PÍNDOLA 16. VIURE EN CATALÀ A CATALUNYA..

 

Fins els nassos de no poder parlar amb normalitat la meva llengua en el meu país. Per molt que l'Estat vagi fatxendejant dient que Espanya és una democràcia plena i modèlica. I no em refereixo només a les inefables situacions de subordinació lingüística. Qui s'atreveix a parlar català a segons quin metge, o jutge, policia, o simplement al funcionari de torn o a la cuidadora del nostre familiar dependent? Això ja mereixeria que el Tribunal de Drets Humans actués d'ofici. Però em refereixo a coses tan elementals com la conversa amb la caixera d'un supermercat, valencià per cert - i no és el que penseu -, a Sant Andreu. Diu "El número de teléfono, por favor?". "Sí, és el set quaranta-vuit trenta-dos vint-i-nou", per exemple. "Me lo puede repetir en español?" I jo, com que ja soc prou gran per haver perdut la vergonya, li contesto "No". "Es que en español nos entendemos todos". "Perdoni però, què és això de l'espanyol? Deu voler dir el castellà, de Castella, perquè espanyols són també el gallec, el basc i el català en els seus respectius territoris, si no és que ens han donat la independència i jo no me n'he assabentat!". "Es que yo soy de América Latina". "Doncs miri vostè parla castellà perquè la seva terra la van colonitzar els castellans, si l'haguessin colonitzat els catalans parlaria català, però vaja, en tot cas parla una llengua colonial. La seva llengua originària està morta i enterrada pels mateixos castellans que la van colonitzar i per les elits criolles que s'hi volien assimilar. A mi em faria vergonya, però vostè mateixa! Jo no tinc cap problema - i és més del que hauria de fer - a mantenir una conversa bilingüe, jo li parlo en català i vostè em contesta en castellà i viceversa. Hi estic acostumat. Ara, si vostè vol li dic el meu número de telèfon en les llengües oficials de treball de la Unió Europea, que és més gran que Espanya. En anglès, en francès... o en alemany! Cap problema, triï". I de sobte ja m'entén el número, a poc a poc, però l'entén. I així cada dia. Avui al supermercat i demà on? I la setmana que ve tinc metge (argentina) i judici. Humiliacions a dojo!

PÍNDOLA 15. ATEISME I AGNOSTICISME.

 

De cor, per sentiment, soc rotundament ateu. No tinc la fe que es necessita per no ser-ho i no trobo a faltar per a res cap mena de divinitat creadora, ni cap catecisme que em guiï en la meva relació amb el proisme ni per distingir el bé del mal, ni paradisos ensucrats que m'aconsolin de la inexorabilitat de la mort. Independentment de les trampes i les malvestats que les religions han fet sobretot als pobres, a les dones, als pobles sotmesos..., la idea d'un Déu, sigui el que sigui, no m'és necessària ni simpàtica. Ara bé, des d'un punt vista racional no em puc permetre declarar-me ateu, només agnòstic. Jo sóc, a tots els efectes, un científic. He dedicat la major part de la meva vida a les ciències socials, a una disciplina complexa, sense l'elegància i la senzillesa dels teoremes físics o matemàtics, però amb el mateix mètode i les mateixes exigències. He estudiat el coneixement científic relatiu als meus temes d'interès, he fet recerca utilitzant el mètode científic i he mirat de transmetre-ho, tot plegat. De fet, si alguna fe estic disposat a dipositar és en la ciència. Sobretot perquè el coneixement científic sempre és revisable. I, esclar, des d'una perspectiva científica, l'existència de Déu no és rellevant. Les religions, com a activitat humana, o les idees sobre la divinitat, plantegen un gran nombre de qüestions científiques, però Déu, ontològicament, no. No hi ha cap evidència, cap indici, a favor o en contra de l'existència de Déu. Per tant, la ciència no pot fer res més que encongir les espatlles i declarar-se agnòstics. En resum que no sé si soc ateu o agnòstic - depèn del context-, com els deu passar a tants altres ateus, o creients, de cor.

PÍNDOLA 14. LA PUBLICITAT.

