que revalidava la majoria absoluta i augmentava el nombre de vots. Com l' 1 d'octubre, el poble va desbordar les expectatives dels polítics i va anar un parell de passos més enllà. Com sempre, el millor aliat de l'independentisme va ser el mateix Mariano Rajoy i el seu govern. L'aplicació del 155, l'empresonament de polítics, la persecució de tot el que sonava a autodeterminació, fins i tot de les diades de l'onze de setembre, van causar una profunda humiliació entre el poble català. Mentrestant, l'Estat i els partits i associacions unionistes, les forces d'ordre públic, els mitjans i fins els intel·lectuals espanyols, havien mostrat la pitjor cara d'Espanya. El president exiliat alçava la bandera de la dignitat des de Brussel·les i la peregrinació que hi van fer milers de catalans era premonitòria del que passaria quinze dies més tard. 


Puigdemont guanya i es troba que ja no és (o no és només) president de la república a l'exili, sinó president in pectore de la Generalitat autonòmica. L'Estat espanyol diu que "nanai" i el Tribunal Constitucional fins i tot arriba a implementar mesures cautelars perquè no es pugui produir la investidura de Puigdemont. Els moviments de l'Estat ofereixen escenes grotesques, però la intransigència de Puigdemont comença a preocupar seriosament l'independentisme. L'Estat manté el 155, amb l'amenaça d'anar actuant sobre matèries cada cop més sensibles -la llengua, l'escola, els mitjans de comunicació...- i amb l'espasa de Damocles del memento carcerem que il·lustra amb mesures cautelars de presó preventiva absolutament desproporcionades i amb encausaments generalitzats, però Junts per Catalunya es manté inamovible "Puigdemont o Puigdemont", fins i tot, ja, darrerament, contra l'opinió -publicada- dels mateixos dirigents del partit de Puigdemont, el PDCAT. Curiosament, aquesta actitud compta amb el suport del segment més radical de l'independentisme -formalment més radical-, que no veu cap més sortida que un enfrontament directe amb l'Estat mitjançant la mobilització col·lectiva. I no atén a raons: "Revolució o Revolució", sense que sembli comportar-li cap contradicció que Puigdemont sigui un candidat de dretes, afiliat a un partit de dretes i que al seu grup hi hagi un bon nombre de diputats de dretes. Un partit, que, al Parlament Europeu, pertany al mateix grup que Ciudadanos.


Arribats en aquesta situació ens trobem davant de tres vies possibles. a) La investidura telemàtica de Puigdemont, combinada amb un govern subaltern i executiu a Catalunya, b) La investidura d'un candidat alternatiu i la formació d'un govern ordinari a Catalunya, i c) La repetició de les eleccions. En el cas de la primera via, sabem que el govern no seria reconegut per l'Estat espanyol i, per tant, es continuaria aplicant el 155, l'Estat podria disoldre el parlament i tindríem nous candidats a engrossir la nòmina de presos polítics independentistes. Els partidaris d'aquesta via, que en podríem dir "legitimista", apel·len a la mobilització popular i la paralització econòmica del país, com si fos el Sant Graal. Però la mobilització popular és possible i efectiva de manera puntual, no pot ser sostinguda, ni tan sols com una mena de kale borroka més o menys pacifista. Seria immediatament tipificada com a delicte de rebel·lió, com a insurgència i tindríem el desplegament de les forces armades a Catalunya, en qüestió de dies, els "tancs". Contra la força i la violència de l'Estat -que Europa beneiria com a mesura preventiva-, no hi ha mobilització social possible. De revolucions se n'han fet molt poques a la història, de reeixides menys, i, en tot cas, sempre en el context d'unes condicions materials favorables i d'uns interessos de classe i geopolítics, que ara no es donen. Ja ho hem vist. La paralització de l'economia és pitjor. Per tenir efectes reals,  no només ha de comptar amb la participació de sectors clau que, ara com ara, no semblen estar-hi gens disposats, sinó ser sostinguda en el temps, un temps suficient per tenir repercussions importants en el mercat, cosa que en el supòsit quimèric que fos possible, afectaria tant la població, que la mateixa població s'hi giraria en contra. És, literalment, una entelèquia.


La segona opció, la investidura d'un candidat alternatiu i la formació d'un govern ordinari és l'opció que s'anomena, sovint menyspreativament "realista", també "autonomista", perquè representa cedir a les condicions imposades per l'Estat espanyol. Hi ha una bona part de l'independentisme, la que es fa sentir més, que la té demonitzada i s'atrinxera en posicions maximalistes. Els arguments: que no reconeix la República Catalana ni el seu govern legítim, refrendat a les urnes i encapçalat per Puigdemont, que representa tornar a un escenari autonomista i que l'Estat, amb el 155 o sense el 155, continuaria la seva política repressiva envers Catalunya i els catalans independentistes. De tota manera, i amb les limitacions que es vulgui, és l'única via per tenir un govern de la Generalitat que pugui funcionar com a tal. La tercera opció, la de repetir les eleccions, presumiblement no aportaria res de nou i és enormement perillosa. L'Estat ja va perdre, contra pronòstic, les eleccions del 21 D, no cal esperar que estigui disposat a perdre una altra vegada i si, per fer-ho, ha de recórrer a forçar més la legislació, a empresonar més gent, a crear la sensació que "o nosaltres o la catàstrofe", a tota mena de trucs i trampes més o menys dissimulats que estiguin a les seves mans, ho farà. Hem vist repetidament a què ens enfrontem. No esperem, doncs, unes eleccions netes i democràtiques on pogués tornar a guanyar l'independentisme perquè no passarà. I, si, per aquelles coses de la vida, passés, ens trobaríem en el mateix escenari que ara.


Estem, doncs, enfront d'un triple atzucac. Personalment, en la situació actual, només veig una sortida per continuar avançant en el camí cap a la república (una república, insisteixo, que ha estat proclamada, però res més, que encara no existeix a cap efecte). El camí passa per identificar correctament la situació en què ens trobem: Hem perdut la primera batalla, tenim els nostres líders empresonats, exiliats o pendents de judici, les nostres institucions en mans de l'enemic i se'ns està imposant un nou Decret de Nova Planta. És que no sabem reconèixer la derrota? No esperàvem que l'Estat espanyol fos tan violent i autoritari, no esperàvem que Europa, especialment, li fes costat d'una manera tan acrítica i incondicional, i potser tampoc esperàvem que els nostres dirigents fossin tan incoherents i no tinguessin tots els escenaris previstos. D'acord. Però ara ho sabem i no podem fer com si no hagués passat el que ha passat, com si una revolució pacífica fos possible i com si n'hi hagués prou amb tenir la raó, fins i tot la majoria. Vam acceptar participar en unes eleccions autonòmiques imposades pel govern de Madrid, i les vam guanyar. Doncs molt bé: governem l'autonomia. És el punt on ens trobem en el món real, no en el de la fantasia. I, des de l'autonomia, comencem a treballar feroçment per fer funcionar les nostres institucions per defensar la nostra cultura i el nostra poble, per lluitar contra el 155 i contra tots els 155 encoberts que puguin quedar, per defensar i alliberar els nostres polítics i líders socials i per redefinir la nostra estratègia cap a la independència, junts, govern i poble. Aquí sí que la mobilització social, puntual però contundent, i per tant possible, pot tenir un efecte important. Quan no es pot fer el cim immediatament cal saber replegar-se al campament d'alçada més pròxim i, afortunadament tenim un campament d'alçada molt avançat. És el que els independentistes voldríem? No, però, si ho sabem aprofitar, no estem pas tan malament, ni de bon tros. Ara, creure que ens podem llançar a l'atac final des d'aquestes posicions és un suïcidi, és d'imbècils i un desastre per al futur de Catalunya.


Per a mi és prou clar. Necessitem replegar-nos, consolidar les posicions que realment hem avançat i treballar des d'aquí, per refer les defenses, plantar cara i planificar i reprendre la lluita -perdoneu-me les metàfores militars-. Per fer-ho, necessitem un president o presidenta de consens entre els setanta diputats independentistes, una persona realment de consens i que pugui ser investida i governar des de Catalunya, i un govern eficaç i que contempli la pluralitat ideològica de l'independentisme, des del liberalisme a la social democràcia i l'anticapitalisme. I això cal ur-gent-ment. Estem fent tard, molt tard! 


És una situació que només hi ha una persona que pugui desbloquejar: Carles Puigdemont, i té l'obligació de país de fer-ho.


Llorenç Prats

NO ES TRACTA DE TENIR LA RAÓ, SINÓ LA FORÇA

Ara fa dies que no escric. Després de les eleccions i de la valoració dels resultats, he pensat que ja hi havia prou soroll i que era hora de deixar treballar els polítics amb la màxima tranquil·litat possible. Però ja que hi torna a haver una esveramenta generalitzada, sento la necessitat d'introduir alguns elements de reflexió. Verbalitzar, i, per tant, normalitzar, si més no, els dubtes que a mi mateix em desconcerten i compartir-los amb els lectors i lectores que fidelment seguiu aquest blog. I escoltar els vostres, si voleu. I, sobretot, tocar de peus a terra i parlar el més concretament possible. Perquè, amb apel·lacions genèriques, que després no es desgranen, no anem enlloc.

Pel que fa a la governació de Catalunya se'ns plantegen tres grans escenaris possibles: a) La investidura de Carles Puigdemont; b) La investidura d'un altre candidat o candidata i c) La repetició de les eleccions. Examinem-los.

La investidura de Carles Puigdemont implica la reafirmació de la legitimitat i una confrontació directa amb l'Estat. Això és així en la mesura que el Tribunal Constitucional ha prohibit cautelarment la investidura telemàtica i, si es fes presencialment, només l'autoritza si és amb permís del Tribunal Suprem. Els alts tribunals de l'Estat, sobretot aquests, ja fa temps que es dediquen més a la política que no pas al dret. Això és un fet i, per molt que ens escarrassem, no canviarà, ni hi ha cap autoritat superior, ni a Europa ni al món, disposada a fer-los canviar. Per tant, si s'investeix Puigdemont, no podrà governar. Serà el president legítim, sens dubte, però no legal, i, per tant no disposarà a la pràctica dels mitjans necessaris per fer efectiu el seu govern. Òbviament no podrà tornar de Brussel·les, però, a més a més, la seva investidura es produirà en absència de gairebé la meitat de diputats, que ja han dit que, donat el cas, s'absentarien. El seu nomenament no es publicarà al BOE, ni el Rei el ratificarà. Continuarà vigent, i més actiu que mai, el 155 i, molt probablement, Rajoy disoldrà el Parlament i convocarà noves eleccions. A més a més, el ministre de justícia ja anuncia que el Tribunal Suprem, el mes de març -i es podria avançar- sembla que inhabilitarà preventivament els membres del govern i diputats empresonats i també els que estan a l'exili. Alguna dubta que el Tribunal Suprem en prendrà bona nota?

Quin sentit té, doncs, la investidura de Puigdemont? Una reafirmació simbòlica però destinada al fracàs? És un pols a l'Estat, però un pols a l'Estat només té sentit si hi ha alguna possibilitat de guanyar-lo, cosa que no passa en aquest cas. Hi ha grups, més o menys organitzats, de la societat civil, fins i tot algun partit polític i persones molt actives a la xarxa i en estat d'excitació permanent que es refugien en els mantres de la desobediència i la mobilització popular. Sóc partidari de la desobediència i de la mobilització popular i he desobeït i m'he mobilitzat cada vegada que em pertocava. Però, per mantenir el pols a l'Estat, no en tenim prou amb la desobediència i la mobilització popular. Això només seria efectiu si la desobediència i la mobilització fos mantiguda i majoritària, que no és el cas ni és possible . La gent es mobilitzarà puntualment i per a objectius concrets, fins i tot amb la policia al carrer, si voleu, es va veure l'1 d'octubre, però no es pot esperar que la gent es mantingui mobilitzada cada dia i a tota hora, set dies a la setmana, indefinidament. Prou complicada que tenim la vida. En canvi, l'Estat, si que es pot permetre mantenir les forces d'ordre públic mobilitzades permanentment. Alguns diuen: "l'economia, cal paralitzar l'economia, això és el que els fa mal". D'acord, això fa mal a l'Estat, també ens fa mal a nosaltres mateixos, però, deixant aquestes consideracions de banda, com paralitzem l'economia? No tenim una majoria social per fer-ho. Aneu als treballadors de la SEAT i digueu-los que es posin en vaga indefinida fins que l'Estat doni el seu braç a tòrcer. I continuem amb tots els exemples que volgueu... Impossible, i, a més a més, insostenible. Les famílies, ja extremadament baquetejades, no ho podrien aguantar. Fan trampa els que adopten posicions maximalistes i ho fien tot a la mobilització popular i a la vaga general o l'aturada de país indefinida. Perquè, suposo, que, a hores d'ara, ningú espera res de la comunitat internacional, oi? No ens alienem nosaltres sols. Són arguments que no se sostenen i és estèril i contraproduent que, quan se'ls fa notar, en lloc de raonar, tinguin una resposta purament reactiva: "covards", "autonomistes", "traïdors"... Els que mantenen aquesta actitud són les vaques cegues de l'independentisme, o potser les vaques de la mala llet, una cosa no treu l'altra.

Això vol dir que la solució sigui investir un altre candidat, sense amenaces de presó o d'inhabilitació, per exemple? No. Almenys jo no ho veig. Si això hagués de servir per pactar amb l'Estat, per acabar amb els processos judicials i per millorar l'autogovern de Catalunya, encara que fos dins del marc constitucional, es podria pensar com un moviment estratègic molt interessant. No hem pogut aconseguir la Independència per la via del Procés, doncs bé, retornem a la casella de sortida, recuperem els nostres polítics i dirigents socials, empresonats, encausats i properament inhabilitats i gestionem el país per millorara tantes i tantes coses que van de mal en pitjor i, mentrestant, gràcies, en bona part, a l'obra de govern, anem augmentant el suport social. Però això no anirà així, ja hem vist de què està fet l'Estat. Interpreten un simple ajornament com una rendició en tota regla, i una feblesa momentània (no sé si real i espontània o no) del President, com una ensulsiada de l'indepentisme... imagineu-vos si se'ls fes cas en l'orientació de la investidura. Ells no estan jugant una partida d'escacs, sinó un joc de guerra, amb foc real, que només acaba amb l'aniquilació de l'enemic. Ni presos al carrer, ni arxiu de les causes, ni retirada real i incondicional del 155 i la intervenció econòmica, ni ampliació de l'autogovern, ni respecte a l'activitat legislativa del Parlament de Catalunya... Ho entendrien tot com a senyals de debilitat i ho aprofitarien per collar-nos més. No han dit res que permeti esperar una actitud diferent, al contrari.

El Govern, i el Parlament, podrien desobeir, certament, però llavors ens tornaríem a trobar en l'escenari d'aquesta passada tardor: més autes del tribunal constitucional, més encausaments, inhabilitacions i possibles empresonaments, aplicació encara més àmplia del 155, etcètera. Potser la mobilització social seria més intensa en un cas així? No ho sé. Però, en tot cas, les limitacions estructurals es mantindrien: som els que som i la mobilització es pot utilitzar amb eficàcia de manera puntual, no es pot mantenir continuadament.

Ens queda l'escenari d'una nova convocatòria d'eleccions. Ahir, a Twitter, Germà Bel el defensava. Però davant d'un Estat políticament autista, de què poden servir unes noves eleccions? Ni que en el millor dels casos poguéssim augmentar el nombre de vots i d'escons. Ells continuarien raonant de la mateixa manera. La "Unidad de España" no es qüestiona ni s'amenaça en cap cas. És un principi sobre el que valdria la pena parlar llargament, més enllà d'aquests articles d'urgència, però, en tot cas, és el principi més sagrat per a l'Estat i per a la gran majoria dels espanyols, d'aquí la seva eficàcia simbòlica. Per tant, unes noves eleccions, només ens acabarien abocant, dintre d'un temps, a la mateixa situació que tenim ara. Unes noves eleccions ens porten a una dinàmica de bucle.

Quina és, doncs, la millor opció? Realment no ho sé, però ens hauríem de preguntar on hi ha el punt més feble de l'Estat. Quan el que tens davant és un mur, que no pots salvar, la millor estratègia és mirar d'obrir-hi un esvoranc per allà on tingui menys consistència. Jo m'inclino a pensar -sense tancar-me a altres estratègies- que la constitució d'un govern que judicialment no pugui ser qüestionat d'entrada pot ser l'opció amb més recorregut. Sempre i quan tingui les idees i les prioritats molt clares (començant per la recuperació dels represaliats polítics), i sàpiga explotar bé tots els racons de la política i de la legalitat. Més que res perquè les altres dues opcions em semblen directament suïcidis col·lectius. 