 

Això que en diuen publicitat no és publicitat, és propaganda capitalista, adoctrinament. L'objectiu de la publicitat és fer-te comprar, no ja genèricament, que també, però per a aquest fi el sistema té altres instruments més eficaços, com l'obligació social del regal, des de l'auto-regal ("perquè tu t'ho mereixes") fins a les orgies consumistes de Nadal, les vacances, casaments i comunions o l'obsolescència programada, ja sigui en sentit literal si ens referim a cotxes, electrodomèstics, mobles i similars, ja sigui en un sentit d'estatus si ens referim, a més a més, a d'altres coses com la roba, els viatges... La publicitat que ens bombardeja des de la televisió, des del carrer, o des de totes les nostres interfícies informàtiques pretén vendre'ns productes i serveis específics, a més a més d'impel·lir-nos a comprar i a gastar, és a dir a engreixar les fortunes dels capitalistes. Per aconseguir-ho usa diverses estratègies. Potser la més corrent és prometre'ns el paradís a la terra. Quan explicava turisme sempre deia als meus alumnes que, en qüestió de viatges i estades, només hi ha una destinació: el paradís. El que passa és que el paradís pot prendre moltes formes. La publicitat també ven sempre el paradís, cossos, sobretot femenins, que van de regal amb cotxes, productes que et tornen la joventut o et converteixen en la dona perfecta per als homes. La publicitat és molt masclista. Qui té els diners? L'home. Quin és el somni de les dones? Agradar als homes, fer-los menjars que els enganxin i tenir cases perfectes per a ells. Hi ha molts altres aspectes que aquí no hi caben, com la personalització de la publicitat a Internet, o les estratègies a la tele perquè hagis de veure els anuncis sí o sí. Però vull acabar amb un aspecte que m'intriga. Per què als anuncis de parfum també regalen cossos femenins impossibles? És perquè l'home que el compra per regalar pretén transformar físicament la seva dona amb un parfum, per art de màgia, o perquè les dones se'l posin veient la cara de babau dels seus companys quan miren les noies de l'anunci?

PÍNDOLA 13. QUE NO ENS ENGANYIN.

 

Aquests dies he estat recollint documentació sobre el canvi climàtic i la seva relació amb la pandèmia. Hi ha una constant que em fa reflexionar especialment. A l'hora de demanar mesures contundents i immediates per capgirar la situació, i de passar comptes, totes les veus s'adrecen, particularment els científics, als polítics, als governants. A veure, en el nostre món, dins del nostre sistema, els governants, les institucions polítiques detenten un cert poder, però el poder principal rau en els interessos econòmics. Cap poder polític pot fer res contra els principis sagrats del capitalisme. Ni que vulgui. El poder polític i el poder econòmic solen estar mútuament imbricats, però no en pla d'igualtat, jeràrquicament imbricats. Podríem dir que el poder polític està, de fet, subordinat al poder econòmic. Per tant,caldria entendre's amb les grans fortunes, fons i corporacions si es volen resultats efectius. I això és realment difícil. Però continuar confiant en els canvis que puguin impulsar els polítics és senzillament un engany. El poder per fer aquests canvis i fer-los ja rau on rau, sigui per salvar el planeta per a l'espècie humana o per reduir dràsticament la desigualtat, que són objectius necessàriament complementaris. Són els interessos i les forces del capital els que hem de vèncer i contra això només serveix la força conjunta de tots i cadascú de nosaltres, no per aplicar mesures individuals benintencionades que no serveixen per a res, sinó per convocar una veritable revolució mundial, prou rotunda perquè ens hagin de fer cas. No serà fàcil, però és l'únic camí correcte.

PÍNDOLA 12. EL SISTEMA.