En tot cas, no sóc jo qui ha de dir com governar el país, ni ningú de nosaltres. Els toca als polítics de decidir-ho, però de decidir-ho pensant sempre en el bé superior de la societat i això vol dir de totes i cadascuna de les persones. A nosaltres el que crec que sí que ens toca, a part de respondre quan ens ho diguin, és d'exigir unitat, fèrria, inequívoca, i, si més no de cara enfora, sense fisures. Debat intern tot el que vulguin, però a la pràctica una sola idea i unitat d'acció. Això requereix renúncies de totes les formacions polítiques independentistes (i, si tinguessin un mínim de responsabilitat política i -sobretot- d'independència, també dels Comuns). Renúncies importants, en uns casos més que en d'altres, però renúncies imprescindibles, sense les quals no es pot respectar, de facto, la voluntat democràtica i no es pot governar en bé del país, és a dir, del benestar de tots plegats.

Llorenç Prats

I ARA, QUÈ CAL FER? COM GESTIONAR LA VICTÒRIA.

Hem guanyat. Això que vagi per davant perquè ningú no tingui cap dubte. Hem guanyat clarament, de llarg. Alguns parlen de Ciutadans com la força guanyadora. No és així. Ja estan començant a intoxicar. En un sistema parlamentari guanya aquella força que és capaç d'ajuntar més escons per formar govern i per recolzar les seves propostes legislatives i les seves mesures executives. I aquesta força [dades DOGC elaborades per @josepcosta, twitter 29.12.2017, 100% escrutat] radica en la suma de Junts per Catalunya (948.233 vots, 34 escons) i Esquerra Republicana de Catalunya (935.861 vots, 32 escons), és a dir 1.884.094 vots i 66 escons en total. Ciutadans ha estat simplement la primera força en vots (1.109.732) i en escons, (36), però tot el més que hi pot sumar són els vots (606.659) i els escons (17) del Partit dels Socialistes de Catalunya i els vots (185.670) i els escons (4) del Partit Popular de Catalunya, tot plegat 1.902.061 vots (disset mil més), però amb només 57 escons, ben lluny dels 66 del bloc independentista, que encara podria sumar, per activa o per passiva, els 195.246 vots i 4 escons de la CUP, fins a un màxim , doncs de 2.079.340 vots realment independentistes (cent setanta-set mil més) i 70 escons, si no s'abstenen, i l'abstenció gairebé assegurada d'En Comú Podem (326.360 vots, 8 escons) que ja han dit que no recolzaran ni un govern de Ciutadans, o bé on hi hagi Ciutadans -i menys el PPC, és clar-  ni un govern amb JxCat. 


El que ha fet Ciutadans , en la campanya més cara i agressiva que es recorda a Catalunya, és agrupar el vot unionista, a base de prendre-li vots al PPC, que el seu propi electorat tradicional ha vist segurament com a massa cremat a Catalunya, i al PSC, per una banda massa tebi per a l'electorat unionista i, per l'altra, massa poc creïble en les seves propostes de moderació, atesa la seva dependència del PSOE, de la política de Madrid. Els vots de Ciutadans no són vots d'un partit que creix, sinó vots prestats per combatre l'independentisme, pensant que era l'arma més poderosa i transversal. I a fe que transversal ho ha estat. Un partit no pot guanyar a Pedralbes i a Nou Barris, com ells han fet, en base a un programa polític, és com voler barrejar l'oli i l'aigua. Els interessos mai no poden coincidir. 


Això ha estat així perquè Ciutadans ha esdevingut a la pràctica, més que un partit, un moviment. Un moviment que s'ha basat en una idea molt simple: el nacionalisme espanyol a ultrança. Sovint s'acusa l'independentisme de nacionalista. Aquesta idea s'ha fet servir des d'Europa per anatemitzar-lo, per qualificar-lo de verí. Des d'Espanya ja no diguem. Però la realitat és tota una altra. El nacionalisme català és minoritari dintre del independentisme, que molt més que un enyor del passat o el reconeixement de cap força tel·lúrica, és un projecte de futur. En canvi, el nacionalisme espanyol és un nacionalisme descaradament essencialista, Espanya "és el que és" -per a ells-, una essència immutable que no es pot transformar històricament, com si hagués estat creada per Déu mateix. Aquest és el sentiment, aquest i la por induïda amb moltes mentides, que ha donat els vots a Ciutadans i al PPC -el PSC seria més discutible-, i que, alhora, més que testimoniar una victòria (quina és aquesta victòria que t'envia automàticament a l'oposició?), senyala el límit del vot unionista a Catalunya: 1.295.402 vots, 40 escons (de 135, recordem-ho) més els vots i els escons que se'ls poguessin atribuir del conjunt de la força parlamentària del PSC (ni tota ni una part majoritària, insisteixo).  Si continuen amb la cantarella de "la força guanyadora" (a demagogs no els guanya ningú, ni els seus socis), caldria recordar-los que, si Junts per Catalunya i Esquerra República de Catalunya haguessin fet una llista única, a la manera de Junts pel Sí, haguessin tret, com a mínim, els mateixos resultats, és a dir 1.884.094 vots i 66 escons, trenta més que Ciutadans. És prou clar.

En tot cas, amb els resultats de les eleccions a la mà, què cal fer? 


Si visquéssim en un país normal i en una situació normal, és a dir, sense presos polítics o governants a l'exili, sense les institucions públiques, l'economia i la capacitat legislativa i d'autogovern intervinguda, sense el bloqueig sistemàtic, des de fa anys, de qualsevol iniciativa de política social (46 lleis recorregudes), amb una judicatura exercint una persecució inquisitorial de qualsevol cosa que els soni a autodeterminació, amb l'amenaça constant sobre els mitjans de comunicació i l'escola públics, i sobre els bombers, els mossos i els pagesos, sobre els alcaldes i càrrecs electes locals... si no visquéssim a l'Estat espanyol, si no visquéssim en un estat d'excepció, si visquéssim en una democràcia real, si els Estats i les institucions de la Unió Europea no miressin cap a una altra banda en defensa dels seus interessos a curt termini..., tot seria molt senzill i racional.

En primer lloc caldria tornar a la normalitat i constituir un parlament, amb totes les causes polítiques sobreseïdes i tots els encausats exculpats i lliures. Acte seguit, es procediria a elegir el president de la Generalitat en la persona de Carles Puigdemont. En primera instància, gràcies a la majoria absoluta de JxCat, ERC i CUP, o, en segona, si la CUP preferia abstenir-se. El president Puigdemont formaria govern, amb el Vicepresident Junqueras i tots els membres de l'antic govern legítim de la Generalitat que volguessin continuar. De la mateixa manera, hauria de continuar com a Presidenta del Parlament, si així ho volia, la senyora Carme Forcadell. Aquest govern, òbviament, podria ser remodelat per Puigdemont i Junqueras, caps, respectivament, de les dues grans forces que li donarien principalment suport, sempre que ho consideressin convenient. 


El Parlament i el Govern haurien d'encarar dues grans tasques, o conjunts de tasques: Un, el desenvolupament de les lleis de progrés i justícia social, que ja havien estat promulgades o estaven pendents d'aprovació o en cartera -estem pensant que el Tribunal Constitucional no es dedicaria sistemàticament a demolir-les-. És a dir, el que alguns en diuen "desenvolupar la República" i d'altres "atendre les necessitats reals dels ciutadans", que és el mateix. I dos, l'encaix de Catalunya amb l'Estat espanyol. 


La victòria claríssima de l'independentisme no permet, tanmateix, d'imposar la independència, la República, al conjunt de ciutadans de Catalunya. No hi ha una majoria prou àmplia, no s'arriba ni tan sols al cinquanta per cent dels vots emesos, però, òbviament, tampoc no es pot ignorar. Diuen que cal eixamplar el camp de l'independentisme, arribar en aquelles capes de la població que han estat completament impermeables al discurs de la República. Bé. Però, en tot cas, això és cosa dels partits i de la societat civil, no del Govern ni del Parlament. Independentment que això es faci o no es faci, el Govern i el Parlament haurien de pactar amb el Govern i el Parlament espanyol una nova consulta sobre la situació de Catalunya. Però no una consulta binària, la realitat és molt més complexa que un sí o un no. Hi ha més opcions i caldria consultar-les. Caldria anar a una consulta vinculant on es poguessin presentar totes les opcions que tinguessin un cert nivell de formalització. Per entendre'ns: que, com a mínim, comptessin amb el recolzament d'un partit polític amb representació parlamentària -o dos- i que fossin avalades per un nombre important de firmes, cent mil, cinc-centes mil..., les que sigui. Fet així, se m'acut que, com a mínim, hi hauria tres opcions a defensar i votar -potser també com a màxim-: En primer lloc la República Independent, tal com s'ha defensat en aquesta passada i estroncada legislatura; en segon lloc, l'Autonomisme vigent, tal com el defensen Ciutadans el PPC i, en part el PSC; i, finalment, un Federalisme asimètric o un Règim d'autogoven particular per a Catalunya, força similar a l'Estatut promogut per Pasqual Maragall, abans de ser desnaturalitzat pel Govern espanyol, que, segurament, seria propugnat -i acabat de definir- pel PSC i, probablement, per En Comú Podem. Aquesta opció intermitja, sens dubte, tindria capacitat per atreure vots tant de l'autonomisme com de l'independentisme, mentre que, la dinàmica de la consulta, permetria que, de les formacions diguem-ne federalistes es desviessin alguns vots envers l'autonomisme i l'independentisme. En definitiva, en una primera volta, tothom es podria sentir perfectament representat per una opció o altra. Com he dit moltes vegades, a Catalunya no hi ha cap majoria silenciosa, sinó minories majoritàries i, en definitiva, en la mesura en què la història la fem nosaltres i no és cap fet còsmic i immutable, aquestes majories relatives són les que han de determinar el model polític per al país. Per tant, amb les dues opcions guanyadores de la primera volta, caldria anar a una segona, ja fos, per dir-ho així, entre Autonomisme i Federalisme, Autonomisme i Independentisme, o Federalisme i Independentisme. L'opció amb menys suport popular en quedaria exclosa. En aquesta segona volta, per força, una de les dues opcions guanyadores de la primera quedaria per davant de l'altra, i aquesta és la que democràticament haurien triat els catalans, encara que fos per poc. L'opció guanyadora, fos la que fos, hauria de tenir molt en compte els resultats i respectar les diverses sensibilitats, però, sempre a partir de la victòria de l'opció majoritària. Si fos molt majoritària, millor, més clar, però, en qualsevol cas, la democràcia mana sempre que es governi d'acord amb la fórmula més votada. Pot tenir un punt d'injustícia, però més injust seria que es governés d'acord amb la menys votada, encara que, de nou posats a l'extrem, vingués d'un sol vot.

No vull especular ara sobre qui guanyaria. En certa manera, tot i les meves fermes conviccions independentistes -entesa la independència com a única via per a aconseguir un món millor-, podria dir que ara tant me fa, que el que m'importa és el procediment democràtic, que sigui tan pulcre com l'he descrit. Com sempre ho he estat, estaria disposat, encara que em dolgui, a viure en una Catalunya autonòmica, si guanya amb aquestes condicions i no per imposicions autoritàries.

Però, malauradament, no vivim en aquesta Arcàdia democràtica que acabo de dibuixar, sinó en l'equivalent polític de Mordor. L'Estat ens mantindrà sota les peülles dels cavalls, amb la complicitat culpable del Estats i les Institucions europees. Només podem comptar amb el recolzament dels mitjans de comunicació internacionals, que fins ara han estat prou sensibles a les nostres bones raons. 


Atesa aquesta situació, què cal fer? Jo diria que, en primer lloc, evitar certes situacions. A l'hora de constituir la mesa del Parlament, el Parlament mateix i, posteriorment, el Govern, crec que cal ser pràctics i esquivar qualsevol situació que no permetés o invalidés preses de possessió d'actes i càrrecs. Res d'investidures telemàtiques, ni de presidents a la presó. Les institucions abans que les persones. Ens cal un Parlament inqüestionable i ferm i un Govern plenament operatiu per aguantar totes les embestides i per exigir, precisament, de forma prioritària, el sobreseïment de les causes, l'alliberament dels presos i el funcionament de l'autogovern amb total normalitat. Un Govern que teixeixi aliances majoritàries, amb els Comuns i amb el PSC, si és possible, per blindar la legislació que surti del Parlament i -si hi ha ocasió per al diàleg- la proposta de consulta a dues voltes que he presentat i que crec que pot satisfer pràcticament a tothom. Cal també internacionalitzar qualsevol abús de poder -sigui el que sigui- per part de l'Estat espanyol. Que l'Estat, i especialment el PP, que està més feble que mai, es vegi qüestionat com a partit que pretén ser reconegut com a democràtic i, en canvi, actua mitjançant pràctiques autoritàries. Denunciem-ho tot, i denunciem també les pràctiques demagògiques de Ciutadans respecte a les escoles o els mitjans de comunicació, si no és que cedeixen en la seva actitud. I siguem tots a denunciar, no ho deixem només en mans del Govern. Anem construint, per tots els racons que trobem, la nova Catalunya que tots sabem com volem que sigui, que es vagin veient els brots. I sí, des dels partits independentistes i des de la societat civil, fem pedagogia, expliquem i demostrem com la via que estem formulant és una via que afavoreix obertament a les classes populars -no a les elits minoritàries, certament- i desmuntem les mentides existents en aquest sentit. Potser així eixamplarem amb més força la base de l'independentisme i estarem més units que mai. Amb tot, no oblidem mai que la base popular de l'unionisme és emocional, etnicista, i que cal fer-los entendre allò que també és veritat, però que costa més de fer creure que no pas el contrari, que no tenim res contra Espanya, que no els volem separar de la seva terra, que, per nosaltres, ni tan sols han de perdre la nacionalitat. Que els omplen el cap de mentides i que no van a perdre res, només a guanyar coses a més a més del que ja tenen. Que una cosa és Espanya i una altra una administració política, l'Estat espanyol, endèmicament corrupta i retrògada des dels seus orígens.

I, per favor, companys i companyes de la CUP, oblidem-nos d'anar a implementar la República i d'anar-ho predicant així. No tenim legitimitat per fer-ho. Tenim tota la legitimitat per oposar-nos a l'Estat espanyol i per continuar lluitant per la República, per fer un Govern Independentista... Però no ho espatllem. Hem tret un 47,5% dels vots. És molt, però no és suficient. Si arriba un dia que treiem una majoria força més àmplia estarem legitimats per fer-ho. I, tot i així, si ens ho priven, com ho farem per imposar-ho? Amb la força de la població mobilitzada? Contra un Estat disposat a utilitzar la força? Sabeu perfectament que no podem. Per tant, no ens aboqueu a l'abisme. Utilitzem totes les nostres forces per aconseguir imposar aquesta consulta complexa, que és el que millor defineix la complexitat real de la societat catalana, i, per tant, ara per ara, l'operació més cristallinament democràtica que podem impulsar.


En resum, les idees principals que voldria enunciar en aquest moment són les següents:


1.- Que les forces independentistes hem guanyat inqüestionablement aquestes eleccions enverinades, i, per tant, sí o sí, hem de formar govern i governar.


2.- Que Ciutadans ha agrupat el vot unionista, però que, ni sumant els seus resultats amb els del PP i el PSC no aconsegueix superar ni igualar l'independentisme, i, per tant, el seu paper en aquesta propera legislatura és el de formar part de l'oposició, una oposició molt complexa.


3.- Que la transversalitat de Ciutadans dintre de l'unionisme es basa en la preeminència del nacionalisme espanyol, un nacionalisme essencialista i emocional, que no atèn a raons.


4.- Que, en una democràcia de debò -i no en una postdemocràcia autoritària com l'espanyola-, vistos els resultats, es tornaria immediatament a la normalitat, sense presos ni processos polítics, amb les institucions catalanes plenament restaurades i sense traves per a l'exercici de l'autogovern i l'aplicació de les urgents mesures socials, i d'altres, com les infraestructures i el reequilibri pressupostari, totes elles paralitzades pel Tribunal Constitucional o bé pel Govern de l'Estat.


5.- Que, altrament, la victòria independentista és insuficient per derivar-ne un mandat legítim per constituir una República Independent, i que, si el context de l'Estat ho permetés, caldria formular les diverses propostes político-territorials per a Catalunya que tinguessin major suport i sotmetre-les a una consulta de doble volta, el resultat final de la qual hauria de ser acatat per tothom.