Fer-se ric a qualsevol preu, més ric, més encara, o bé obtenir el màxim benefici amb el mínim cost possible. Aquesta és la regla d'or del sistema, l'objectiu que ens marca, la "meta de finalitat". Això vol dir acumulació de diners, de propietats mobles i immobles, d'opcions i participacions en empreses, en mans d'una minoria i a costa de l'espoli del planeta i de la precarietat o la pobresa pura i dura, de vegades extrema, de la immensa majoria dels humans. Aquest sistema, que impera fins a l'últim racó del món globalitzat, és el capitalisme. El capitalisme diu que és basa en el lliure mercat. Però el que no diu és que per a ell tot, absolutament tot, són mercaderies, fins la vida humana i que al mercat no és igual per a tothom, uns poden vendre i comprar de tot, perquè tenen de tot, i fixar els preus. D'altres només poden vendre la seva força de treball, si la volen i al preu que els fixin, i si no, la seva llibertat, els seus òrgans, els seus fills... Tots els mals dels que hem parlat, o parlarem, i d'altres, amb raríssimes excepcions, venen d'aquí, del sistema, d'una manera més o menys directa o emmascarada. Fins i tot el perill ben real d'extinció de la humanitat sencera. I el sistema - el capitalisme-, no es pot reformar, només es fa més extrem. O acabem amb ell o ell acabarà amb nosaltres.

PÍNDOLA 11. ESTAT SOCIAL I DEPENDÈNCIA.

Com molts ja sabeu, fa anys que ho vaig deixar tot per dedicar-me a la meva dona, diagnosticada d'Alzheimer amb poc més de cinquanta anys. Ara ja està molt malament i s'acosta el moment que o bé la portes a una residència o bé llogues tots els estris necessaris (llits, grues...) i contractes el personal adequat i la tens a casa. Les residències queden descartades per la Covid i per les noves onades i variants que vindran i també perquè no sé n'ha transformat el model per fer-hi front. L'assistència a domicili és caríssima, les ajudes de l'administració irrisòries i els nostres ingressos, les pensions, del tot insuficients. La d'ella, tot i haver treballat un munt d'anys, com que ho feia a escoles de turisme, la majoria de les quals no feien contractes laborals i tot i tenir la gran invalidesa reconeguda, no li arribaria ni per viure pel seu compte amb bona salut. La meva, tot i ser la pensió màxima, és molt modesta i no permet enfrontar despeses com aquestes. Entre altres coses la pensió és la mateixa a tot l'Estat, però la vida a Barcelona és quatre vegades més cara que un poblet de Badajoz, poso per cas. I a més van apujant el salari mínim, cosa que em sembla collonuda i encara insuficient, però no en la mateixa mesura, de lluny, les pensions. I tanmateix hem de fer de patrons i pagar la seguretat social, les pagues extres i les vacances. Com? Amb què? Quines alternatives REALS tenim?... N'hi ha per tirar la gorra al foc. Vells i dependents. Sovint tens la sensació que els funcionaris de l'Estat Social i de Dret et miren i pensen "però què emprenyen? Si vostès ja haurien de ser morts".

PÍNDOLA 10. PORTA A PORTA

 

A Sant Andreu ens ha tocat la rifa municipal de la recollida selectiva de residus porta a porta. No vull entrar en aquest cafarnaüm de bosses amunt i avall i llençades enmig del carrer, de camionets clandestins que passen a primera hora per dissimular la indisciplina dels veïns, de vellets angoixats pujant i baixant escales amb les seves bosses de bolquers, de camions muntant concerts de màquina a mitjanit, dia sí dia també per carrers anteriorment pacíficats... La població està que trina. En un perfil crític que s'ha creat a Telegram fa sis dies que no hi entro i tinc més de cinc mil missatges per llegir. És evident que el porta a porta no és una solució raonable per a una ciutat com Barcelona i que hi ha maneres molt més efectives d'assolir un nivell de reciclatge enraonat. Però noi aquí sempre és va a màxims, peti qui peti. Diuen en castellà que "la política es el arte de lo posible". A Barcelona no. Però el que em preocupa més respecte als residus i a la seva implicació en la contaminació del planeta i el canvi climàtic és que s'inverteixin tants esforços i recursos en aspectes tan marginals. El procés econòmic té tres fases: producció, distribució i consum. Per què les polítiques de les administracions s'adrecen sempre a la baula més feble i no ataquen les indústries extractives i de transformació, especialment quan es produeixen en contextos de pobresa, les energètiques, el turisme depredador, la comercialització carregada d'envasos innecessaris que requereixen matèries primeres, processos industrials, transport...? Per què no es combat l'hiperconsumisme en lloc de fomentar-lo publicitàriament...? Ah, senyors! Perquè això és el sistema i em temo que estem parlant, només, de postureig