6.- Que si, com tot sembla indicar, malauradament, l'Estat continua obsedit a aguditzar les contradiccions, fracturar Catalunya i fer-la ingovernable, cal tancar files: en primer lloc, per no posar en perill la governabilitat, cal pensar abans en les institucions que en les persones -per molt dolorosa i injustificable que sigui la seva situació- ; cal combatre el bloqueig que l'Estat exerceixi sobre persones, institucions, mitjans, lleis, mesures de govern, ... mitjançant la denúncia constant i col·lectiva, tant de cara a la població, per fer entendre a tothom qui és el responsable de què, com de cara a l'exterior, ara que l'opinió pública internacional coneix el nostre cas i ens escolta, encara que els seus representats ens girin l'esquena.


7.- Que aquesta no és una situació ideal, ni la que hom podria esperar trobar-se després de guanyar unes eleccions, però la nostra força es manté i augmenta a cada contesa, i la transparència i el bon govern són la garantia que més aviat que tard en sortirem -en el sentit que la majoria de la població democràticament decideixi-, encara que, de moment, i no sabem fins quan, això comporti sacrificis i renúncies personals. Ja hi estem acostumats.

Llorenç Prats

ELECCIONS EN UN CONTEXT POSTDEMOCRÀTIC

Ja som al cap del carrer. Dijous tenim unes eleccions amb una forta ferum franquista, unes eleccions perverses, amb candidats a la presó i a l'exili, amb les institucions d'autogovern intervingudes i el mitjans de comunicació públics emmordassats, amb la part més activa de la població amenaçada per mil i un procediments judicials en curs, en previsió, insinuats..., de vegades només per escriure un tuit o per expressar-se simbòlicament a favor de la independència o del presos polítics. Tenim els poders de l'Estat, en tots les seves expressions, convertits en art i part, disposats a restaurar el seu domini material i simbòlic al preu que calgui. En aquest Estat postdemocràtic les lleis, les regles del joc, es manipulen a voluntat dels poders i la veu del poble és silenciada i ignorada. Unes eleccions en aquestes condicions són una ignomínia, tant per a l'Estat que les convoca i controla com per a la comunitat internacional que fa com que no ho veu.

I, tanmateix, són importantíssimes per a nosaltres, la població demòcrata de Catalunya, són crucials, perquè la força dels vots és l'única arma que tenim per evitar que nosaltres i el nostre país s'esborri de la història i el somni de Franco es realitzi, per fi, per obra del seus hereus. Alguns pensaran i defensaran que tenim altres armes: la desobediència, la resistència pacífica... No ens enganyem més. Per aquests camins no tenim capacitat per frenar l'escomesa de l'Estat, potser uns die sí, unes setmanes, però res més. Si no volem passar a la història com la generació a partir de la qual es va iniciar la definitiva decadència de Catalunya fins a la seva total desaparició, no ens queda cap més remei que guanyar aquestes eleccions i guanyar-les molt clarament. Hi poden posar tots els impediments, des de fer-nos anar a votar a peu coix, fins a comptar els vots com els doni la gana. Ja no ens podem esperar cap honestedat de l'Estat espanyol, ha mostrar que és capaç de mentir, de comprar, d'amenaçar, d'exercir la violència i de qualsevol cosa per salvaguardar la unitat de la pàtria (o del capital, encara que no s'ha donat el cas). Ningú no ens garanteix que si guanyem, i guanyem clarament, tindrem la independència o podrem fer un referèndum pactat. Poden trencar perfectament la baralla. Però davant de l'opinió pública internacional haurem guanyat i estarem carregats de raons. Això no els serà fàcil de gestionar. I, encara més important, nosaltres ens sabrem guanyadors, amb la raó democràtica al nostre costat, i amb totes les forces per continuar endavant amb un procés que vol ser revolucionari perquè a) vol que es respecti el dret del pobles a decidir, b) vol desenvolupar-se pacíficament i des de la racionalitat i c) vol transformar la societat per fer-la més pròspera i justa.

Per tant, en aquestes eleccions ens juguem el tot pel tot, el ser o no ser del nostre poble. No és que haguem vist de què són capaços, és que encara no hem vist res en el procés de recentralització, espanyolització i involució històrica que ens espera si perdem. És el moment històricament més transcendent que la nostra generació, les de tots els que encara estem vius en aquest país, hem viscut. Davant d'una situació de vida o mort com aquesta, trobo que certes qüestions, certs debats secundaris, sobren. Què importa ara qui serà el president si guanyen les forces independentistes? Jo sóc partidari que la presidència, si es dóna aquest cas, retorni a Carles Puigdemont, ni que sigui simbòlicament, però ni és una situació que posteriorment calgui mantenir, si l'estratègia i l'eficàcia manen una altra cosa, ni de la qual calgui fer-ne una condició sine qua non. Tampoc en el cas de la unilateralitat. Si les eleccions es llegeixen com un referèndum i la unilateralitat és possible, i reconeguda internacionalment, endavant, però si no, si ens hem guanyat el dret a tenir un referèndum pactat, segons la comunitat internacional, doncs, benvingut sigui. No podem fer del que són estratègies, objectius irrenunciables i posar en perill la governabilitat del país. Cal que tots els demòcrates d'aquest país vagin a votar i votin Junts per Catalunya, Esquerra Republicana o les CUP, tant se val, cadascú segons les seves afinitats ideològiques. Ara bé, si reclamem el vot de tots els demòcrates per salvar Catalunya, i amb ella la democràcia, hem d'estar absolutament disposats a dirimir posteriorment si volem la independència o bé alguna altra forma d'articulació amb l'Estat espanyol, i substanciar-ho de nou a les urnes. Sembla prou evident.

De l'altra banda ja sabem què hi ha. La ultradreta tunejada i mantinguda pel gran capital, la gran aposta de l'oligarquia: Ciutadans,  i la vella dreta tocada pel desgast del govern i per una corrupció inimaginable, que, un dia o altre, acabarà arrossegant-la al pou mort de la història. Dues cares d'una mateixa moneda, més enllà d'interessos personals per mantenir la poltrona. Tant és així, que la dreta oligàrquica i espanyolista sembla estar forçant el Partit Popular a immolar-se en una política descaradament autoritària per esquerar el seu nou plançó. Més enllà, però dintre de l'aparell de l'Estat, complementen el panorama dos partits que mantenen, respecte a Catalunya, una actitud entre l'animació assistida i l'eutanàsia: el PSOE, amb la seva sucursal catalana, el PSC (cada cop més indissimuladament subordinat) i Podemos, una versió light del 15 M, potenciada pels mitjans de comunicació audiovisual del Grup Planeta -i particularment per La Sexta- per afeblir i, sobretot, per desplaçar cap a un espai de centre el PSOE. Podemos, a Catalunya, com fa en altres llocs, es presenta en confluència amb el totum revolutum que constitueix el moviment d'Ada Colau i que vol ser l'herència més o menys pura del comunisme, l'ecologisme i la lluita veïnal antifranquista a Catalunya. El PSC, forçat per la seva subordinació, que arriba a fer que el cap de llista hagi de rectificar les seves declaracions per indicació de Madrid, està obertament alienat amb els interessos de l'Estat representats per Ciutadans i el Partit Popular. El PSC és tan responsable de l'aplicació retorçada i venjativa de l'article 155 com el senyor Rajoy o la senyora Arrimadas. El presos polítics són també presos del senyor Iceta i l'espoli de les obres del Museu de Lleida també, com tantes altres coses que han passat o passaran a l'empara d'aquesta aberració jurídica. En Comú Podem, com es diuen ara, és, bàsicament, un cementiri d'elefants on han anat a parar vells sindicalitats, membres del PSUC i de totes les seves escissions i recomposicions, el que queda d'Iniciativa per Catalunya-Els Verds i d'Esquerra Unida i Alternativa i bona part del moviment veïnal. Gent que no ha sabut trobar nous projectes i que, canviant noms, han estat, des de fa dècades, un residu de la lluita antifranquista més ranci que les "vietnamites". En aquests se'ls ha afegit la minsa representació catalana de Podemos, que, com a provinciana sucursal, ha estat totalment renovada pel comitè central, a la primera que s'ha desviat del discurs de Madrid. És així que, essent el partit teòricament més nou, és el partit més antic que hi ha hagut en aquesta legislatura i, encara que canviïn els noms, ho continuarà essent. Mireu, sobretot, qui els recolza. Com a únic ideari, presenten, nuclearment, la proposta d'implantar les lleis que el Tribunal Constitucional ha tombat al Govern de la Generalitat en aquesta darrera legislatura -sobretot-. A veure, que si el Tribunal Constitucional -o sigui l'Estat- les ha tombat, que els fa pensar que ara les podran tirar endavant? I per què acusen, falsament, al Govern de no haver tingut la sensibilitat de fer aquestes polítiques? És al Govern espanyol en tot cas a qui caldria demanar comptes, que ha recorregut les lleis catalanes de la dependència, de la pobresa energetica, de la renda mínima garantida, de l'habitatge... i tantes altres, sistemàticament. I que ha fet funcionar les clavegueres de l'Estat a tota màquina. O ja no es recorden de quan Fernández Díaz deia que "nos hemos cargado su sistema público de salud"? Home! Ni un vot democràtic per al cinisme.

Aquestes eleccions no són el final d'una guerra, però sí que en són una batalla important, potser decisiva. D'una guerra, tan freda com vulgueu -encara que des d'un bàndol, en ocasions, s'ha escalfat-, entre l'autoritarisme i la democràcia. Nosaltres ens ho juguem tot. I Europa i el món, els pobles, s'hi juguen més que no es pensen. Per això us demano que tingueu sentit de la civilitat i de la història i que aneu a votar a favor de la democràcia, que, en aquest cas, representen Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i les CUP, amb la garantia -i espero que les CUP ho entenguin i no s'hi entestin- que, si els partits demòcrates independentistes -no n'hi ha d'altres, a part del pitafi de Colau-Domènech- guanyen, exigirem que no es faci cap pas envers la independència que no passi per un referèndum pactat, no sé si amb l'Estat o amb qui, però l'independentisme és, per damunt de tot, autodeterminista, i, per tant, mai tirarà endavant la seva opció sense tenir per segur que és la voluntat majoritària del poble. Ja es va fer, dirà algú, i formalment és veritat, però tothom sap que era l'últim moviment per forçar l'Estat al diàleg. Ara ja sabem que l'Estat -representat pel PP-PPC, Ciudadanos-Ciutadans i PSOE-PSC, no diàloga, reprimeix amb contundència. En les nostres mans està barrar-los democràticament el pas al Parlament que unilateralment han dissolt, per l'article 29, com ja fa massa anys que s'han acostumat a fer les coses. El nostre vot és el nostre futur.


Llorenç Prats

A MIS AMIGOS ESPAÑOLES

Dirijo este escrito -carta, artículo… no sé cómo calificarlo-, especialmente, a mis amigos españoles. Amigos y amigas, por supuesto, permitidme que use un lenguaje inclusivo. Y quién dice españoles dice latinoamericanos, europeos, ya residan en sus tierras de origen o en Cataluña. Tengo muchos afectos repartidos por España y por otras partes del mundo, depositados en personas, principalmente, en lugares y en hechos que ahora son recuerdos. Os quiero y por eso deseo explicaros, como si lo hiciera personalmente con cada uno de vosotros, qué está pasando realmente en Cataluña, donde, por cierto, si no estáis, se os espera y se os recibirá como siempre con los brazos abiertos -sea lo que sea lo que os hayan explicado-. Espero que estas líneas os sean útiles. Por supuesto, las podéis difundir, si queréis, con plena libertad, según vuestro criterio. Me ha costado mucho tratar de encajar lo esencial en un espacio razonable. No sé si lo he conseguido, supongo que, como todo, en parte, y, aun así, la extensión del escrito es considerable. Os ruego que lo leáis. Me conocéis y estoy seguro de que me haréis confianza. En cualquier caso, como siempre, estoy abierto al debate y a aclarar o completar todo aquello que juzguéis necesario. La palabra, el diálogo desde el afecto es lo único que nos puede permitir avanzar sin renuncias ni acritudes. Un abrazo y empiezo.

El auge del independentismo catalán se debe, en gran medida, a una concatenación de fenómenos históricos recientes, cuyo peso ha recaído, ya sea sobre la sociedad en su conjunto, o sobre la sociedad catalana específicamente. Me refiero, de manera principal, al malestar económico y social de estas últimas décadas, a los gobiernos de Aznar y a sus políticas ultraderechistas, a la guerra de Irak, a la decepción que supuso el gobierno de Rodríguez Zapatero y, en el caso de Cataluña, del tripartito, especialmente del segundo tripartito, encabezado por José Montilla. Me refiero también al rescate de los bancos a cargo del erario público, con el consiguiente empobrecimiento del país, al resto de medidas fruto de la radicalización de las políticas neoliberales y neoconservadoras, es decir, a lo que popularmente conocemos como “crisis” y a sus consecuencias, con el consiguiente crecimiento exponencial de la desigualdad. También al humillante trato que se dio en el Congreso a la propuesta de Estatuto de Autonomía de 2006, rematado aún, después, por las querellas del Partido Popular y los tribunales. Me refiero asimismo al maltrato fiscal de los gobiernos de Rajoy, a la barrera infranqueable que el Tribunal Constitucional ha supuesto para todas las iniciativas legislativas surgidas del Parlamento catalán, a la esperanza truncada del movimiento del 15 M, que, en Cataluña, nutre un amplio sector del independentismo, a la desconfianza que genera un fenómeno como Podemos, proyectado a la sociedad desde las antenas del grupo Planeta, próximo al Partido Popular, que, así, es favorecido por la fragmentación de la oposición y el fantasma de un supuesto radicalismo. También cabe atribuir el auge del independentismo catalán a la escandalosa escalada de corrupción en España y a la percepción de impunidad que se genera al respecto, y, por otra parte, muy específicamente, a la sorpresa y desengaño que comportan los grandes casos de corrupción en la burguesía catalana, Pujol -con todos los agravantes derivados de su trayectoria política- y Millet, muy especialmente, de cuyas consecuencias, el partido más directamente implicado, Convergencia, ahora PDCAT, no se ha recuperado todavía.

Antes de todo esto, el independentismo, en Cataluña, era testimonial. Desde hace muchos años, Cataluña necesitaba imperiosamente crecer y atender una demanda de justicia social, cada vez más clamorosa entre la población. Sin embargo, las soluciones se buscaban dentro de España, hasta que se fueron cerrando todas las puertas. El desequilibrio fiscal respecto al conjunto del Estado, la ausencia escandalosa y sostenida de Inversiones en infraestructuras imprescindibles, desde el corredor del Mediterráneo hasta el Aeropuerto de Barcelona, la derogación sistemática de leyes y la carencia total de perspectivas dentro de España, llevaron a muchísima gente a la convicción de que solo mediante la independencia se podía superar la situación actual y avanzar por la senda del progreso y la igualdad. Agotadas todas las demás opciones, esta alternativa estalló en las calles de Barcelona de una forma estruendosa el 11 de septiembre de 2012, cuando más de dos millones de personas salimos a la calle al grito de “independencia”. Yo he participado en prácticamente todas las manifestaciones importantes habidas en Barcelona desde antes de la Transición -vicisitudes de la edad- y puedo jurar que jamás he visto reunida una multitud como aquella ni una unanimidad tan potente. La ciudad, todo lo que es la Barcelona antigua y el Eixample, además del Paseo Marítimo, estaba tomada literalmente por una población indignada, que había llegado al límite y mostraba un único e inequívoco camino. Tanto fue así, que los dirigentes de Convergència i Unió, entonces en el gobierno de la Generalitat, se comprometieron con la causa independentista y convocaron elecciones para refrendar -o no- lo que la calle estaba pidiendo. Si no lo hacían así, la sociedad, sus propias bases, les hubiesen borrado de la historia.

De estos antecedentes, tan graves y tan próximos, aunque los haya enumerado sucintamente, se pueden extraer algunas conclusiones importantes: En primer lugar, que el independentismo catalán, muy mayoritariamente, no es nacionalista, es decir, no se basa en arcanos históricos, en un supuesto carácter nacional o en una quimérica pureza de sangre. En absoluto. Existe un apego a la tierra, a la lengua materna, a la gente, pero no mayor que el que se puede dar en cualquier otra parte. Los reduccionismos históricos son cosa de cuatro iluminados -también como en todas partes-; expresiones como el “seny” catalán -que se puede traducir perfectamente como “sensatez”, no hay ningún misterio- es un lugar común para hablar de Cataluña desde fuera de Cataluña, en Cataluña prácticamente nadie se refiere al “seny” más que como un tópico. La lengua, el catalán, es un patrimonio irrenunciable y amenazado, en una situación sociolingüística de clara subordinación. La diglosia en la sociedad catalana es grave y el catalán no está únicamente subordinado al castellano, sino, de forma creciente, también al inglés, por tanto, cualquier esfuerzo que se haga por mantenerlo vivo y con buena salud es poco, por el bien de la humanidad entera. Eso no implica ninguna renuncia al castellano y quién haya estado en Cataluña lo sabe perfectamente. Nadie puede alegar haberse sentido marginado en Cataluña por expresarse en castellano. El independentismo, en Cataluña, no es un reflujo nacionalista, nacido de atávicos agravios, es un proyecto de futuro, la vía a la que hemos llegado muchos, después de intentarlo todo, para construir una sociedad más libre, más justa, más próspera y más moderna, ante la imposibilidad -histórica- de avanzar con el Estado español por ese camino. Cuando ves al PP, Ciudadanos y el PSOE haciendo un frente común para defender a todo precio, no el bienestar de los españoles, sino la unidad de la España, piensas que, por esa vía, todo está perdido. El verdadero nacionalismo etnicista, dogmático y, por tanto, excluyente, es el nacionalismo español, precisamente porque no existe un proyecto de transformación de la sociedad.

Es rotundamente falso que en Cataluña se discrimine a nadie por nada. Es catalán quien reside en Cataluña y quiere ser considerado como tal (o quien, desde fuera de Cataluña, mantiene esta tierra como su contexto de referencia identitaria: quien se siente catalán). Nos cuesta entender, es cierto, que la gente que vive en Cataluña no haga un esfuerzo por expresarse en catalán -pasaría lo mismo en cualquier lugar-, pero, aun así, se respeta. Cataluña es una tierra de paso, abierta, y todo el mundo es bienvenido, incluidos los inmigrantes y refugiados económicos y políticos. Nunca ha habido malestar en Cataluña por cuestiones relacionadas con la procedencia o por las ideas del tipo que fueran. El malestar, el desencuentro entre catalanes, que puede existir actualmente, que tiene cuatro días, ha sido inducido por la demonización del independentismo y la propagación de falsas ideas al respecto. La propaganda desarrollada en este sentido por los medios de comunicación de ámbito estatal, arrolladoramente predominantes y los más seguidos por una buena parte de la sociedad catalana, haría sonrojar al mismísimo Goebbles.

Hay que decir unas cuantas verdades: 1. En Cataluña no se adoctrina a los niños en absoluto. Toda la población catalana nacida desde la Transición hasta estos últimos años ha pasado por la escuela catalana, o sea, desde los que empiezan a tener uso de razón hasta los que actualmente tienen cuarenta y tantos años ¿Cómo se explica entonces que la sociedad catalana sea tan plural? Parece que, más que adoctrinar, lo que ha hecho la escuela es fomentar la libertad de pensamiento y la capacidad crítica ¿Cómo se explica, también, que el independentismo no haya crecido exponencialmente hasta estos últimos años? ¿Es que los indignados del 15 M de 2011, que soslayaban explícitamente esta cuestión, no estaban adoctrinados? La escuela catalana ha sido un instrumento fundamental para el crecimiento y la modernización de nuestra sociedad y la inmersión lingüística un medio extraordinariamente efectivo para evitar que la sociedad catalana se fracturara en dos colectivos diferenciados por razones lingüísticas (y, en definitiva, de procedencia). Todo aquel que haya ido a la escuela catalana domina correctamente y por igual el catalán y el castellano, que después use uno u otro, dónde, cuándo y con quién, ya depende de opciones personales y de la realidad sociolingüística.

2. En Cataluña no hay ningún tipo de hispanofobia, ni siquiera entre los independentistas. Puede haber fobia al gobierno y a sus políticas, al Estado y a todos sus aparatos, especialmente los más represores, pero respecto a las tierras y las gentes de los pueblos de España, en absoluto. Quien más quien menos tiene familiares y raíces en un rincón u otro de España, y los que no tenemos familiares, tenemos amigos y multitud de rincones en los que nos sentimos felices -como el que comparto en la imagen-, y profundas querencias. Nos quieren infundir ese odio. Contrariamente, desde Cataluña -y yo no sé cuán arraigado está eso en España-, lo que se percibe es una catastrófica catalanofobia. La gente jaleando a la policía que venía a Barcelona al grito de “a por ellos”, grupos fascistas que vienen a reforzar a los fascistas de aquí (que también los hay) y obligan a los transeúntes a gritar “Viva España”, comercios españoles que cambian el nombre porque tiene alguna referencia a Cataluña, o supermercados que separan los productos catalanes... Todo eso ¿por qué? Suena a la profecía-fatwa de Aznar “Antes se romperá Cataluña que España”. Y ¿por qué no hay una respuesta contundente por parte de la izquierda -la de verdad- y los intelectuales de los distintos pueblos de España? Nos sentimos muy huérfanos en este sentido. Al fin y al cabo, hay que entender, que Cataluña se quiere independizar -o separar, es lo mismo- del Estado español ¡no de los españoles! No de España como entidad geográfica y cultural. Queremos mantener la relación de siempre con España, pero sin formar parte del Estado español, sin depender del Estado español para tomar nuestras propias decisiones. En el fondo, para la España que quiere dejar atrás la herencia del franquismo y avanzar hacia una sociedad transparente y moderna, con una democracia real, la independencia de Cataluña es la mejor oportunidad, ya que obligará al Estado español a redefinirse dentro de un contexto europeo y puede tener en la Cataluña independiente su mejor y más próximo aliado. Una Cataluña sometida no es de ninguna utilidad para la España que mira hacia el futuro.

3. Por eso Cataluña ha llegado hasta donde ha llegado. Nunca hubiéramos creído que el Estado español nos iba a reprimir con tanta virulencia. Cargas indiscriminadas de la policía contra la población civil, pacífica y con las manos en alto, sin distinción de edad o condición, una salvajada digna del franquismo. Destitución del gobierno legítimo de la Generalitat, hoy en prisión incondicional o huido de la justicia, con orden de arresto. Prisión incondicional para los líderes de la sociedad civil independentista por manifestaciones absolutamente pacíficas. Intervención de las instituciones de autogobierno de Cataluña y convocatoria de unas elecciones ilegítimas y sin garantías, ni en la campaña electoral ni en el respeto debido a los resultados. Todo eso por la realización de un referéndum que el Estado había declarado ilegal y por la proclamación posterior del resultado del referéndum que avalaba la República Catalana Independiente con más de dos millones de votos, un noventa por ciento de los que se emitieron y no fueron requisados por la policía (unos setecientos mil). El gobierno de Cataluña estuvo, desde hace dos años -cuando las últimas elecciones autonómicas- hasta el mismo día en que se declaró la República, pidiendo al gobierno español que se sentara a hablar, que se abriera un proceso de dialogo, sin condiciones previas, con mediadores Internacionales... pero no hubo manera. Rajoy mantuvo su política de no hacer nada, como nos tiene acostumbrados, y, al final, reaccionó con una violencia desproporcionada en todos los frentes. ¿Pecó el gobierno y, en conjunto, el independentismo catalán de ingenuidad? Seguramente. Por una parte, había un deseo generalizado, muy fuerte, de resolver las cosas amistosamente, sin traumas, ni violencia, permitiendo, incluso, que se pudiera mantener la doble nacionalidad, de forma casi automática, para facilitar aún más la unidad entre ambas sociedades dentro de la independencia política. Se creía que se podría llegar a eso. Se contaba con la resistencia del Estado español, pero nunca con una resistencia violenta y que, por lo que parece y actores muy diversos han confirmado, estaba dispuesto a llegar a las armas. También se confiaba mucho en Europa. Se creía en los valores propugnados por Europa, fundacionales de la UE, y, por tanto, en el derecho a la autodeterminación de los pueblos. Y también se confiaba bastante más en la sociedad española, en sus vanguardias intelectuales, que se veían como seguros aliados en un proceso de puro ejercicio de la democracia. Porque, no lo olvidemos, lo que pedía Cataluña no era la independencia, directamente, sino un referéndum para decidir si se quería continuar dentro de España, sí o no, y, en todo caso, cómo. Y, evidentemente, por parte del independentismo, se hubiera acatado el resultado, fuera el que fuera. Pero nada de eso se produjo, solo una sorda guerra en todos los frentes, como si hubiéramos regresado al treinta y nueve, sin reacciones significativas desde Europa ni desde la sociedad española.

4. Nos dicen que esto del independentismo es cosa de algunas élites catalanas, que han abducido a una parte de la población y que no es lo que quiere la mayoría silenciosa. Nada de eso es cierto. Hay unos dos millones de votos independentistas claros en Cataluña, según la consulta de 2014, las elecciones de 2015 y el referéndum de 2017, creciendo -no sé ahora después de la represión del Estado, pero antes, creciendo-. Evidentemente, no hay dos millones de ricos en Cataluña, ni tan siquiera de medianamente aposentados. No habríamos llegado aquí. El independentismo es un fenómeno popular y, como he explicado al principio, surgido desde la base, fruto de los reveses de la historia reciente de este país. Los ricos, precisamente, han corrido, con la ayuda e incluso la presión del Estado, a poner sus capitales y sus empresas a buen recaudo. Es más, y esto lo sabe todo el mundo en Cataluña, es el pueblo y no los dirigentes quien marca la dirección y la intensidad del proceso. El mismo día uno de octubre, por ejemplo, el gobierno de la Generalitat, en vista de las cargas policiales, intento desactivar el referéndum para evitar males mayores, pero los comités que se habían dispuesto en prácticamente todos y cada uno de los colegios electorales para hacerlo posible -y sobre los que cayeron dichas cargas policiales- se negaron en redondo. Es simplemente un ejemplo. Pueden desaparecer estos gobernantes y serán sustituidos por otros. Esto es un movimiento social, de amplio alcance. Por otra parte, no existe nada parecido a una mayoría silenciosa, ni en un sentido ni en el contrario. Se ha podido comprobar en las manifestaciones de uno y otro signo, siempre mucho más concurridas las independentistas. Pero, para no confundir la posición con la movilización, recurramos -ya que mejores indicadores no tenemos- a los votos. Donde mejor se pudieron contar fue en las elecciones autonómicas del 2015. Ahí, el independentismo obtuvo un 47,74% de los votos -y un número comparativamente mayor de escaños por la aplicación de la Ley de Hondt- y los partidos no independentistas un 48,11% (el porcentaje que falta corresponde a opciones que no alcanzaron representación parlamentaria). La diferencia estriba en que, mientras los votos independentistas eran claramente independentistas, los votos no independentistas representaban opciones distintas, autonomistas, e incluso recentralizadoras por parte de Ciutadans y el PPC (26,43% en conjunto), federalistas por parte del PSC (12,74%) y no se sabe, pero, por lo menos federalistas por parte de CSQP (8,94%). Por tanto, las opciones son, por lo menos, tres. Por eso el independentismo no pretendió imponerse en principio, aunque tenía mayoría en escaños, sino que propuso un referéndum para aclarar las cosas, al que se ha negado sistemáticamente y últimamente con violencia, el Estado español. El independentismo siempre aceptará el resultado. Es antes demócrata que independentista, pero, ¿qué hay que hacer frente a esa clara minoría mayoritaria, si no hay una opción única en el otro bando? Seguramente un referéndum con más de dos opciones y a doble vuelta para poder generar una solución aceptada por una clara mayoría de la sociedad catalana. El independentismo está absolutamente dispuesto a aceptar los resultados de un referéndum pactado y con garantías y a aceptar democráticamente los resultados. Si, finalmente, abocan una mayoría federalista, o incluso autonomista, que así sea, seguiremos trabajando para difundir nuestras ideas, pero siempre con absoluta lealtad. ¿Puede el Estado decir lo mismo si se da una mayoría independentista? Debería.

En resumen, se puede afirmar, por lo menos:

Que el auge del independentismo catalán durante estos últimos años es fruto de la creciente ofensiva de los poderes, especialmente en Europa y en España, así como de la marginación de Cataluña y de sus aspiraciones dentro del Estado español.

Que el independentismo catalán no es mayoritariamente nacionalista y que, en todo caso, no se ampara en mitos ni esencias, sino que se plantea como un proyecto inclusivo y progresista, para la construcción de una sociedad más libre y más justa.

Que, en cambio, el nacionalismo español, amparado en un Estado y en las correspondientes alianzas internacionales, sí es un nacionalismo esencialista, que entiende la unidad de España como un hecho natural y, por tanto, irrevocable, lo cual legitima su defensa a ultranza, aun en sus expresiones más agresivas y excluyentes.

Que hasta hace muy poco no ha existido ninguna ruptura ni sensación de ruptura social en Cataluña, donde siempre han convivido en paz y sin recelo, opciones identitarias y posicionamientos políticos diversos. Ahora sí se produce un malestar en este sentido, claramente inducido por una operación de propaganda auspiciada por el Estado, los medios de comunicación afines y los partidos españolistas. Es decir, se intenta romper Cataluña desde el exterior, desde el Estado español concretamente.

Que en Cataluña no se adoctrina, ni en las escuelas ni en los medios. Los medios tienen reconocimientos internacionales más que suficientes de rigor y pluralidad informativa. En cuanto a las escuelas, que son un bien muy preciado para el conjunto de la sociedad catalana, lo que se hace es comentar la realidad social, toda, de acuerdo con la edad de los alumnos; practicar la inmersión lingüística, sin detrimento alguno del aprendizaje del castellano, para evitar una segregación lingüística de la población y, por ejemplo, -otra cosa aducida como “adoctrinamiento”, ¡celebrar las fiestas populares!

Que en Cataluña no hay ni se fomenta de ninguna manera ningún tipo de hispanofobia. La fobia que puede existir en Cataluña se dirige hacia el aparato del Estado español y, singularmente, hacia sus instituciones y representantes políticos. Los vínculos de una mayoría de catalanes con personas, lugares y hechos de España son muy fuertes, ya sean vínculos de sangre o de afecto y preocupa mucho en Cataluña, en cambio, que en España se esté promoviendo una campaña de catalanofobia, que amenaza seriamente estos vínculos. El independentismo quiere separar Cataluña del Estado español, no de los pueblos y las tierras de España. En absoluto.

Que el independentismo catalán es un movimiento social, popular, de base, enormemente transversal, para nada de ricos ni de élites -los ricos no tienen otra ideología que su dinero-. Que los políticos que se han puesto al frente de este movimiento -y que están pagando duramente por ello- actúan bajo mandato popular, como ellos mismos reconocen y, en ningún caso, existe ningún fenómeno de abducción o de caudillismo de los políticos sobre la sociedad. Al contrario.

Que no existe en absoluto eso que algunos -incluido el presidente del gobierno español- llaman “mayoría silenciosa”, que, como se puede observar, tanto en la calle como en las urnas, no hay ninguna mayoría, y menos la que pretenden representar los partidos españolistas, tan solo hay minorías mayoritarias y, en ese caso, la más importante, con mucho, es la independentista.

Que el independentismo catalán, desde la población hasta el gobierno de la Generalitat, ha pecado de ingenuo respecto al carácter autoritario, claramente predemocrático, del Estado español, creyendo que éste se avendría a negociar un referéndum pactado para dilucidar los apoyos que cada una de las opciones de interrelación política tenían en Cataluña. No solo no ha sido así, sino que, con el apoyo -igualmente inesperado- de los estados europeos, el Estado español ha actuado en Cataluña con una violencia desmedida, no solo en las cargas policiales sino también en la destitución y encarcelamiento del gobierno catalán, la paralización de sus instituciones, la disolución del parlamento, y la convocatoria espuria de una elecciones autonómicas sin garantía alguna. Todo ello además de la actuación continua, que viene ya de lejos y está perfectamente documentada -e impune-, de las “cloacas del estado”.

Que, a pesar de todo, el independentismo catalán acudirá a las elecciones del 21 de diciembre y, si gana, volverá a intentar pactar con el Estado un referéndum vinculante. Que, en cualquier caso, el independentismo aceptará el resultado de las elecciones, sea el que sea, y se adaptará a la situación resultante, aunque es más que dudoso que, si el independentismo gana, el Estado haga otro tanto. El independentismo catalán es un movimiento pacífico y democrático que no va contra nadie, sino a favor de todos, que tiene en frente un Estado (no un país, ¡cuidado!), cuya herencia mal disimulada del franquismo resurge con fuerza, especialmente en este tema.

Amigos, amigas, ayudadnos para que la democracia, la voluntad popular, pueda expresarse sin trabas y prevalezca.

Llorenç Prats